La necessitat de refugi no és res exclusiu dels homes. Tot ésser viu ha de menester protecció davant les condicions exteriors quan aquestes no li són propícies. El mite de l’origen de l’arquitectura situa l’home primitiu davant un món exterior que el sobrepassa i al qual interroga contínuament. En les diferents situacions climàtiques, des del fred extrem dels cercles polars a les temperatures tòrrides de la franja de l’equador, les persones han mirat sempre d’aconseguir una segona pell que els permetés d’equilibrar i ajustar el clima a la seva temperatura corporal. Aquesta necessitat de confort i benestar va més enllà de la primera necessitat de trobar refugi. De fet, es tracta d’una força més complexa i que, en aquest cas, sí que és pròpia de la condició humana: la seva necessitat de llar. Entendre què és allò que fa del refugi una llar és comprendre quins són els recursos tècnics, culturals i simbòlics que els diferents pobles tenen per fer de la seva casa l’expressió d’una determinada concepció del món i de l’Univers. El refugi protegeix, la llar nodreix. El refugi recull, la llar acull. El refugi interromp la continuïtat indiferent de l’espai exterior i s’hi contraposa. La llar, en canvi, emmarca l’espai exterior amb portes i finestres i busca així, relacionar-se físicament i visualment amb la resta de les llars que l’envolten. Les places i carrers de les ciutats mostren que no hi ha llar sense civilització i sense la suma de l’esforç comú dels ciutadans. El refugi és fruit del desig individual i algun cop, individualista; la llar sempre és fruit de la creativitat col·lectiva. La transmissió de coneixements i ginys per a perfeccionar la forma física de la llar, els seus murs, les seves cobertes, és el lent decantament de tradicions constructives mil·lenàries.
La llar representa la construcció d’un diàleg amb l’entorn, mentre que el refugi es limita a la seva adaptació. Hi ha les llars dels que es desplacen i les llars dels qui es queden. Bé efímeres, bé estables, des de la tenda del tuareg a les cases dins les roques de la Capadòcia, el reconeixement del pacte necessari amb el temps meteorològic posa èmfasi en la lògica d’una economia d’esforços que batega sota totes les solucions tècniques i formals de l’autoconstrucció. Materials que han de ser moguts per les mans i per l’esforç dels cossos d’homes i de dones. D’aquí, la mesura humana d’aquestes construccions populars i anònimes; la tria dels materials que hi ha al voltant, murs de terra quan hi ha desert, estructures de llenya quan hi ha boscos, pedres quan hi ha afloraments rocosos, teules i maons quan hi ha argiles; l’ús del color per a controlar els efectes de la llum solar i la seva temperatura; les formes inclinades de les cobertes si hi ha aigua i planes si no n’hi ha. De fet, allò que es construeix no és altra cosa que la mateixa natura conformada per les mans de l’home, sustentada pel seu enginy i els seus coneixements tècnics, ordenada per la seva concepció del món i l’Univers, jerarquitzada pels seus valors i símbols culturals, repetida per les seves tradicions i alhora pel seu desig de transformació i canvi. És en aquesta voluntat de perfecció tècnica i canvi que cal situar la gran indústria de la construcció d’habitatges i grans edificis col·lectius. L’aparició dels processos de producció d’habitatges industrials i estandarditzats ha permès que, al llarg dels segles, en alguns indrets s’hagi intensificat el grau d’acollida de persones i riqueses, i alhora, de conflictes i misèries. És el cas de les grans metròpolis que arreu del planeta concentren capitals i recursos humans i tecnològics. Sota els diferents cels, tots reflecteixen el desarrelament propi de l’home del segle XX i la pèrdua de la mesura humana en les seves construccions. L’aprenentatge de l’home per a construir la seva veritable llar, però, continua.
L’Estil Internacional
El 1932, el Museu d’Art Modern de Nova York organitzà la seva primera exposició d’arquitectura. Henry Russell Hitchcock i Philip Johnson van preparar per a l’ocasió una publicació titulada The International Style: Architecture Since 1922, en què descrivien les qualitats estètiques de l’obra d’arquitectes com Le Corbusier, Gropius i Mies van der Rohe, entre d’altres, i es mostraven els trets característics d’un discurs formal que ha estat omnipresent en l’escenari arquitectònic mundial fins a la dècada dels anys setanta. Allà on es podien veure clarament materialitzats els aspectes ideològics i funcionals d’aquest estil era en els programes d’habitatge de protecció estatal a Europa (Àustria, Holanda, França i Alemanya) durant les dècades dels anys vint i trenta. De fet, la recerca de solucions per als grans problemes d’allotjament de després de la Primera Guerra Mundial va ser la base dels debats, conferències i exposicions més importants de l’època (París, 1925 i 1937; Estocolm, 1930; Nova York, 1939). Edificis clau d’aquest estil “modern” es construïen indistintament en ciutats d’arreu del món.
A conseqüència d’aquesta activitat internacional, el 1928 va sorgir el CIAM, Congrès Internationaux d’Architecture Moderne. Un dels seus principals objectius era estandarditzar la investigació sobre l’arquitectura moderna. Davant l’aparició de nous mètodes constructius i nous materials, el miratge de la perfecció tècnica en una arquitectura funcional i abstracta impregnava la recerca i el treball. Els nous mètodes de construcció, però, resultaven cars, i l’única manera d’abaratir costos de producció era fent-ho massivament. A conseqüència de tot això, la racionalització dels processos constructius i de posada en obra va anar configurant l’actual indústria de la construcció. En qualsevol gran ciutat del món podem veure avui com s’aixequen infinitat d’edificis d’arquitectura repetida. Les estructures de formigó i acer que el 1932 feien de l’Estil Internacional un moviment cosmopolita arrelat a la voluntat col·lectiva i el compromís social, són ara el suport altiu del gran i uniforme negoci especulatiu i immobiliari.
Arquitectura bioclimàtica
En el seu assaig, The Architecture of the Well-tempered Environment, Reyner Banham descriu el dilema a què s’enfronten els membres d’una tribu primitiva quan, després de caminar tot el dia, decideixen aturar-se i passar la nit en una clariana de bosc. Utilitzaran la fusta i les branques caigudes per a aixecar un petit refugi, o la cremaran per poder fer una gran foguera? De fet, l’home constructor davant qualsevol recurs natural (material o energètic) pot plantejar-se sempre dues estratègies bàsiques d’intervenció ambiental. Pot fer un plantejament material o un altre d’energètic i en ambdós casos estarà fent arquitectura, ja que tan arquitectònic resulta l’espai visual de la cabana com l’espai tèrmic de la foguera. Tot i així, l’actual presa de consciència global davant l’escassetat de recursos naturals afecta necessàriament totes les formes d’expressió de l’activitat humana. Per això, la indústria de la construcció d’habitatges també ha hagut de sotmetre’s a l’exigència unànime de sostenibilitat i integració amb l’entorn.
Tot i que pugui semblar més econòmica la producció d’edificis en sèrie tal com s’ha fet fins ara, els nous criteris de valoració de costos estan demostrant en termes energètics que no és així. El ràpid desgast i la difícil substitució de molts dels nous materials utilitzats, així com la manca de criteris de racionalització en el disseny dels sistemes de subministrament i distribució de l’aigua, el gas o l’electricitat, fan que ja s’hagi acceptat que els criteris de sostenibilitat són també criteris de rendibilitat i sentit comú. La necessitat d’estalvi, com la recerca de nous dissenys i la innovació tecnològica, està suposant el reconeixement de la intel·ligència econòmica i pràctica de les construccions populars i tradicionals, que sabien adaptar-se a les condicions climàtiques més extremes i integrar-se a l’entorn. Aquest retorn a l’origen i a l’ús de les fonts d’energia netes i renovables esdevé un esperó per a la recerca de l’anomenada arquitectura bioclimàtica actual. Allò, però, que vertebrarà l’acció constructora de l’home sobre el territori no serà tant una voluntat formal o un estil determinats com el seu compromís energètic i cultural amb una humanitat que vol fer de la terra sencera la seva llar.