Moltes mitologies situen al començament dels temps una edat d’or durant la qual els homes vivien com déus, de manera lliure i igualitària, la justícia i la pau regnaven en la societat i no calia cap esforç per a obtenir el sustent. Cervantes, en aquest passatge, es refereix a l’edat d’or de la mitologia grega, en contrast amb l’època en què viu. La descripció minuciosa d’aquella ‘santa edat’, en què tot era de tots, no és gens innocent i fins i tot no poc subversiva. ¿No apunta prou en aquest fragment la idea que hi ha un cert parallelisme entre les relacions socials dels humans i les d’aquests amb la natura?
“Feliç edat i segles feliços! aquells als quals els antics posaren el nom de daurats i no perquè en ells l’or, que en aquesta nostra edat del ferro tant s’estima, s’assolís en aquella venturosa sense cap fatiga, sinó perquè llavors els qui hi vivien ignora-ven aquestes dues paraules de ‘teu’ i ‘meu’. Eren en aquella santa edat totes les coses de tots: a ningú no li calia, per a assolir l’aliment quotidià, altre treball que alçar la mà i prendre’l de les robustes alzines que liberalment els convidaven amb el seu fruit dolç i assaonat. Les clares fonts i els rius que corrien, en magnífica abundància els oferien aigües saboroses i transparents. A les esquerdes de les penyes i als forats dels arbres formaven la seva república les sol·lícites i enginyoses abelles, oferint a qualsevol mà desinteressadament la fèrtil collita del seu treball dolcíssim. Els coratjosos suros es desprenien, sense altre artifici que el de la seva cortesia, de les seves gruixudes i lleugeres escorces, amb les quals es començaren a cobrir les cases, sustentades en rústegues estaques, només per a defensa de les inclemències del cel. Tot era pau llavors, tot amistat, tot concòrdia: encara la pesada rella de la corbada arada no havia gosat obrir ni visitar les entranyes pietoses de la nostra primera mare, que ja ella sense haver-la de forçar oferia arreu del seu si fèrtil i dilatat tot allò que pogués afartar, sustentar i delectar els fills que llavors la posseïen.”
“El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha”, cap. 11 (1605). Reproduït a partir de “Don Quijote de la Mancha”, tom I. Casa Editorial Viuda de Luis Tasso, s.a.
Traducció: Josep M. Camarasa