El que avui s’anomena música clàssica o música culta és un producte propi de la cultura europea i del món occidental. La formació de músics de nivell requereix anys d’estudi en centres especialitzats; uns músics que assoliran el grau necessari per a integrar orquestres o grups capaços d’executar obres que posen a prova la destresa dels executants i la intel·ligència dels espectadors. Europa i la seva àrea d’influència (territoris colonitzats per europeus) és on es concentra gairebé tota l’activitat musical que ha assolit un reconegut prestigi internacional. Es podria dir que l’activitat musical considerada culta a Occident sorgeix d’una base social i es dirigeix a aquesta mateixa base social, prescindint del que passa a la resta del món i de la música, vers la qual només es gira quan necessita fonts d’inspiració exòtiques, o pretesament modernes o innovadores.
El que es veu en el mapa ens ensenya una part de l’activitat musical mundial, però no pas l’única. A la resta del món, i també a Europa i l’Amèrica del Nord, es practica una altra música, una música que es desenvolupa al marge dels conservatoris, de les orquestres i dels circuits de les sales de concerts, que no mou ni genera tants beneficis, i a la qual resulta més difícil accedir al mercat discogràfic internacional, però que, tot i així, gaudeix d’un nivell de participació més alt per part de la comunitat que la genera. En algunes cultures africanes, anar a escoltar música com ho fem a Europa, com a ritus sacralitzat, és un fet desconegut perquè tota la comunitat participa en l’execució de la música, que és una part més del ritual o la festa. A Europa i el món occidental, el fet musical és bàsicament institucionalitzat amb conservatoris, orquestres i auditoris, que, en la majoria dels casos, han hagut de ser assumits pel poder públic a causa de l’elevat cost de gestió que comporten. La música en altres cultures, en canvi, s’aprèn directament al carrer, al si de la família, en la comunitat d’edat o de gènere, segons els casos. Potser no té la complexitat estructural de l’europea, des del punt de vista compositiu, no es practica amb uns instruments tan sofisticats com els emprats a Occident, no té al darrere una història coneguda o escrita que permeti un constant referent i una base d’aprenentatge, com a Europa; però és una música més participativa, integrada en la vida quotidiana dels pobles, i en la qual predomina el concepte de tradició, més que no pas d’història i necessitat de renovació com a l’Europa contemporània.
L’orquestra
El gràfic mostra la disposició estàndard dels instruments en una orquestra simfònica actual
En el camp de la música occidental hom anomena orquestra el conjunt format, almenys, per més d’una dotzena d’instruments diversos, de manera que n’hi hagi com a mínim dos de cadascun dels més importants. Quan el nombre d’instruments és reduït, s’anomena orquestra de cambra. Una orquestra completa, actualment, sol tenir de vuitanta a cent instruments; sovint hom l’anomena orquestra simfònica, perquè permet d’interpretar les obres simfòniques del repertori habitual. Els instruments de l’orquestra pertanyen a tres grans grups: corda (violí, viola, violoncel, contrabaix, piano, arpes, etc.), vent (trompeta, cornetí, trombó, tuba, clarinet, saxòfon, fagot, trompa, corn, flauta, oboè, etc.) i percussió (carilló, xilòfon, triangle, platerets, castanyoles, timbala, caixa clara, tambor, gong, bombo, etc.).
La difusió de la música simfònica ha fet proliferar les formacions orquestrals estables, des de la fi del segle XIX; moltes estan al servei d’un municipi, d’un estat, d’una institució, d’un teatre d’òpera, etc. Al mateix temps el director d’orquestra (inicialment el primer violí del conjunt) ha assolit un prestigi que ha anat paral·lel al d’algunes orquestres, a través d’intercanvis entre ciutats o estats i amb l’enregistrament de discos.
Els conservatoris: llocs on es conserva
Cal remuntar-se al segle XVI per a trobar l’origen dels conservatoris de música. A la península Itàlica les institucions de beneficència que acollien nens orfes consideraven, com una de les seves activitats principals, l’ensenyament i el conreu de la música perquè els nens poguessin nodrir les diverses capelles de música que requerien els oficis religiosos. Era una manera de procurar un ofici i un futur als acollits i alhora de subvenir les necessitats funcionals de l’Església. Una de les més reconegudes fou l’Ospedale della Pietà de Venècia, hospici femení que des del 1703 fou regit musicalment per Antonio Vivaldi. La fi de l’Antic Règim va minvar també la importància d’aquest model de conservatori molt lligat a les necessitats eclesials, i després de la Revolució Francesa començaren a sorgir conservatoris que, tot i que, sovint nasqueren a partir de la idea de la beneficència, foren impulsats i regits per les institucions públiques i amb l’objectiu de formar professionals en el sentit contemporani del terme. El primer conservatori creat sota aquestes directrius fou el Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París, el 1795.
Per definició, el conservatori ha estat un centre conservador, un lloc on es manté el tresor del coneixement de la tradició i de l’art; per això, al llarg de la història han sorgit altres models d’ensenyament que han plantejat noves fites, nous mètodes i repertoris, que han impulsat noves concepcions musicals i han fet que els conservatoris s’haguessin de posar també al dia.