Encarnen l’agilitat. Corren, salten i fan fintes com un futbolista de somni. Per fugir, tanmateix. Escàpols dels grans predadors, miren de guardar les distàncies. Exhibeixen cornamentes de parada, més guarniment que no pas arma. Recorren la sabana en grans ramades, tropell fet espectacle. Són els nyus i les gaseles, els òrixs i els impales: els antílops!
Nyus en migració al Serengueti.
Corel
El terme ‘antílop’ s’aplica a qualsevol bòvid d’aspecte àgil, per oposició als bòvids pesants, com bous, bisonsi búfals d’una banda (els bovins), i ovelles, cabres i camusses d’una altra (els caprins). Però és un terme prou ambigu, tanmateix, perquè hi ha antílops que són bovins o fins caprins. En efecte, dins la famíliadels bòvids, els zoòlegs reconeixen cinc subfamílies (bovins, cefalofins, hipotragins, antilopins i caprins), quasi totes amb algun antílop com a membre, en especial les dels hipotragins i antilopins, que serienels antílops per antonomàsia.
Els bovins comprenen, a més dels bovins domèstics i llurs parents salvatges més pròxims, com els búfals i els bisons, els gegantins èlands (Taurotragus) i els anomenats antílops del bosc, amb dues espècies asiàtiques, el nilgai (Boselaphus tragocamelus) i l’antílop de quatre banyes (Tetracerus quadricornis), i un gènere africà Tragelaphus, les espècies del qual acostumen a estar lligades als boscos o als aiguamolls, com el sitatunga (T. spekei),bé que també n’hi ha que apareixena la sabana, com els cudus(T. strepsiceros i T. imberbis).
És escassa la presència a la sabana dels petits antílops cefalofins, coneguts amb el nom bòer de “duikers” (que vol dir ‘cabussadors’) pel seu hàbit de llançar-se de capa les bosquines per tal d’amagar-se. I també rars a la sabana són els caprins; només dos gèneres dels catorze que hi ha mereixen ser considerats antílops (Saiga i Pantholops), bé que no es tracta de fauna sabanícola, ja que viuen a les fredes muntanyes de l’Àsia central.
Així, la majoria dels antílops pròpiament dits s’agrupen dins de les famílies dels hipotragins i antilopins. La major part dels animals d’aquests dos grups viuen en ambients de sabana, més o menys àrida. Només dos gèneres són propis d’àrees desèrtiques o subdesèrtiques (Addax i Oryx, respectivament), mentre que altres antílops, com l’antílop cabirol (Pelea capreolus) o el salta-roques (Oreotragus oreotragus), estan especialitzats a viure en territoris accidentats i rocallosos.
A les zones de sabana més aviat àrides viuen la major part de les gaseles típiques (Gazella), l’extravagant antílop girafa o “gerenuk” (Litocranius walleri), l’antílop saltador (Antidorcas marsupialis) i el dibatag (Ammodorcas clarkei). Altres espècies són més característiques de les sabanes herboses clàssiques, com l’elegant impala (Aepyceros melampus), les dues espècies de nyu (Connochaetes taurinus i C. gnou), el búbal (Alcelaphus buselaphus), l’antílop equí (Hippotragus equinus), els “bonteboks” (Damaliscus), el bonic cob aquàtic (Kobus ellipsiprymnus), els redunques (Redunca), l’oribí (Ourebia ourebi), els minúsculs dic-dics (Madoqua) i l’encara més petit antílop reial (Neotragus pygmaeus) el qual, amb només tres o quatrequilos de pes, és el més petit detots els antílops que viuen actualment.
Els antílops que viuen en ambients oberts són, per norma general, animals territorials i socials. En els mesos més àrids, quan emprenen llargues migracions en cerca d’aigua i pastures verdes, algunes espècies s’apleguen en grups nombrosíssims, fins a 200 000 individus en el casdels nyus; la resta de l’any, se subdivideixen en tres fraccions: mascles adults solitaris, grups petits de mascles adolescents i grups més nombrosos formats per les femelles i els seus petits, que són extremament precoços, car a les poques hores del naixement ja solen posar-se dempeus i seguir la mare. Aquesta precocitat dels petits s’explica per la mancança de refugis adequats davant dels predadors i per la necessitat de fer desplaçaments continuats en cercade pastures.
Els antílops s’alimenten de les herbes sabaneres o bé de les fulles de les acàcies i altres arbres esparsos. Aquest últim cas explica molt bé l’aspecte i els hàbits de l’antílop girafa (Litocranius walleri), de coll insòlitament llarg i amb el costum de dreçar-se sobre les potes posteriors per tal d’abastar les branques que brosteja. L’herba sol abundar, però no alimenta gaire i és de digestió laboriosa. Per això els antílops són remugants, adequació fisiològica que possiblement s’afaiçonà evolutivament en els herbívors sabanícoles. Els remugadors mengen amb prestesa, masteguen poc i emmagatzemen la deglució en un compartiment de l’estómac, on roman unes hores i inicia una mena de fermentació; més tard, quan l’animal reposa en un indret més tranquil, retornen l’aliment a la boca, acaben la masticació i el degluteixen devers altres compartiments estomacals. S’obté així una digestió més satisfactòria i, també, més seguretat durant el pasturatge.
En qualsevol cas, la difícil relaciódels antílops amb els predadors dela sabana ha afavorit l’especialitza-ció en la carrera i, en alguns casos, també en el salt. Les gaseles i els impales atenyen velocitats supe-riors als 60 km/h, i aquests últims també són capaços de fer salts de fins a 3 m d’alçada i 10 m de longitud; en el cas de l’antílop saltador (Antidor-cas marsupialis), els bots poden tenir una llargada de fins a 15 m! Els hàbits gregaris ajuden també molt en la defensa davant dels predadors: en un ramat gran, sempre hi ha algun individu que dóna l’alarma a temps,si es presenta algun perill, i en el pitjor dels casos, el sacrifici d’un sol individu permet a tots els altres de dispersar-se. És significatiu el fet que gairebé tots els antílops que viuen en indrets accidentats i rocallosos, o bé en espais forestals tancats, duen vides més solitàries i no són tan bons corredors: si no et veuen o no t’encalcen, no cal pas fugir corrents.