“Tu, de l’estèril pàram bellesa única, solament plàcid repòs del socarrat viatger, vagarós ton fullam subtil remuga o prega.

Ets la nota solemne de tristesa a les ruïnes, ton mantell remorós verda clàmide fingeix, silenciós plores brandejant la teva testa.

Del penetrant olor de tes resines qui et cerca es queda embadalit, i en trepitjar tes baies purpurines, les angoixes i els amors dóna a l’oblit.

Tu, en la infecunda soledat domines talment petja d’un amor marcit.”