Contava Heròdot (480-420aC) que a l’Índia hi havia arbres que feien llana. Llana vegetal que no desmereixia en qualitat i solidesa la lla-na d’ovella. Enmig de tants relats fabulosos referits al mític Orient, aquests arbres singulars podien haver estat presos per una fantasia més. Però el cas era que aquests arbres existien realment.Aquests arbres —en realitat, arbustos d’un metre d’alt, a penes— responien al nom sànscrit de “karpassi”. Amb el temps, esdevindrien vitals per a l’activitat tèxtil. Aquests arbustos propis de les zones tropicals seques eren lesplantes del cotó.
El cotó, en efecte, és una fibra tèxtil d’origen vegetal. No és altra cosa que els llarguíssims vil·lans de cel·lulosa quasi pura de les granes d’algunes espècies de malvàcies tropicals del gènere Gossypium. Dues d’aquestes espècies (G. arboreum i G. herbaceum) són originàries del Vell Món, i tot i que una d’elles, versemblantment G. herbaceum, era la referida per Heròdot, avui quasi no es conreen; per contra, dues espècies més (G. hirsutum i G. barbadense [=G. vitifolium]), originàries del Nou Món, es conreen universalment. Les dues primeres fan vil·lans de fibra curta, mentre que les segones forneixen fibres de considerable llargada (20-50 mm). Així, fins a la descoberta del Nou Món, hi ha dues històries paral·leles del cotó: a la vall de l’Indus es conreava G. arboreum molt abans que Heròdot en deixés testimoni (s’han trobat restes de teixits de cotó d’uns 3 800 anys d’antiguitat a les excavacions de Mohenjo-daro), mentre que al Nou Món s’han trobat testimonis del conreu de les dues espècies americanes en dates encara més reculades: a les excavacions de Quiani, a la costa del N de Xile, s’han trobat restes probablement atribuï-bles a G. barbadense d’uns 5 600 anys enrere, i a la vall de Tehuacan, al S de Mèxic, se n’han descobert altres d’atribuïbles a G. hirsutum d’uns 3 400 anys d’antiguitat.
Encara es poden admirar alguns d’aquests teixits de cotó de qualitat exquisida, generalment trobats en tombes. En la majoria dels casos,la decoració dels vestits utilitza els colors naturals de la fibra, que van des del blanc fins al xocolata, passant pel gris i el verd. A l’arribada de Colom, el conreu del cotó es pot dir que s’estenia per una gran part d’Amèrica, des d’Arizona i les Antilles fins al N de l’Argentina, passant per tots el països de la costa del Pacífic, i fins i tot per l’Amazònia. Al marge del seu ús en els teixits,a les regions càlides i humides de l’Amazones les fibres de cotó servien per a fer linyes per a la pesca, xarxes, hamaques i metxes dels llums d’oli, pràctiques encara avui vigents. En altres llocs, només s’utilitzaven per omplir matalassos o coixins, tal com va constatar Magallanes el 1519 a la costa brasilera. Els guerrers asteques usaven com a armadura casaques de cotó matalassat, més tard adoptades pels soldats de Cortés com a més apropiades per a suportar el dur clima tropical que les cuirassesde metall.
Al Vell Món, el conreu del cotó també s’havia difós de l’Índia cap a la Xina i Mesopotàmia, i els àrabs l’introduïren a la Mediterrània. Però per a la majoria dels països cristians d’Europa no deixava de ser un luxós producte d’importació. Així, encara que documentat des del segle XIII, el gremi dels cotoners de Barcelona era un dels més modestos de la ciutat,bé que tant produïa cotonies (teles de cotó destinades a veles resistents), com bastos fustanys (teles de baixa qualitat que combinaven fibres de lli i de cotó, i de vegades llana, destinades a folres, matalassos i gipons); en canvi, els teixits de cotó de qualitat (estampats i mussolines) s’obtenien als ports de la Mediterrània oriental, encara que Francesc Eiximenis, al seu “Regiment de la cosa pública” (1384-85), esmenta la produccióde cotó com una de les nobleses del regne de València. Amb l’expansió colonial europea iniciada al segle XVI, el cotó esdevingué un dels atots de les polítiques colonials i un dels estímuls de la Revolució Industrial.
L’any 1771, en efecte, l’anglès Richard Arkwright (1732-92), que havia inventat una màquina de filar moguda per energia hidràulica, creà la primera fàbrica de filats moderna a Cromford; per altra banda, l’any 1794 el nord-americà Eli Whitney (1765-1825) inventà la màquina desgranadora, que facilitava la separació de la fibra i el gra de cotó, fet que permeté decuplicar la capacitat productora. L’invent arribà en el moment idoni,ja que la indústria anglesa de filats estava en plena expansió i, a fi de respondre a la demanda, els nous Estats Units de l’Amèrica del Nord ampliaven de manera considerable les terres dedicades al conreu del cotó per a l’exportació. El creixement de la indústria del cotó, però, tingué conseqüències socials dramàtiques: per una banda intensificà el tràfic d’esclaus africans cap a les plantacions meridionals dels Estats Units, i per l’altra sumí els treballadors tèxtils anglesos enunes condicions laborals pròximesa l’esclavatge.
Cap al 1820 s’introduí a Egipte la varietat anomenada jumel de Gossypium barbadense, que produïa fibres molt llargues i que aviat va aconseguir un gran èxit entre els filadors; els famosos cotons egipcisen són els descendents. La guerra de Secessió americana (1861-65) afavorí el creixement de la indústria cotonera en altres països productors, com l’Índia o Egipte, però un cop superada la crisi, els Estats Units recuperaren el domini mundialde la producció de fibra. La descolonització de la segona meitat del segle XX s’ha caracteritzat pel desenvolupament del conreu del cotó i de les indústries del filat i del teixit als països d’Àfrica i Àsia. A banda els Estats Units, la producció de cotó als països del N, tant en fibra com filat, ha esdevingut minoritària enfront de països com la Xina, l’Índia, el Brasil, el Pakistan o les repúbliques centrasiàtiques de la CEI (principalment l’Uzbekistani el Turkmenistan).
En qualsevol cas, la primera fibra vegetal conreada pels humans conserva una immensa importància estratègica. I, també, ens assisteix en tota mena d’usos sanitaris i atencions cosmètiques: l’hidrofilitzat cotó fluix, o cotó en pèl, no pot faltar en cap farmaciola o tocador.