La dansa és una de les arts més antigues i, probablement, una de les de més abast universal, tal com queda reflectit en aquest mapa, en el qual hi ha referències de gairebé tots els indrets. Juntament amb la música, constitueix l’inici de les manifestacions artístiques humanes. Ballaven els pobles primitius i ballen els pobles més evolucionats; trobem danses tradicionals o folklòriques; danses cerimonials, religioses o laiques; danses sòbries o espectaculars, individuals o de conjunt. Sobre els seus orígens hi ha diverses teories. Per a uns, l’aparició de la dansa respon a l’instint de conservació de l’individu i de la col·lectivitat i, en conseqüència, té un profund sentit utilitari, tant si es tracta d’expressions de joia com de temor o d’exaltació. Segons d’altres, la dansa nasqué del desenvolupament del gest com a llenguatge anterior a la parla, fins al punt de considerar-la un reflex del període en què les persones s’expressaven servint-se de tot el cos. Un altre corrent sosté que la dansa respon a una motivació social i és el gresol de la vida comunitària. Totes aquestes teories incideixen, però, en la seva universalitat, ja que se’n poden trobar exemples entre pobles ben diferents i que viuen en les condicions més extremes, com ara els esquimals o els grups que habiten als deserts.
Les danses i els balls tenen en comú el moviment rítmic, uniforme i continu, i són el reflex d’un estat mental en què la consciència de cada individu queda imbuïda d’un sol sentiment, d’una sola idea, d’una manifestació comuna. Els homes i les dones d’arreu del món ballen des de temps immemorials per motius ben diversos. Per damunt d’aquest fet, però, tota dansa esdevé una forma de comprensió del cos, del seu misteri, de l’energia i sensibilitat que desplega.
Per completar la visió del món de la dansa cal assenyalar el destacat paper que ha tingut el ballet en la seva evolució els darrers segles, especialment a Occident. El ballet, la dansa culta sorgida a les corts europees, afavorí la consideració de la dansa com un art que podia situar-se al costat o, millor dit, al bell mig del teatre, la poesia i la pintura. La passió que despertà entre nobles i plebeus va fer possible l’aparició de grans companyies de dansa i de grans coreògrafs, artistes fonamentals de la modernitat. El ballet, nascut durant el Renaixement, ha sofert nombroses transformacions des que Domenico da Ferrara va crear les primeres coreografies de cort. Posteriorment, un llarg nombre d’intèrprets, coreògrafs i investigadors de la dansa en proposaren nous horitzons, fins a arribar a una data transcendental en la història de la dansa, el 18 d’abril de 1926, quan a Nova York va néixer l’anomenada dansa contemporània amb les primeres coreografies de Martha Graham, que revolucionà la concepció del ballet vigent fins aleshores.
L’Odissi, una dansa hindú recuperada
Entre les nombroses danses clàssiques de l’Índia, la més antiga segons la tradició és l’Odissi, amb uns orígens que es remunten al segle II aC a la regió d’Orissa, situada a l’est del país i al sud de Calcuta. Aquesta dansa, influïda pel Gita Govinda, obra poètica que narra els amors de Radha i Krixna, és també una evocació dels animals salvatges i la naturalesa. L’Odissi era interpretada ritualment davant les imatges del déu per les maharis, ballarines del temple, i el tret més característic d’aquesta dansa era l’anomenat tribhanga, una triple flexió del cap, les espatlles i, sobretot, els malucs, única en el conjunt de les danses hindús. Les successives invasions a Orissa i, especialment, l’ocupació militar de l’imperi Britànic, van provocar el declivi d’aquesta fascinant dansa. Malgrat això, no es perdé la tradició dels gotipua, interpretació d’uns nois joves vestits de noia que ballaven als patis dels temples i a les places dels pobles. Després de la independència de l’Índia, l’Odissi va reprendre l’antiga esplendor, i gràcies a ballarines com Madhavi Mudgal ha estat coneguda a Occident.
Noverre i el Dia Internacional de la Dansa
L’any 1982, el Comitè Internacional de Dansa de la UNESCO va declarar el 29 d’abril Dia Internacional de la Dansa en commemoració del naixement de Jean-Georges Noverre (1727-1810), personatge mític dins la història de la dansa. La importància determinant d’aquest coreògraf i ballarí d’origen suís no es deu a les gairebé 100 coreografies que creà –de les quals no n’ha sobreviscut cap–, sinó a les cartes que va escriure sota la influència dels filòsofs de l’ Encyclopédie i que, recollides en un llibre, Lettres sur la danse et sur les ballets (1760), constitueix un magnífic corpus d’opinió i anàlisi del “ballet d’acció”, del qual esdevingué el teòric principal. Definit pel mític actor anglès David Garrick com “el Shakespeare de la dansa”, Noverre declarà la guerra a la dansa clàssica, que creia insuficient per a expressar les passions humanes, i defensà el retorn a la tradició de la pantomima, tal com la practicaven els mims de la Roma imperial. La seva concepció, precedent del romanticisme, responia al desig de retornar a la naturalesa.
El Buto, la renovació de la dansa japonesa
A la segona meitat dels anys seixanta, al Japó sorgí un moviment que rebé el nom de Buto, una nova expressió de la dansa contemporània que trencava amb les rígides tradicions acadèmiques heretades i, al mateix temps, en conservava la bellesa, potència i eficàcia. Els seus creadors, Tatsumi Hijikata i Kazuo Ohno, constataven el desig de canvi de les noves generacions d’estudiants japonesos, després de la desfeta de la Segona Guerra Mundial. L’èxit fou immediat i sorgiren diversos grups, com Daraikudo, Theushin-kan i, especialment, Sankai Juku. Aquest darrer –un tret característic del qual fou la utilització de la música rock o del jazz en les seves coreografies–, obtingué grans èxits en els festivals internacionals en què participà, i esdevingué una formació de referència que influí molts grups de dansa i teatre d’arreu del món. La investigació iniciada al Japó a partir de l’eclosió del Buto ha afavorit l’aparició de ballarins i coreògrafs de gran qualitat que, com Saburo Teshigawara i el grup Karas, en són hereus malgrat que refusen qualsevol etiqueta que pugui remetre a aquest moviment.