Els habitants dels països càlids solen meravellar-se de la comoditat i l’escalfor que troben als llits dels països freds, sobretot dels nòrdics: la gelor temuda o el pes d’una imaginada muntanya de flassades són substituïts per una amorosa sensació de càlida lleugeresa. Aquesta mirífica comoditat estava reservada temps enrere a unes minories privilegiades, ja que la majoria, en efecte, passava fred al llit. Només uns quants gaudien aleshores del que actualment és un recurs comú: els cobrellits aïllants i lleugers, tous i reconfortants. Alguns són fets de fibres sintètiques, però els bons són una mena de màrfega repuntejada, plena de plomissol. Els millors contenen plomissol d’èider, i d’aquí els ha vingut, a través de l’anglès, un nom estrany i mític per al llatins: “eiderdown” o plomissol d’èider, és a dir “edredó”.
Els genuïns edredons, efectivament, aquests cobertors de llit sense rival per a protegir-nos del fred nocturn, es farceixen amb les flonges plomes pectorals de les femelles d’èider (els edredons i actualment també els millors anoracs i sacs de dormir). En concret, de femelles d’èider comú (Somateria mollissima), que és una grossa espècie d’ànec marí cabussador, amb el cap d’un perfil allargat molt característic, afectada d’acusadíssim dimorfisme sexual. Els mascles llueixen un bell plomatge, negre al dessota i blanc al pit i al dors, com també el cap —llevat d’un casquet negre— i amb unes taques verdoses al coll, mentre que les femelles, en canvi, per passar desapercebudes als predadors quan coven a terra, es cobreixen amb un mantell uniforme de color castany ratllat de negre.
L’èider comú nia a les costes d’Escòcia, Escandinàvia, Islàndia, Grenlàndia i Rússia. El tornem a trobar a la Sibèria Oriental i a les ribes àrtiques de l’Amèrica del Nord, de manera que la seva àrea de nidificació coincideix força amb la de distribució de la tundra; tanmateix, la desborda cap al sud, i a l’hivern s’enregistren desplaçaments d’èiders més meridionals encara, fins a atènyer la Mediterrània occidental. La població mundial d’aquesta espècie s’estima en uns quants milions d’individus, fins al punt que és l’ànec marí més nombrós del nord d’Europa.
En la seva àrea de distribució, dues espècies més d’èider, l’èider reial (Somateria spectabilis) i l’èider ullerós (S. fischeri) coincideixen encara més amb el domini de la tundra, i presenten un aspecte més vistent que l’èider comú. L’èider reial, certament, abunda tant a la tundra eurasiàtica com a la nord-americana i
la grenlandesa, mentre que l’èider ullerós és més escàs (menys de mig milió d’individus) i centrat en el litoral d’Alaska i de la Sibèria nord-occidental. Es tracta de dues espècies d’ànec marí bellíssimes, però ni l’una ni l’altra no poden competir amb l’èider comú a l’hora de fornir plomatge mòrbid per a fer edredons confortables.
Tal com ja hem apuntat, en efecte, el plomissol de l’èider comú, situat dessota les grans plomes rígides i en contacte amb la pell, és considerat com el millor dels materials aïllants coneguts, alhora que remarcablement lleuger i elàstic. Tot és conseqüència de l’estructura fina d’aquest plomissol, fet d’infinitat de bàrbules subtilíssimes i inhumectables que deixen nombrosíssims microespais aeris entre elles, de manera que superen les més severes especificacions tecnològiques dels més sofisticats materials aïllants dissenyats al laboratori. Alienes a tanta meravella, però servint-se’n amb sentit pràctic, les femelles d’èider comú s’arrenquen del pit amb el bec aquest plomissol i n’entapissen els nius per tal de mantenir l’escalf de la seva posta, que oscil·la entre quatre i sis ous. A Escandinàvia, i sobretot a Islàndia, a partir d’aquests fets s’ha establert una estreta relació entre els èiders i els humans, profitosa per a ambdues parts.
Des de temps antics, els habitants del litoral escandinau havien aprofitat ocasionalment el plomissol d’èider, recollint-lo dels nius després de l’eclosió dels ous i del naixement dels aneguets. Posteriorment, aquesta “collita” va esdevenir una activitat regular, sobretot a les granges islandeses. Més tard, es començà a extreure part del plomissol abans de la incubació, tot substituint-lo per palla seca, i la resta després de la desclosa; d’aquesta manera s’asseguraven una més gran qualitat del producte, ja que s’obtenia abans de sofrir els efectes de la intempèrie, de la calcigada de la femella incubadora, etc. Tan important esdevingué aquest plomissol en l’economia local, que l’any 1847 l’èider fou declarat espècie protegida a Islàndia; actualment (1994), hi ha quasi 400 granges que duen a terme una veritable gestió d’uns 170 000 a 190 000 nius, que proporcionen anualment de 16 a 18 g de plomissol cadascun.
Les xifres de negoci d’aquesta activitat són considerables. A Islàndia, el volum total de la collita és de quasi 3 000 kg anuals, que tenen un valor econòmic en el mercat internacional d’aproximadament dos milions de dòlars nord-americans. Per a algunes granges islandeses, el plomissol d’èider és l’única font d’ingressos, mentre que per a la majoria dels grangers que s’hi dediquen és un complement molt interessant de les activitats agrícoles i ramaderes. Fins i tot, aquests pagesos recol·lectors s’han aplegat en l’Associació Islandesa de Criadors d’Èider.
A Islàndia, els èiders no sols són abundants, sinó que esdevenen molt visibles, ja que han perdut la por als humans. Així, es poden observar arreu de la costa, als petits ports de pesca com Dalvik o Húsavik, i fins i tot, refiadíssims, al llac Tjörnin, al mateix centre urbà de la capital, Reykjavík. Com que requereixen aigües no contaminades, ja que s’alimenten de mol·luscs i de crustacis que capturen cabussant-se, la presència d’aquests grans ànecs és un bon indicador de salubritat ambiental, a més d’ésser un bon exemple d’aprofitament intel·ligent d’un recurs natural renovable, que alhora garanteix el manteniment de l’espècie.