El teatre i les arts escèniques presenten una gran diversitat de formes arreu del món. L’home de cultura occidental ha tractat d’imposar la seva concepció d’aquest art nascut a la Grècia clàssica a l’entorn del segle VI aC, i que aconseguí arribar a la màxima esplendor durant la centúria següent, quan floriren els dos grans gèneres teatrals: la comèdia i la tragèdia. Aquesta fou base de tot el teatre posterior, que trobà en les peces de dramaturgs com William Shakespeare, Molière, Pedro Calderón de la Barca o Anton Cˇekhov, entre altres autors, algunes de les aportacions més grans a la civilització occidental que esdevingueren referents indefugibles. Però a l’Orient el teatre ja existia –com a tots els racons del planeta–, i a partir dels ritus religiosos havia assolit múltiples formes, des d’Indonèsia fins al Pròxim Orient, passant pel continent africà i els antípodes. En conseqüència, les diverses cultures sorgides als cinc continents han creat formes teatrals a través de les quals es reconeixen com a cultura i com a poble. Malgrat això, el colonialisme introduí les formes del teatre occidental a molts indrets del planeta, i a les darreres dècades moltes d’aquestes cultures –especialment a l’Àfrica, amb dramaturgs com Wole Soyinka, Zades Mda o Mbongeni Ngema– intenten recuperar les seves arrels.
És per aquest motiu que no hi ha una manera exclusiva d’assenyalar allò més destacat en les arts escèniques de tot el món. Per això, en el mapa s’han situat diverses categories relacionades amb el teatre i les arts escèniques. En primer lloc, els grans coliseus històrics, com els construïts a Delfos, Vicenza o Londres, edificacions molt diferents on el teatre aconseguí moments d’esplendor inoblidables i que esdevingueren models per a les futures representacions. En segon lloc, les grans concentracions teatrals, per exemple en el cas incomparable de Broadway, a la ciutat de Nova York, o en el dels festivals més importants del món, com els d’Edimburg, el Caire o Avinyó, o les companyies més emblemàtiques de l’escena mundial, que són testimoni de la constant evolució d’aquest art a través dels seus creadors més destacats. Finalment, s’han assenyalat les principals formes teatrals aparegudes arreu del món, com el kabuki japonès, el kathakali hindú, els rituals aborígens a Austràlia o les mascarades esteses per tota l’Àfrica, gèneres que demostren l’enorme diversitat i vitalitat de les arts escèniques en aquest nou mil·lenni.
Orígens del teatre a Orient
La mitologia hindú situa l’origen del teatre en la figura de Krixna, encarnació de Vixnu, vencedor de les Temptacions, que ensenyà als humans la música i la dansa, mitjà primordial per a donar a conèixer entre els mortals les accions dels déus. Les joves intèrprets de les danses sagrades (devadassi) eren les mitjanceres entre ambdós mons.
Al Japó, l’origen del teatre es troba en el mite d’Amaterasu, deessa del Sol, reclosa en una cova per les ofenses rebudes pel seu germà. Aquest fet provocà que la terra i el cel estiguessin en penombra, cosa que entristí profundament els homes i els déus. Aquests darrers van idear un estratagema per treure la deessa de la cova: van fer que una altra deessa, Ameno-Uzume, ballés i cantés a l’entrada de la cova guarnida amb collars de flors mentre els déus tocaven tambors i pífans, i Amaterasu, seduïda per l’espectacle ofert en honor seu, sortí de la cova.
A l’antiga civilització egípcia una de les representacions més importants que s’han pogut reconstruir és la resurrecció d’Osiris. Aquest espectacle durava tot un dia i estava dividit en vint-i-quatre escenes. Els intèrprets encarnaven els déus, que participaven en l’acció com a recitadors del poema i interpretaven cançons. La representació posava en contacte el món dels vius i el dels morts.
El teatre japonès
Entre les múltiples formes que el teatre ha assolit al Japó n’hi ha dues que han transcendit a Occident, on han subjugat els espectadors pels gestos rituals i l’expressió perfectes dels seus intèrprets. D’una banda, el Teatre Nô –Nô significa capacitat o art–, que al segle XIV tingué com a màxim representant i teoritzador l’actor Kan-ami Moyiko i que consistia en l’adequació de formes xamanístiques primitives de la cultura japonesa. El fill de Kan-ami, anomenat Zeami, en modificà l’estructura i en feu un gènere tancat, que des de llavors ha estat ideal de perfecció per a les arts escèniques i ha exercit una gran fascinació per la seva semblança amb l’estètica dels samurais. El Nô és un gènere hermètic i refinat, que tracta sobre temes profunds de l’experiència humana i que cal relacionar amb l’aristocràcia japonesa, el budisme zen i els depurats ritus del te, com a expressió última del refinament d’aquesta civilització.
L’altra gran forma del teatre japonès, l’anomenat kabuki –que significa inclinat o no ortodox–, sorgí uns segles més tard, al segle XVII, i és un tipus d’espectacle popular que integrà les tècniques de l’actor de carrer, que conjugava música, dansa i interpretació. L’obra més popular i cèlebre fou la titulada Kana dehon Chu-shingura (1748), de Takeda Izumo. La invenció del kabuki s’atribueix a una ballarina anomenada Okuni que actuava al santuari de Kitani, a la ciutat de Kyoto, però de seguida fou assumit pels mercaders, i tracta de temes de l’època, glorificant l’energia vital de la nova classe comerciant urbana. Dins el kabuki es distingeixen dos estils ben diferenciats, el wagoto i l’aragoto, que corresponen a dues visions de la realitat: una de més violenta i una altra de més suggeridora i amorosa.
Mascarades africanes
Les arrels del teatre al continent africà són molt distintes i, tot sovint, antiquíssimes. Les formes dels rituals religiosos, les danses rítmiques, les màscares, els tòtems, configuren un paisatge artístic i cultural definit que, a partir de la meitat del segle XX, tracta de ressorgir, després de segles de colonialisme que han malbaratat moltes d’aquestes tradicions ancestrals. Sens dubte, un dels elements més identificables de les cultures africanes és l’enorme varietat de màscares que existeixen per tot el continent, i els rituals, danses i representacions que hi estan associats i en els quals els homes, els déus i els esperits dels animals es retroben de manera excepcional. Les cerimònies ancestrals egungun dels iorubes, a Nigèria; les danses funeràries dama, dels dogons, a Mali; la cerimònia d’iniciació nyau, del poble chewa, a Zàmbia i Malawi, són algunes d’aquestes representacions en què les màscares tenen un paper determinant.