L’any 1972, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va aprovar la Convenció per a la Protecció del Patrimoni Cultural i Natural de la Humanitat (l’any 2003 l’havien signat 179 estats). L’objectiu d’aquesta convenció és inventariar els monuments i paisatges naturals considerats representatius de les diverses cultures i ambients que caracteritzen el passat i el present de la humanitat, l’alt valor dels quals n’exigeix, a més, la protecció i la defensa.
El resultat de la convenció ha estat l’establiment de l’anomenada Llista del Patrimoni de la Humanitat, que l’any 2003 contenia un total de 754 llocs (582 de culturals, 149 de naturals i 23 de mixtos). Cal assenyalar que entre els béns catalogats pel seu valor cultural destaquen 210 nuclis urbans (91 són ciutats europees, 45 són americanes, 50 asiàtiques i 24 africanes).
El procés d’incorporació d’un monument o un indret natural (vegeu el mapa El conservacionisme) a la llista s’inicia quan és proposat a la UNESCO, a través de les associacions nacionals de la Federació del Consell Internacional d’Associacions per a la Defensa dels Monuments i dels Llocs Historicoartístics (ICOMOS). Després, una comissió independent d’experts accepta o desestima la sol·licitud i, finalment, el Comitè del Patrimoni Mundial acorda, en les seves reunions anuals, la inclusió d’algunes de les propostes en la llista. Tots els estats que han firmat la convenció s’han compromès a protegir cadascun dels béns inventariats. L’incompliment de les obligacions acceptades per l’estat firmant pot portar a l’exclusió del bé afectat.
El Patrimoni de la Humanitat es distribueix pels cinc continents de manera diferent: 103 a Àfrica (30 de naturals i 64 de culturals), 138 a Amèrica (48 i 90 respectivament), 164 a Àsia (28 i 136), 330 a Europa (32 i 298) i 18 a Oceania (tots naturals). Els estats amb un major nombre d’inscripcions són europeus, i dins d’Europa ocupen els primers llocs Espanya (37), Itàlia (37), França (28), Alemanya (27) i la Gran Bretanya (25). Pel que fa a la resta d’estats del món, destaquen la Xina (30), l’Índia (24), Mèxic (24) i els Estats Units (18). En la llista és evident el pes de la civilització occidental, de tradició cristianojueva, encara que creix l’atenció dirigida a altres cultures, com per exemple la xinesa, la japonesa, la musulmana, la hindú o la budista. Sembla clar que, en aquesta situació, influeix no solament l’actual prevalença política, sinó també el procés de presentació i selecció dels béns a declarar i elegir, tot i que no hi ha dubte que s’està produint l’aproximació a un cert equilibri entre les diverses civilitzacions i cultures.
La muralla de les llàgrimes
L’única obra humana visible des de l’espai exterior de la Terra és la Gran Muralla, que separa la Xina dels deserts i els pobles nòmades del centre i el nord d’Àsia. Amb una longitud de 2.450 km –6.500 amb tots els replecs i bifurcacions–, s’inicia al nord-est de Pequín i segueix, com una serp, muntanya amunt i avall, des del pas de Xangai, a la província d’Hebei, cap a l’oest, travessant Shanxi i Shaanxi; continua cap a la Mongòlia Interior, i acaba al Gobi, a la província de Gansu. Per tal de crear una frontera permanent i segura contra les hordes mongoles de les estepes septentrionals, Qin Shi Huangdi, fundador del primer imperi xinès i de la dinastia qin (221 aC), va iniciar la construcció de la Gran Muralla tot unificant, ampliant i millorant murs de defensa de terra fets anteriorment.
Després de la seva mort, la Gran Muralla, prolongada 100 km per la dinastia han (206 aC-220 dC), es va anar deteriorant fins que els sobirans sui (581-907 dC) en van ordenar la reconstrucció segons la longitud inicial. Tanmateix, la Gran Muralla deu la seva forma actual als emperadors ming (1368-1644), que la van recuperar mitjançant nous murs de totxana i pedra, d’uns 6,5 m d’amplada a la base i 5,8 a la part superior, i una alçada mitjana de 7,8 m, si bé les talaies arriben a 12 m. Aquesta era la seva estructura al s. XV. Tot i l’abandonament posterior i el seu ús com a pedrera, ha arribat a l’actualitat restaurada segons el model ming, i ha esdevingut un dels grans atractius turístics xinesos.
Malgrat tot, la Gran Muralla no va aconseguir defensar la Xina dels mongols: Genguis Khan va envair el país l’any 1211. I tampoc no va impedir que els manxús del nord-est d’Àsia creessin una dinastia pròpia el 1644, els qing, que, integrada en la cultura i la societat xinesa, es va mantenir fins el 1911. A més, la “muralla de les llàgrimes”, nom que se li ha donat pels incomptables sacrificis que va exigir, va afavorir la creació de la identitat del poble xinès i el naixement d’un fort sentiment de solidaritat nacional.
El 1987 la UNESCO va declarar la Gran Muralla Patrimoni de la Humanitat, juntament amb altres llocs, com el mont Taishan, el Palau Imperial de les dinasties ming i qing, les grutes de Mogao, el mausoleu de Qin, el primer emperador, i el lloc on es va trobar l’home de Pequín, a Zhoukoudian. A tots aquests indrets del territori xinès, se’n van sumar 24 més entre el 1990 i el 2003.
La gran muralla, com la major part dels elements del Patrimoni de la Humanitat, són un gran recurs turístic (vegeu mapa El turisme cultural).