L’esport de competició

L’esport ha assolit un desenvolupament tan gran al món contemporani que és difícil trobar dades homologables i prou representatives. D’una banda, la pràctica de l’esport s’ha estès entre els ciutadans amb l’augment del benestar social, lligada a una creixent cultura del cos que fomenta la imatge de joventut i salut entre la població (vegeu el mapa Els joves). D’altra banda, aquesta pràctica, relacionada estretament amb l’augment de la cultura de l’espectacle generada pels mitjans de comunicació de massa, ha convertit una gran part de l’esport, especialment el de competició, en una font de grans negocis. El prestigi social i l’interès econòmic han acabat convertint també l’esport, moltes vegades, en un camp de batalla geopolític. El gràfic d’atletes participants en els Jocs Olímpics d’estiu de l’era moderna mostra l’augment constant de la participació. Aquest increment és paral·lel al del nombre d’estats –que ha passat de 13, a Atenes el 1896, a 202, també a Atenes, el 2004–, al nombre d’esports que competeixen i al dels periodistes acreditats i a les audiències televisives mundials, llevat del parèntesi de la Segona Guerra Mundial i dels boicots de la guerra freda als jocs de Mont-real el 1976 i de Moscou el 1980. Geopolític també cal considerar el fet de la protesta dels atletes negres a Mèxic, el 1968, o l’atemptat palestí a Munic el 1972. Igualment la distribució de les seus mostra el domini aclaparador dels països rics de l’hemisferi nord, només Austràlia trenca la norma hemisfèrica i Mèxic la del desenvolupament.

Els Jocs Olímpics acullen prop del 85% de la pràctica esportiva mundial; per tant, cal considerar-los prou representatius. A les portes de la inauguració dels jocs d’Atenes, s’ha decidit cartografiar el nombre d’esports, tant individuals com d’equip, en què cada Estat va obtenir representació finalista en els jocs de Sidney, del 2000; el nombre de finalistes, esportistes o estats, sol ser de vuit.

En els Jocs de Sidney van participar 11.116 esportistes, 4.254 dels quals eren dones. De les 300 proves disputades, 168 eren per a homes, 120, per a dones i 12, mixtes. Hi van ser representats 27 esports diferents per a homes i 25 per a dones (els mateixos excepte boxa i lluita). En el mapa s’han agrupat els països que van ser finalistes en més del 50% dels esports: 7 estats, encapçalats per Austràlia, que era l’amfitrió (39 esports), EUA (38 esports), Alemanya (37 esports), seguits de Rússia, França, Itàlia i la Xina. A continuació figuren els estats que van ser finalistes en més de 21 esports, entre els quals hi ha Espanya. El total d’estats amb finalistes va ser 95 sobre un total de 199 estats participants.

El mapa reflecteix una realitat coneguda: els països desenvolupats dominen àmpliament la pràctica esportiva mundial, i encara cal destacar que països que no figuren en els colors més foscos del mapa és perquè la seva població no els permet tenir una quantitat d’esportistes d’alt nivell comparable a la dels grans països, però en canvi tenen una destacada activitat esportiva. L’exemple més clar d’això són els països nòrdics: Noruega, Suècia i Finlàndia. D’altra banda, el quadre adjunt mostra que l’aparició de l’esport femení fou més tardana. Però, si l’any 2000 les dones van representar el 38% del total d’esportistes dels Jocs de Sidney, és molt probable que aquest percentatge s’acosti al 50% en les pròximes edicions dels Jocs Olímpics. Pel que fa al nombre d’estats amb finalistes femenines, va ser de 69, mentre que en les especialitats masculines fou de 84. Aquesta diferència es dóna normalment als països amb menys participació esportiva, mentre que disminueix als països amb més representants.

L’esport al segle XXI

L’esport s’ha convertit en el fenomen sociològic més destacat des de l’últim terç del segle XX, i juntament amb el cotxe, la informàtica, Internet i el telèfon mòbil, ha modificat moltes pautes bàsiques del comportament de les persones.

Cal atribuir aquesta explosiva presència de l’esport en la societat principalment a dues causes. D’una banda, la progressiva millora del nivell de vida i l’accés a l’educació d’àmplies capes de la societat, amb la consegüent major disponibilitat de temps lliure, cosa que ha permès que una activitat inicialment reduïda a una minoria s’estengués a una gran massa de població. La pràctica esportiva és vista també com un esglaó de millora de l’estatus social. Malgrat això, és un fet comunament acceptat i mèdicament reconegut que la pràctica esportiva prudent, i amb les lògiques prevencions, és molt beneficiosa per a la salut, tant física com mental, de les persones.

D’altra banda, el procés coincideix amb la irrupció abassegadora de la televisió en la vida familiar i el descobriment que les competicions esportives tenen un alt nivell d’audiència, la qual cosa comporta que un gran nombre d’empreses s’aboquin a patrocinar esportistes, clubs, seleccions, etc., així com les grans competicions televisades. El resultat ha estat una ràpida professionalització de l’esport espectacle, o que és susceptible d’esdevenir-ne, una enorme popularització dels practicants més destacats i, en general, un desproporcionat espai dedicat a l’esport en els mitjans de comunicació.

En aquest terreny, és sorprenent constatar que a Espanya els diaris esportius són els més llegits, amb més de dos milions de lectors diaris (vegeu el mapa Els diaris i les revistes). En general, en tots els diaris d’informació general l’esport és la secció que ocupa més espai, i els dilluns pot arribar a cobrir el 30% del total de la informació. La ràdio i la televisió donen també una àmplia cobertura tant al fet esportiu com als seus protagonistes.

Una pràctica esportiva creixent ha generat una demanda de serveis, tant públics com privats, que ha convertit l’esport en un sector que té un pes econòmic específic en el PIB i amb incidència en la creació de nombrosos llocs de treball, que inclouen tècnics esportius i també gestors i empleats d’instal·lacions esportives.

Si bé fins ara s’ha parlat de l’esport com d’un concepte únic i global, caldria donar-ne una definició amb els trets que el caracteritzen i el diferencien d’altres activitats físiques no esportives, perquè l’esport és un conjunt molt divers i convencional d’activitats, que no han de tenir, necessàriament, punts de contacte entre elles. Hi ha esports individuals, esports d’equip, esports naturals, esports que utilitzen artefactes o instruments, etc.

Amb relació a les persones, l’esport tampoc no és unidireccional, i per a facilitar la comprensió de la pràctica esportiva s’hauria de classificar pel seu destinatari i per la seva funció. Així es podria distingir:

  • Esport formatiu. Es fa en el procés educatiu i normalment és competitiu.
  • Esport federat. Normalment reglat i competitiu. Cobreix totes les edats, pot ser masculí i femení, i actualment està adquirint importància entre els esportistes veterans.
  • Esport d’alt nivell. Correspon a la màxima projecció de l’esport federat. Normalment és professional, en diferents graus, i amb dedicació gairebé exclusiva. Els seus components formen les seleccions estatals i juntament amb els clubs de primera divisió integren l’esport espectacle.
  • Esport d’oci. Pot ser competitiu o no i es practica de forma lúdica, com a teràpia de salut, antiestrès, per a la relació social, etc. Els exponents més destacats d’aquests esports són les curses a peu denominades populars o en ruta, el cicloturisme i el futbol sala.
  • Esport autòcton d’arrel folklòrica i antropològica.

Tot i que aquesta relació podria ser més llarga, és prou il·lustrativa de la gran varietat d’esports, prop de 60 reconeguts a Espanya, i de la diversitat de motivacions que té una persona per a la pràctica personal de l’esport o per a la contemplació d’un espectacle esportiu.