“Tu, de l’estèril pàram bellesa
única, solament plàcid repòs
del socarrat viatger, vagarós
ton fullam subtil remuga o prega.Ets la nota solemne de tristesa
a les ruïnes, ton mantell remorós
verda clàmide fingeix, silenciós
plores brandejant la teva testa.Del penetrant olor de tes resines
qui et cerca es queda embadalit,
i en trepitjar tes baies purpurines,
les angoixes i els amors dóna a l’oblit.Tu, en la infecunda soledat domines
talment petja d’un amor marcit.”
Són versos del “Poema de los árboles” (1932), de l’historiador i escriptor mexicà Angel M. Garibay (1892-1967), dedicats al...