A les sabanes americanes no hi ha elefants. Ni girafes, ni antílops, ni búfals, ni zebres. Sorprenentment, a les sabanes americanes no hi ha cap gran herbívor, de fet. Però n’hi havia hagut: per tot el continent americà, del segle XIX ençà, s’han anat descobrint cada cop més restes òssies d’una megafauna sabanícola comparable a l’africana. La interpretaciód’aquests ossos fou taxonòmicament correcta des que hom disposà dels principis de l’anatomia comparada,però es trigà bastant a copsar-ne el significat ecològic. Primer calgué desenvolupar la noció d’extinció, una idea relativament recent que imposava l’evidència d’una realitat tràgica per damunt de la suposició que el món erainesgotable. Avui se sap que els primers pobladors d’Amèrica convisqueren ambun conjunt abundant i divers de bèsties formidables, dignes del millor llibre d’aventures.
Però això no explica del tot el fenomen que es tracta aquí. En efecte, al Vell Món, on sobreviuen moltes espècies de grans mamífers herbívors, les grans serralades es disposen en el sentit dels paral·lels, és a dir que formen barreres fatals per a les apressades migracions latitudinals imposades pel sobtat canvi climàtic, mentre que les serralades meridianes d’Amèrica i Austràlia, que és on es registrà la gran extinció, no haurien estat obstacles migratoris decisius. D’altra banda, les espècies que s’esvaïren amb la darrera glaciació havien suportat altres períodes freds al llarg del Quaternari. La seva desaparició, doncs, no s’explica convincentment sense l’existència d’altres causes.
Jordi Corbera - ECSA
El que resulta estrany és que l’extinció del final del Plistocè afectà només mamífers terrestres de mida molt gran, de manera desigual en diferents regions biogeogràfiques. Hom ha invocat el sobtat final de la darrera glaciació, fa quasi onze mil·lennis, quan la temperatura mitjana augmentà 7°C en només una cinquantena d’anys; això causà un increment global d’aridesa, amb el consegüent desplaçament de les regions bioclimàtiques. Els models de canvi global que hom ha posat a punt per a reconstruir les noves condicions que tot d’una s’instauraren certament evidencien, entre altres coses, la impossibilitat de sobreviure que tingueren poblacions especialitzades i integrades per un nombre reduït d’individus.
El final del Plistocè també marca la desaparició de biomes sencers, com la sabana criofítica (anomenada sovint estepa-tundra), una formació de gramínies actualment relictes on convivien mamífers que avui dia viuen refugiats en ambients molt diversos: el bou mesquer de la tundra àrtica, la saiga de les estepes i el lleó, el lleopard ila hiena de les sabanes, a més d’espècies extingides, com el mamut i el rinoceront llanut. A la sabana criofítica hi havia també petits mamífers, els quals presenten patrons d’extinció local semblants, però que no desaparegueren completament perquè reeixiren a sobreviure en refugis reduïts. No acaba d’encaixar, doncs, l’antiga hipòtesi segons la qual la megafauna sucumbí com a conseqüència de la destrucció del seu hàbitat. Més aviat caldria pensar a l’inrevés: la sabana criofítica era el resultat de la pressió de pastura d’una gran quantitat d’herbívors de grans dimensions, l’extinció dels quals per mor de circumstàncies terceres comportà la desaparició de la sabana i la progressió de l’espai forestal. Aquesta situació seria comparable a la transformació contemporània de moltes sabanes africanes en zones boscoses després de l’extermini local dels elefants.
I si hagués estat el poble paleolític el causant de les extincions? Un indici colpidor és que els jaciments més recents amb restes de la megafauna americana es corresponen amb la progressiva expansió de la nostra espècie, de N a S, en un continent fins aleshores deshabitat. Així, la irrupció d’un depredador poderós i anteriorment desconegut no hauria donat temps al desenvolupament de respostes de fugida com a les terres que són el bressol de la humanitat. De fet, les restes arqueològiques de què es disposa indiquen una gran contundència cinegètica dels caçadors paleolítics, cosa que es traduïa en matances devastadores: ramades senceres d’animals salvatges eren encaminades, sovint acuitant-les amb foc, cap a aiguamolls, barrancs o estimballs, de manera que en una sola partida de caça morien dotzenes o centenars d’individus. D’aquesta manera, les poblacions dels grans mamífers, lògicament modestes en termes demogràfics, aviat degueren atènyer densitats inferiors als mínims necessaris per a mantenir-se; l’eliminació dels herbívors devia arrossegar la dels grans carnívors i carronyers que en depenien.
Hom ha objectat aquesta hipòtesi fent observar que l’extinció afectà també espècies sense interès cinegètic, mentre que hi ha espècies objecte de caça que continuen existint actualment. Però aquests arguments no invaliden la hipòtesi de la sobrecaça, especialment el segon: precisament les espècies més apreciades des del punt de vista cinegètic aviat degueren veure’s ‘protegides’ per regulacions i tabús, com els que governaren fins a la segona meitat del segle XIX l’aprofitament racional dels bisonts a l’Amèrica del Nord o dels guanacs a l’Amèrica del Sud. Arribats a aquest punt, la discussió s’escapa sovint de l’anàlisi científica objetiva, perquè els pobles amerindis contemporanis refusen d’ésser titllats d’hereus d’un abús poc assimilable a l’harmonia amb la natura que caracteritzava moltes cultures americanes tradicionals.
L’evidència sembla indicar, però, que la causa de la gran extinció fou una desafortunada combinació de factors on el catalitzadordecisiu va ser la caça. La responsabilitat es difumina amb el temps i, si existeix encara, cal acceptar-la com una mena de pecat original de la humanitat sencera. Per contra, la lliçó que se’n pot extreure, vàlida també per a tothom, consisteix a comprendre la relació que hi ha entre el coneixement científic i la gestió dels recursos naturals: no s’hauria de permetre, amb coneixement de causai tenint la possibilitat d’evitar-la, l’extinció dels grans mamífers que han sobreviscut fins als nostres dies.