Pierre de Ronsard, cap de brot del moviment renaixentista de renovació de la poesia francesa (“La Pléiade”), és tingut de vegades per remot precursor de l’ecologisme contemporani. Aquest fragment d’elegia, per exemple, podria fer pensar en una crítica de la brutalitat tecnològica i en l’exaltació dels valors ‘naturals’ que prediquen força ecologistes actuals. Seria oblidar que Ronsard, com molts dels seus contemporanis, vivia dolorosament la desmitificació mecanitzadora del món renaixentista i la desaparició successiva dels mites i encantaments que fonamentaven fins llavors les relacions dels humans amb la natura. La seva nostàlgia, paradoxalment, no és tant la del bosc real dràsticament talat i posat en conreu com la d’un univers imaginari arrelat en el pensament mític.
“Escolta, bosquerol. Atura un punt el braç.
No et pensis que sols troncs amb la destral abats.
No veus brollar la sang i esvair-se les forces
de les nimfes ocultes sota fermes escorces?
Sacríleg criminal. Si es penja un malfactor
per un botí ben magre que no té cap valor,
quants de turments i focs i càstigs no mereixes,
botxí forassenyat, que assassines deesses?
Forest, d’ocells boscans el més noble recer,
ni el cérvol reservat ni els cabirols lleugers
ton ombra gaudiran, ni ta verda crinera
del sol ardent d’estiu protegirà la terra.
Ni tampoc el pastor, en un tronc recolzat,
el rústic flabiol farà ja ressonar,
amb el gos als seus peus i el gaiato a la vora
ja no cantarà més a l’estimada noia.
Tot esdevindrà mut: Eco no tindrà veu.
En comptes d’una arbreda tu seràs un conreu,
en comptes de l’oratge incert entre tes fulles
sentiràs la remor d’arades i xarugues.
Perdut el teu silenci, del soroll espantats,
ni els sàtirs ni el déu Pan, et voldran visitar.
Adéu, vella boscana, de Zèfir la joguina,
que escoltares els cants primerencs de ma lira;
que el trasbals del meu cor pel ressò de les fletxes
amb què Apol·lo em ferí, el primer conegueres.
On admirant primer Cal·líope formosa,
del tot em va encisar de les muses la tropa
en rebre sobre el front cent roses de llurs mans
i Euterpe de sa llet oferir-me el regal.
Adéu, vella forest; adéu, testes sagrades
en quadres i poemes altre temps honorades
massa tard els passants, ferits pels raigs del Sol,
de ton verd cobricel recorden el consol
i a l’estiu xardorós endebades el busquen
i als qui t’han aterrat maleeixen i insulten.
Adéu, roures, corona de valents ciutadans,
arbres jupiterins, portadors dels aglans
que han estat pels humans un aliment primer
ben ingrats hem estat en tornar mal per bé
als pares que ens nodriren altre temps amb sos fruits
i que hem massacrat ara sense gaires enuigs.
Ben dissortat l’humà que del món es refia!
O déus!, res de més cert que la filosofia
que diu que tota cosa és perible a la fi,
que canviar de forma és de tot el destí:
La vall de Tempe un dia serà un cim enlairat
mentre l’Athos superb serà un dia aterrat
i el fons de l’ampla mar de blat serà cobert.
La matèria roman, és la forma que es perd.”
“Élégie contre les bûcherons de la forest de Gastine” (‘Invectives contra els llenyataires del bosc de Gastine’), fragment (1565). Reproduït a partir de “Mille et cent ans de poésie française”, de Bernard Delvaille; Robert Laffont, col·l. Bouguins, París
Traducció: Josep M. Camarasa