El període comprès entre el Baix Imperi Romà i la dominació visigòtica es caracteritzà per la pervivència de la cultura clàssica, en un món que es cristianitzava. Durant aquesta etapa, que avui en dia es prefereix anomenar més aviat antiguitat tardana que no pas època paleocristiana, les restes escultòriques que han arribat fins avui són peces de caràcter monumental o litúrgiques i funeràries. Al costat de capitells que són bàsicament derivacions de l’ordre corinti, hi ha cancells com ara els conservats al Museu Arqueològic de Tarragona o ares d’altar, per exemple, les de Terrassa, Empúries i Sant Pere de Casserres. Tanmateix, és en el si de l’escultura funerària on l’adopció del cristianisme per part de la població es palesa més clarament. Tot i mantenir-se la dicotomia tant sobre els centres de producció –d’importació o locals– com sobre la tipologia decorativa, els temes cinegètics i bucòlics van ser progressivament substituïts per figures al·legòriques adaptades pel cristianisme –el bon pastor o l’orant– o per passatges de l’Antic i del Nou Testament. Els conjunts de Tarragona o de l’església de Sant Feliu de Girona en són un exemple magnífic.
Algunes de les manifestacions escultòriques de l’antiguitat tardana, que les ràtzies sarraïnes van respectar, van ser importants en la represa artística dels segles IX i X.
L’escultura arquitectònica i la funerària
Per antiguitat tardana s’entén l’etapa que té com a límits el Baix Imperi Romà i l’alta Edat Mitjana. Tots aquests segles es van caracteritzar per la pervivència de la cultura clàssica, que va garantir les formes artístiques antigues, les quals es van anar cristianitzant. A la fi de l’Imperi Romà les ciutats mantenien l’aspecte monumental de temps enrere, és a dir, conservaven les velles construccions amb els seus elements decoratius o n’aixecaven de noves amb preceptes arquitectònics semblants. La imatge monumental de la ciutat antiga es va mantenir fins ben entrada l’Edat Mitjana.
La producció escultòrica per excel·lència de l’antiguitat tardana, a més dels capitells i del mobiliari litúrgic, són els sarcòfags. La producció de sarcòfags fou important i la demanda obligà a la fabricació en sèrie. L’alt cost de les obres importades des de tallers romans originà, però, el desenvolupament de tallers locals, com a la mateixa Tarraco, on hi devia haver diversos tallers de producció autòctona.
El sarcòfag era la forma d’enterrament més luxosa de l’antiguitat tardana. Situat en un mausoleu o en l’espai protegit d’una necròpolis, els sarcòfags, de pedra, marbre o pòrfir, exposaven unes imatges esculpides, uns relleus, que són comparables en tots els aspectes als frisos dels grans monuments públics. La finalitat era perpetuar la memòria del difunt.
Les decoracions dels sarcòfags pertanyen a diversos tipus: amb estrígils, en un fris continu, amb dos registres o separats per columnetes. Amb l’adopció progressiva del cristianisme, es produí un canvi significatiu en relació amb la iconografia. Les grans escenes bucòliques i pastorals donaren pas a les representacions de l’Antic Testament (Jonàs o Daniel, per exemple) en oposició a les del Nou Testament, que mostraven la vida pública de Jesucrist o els primers passatges de la passió. La mort de Crist no hi era pas mai representada, però sí la resurrecció, la seva victòria sobre la mort i la promesa del seu retorn a la fi dels temps. A Catalunya, els sarcòfags conservats procedents de Tarragona, Barcelona i de Girona en són molt bones mostres, encara que no tenen la qualitat d’altres obres, com ara el sarcòfag de doble fris amb una parella de clarissimi, del primer terç del segle IV, ubicat al Musée Lapidaire d’Arles, el sarcòfag dit Dogmàtic, conservat al Museu del Vaticà, o el de Junius Bassus, també a Roma.
L’arribada dels pobles germànics no va alterar pas el substrat romà de la societat, i la cultura fou, aleshores, una simbiosi d’elements romans i germànics. En les arts plàstiques, la influència germànica es manifestà principalment en treballs ornamentals d’orfebreria i de metall. Fou un art no monumental dedicat als objectes d’ús personal, litúrgic, sovint molt luxosos, que entroncava amb les tradicions dels pobles migradors.
Als edificis de culte cristià conservats més antics hi ha exemples d’escultura monumental com a part integrant de la decoració; sobretot peces de revestiment mural o de mobiliari litúrgic com ara els cancells –un exemple dels quals és el cancell del segle VII amb frontó i temes geomètrics i vegetals conservat al Museu Arqueològic de Tarragona–, les bases d’altar, les ares d’altar, com les de Terrassa, Empúries o Sant Pere de Casseres, o les columnes i capitells. Pel que fa a la quantitat i a la qualitat del treball, la producció en terres catalanes és molt diferent, però, de les grans decoracions esculpides, geomètriques, vegetals i figurades de l’escultura castellana d’època visigòtica.
D’entre els capitells més antics cal esmentar-ne alguns dels segles VI i VII. Són de marbre, de mides no gaire grans, i s’inspiren en la tipologia del corinti romà. A vegades eren reaprofitats de construccions més antigues i s’han relacionat amb les produccions del món merovingi. En són exemples els capitells reaprofitats a Sant Sebastià dels Gorgs, Sant Cugat del Vallès o Sant Pau del Camp de Barcelona, sense oblidar els utilitzats o reincorporats per restauradors al baptisteri de Sant Miquel de Terrassa.
Al segle VIII tingué lloc l’ocupació sarraïna del territori peninsular. Les conseqüències d’aquesta presència sobre les estructures preexistents en terres catalanes no van ser tan importants com es creia. Amb tot, a Catalunya l’esmentada ocupació afectà més unes zones que altres, per la qual cosa en el sistema d’ordenació social hi hagué tant ruptura com continuïtat segons les contrades.
En el camp de les construccions arquitectòniques, hi va haver destrosses arran dels saquejos però no tantes com s’ha imaginat, ja que sens dubte almenys van mantenir-se prou elements que, en arribar el segle IX, serviren de model per iniciar la recuperació. Efectivament, les fonts documentals i les mateixes obres conservades d’aquella centúria manifesten la voluntat de recuperar, restituir, reutilitzar o continuar fent servir allò que quedava de la societat i de l’art de l’etapa precedent a la invasió musulmana, és a dir, de l’art del passat, cristià, però. El segle IX volia reflectir-se en l’art de l’antiguitat tardana; s’hi volia inspirar perquè tenia valor de símbol. Aquest període, doncs, esdevingué el punt de referència essencial de la majoria d’obres dels segles IX i X; fins i tot obres escultòriques i pictòriques del segle XII hi tenen la font d’inspiració.
Els sepulcres de Sant Feliu de Girona
A l’església de Sant Feliu de Girona, construcció amb elements romànics i gòtics, hi ha encastats, al mur de l’absis, vuit sarcòfags de l’antiguitat tardana. El recer de la basílica actual, situada extramurs i al peu del camí romà, era durant l’antiguitat una necròpolis. De fet, l’advocació de sant Feliu s’explica per la mort de Feliu l’Africà, predicador del cristianisme a Girona, durant la persecució de Dioclecià. De les paraules de Prudenci, al Peristephanon, se’n dedueix que la ciutat de l’Onyar guardava les relíquies d’aquest sant. La notícia és confirmada per sant Ildefons de Toledo quan esmenta que el bisbe de Girona Nonnit visitava tot sovint el sepulcre del màrtir. Cal, doncs, suposar que el que avui constitueix l’església de Sant Feliu de Girona és la continuació del culte d’aquest sant, iniciat, segurament, arran d’un martyrium situat dins la necròpolis. Fins i tot, una de les esmentades sepultures encabides al mur, segons la tradició, podria ser la que conté les relíquies de sant Feliu.
Els objectes relacionats amb la litúrgia, de culte o funeraris, són el conjunt artístic més important del període de l’antiguitat tardana. A més, els objectes funeraris demostren la progressiva adopció del nou ritus per part de la població local. Per això, el grup de sepulcres de l’església de Sant Feliu de Girona es considera com una de les primeres manifestacions artístiques del cristianisme a Catalunya, juntament amb altres de localitzats a la ciutat i a la seu de Tarragona. Dels vuit sarcòfags gironins, únicament dos presenten temàtica profana; la temàtica dels altres sepulcres és cristiana.
El més antic, d’iconografia pagana, representa, en un fris continu, dues escenes del rapte de Prosèrpina: el rapte de Plutó i la davallada als inferns en una quadriga de cavalls immortals. La similitud amb altres peces permet datar-lo al final del segle II dC. El segon, d’època preconstantiniana (300-315), mostra un tema cinegètic, una cacera de lleons, en què el difunt segurament és el caçador que va a cavall. S’ha interpretat la figura femenina que hi ha darrere com una imatge al·legòrica de la fides; si fos així, la decoració adquiriria un tarannà de salvació cristiana. Tanmateix, els resultats de l’anàlisi de la resta de la composició fan més probable que simbolitzí la virtus clàssica, sense excloure la referència possible a algun familiar.
Els sis sarcòfags paleocristians es van realitzar als tallers de la capital de l’Imperi, Roma. Es tracta, doncs, d’obres d’importació. Quatre són anteriors a l’època constantiniana o del començament d’aquesta i els altres dos són ja plenament constantinians (315-335). Dels quatre sepulcres del primer període, dos mostren una decoració en fris continu, mentre que l’altre parell correspon a la tipologia de sarcòfag amb estrígils. Per la iconografia, els dos primers són ben valuosos. Un d’ells aplega tot un seguit de passatges bíblics: el miracle de la font de sant Pere, el guariment del paralític, la multiplicació dels pans i dels peixos, la curació del cec, la imatge de l’orant, una escena de resurrecció, la visió del profeta Ezequiel, la negació de sant Pere, Crist sobre el lleó i la serp, i el sacrifici d’Abraham, que configuren tot l’ideari del cristianisme. El segon narra la història de santa Susanna, des de la trobada amb els ancians fins a la condemna. Al centre dels altres dos sarcòfags preconstantinians hi ha la imatge de l’orant: a l’un, femenina; a l’altre, masculina; a banda i banda, al primer hi ha la representació del bon pastor, i al segon, a l’esquerra, sant Pere a la presó i a la dreta la curació del cec.
Els dos sarcòfags d’època constantiniana corresponen a la tipologia de fris continu i representen tot un seguit d’escenes bíbliques i podrien provenir d’un dels millors obradors romans del temps de Constantí, o en tot cas d’un taller molt proper.
L’existència d’aquests sarcòfags d’origen romà a Girona posa en relleu diverses qüestions. En primer lloc, la presència de persones prou adinerades dins la comunitat cristiana de Gerunda ; en segon lloc, la hipòtesi que al final del segle IV dC, ja hi hagués la seu episcopal, que documentalment no consta fins al 517, en què s’hi celebrà un concili.