En el mapa que es presenta s’han cartografiat dues variables: d’una banda, el nombre de museus existent a cada país, i, de l’altra, aquells museus que han excel·lit en l’àmbit de les belles arts.
Moltes persones solen creure que els museus són com uns grans entreteniments dedicats al turista –si més no al turista culte. En l’àmbit polític, sovint els museus s’utilitzen com a mitjans –val a dir que modestos– per a generar vots, i per això es té en compte sobretot el nombre de visitants que tenen. Però els museus no són ni una cosa ni l’altra, sinó que es podrien definir com les “cambres del tresor” d’un país. Són els llocs on es custodien i es preserven aquelles peces excepcionals o singulars que la cultura o la natura han generat i de les quals convé tenir cura perquè aquells testimonis únics de la bellesa o de la creativitat puguin ser coneguts pels ciutadans d’èpoques futures, igual que ho poden ser pels d’ara.
És natural que si tan excepcionals són els objectes que es conserven als museus hi hagi persones que els vulguin veure. Per això cal organitzar aquest tipus d’institucions de manera que el públic hi pugui accedir amb comoditat, i no sols per a veure-hi unes peces quasi sagrades sinó també per a poder-hi “llegir” en certa manera el missatge que transmeten, a través de l’estructuració i l’ordenació amb què aquests materials són mostrats. Tot això s’ha de fer, tanmateix, sense que s’alteri la integritat física de les obres exposades, que és l’objectiu principal de l’existència d’aquests centres.
A més de tot el que es veu, però, als museus hi ha les reserves, llocs on sovint es pensa que hi ha les peces menystingudes; res, però, més lluny de la realitat. A les reserves hi ha totes aquelles obres que a les sales públiques resultarien reiteratives, però que són tan dignes de ser conservades com les altres: són els materials que donen cos a una ciència, a una idea o a una història, els que garanteixen que la peça estrella que tothom vol veure no és pas una flor que no fa estiu sinó part d’un continuum necessari.
La persona que va als museus, doncs, ha de saber que allò que està visitant no s’ha fet solament per al seu gaudi, ni tan sols per a la seva instrucció; tampoc no s’ha de pensar que entra en un temple laic. Ha de saber que aquell indret més o menys atractiu és un instrument insubstituïble per a conèixer millor les múltiples facetes de tot el que ens envolta.
El cas Guggenheim
La politització de la gènesi d’un museu pot ser una operació positiva. El Museu Guggenheim de Bilbao n’és un exemple espectacular. Allà, el més important no és el tresor que custodia la institució –de fet, el seu contingut no és fix ni tampoc és “patrimoni” cultural basc–, sinó l’efecte que s’ha aconseguit amb la seva creació.
Amb el Guggenheim, situat en un edifici espectacularment creatiu dissenyat pel nord-americà Frank Gehry i construït entre el 1993 i el 1997, una ciutat de sòlid passat industrial però caiguda en una certa grisor va ser imaginativament posada al mapa cultural internacional. Veritablement, el nom de Bilbao començà a aparèixer amb força i assiduïtat a la premsa d’arreu del món només d’ençà que el nou Museu Guggenheim hi obrí les seves portes. Aquest va ser fruit d’una operació enginyosa, inesperada i ambiciosa del govern d’Euskadi, que situà la capital econòmica del País Basc com un punt de destinació turística a escala internacional, no sense que això deixés de provocar, d’altra banda, un cert recel, estupor i animadversió en el govern central de l’Estat espanyol, el qual considerava que empreses culturals d’aquesta envergadura només podien correspondre a una ciutat com Madrid.
El Guggenheim, doncs, més que un museu és una operació d’alta política, que ha tingut, a més, una influència positiva concreta en la vida museística basca, ja que que el flux de visitants que genera ha beneficiat també, de retruc, la vitalitat del proper museu de Belles Arts de la ciutat, el veritable museu nacional d’art del País Basc.
Catalunya i els museus
Els grans museus del món occidental solen ser fills d’antigues col·leccions reials. A Catalunya, la inexistència d’un poder sobirà establert físicament al país des de les acaballes del segle XV comportà la inexistència d’una col·lecció reial sobre la qual bastir un museu nacional d’art. El que més s’acostava a un museu d’art mitjanament decent era el de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, iniciat el 1775, per bé que, tot i tenir peces importants d’algunes grans figures de la pintura, en conjunt era encara molt lluny d’assolir la magnitud dels grans museus d’art de les capitals beneficiades per la residència del poder polític.
La creació, al començament del segle XX, del que s’acabaria anomenant Museu Nacional d’Art de Catalunya, fou el fruit de la cooperació de diferents institucions catalanes, que aportaren peces i impulsaren el rescat d’altres, com els murals romànics dels Pirineus, que esdevingueren el nucli d’una col·lecció museística rica i significativa.
Tanmateix, a Catalunya els grans èxits populars museístics –al marge del massivament visitat Museu del Futbol Club Barcelona– corresponen als museus monogràfics dedicats a dos artistes excepcionals, Pablo Picasso i Salvador Dalí. El primer, instal·lat a Barcelona, paradoxalment en època franquista, conté una densíssima col·lecció d’obres del Picasso més vinculat a Catalunya. El segon, que més que un museu clàssic és una enorme i típica obra daliniana practicable, ha demostrat que una oferta museística original i excitant pot dinamitzar al màxim nivell una ciutat, en aquest cas Figueres, on és instal·lat el singular Teatre-Museu.