Aristòtil: l'etern cicle de l'aigua

Vint-i-quatre segles enrere, Aristòtil contemplava ja amb ulls de filòsof allò que avui s’anomena cicle de l’aigua. Per què amb ulls de filòsof? Perquè per als pensadors del seu temps es tractava de superar les contradiccions en què les concepcions presocràtiques empresonaven el pensament, és a dir, d’explicar alhora les transformacions del món i la seva eternitat. La seva reflexió el conduïa així a considerar l’etern moviment de l’aigua —en la mesura que es tracta d’un moviment cíclic— a escala planetària, i alhora la comparava amb un organisme, sotmès, ni que fos per parts, a la maduració i l’envelliment. La filosofia ronda, doncs, la idea de biosfera d’ençà dels seus orígens.

”Els mateixos llocs de la Terra no són sempre humits o secs, sinó que canvien segons que els rius brollin o desapareguin. Per això, també canvien la forma de la terra ferma i de la mar, i un mateix lloc no és sempre terra ni és sempre mar, sinó que apareix una mar on hi havia terra ferma, i on ara hi ha mar, hi tornarà a haver terra.

Cal creure, però, que això succeeix segons un cert ordre i periodicitat. El principi i la causa és que l’interior de la Terra, com els cossos de les plantes i dels animals, té una maduresa i un envelliment. Hi ha, però, una diferència: a les plantes i els animals, això no els succeeix per parts, sinó que han de madurar i consumir-se tots sencers; a la Terra, en canvi, li succeeix per parts, a causa del refredament i de l’escalfament. Aquests augmenten o disminueixen també per l’acció del Sol i del seu moviment circular; i pel mateix motiu les diferents parts de la Terra adquireixen el seu vigor canviant: algunes, durant un cert temps, poden mantenir-se humides; després es dessequen i envelleixen. Altres llocs es revifen i esdevenen humits. Quan un lloc esdevé més sec, cal que les fonts desapareguin, i que, quan això succeeix, els rius, de grans passin a ser petits.

I tal com els rius canvien i desapareixen d’uns llocs per aparèixer en uns altres, cal també que la mar canviï: allà on els rius la feien sortir de mare i es desbordava, s’haurà de retirar i deixar la terra seca; i allí on l’abundància dels corrents d’aigua ha portat molts sediments i s’ha assecat, de nou es tornarà a omplir d’aigua.”

Dels Meteors”, I,14

Traducció: Pere Ignasi Rojas