Una humanització poc intensa, però antiga
L’escassa densitat demogràfica humana del bioma i les limitacions que les condicions climàtiques imposen a l’activitat dels humans han fet que la tundra, fins a mitjan segle XX, no hagi experimentat més alteracions que els d’estralls, molt localitzats, de caçadors, pescadors o buscadors d’or.
Sota el signe de l’estel polar
En la segona meitat del segle XX, però, les transformacions dels ecosistemes de la tundra provocades per les noves tecnologies, les troballes de nous recursos minerals i energètics i els canvis climàtics globals han fet de la tundra un espai també sotmès a les tensions entre els partidaris d’una explotació més intensiva dels recursos, siguin renovables o no ho siguin, i els qui defensen la necessitat de conservar àrees extenses de tundra, entre els que pensen en aquestes àrees d’escassa població com l’àmbit ideal per a abocar-hi tota mena de residus molestos o francament perillosos, o els qui s’esforcen per introduir els principis d’una gestió sostenible.
Tanmateix, la tensió per l’explotació dels recursos de la tundra entre uns grups humans i uns altres, sobretot entre els seus habitants permanents i les avançades dels pobles més meridionals, que han vist tradicionalment en les terres àrtiques una frontera oberta a la seva expansió, no és pas tan recent. Deixant de banda els pobladors antics, que en molts casos colonitzaren per primera vegada espais abans verges, i limitant-nos al darrer mil·lenni, cal recordar la gairebé simultània arribada, cap a l’any 1000, de normands i inuits a Grenlàndia, i d’eslaus a les ribes de l’oceà Àrtic. Uns i altres seguint el camí que els marcava l’estel polar, aquesta lluminària en la qual la immensa majoria de pobles septentrionals de l’antic continent situen la clau de volta que subjecta tot el firmament. El miratge d’aquesta frontera llunyana del nord, més ben guardada pel clima intransigent que per la força dels seus habitants, poc nombrosos i dispersos en un territori vastíssim, ha estat compartit per tots els qui, en diverses èpoques, s’han anant establint més enllà del cercle polar. L’atracció de l’Àrtida per a la gent de les terres més meridionals ha estat, fins al segon terç del segle XX, tan gran com la que ha exercit la cosmonàutica a les generacions més recents.
L’acció de les primeres grans companyies britàniques
Francesos i anglesos, en la seva disputa pels territoris de l’Amèrica del Nord, feren els primers reconeixements de la tundra del nord del Canadà, però l’exploració més sistemàtica no començà fins després de la creació de la Hudson’s Bay Company el 1670. Els fins confessats de la companyia eren buscar el pas del nord-oest, ocupar les terres adjacents a la badia de Hudson i desenvolupar en elles tot el comerç que pogués resultar profitós, però en realitat el principal objectiu era el comerç de les pells i el seu monopoli en tot el conjunt de terres que drenaven cap a la badia de Hudson, l’extensió i condicions de les quals eren desconegudes, però es presumien molt riques d’animals de pell fina. A la pràctica, l’interès de la companyia se centrà molt més en les parts més meridionals del seu territori i en la penetració vers l’oest. Tanmateix, tampoc no descuidà l’exploració dels confins septentrionals, i repetidament envià exploradors cap a les costes de l’oceà Àrtic, com Samuel Hearne (1745-92), que el 1771, anant en recerca d’un suposat mener de coure, creuà les Barren Lands des de Churchill fins a les ribes del riu Coppermine, al qual donà nom, i sembla que l’explorà fins a la desembocadura. Hearne fou el primer a donar una descripció de la tundra nord-americana, però l’evidència de les difícils condicions d’aquelles terres descoratjà qualsevol intent d’explotació.
A partir del 1779, però, una nova companyia, la Northwest Company of Montreal, obtingué la concessió del que avui és el Territori del Nord-oest canadenc. La competència entre les dues companyies britàniques es descabdellà tant a les regions de bosc boreal (les més riques en cacera) com a les de la tundra canadenca, fins a l’absorció de la Northwest Company per la Hudson’s Bay Company el 1821. La nova companyia s’interessà molt més pels territoris àrtics de la seva concessió, i ja el 1788 envià Alexander Mackenzie (1764-1820) i el seu cosí Roderick a establir, a les ribes del llac Athabasca, un punt avançat del comerç de pells —Fort Chippewyan— que seria el seu punt de partida l’any següent per a un recorregut de prop de 2 500 km fins a les costes de l’oceà àrtic seguint la via d’aigua que uneix el llac Great Slave amb aquell oceà, és a dir, el riu que porta el nom de l’explorador. Uns anys més tard (1793), partint del mateix punt es dirigí cap a l’oest, travessà les muntanyes Rocalloses i assolí la costa de l’Oceà Pacífic al canal Dean, un profund fiord de les costes de la Colúmbia Britànica, acomplint així la primera travessa de costa a costa del continent americà al nord de Mèxic. El curs del Mackenzie esdevingué així una via de penetració en la qual competiren caçadors i agents comercials de totes dues companyies fins el 1821.
La pugna per l’oli de balena
Des del començament del segle XVII, exploradors i mariners danesos havien tornat a freqüentar les costes de Grenlàndia. Fins llavors, pràcticament perdut el record de l’antiga colonització, corrien sobre l’illa les històries més absurdes. Molt pocs vaixells s’hi aventuraven, si no eren de pirates o proscrits. Algun d’aquests intentava portar a Europa alguns nadius per desvetllar l’interès dels seus compatriotes per l’explotació de la riquesa d’aquelles terres, però la majoria dels dissortats inuits capturats preferien llançar-se per la borda i ofegar-se que romandre en captivitat. Els qui arribaven a Europa, es comportaven com a bèsties salvatges i es consumien de nostàlgia per la seva terra.
Però el segle XVII, marcat a Europa per guerres sense fi, ho seria també per una guerra comercial que va afectar pràcticament tot el continent: la guerra per l’oli de balena, destinat a la il·luminació. Tot va començar amb la constitució de la companyia danesa de la mar del Nord i el viatge que naus seves van emprendre cap a l’estret de Davis i les costes occidentals de Grenlàndia. Grenlàndia es considerava formalment territori danès (Dinamarca i Noruega formaven des del final del segle XIV un únic estat, amb capital a Copenhaguen), però fent cas omís d’aquesta presumpta sobirania, ben aviat anglesos, francesos i holandesos seguiren els danesos. Així, tot i incorporar l’ós blanc de Grenlàndia al seu escut, Dinamarca va perdre la guerra de l’oli. L’illa es va transformar de sobte en una base de baleners, i durant alguns anys n’hi va arribar a haver uns 10 000. A les aigües de Grenlàndia morien anualment més d’un miler de balenes, i mai no s’ha comptat la gent que hi va perdre la vida. La caça es feia amb fràgils baleneres, i els caçadors havien de confiar més en la misericòrdia de Déu que en el propi equip, però els beneficis que es podien obtenir eren enormes, i les despeses, mínimes.
Dinamarca no podia vèncer els seus poderosos enemics a la mar, l’única sortida que quedava era desembarcar a l’illa i intentar novament colonitzar-la, tasca abnegadament iniciada el 1721 pel pastor luterà Hans Egede (1686-1758) i la seva família. Tal com calia esperar, els principis del cristianisme no van fer cap mena d’efecte entre els inuits, malgrat els esforços titànics del matrimoni Egede i els seus fills. Les llavors escampades, però, van donar alguns fruits; si bé no van arribar a poder vèncer la tuberculosi nòrdica, que encara avui és l’assot dels aborígens de Grenlàndia i tots els indígenes de l’Àrtida, van modificar molts costums, contraris a l’ordre civilitzat i a les normes de la convivència. Tampoc pel que fa als assumptes mercantils, els Egede no van tenir gaire èxit; la companyia danesa va fer fallida i féu retirar de Grenlàndia tots els danesos que en depenien excepte Egede, a qui van permetre restar-hi com a gràcia especial. Va continuar lluitant heroicament per les ànimes dels inuits, en competència amb els “herrnhut” alemanys, una comunitat de tendència pietista de la secta protestant dels germans bohemis, que es trobaven també a l’illa amb finalitats missioneres.
Mentrestant, diferents estats europeus anaven buscant una possibilitat d’explotar econòmicament l’illa. Mentre va durar la il·lusió que Grenlàndia podia aportar beneficis, es van finançar missions i missioners, i es van crear companyies dedicades a la caça i el comerç. Però la il·lusió es va anar apagant a poc a poc, ja que les companyies no obtenien beneficis. Finalment, l’any 1775, el govern danès va publicar un edicte segons el qual els grups d’inuits que algunes companyies havien aplegat per a la caça de la balena en poblats estables havien de tornar als seus llocs d’origen, mentre el govern s’emparava del monopoli de la caça i del comerç a Grenlàndia. Les instruccions reials van establir un preu mínim pels productes que s’adquirien als inuits, i va fixar un tant per cent dels beneficis del comerç destinat a ajudar els pobres. Va ser molt positiva la prohibició als estrangers de comerciar amb l’alcohol, com també la de caçar balenes i altres mamífers marins, que va comportar un augment progressiu de les poblacions d’aquests. Alhora, les despeses per a les missions foren reduïdes al mínim i el comerç va començar a produir guanys. Tanmateix, les factories daneses no van destruir la cultura tradicional dels inuits. No es va veure cap possibilitat de transformació fins que, al començament del segle XX, el clima va començar a assuaujar-se de mica en mica.
Dels Urals fins al Pacífic
Des de l’època de la fundació de Mangazeya, els caçadors russos de la tundra van fer de la caça i la pesca el seu mitjà de vida, i van desenvolupar les tècniques per a capturar guineus àrtiques (Alopex lagopus) i obtenir-ne les pells en les millors condicions; aquests mètodes s’han conservat pràcticament inalterats fins als nostres dies, i s’han estès a totes les terres de les latituds superiors al cercle polar. Tanmateix, l’activitat de Mangazeya va ser liquidada al segle XVII a causa del creixent perill que representava la penetració d’estrangers a les terres russes del nord, i la seva població es va desplaçar en direcció a l’est, cap a Taimir i el nord de Iacútia.
Tot el segle XVII va transcórrer a Rússia sota el signe de l’expansió cap a l’est, tant per les terres gairebé desertes de la tundra septentrional, com per les més meridionals de boscúries i estepes. Fou una època que es pot considerar heroica, durant la qual els russos van recórrer distàncies extraordinàries, deixant petites colònies a totes les terres que trepitjaven. L’any 1607 van fundar a les ribes del Ienissei la fortificació de Turukhansk, punt de partida d’autèntics exèrcits d’exploradors que s’endinsaven cada cop més cap a l’est, fins al punt que els anys trenta del segle XVII, els russos havien arribat ja fins al Lena, el gran riu siberià, i els cinquanta, fins a l’Amur i la mar d’Okhotsk. El 1663 van fundar a les ribes del Lena la ciutat de Iakutsk, i cap al final de segle, a la península dels Txuktxis, Anadir, un punt avançat d’on va sortir l’any 1697 Vladimir Atlasov per travessar la serralada de Kamtxatka i visitar la península del mateix nom, terra de volcans, on va incorporar a l’imperi rus koriaks, itelmens i ainús. Durant tota aquesta època heroica, els destacaments es desplaçaven generalment a l’estiu, i aprofitaven l’hivern per a construir poblats i petits vaixells que els permetien navegar no només pels rius, sinó també entre els gels de les costes oceàniques.
L’àguila bicèfala al Nou Món
Si havien trigat a assabentar-se de l’existència d’Amèrica, els russos també foren els darrers europeus a desembarcar-hi. La travessia documentada més antiga, doblant el cap més oriental d’Àsia, és la de Semen Dejnev, un cosac que, amb 60 caçadors, s’embarcà el 1648 en el seu “kotxi” de buc de làrix i veles de pell a la desembocadura del Kolima i va arribar a la de l’Anadir; és a dir, que va fer el tomb a la península dels Txuktxis, va descobrir (sense saber-ho) l’estret que separa Àsia d’Amèrica i va descriure el cap més oriental d’Àsia, batejat després amb el seu nom. Tanmateix, segons tots els indicis, Dejnev no havia estat el primer a travessar, sense adonar-se’n, l’estret que separa l’Antic Continent del Nou. En alguns documents antics dels arxius de Iakutsk es conserven testimonis indirectes de viatges al baix Anadir com les reclamacions fetes el 1657 per un comerciant de Jigansk, una ciutat de Iacútia, a ribes del Lena, aigües avall de Iakutsk, contra un tal Fedor Vetoixka, que s’havia gastat en beguda nou puds (144 kg) d’ullals de morsa propietat del comerciant, que els havia aconseguit a l’Anadir. Del riu Anadir fins al Lena només s’hi pot anar per mar, per tant, els russos havien solcat les aigües de l’estret de Bering ja a mitjan segle XVII i els txuktxis, que vivien a les costes de la mar de Bering, havien arribat a Alaska encara abans.
L’activitat colonitzadora permeté establir les bases per al funcionament de la Companyia Russo-Americana. Els vaixells de la companyia van arribar fins als caps situats més al nord de la península, i van realitzar estudis sobre la geologia, la botànica, la zoologia i l’etnografia d’Alaska. Administrativament, l’Amèrica russa es va dividir en sis sectors: els més poblats eren els de Kodiak i Unalaska, al sud-oest; Novoarkhangelsk (Sitka), al sud-est venia a continuació, i la part menys poblada era la septentrional o sector de Mikhailov.
A partir dels anys vint del segle XIX, els baleners nord-americans començaren a freqüentar les aigües d’Alaska malgrat les prohibicions russes i, a partir de la dècada dels cinquanta, amb l’esclat de la guerra de Crimea, la situació de l’Amèrica russa esdevenia tremendament vulnerable, i la penetració d’americans ja no tenia aturador. Els excessos de marineries piratesques que saquejaven els poblats indígenes eren freqüents, i també ho eren les matances indiscrimiandes de balenes i de llúdries marines sense cap tipus de restricció per part dels baleners. Va començar llavors la febre de l’or a la veïna Colúmbia Britànica, amb els milers d’aventurers que arrossegava, cosa que feia témer una allau humana semblant tan bon punt hi hagués el menor rumor de troballa d’or a Alaska, tal com efectivament passà anys després, quan ja es trobava sota sobirania dels Estats Units.
Però Alaska vivia encara del treball dels seus habitants, tant russos com aleutes o inuits, de la cacera i el comerç, no de la recerca d’or i de l’especulació que aquesta generava. Tanmateix, es trobà carbó explotable. Cap al 1860, tot i els progressos evidents de la colònia, es feia evident per al govern rus la necessitat de trobar una sortida airosa a la situació. Fins que els àvids buscadors de riquesa fàcil no van fer la seva violenta aparició en aquell immens país on no hi havia policia ni gendarmes —però existia la llei de la consciència, que governava la conducta de la majoria—, els problemes es limitaven a un conflicte fronterer amb espanyols, britànics o nord-americans de tant en tant. Les perspectives que s’albiraven per al futur immediat no deixaven més sortida airosa que la venda del territori als Estats Units abans que la Gran Bretanya, amb qualsevol pretext, ampliés pel nord-oest el seu domini canadenc. El 18 de març de 1867 es va ratificar el tractat de venda de les propietats russes a Amèrica als Estats Units. En aquella època hi havia a tot el territori 800 russos, 2 000 mestissos, 5 000 aleutes, 10 000 indis i un nombre indeterminat d’inuits. Les terres d’Alaska van ser valorades en conjunt per 7.200.000 dòlars. L’àguila bicèfala de l’escut rus va cedir el seu lloc a l’àguila americana de cap blanc. Així l’extrem nord-occidental del continent americà deixà de ser europeu.
El creixent impacte antròpic modern
Històricament la densitat humana a la tundra ha estat extremament baixa, i en bona part les seves activitats han anat més adreçades a l’explotació de la mar propera que dels recursos terrestres. Tanmateix, un medi tan vulnerable com és el de la tundra no podia deslliurar-se, ni que fos localment, de l’impacte antròpic. Ja s’ha insistit en la lentitud extrema de tots els processos bàsics de la vida en els ecosistemes de la tundra, però el ritme de les intervencions humanes és tot un altre. Tal discordança explica que qualsevol d’aquestes intervencions a la tundra tingui un efecte enormement desmesurat tant amb relació a la importància quantitativa de la població humana que les exerceix com respecte de l’energia que s’hi esmerça.
La vulnerabilitat dels sòls
És característica de la tundra la poca relació que hi ha entre els sistemes biocenòtics i els minerals. L’estructura del sòl fa que les arrels de les plantes creixin pels horitzons superficials, de manera que, si aquests darrers s’alteren, queden exposades les capes més estèrils del sòl, tot obstaculitzant el cicle natural dels éssers vius. Aquesta és una de les raons principals per les quals l’equilibri en les biogeocenosis de la tundra és tan vulnerable i presenta un seriós problema de recuperació dels terrenys alterats. Fins al moment actual, cap mètode ni tecnologia no han estat efectius per a permetre restaurar els sòls alterats de la tundra; la tecnologia més prometedora és l’establiment de gramenets perennes multispecífics: el sòl de glei d’algunes zones de la tundra pot ser millorat fent servir tècniques agrícoles, fertilitzants i mescles escollides de gramínies.
La vulnerabilitat de la tundra també és determinada pel fet que la reserva principal de nutrients, bàsicament nitrogen i fòsfor, es concentra a l’humus i a la matèria orgànica en descomposició que hi ha a la fina capa superior del sòl. Les baixes temperatures i els règims peculiars d’intercanvi de gasos i d’aigua disminueixen considerablement l’activitat microbiològica del sòl i la quantitat de nutrients accessibles. Així doncs, els organismes que intervenen en la mineralització de l’humus tenen una funció molt important en la transformació de la matèria i el manteniment de l’índex de productivitat de la tundra. Els sapròfags constitueixen un 90% o un 95% del total de zoomassa i la seva part d’intercanvi d’energia va del 80% al 85%. Gairebé tots viuen a la capa superficial del sòl i a l’humus, de 3 a 5 cm de gruix, cosa que mostra la gran importància d’aquesta capa superficial per al correcte funcionament i l’estabilitat dels ecosistemes de la tundra. A més d’això, també s’ha de tenir en compte que, a l’extrem septentrional, la pedogènesi i l’acumulació de matèria orgànica són dos processos molt lents.
L’alteració mecànica de la capa vegetativa del sòl és un dels factors principals responsables de la degradació dels ecosistemes septentrionals, la situació actual dels quals és molt greu en diverses regions a causa de la maquinària de construcció i transport. Prop del 15% del territori de la tundra ja ha quedat deteriorat a causa dels vehicles tot terreny i dels tractors.
El foc i el sobrepasturatge
La majoria dels pobles que tradicionalment han explotat els recursos de la tundra han estat pastors o caçadors de rens i bé amb l’objecte d’obtenir noves pastures bé amb el de capturar més fàcilment els animals dels ramats salvatges esverats pel foc, l’incendi hi ha estat present des de l’arribada dels humans.
Durant un incendi, la part més propera a la superfície del gel del subsòl es fon, però la impermebilitat del permafrost impossibilita el drenatge, i l’aigua s’acumula al sòl en forma líquida, accentuant localment l’hidromorfisme i els fenòmens de criosucció i aixecament del sòl, cosa que fa que augmenti l’índex de formació de torberes. Tot plegat dona lloc a la formació d’una tundra pirogènica amb un règim tèrmic de l’aigua greument alterat i l’aeració del sòl deteriorada, la qual cosa, al seu torn, obstaculitza el restabliment de la vegetació de tundra arbustiva, que és la més freqüentment incendiada.
La freqüència dels incendis i la superfície que en queda afectada ha augmentat molt a la tundra en els darrers decennis. Només a la península de Iamal han estat cremades un miló i mig d’hectàrees de tundra dedicades a pastures de rens. L’increment demogràfic i el dels ramats de rens domèstics ha estat la causa principal d’aquests incendis, molt especialment a les tundres eurasiàtiques (el nombre de rens domèstics és molt escàs a l’Amèrica del Nord). Actualment, prop de 2,5 milions de rens domèstics i uns 600 000 de salvatges pasturen a les tundres àrtiques. La capacitat de les pastures dels rens ja comença a minvar com a resultat de l’alteració de l’estructura de la capa vegetativa del sòl. La capa de líquens d’algunes regions de la tundra també s’ha reduït entre un 1% i un 3% a causa de l’excés de pasturatge.
L’explotació de les pastures de líquens per part dels rens, atesa la lentitud de creixement dels líquens i la seva baixa productivitat, només és possible durant períodes curts en un mateix lloc. De fet, les migracions estivals cap al nord no permeten la regeneració completa de la biomassa consumida, però, si més no, eviten la completa sobreexplotació de l’àrea. Fins i tot així, una àrea que és pasturada regularment tres o quatre hiverns seguits per un ramat de rens comença a presentar indicis de sobreexplotació i esclarissament, i necessita llavors un període de 6 anys sense ser pasturada per a començar a recuperar-se tot i que una restauració completa d’una pastura d’hivern seriosament perjudicada pot requerir 15 o 20 anys.
La pressió sobre la vegetació i la fauna
L’augment de la pressió de caça sobre alguns animals és també un motiu de preocupació, especialment en aquelles zones on el desenvolupament d’infrastructures ha permès fàcilment l’accés als caçadors. Aquesta captura excessiva, la pateixen majoritàriament els mamífers de pell fina, els marins, i els ungulats i també els peixos. Afortunadament, en molts casos, una protecció oportuna permet la recuperació de les espècies delmades.
Fet i fet, els ecosistemes de la tundra no són gaire notables quant a diversitat d’espècies animals, però el nombre d’individus d’una determinada espècie pot arribar a ser molt alt, com passa amb els grans ramats de rens o amb les poblacions de lèmmings (Lemmus, Dicrostonyx) o d’óssos marins (Callorhinus ursinus). El fet, però, és que hi ha algunes espècies, d’efectiu més feble o més sotmeses a fluctuacions, que corren perill d’extingir-se. Als ecosistemes més septentrionals, el percentatge d’espècies d’efectius escassos i en risc d’extinció és comparativament més elevat que en altres ecosistemes. Mamífers com l’ós polar (Ursus [=Thalarctos] maritimus), el bou mesquer (Ovibos moschatus) i les ovelles àrtiques del Vell Món (Ovis nivicola) i del Nou Món (O. dalli) o espècies d’ocells com el falcó sagrat (Falco rusticolus) i l’oca de coll roig (Branta [=Rufibrenta] ruficollis) figuren entre les més amenaçades.
Malgrat l’aïllament de la majoria de regions de la tundra, el turisme s’escampa per moltes zones que gaudeixen d’elements culturals, faunístics o paisatgístics característics, no poques de les quals radiquen precisament en àrees protegides. L’increment del turisme en determinats indrets ha plantejat problemes a causa de la construcció d’infrastructures, el trepig, l’impacte dels vehicles sobre el sòl i la fràgil vegetació, l’erosió cultural dels grups indígenes, la contaminació sonora, l’eliminació de residus i la intensificació del trànsit aeri.
Les alteracions per contaminació físico-química
Històricament, les tundres han estat considerades deserts hostils de poc valor tant pràctic com estètic; per això s’hi han dut a terme activitats amb importants impactes ambientals com ara la producció d’energia hidroelèctrica, les prospeccions i les extraccions d’hidrocarburs, la mineria i l’abocament de residus perillosos, en particular nuclears. La seva riquesa de recursos naturals, l’escàs poblament humà i l’inherent fragilitat ambiental són factors que han provocat el deteriorament de moltes àrees, fins i tot en algunes de les sotmeses a algun règim de protecció. L’aïllament i la llunyania d’aquestes terres, per altra banda, s’han traduït en un escàs interès de l’opinió pública i un ajut de les administracions força inferior comparat amb el rebut per altres biomes.
En particular, els projectes adreçats a l’obtenció d’energia i l’extracció de minerals haurien d’estar sotmesos a una gestió especialment acurada atesa la importància del seu impacte ambiental. Les instal·lacions hidroelèctriques, com les actualment projectades a Quebec (Canadà), poden alterar severament els règims hidrològics establerts i donar com a resultat la destrucció d’hàbitats clau tant terrestres com aquàtics. També la mineria i la prospecció, molt freqüents a certes zones de la Rússia àrtica, d’Alaska, del Canadà i de les illes Svalbard, són perilloses, ja que acostumen a anar acompanyades de grans infrastructures, de contaminació i grans volums de residus minerals. Els camps petrolífers, en particular, es caracteritzen per provocar grans modificacions en l’hàbitat, ja que impliquen construccions de carreteres, oleoductes i grans instal·lacions, que sovint obstaculitzen les pautes migratòries d’algunes espècies, com el caribú o els ocells aquàtics. A més, les espècies detritòfagues són atretes pels munts de deixalles, dels quals acaben depenent. Les extraccions petrolíferes costaneres comporten el risc afegit de la contaminació del litoral.
Els líquens de la tundra pateixen fortament les conseqüències de l’activitat industrial, l’extracció de recursos petroliers (petroli i gas natural), la implantació d’infrastructures de transport i la contaminació de l’atmosfera que en resulta. Precisament els líquens són dels organismes més sensibles a la contaminació atmosfèrica i són usats en molts llocs com a indicadors de les condicions de qualitat de l’aire. La recuperació biològica natural de la tundra és molt lenta; per això mateix, la contaminació provocada pel petroli altera greument el funcionament dels ecosistemes de la tundra: alguns estudis ecològics russos realitzats a la península de Iamal i investigacions de científics nord-americans a Alaska han demostrat que les àrees contaminades amb petroli romanen sense vida durant un període molt llarg; la vegetació mor i els animals i els organismes del terra desapareixen. Una de les possibilitats per tal de resoldre aquest gran mal és eliminar la capa de brutícia del sòl. L’explotació industrial de les reserves de gas i petroli a l’extrem septentrional requereixen unes extraordinàries mesures preventives contra la contaminació als ecosistemes de la tundra.
La qüestió ambiental a la tundra russa
Encara fins al final del primer quart del segle vint, la majoria de pobles de la tundra del vell continent es regien per una economia natural, que els proveïa de tot l’indispensable. El comerç era gairebé inexistent. Les relacions de mercat atreien poc els habitants de la tundra, en contrast amb els que vivien a la taigà, més integrats en els intercanvis generals del mercat rus i, a través seu, de la resta del món. Al segle XIX el nord rus va conèixer temps difícils: fam, epidèmies de verola, epizoòties dels rens i molts altres infortunis. A la zona de la tundra, l’educació es trobava en un estat embrionari, hi havia tot just quinze escoles malgrat les seves immenses dimensions. L’alfabetització entre pastors de rens i caçadors no superava a penes l’1%. L’organització social en clans patriarcals es mantenia en gairebé tots els pobles, i les relacions socials tenien totes les característiques del col·lectivisme primitiu: ajuda mútua, caça i pastura col·lectives, hospitalitat. Els xamans influïen en tots els camps; es basaven en la creença que tots els objectes posseeixen una ànima, i que el món és ple d’esperits de caràcter molt divers. Les festes estaven lligades al calendari de la caça; veneraven el ren, l’ant, l’ós i altres animals, alguns d’ells considerats com a pares originaris de certes tribus.
L’impacte social i ambiental del règim soviètic
La revolució russa de l’octubre del 1917 va sorprendre els pobles del nord en una situació social encara primitiva. L’any 1924 el govern central va constituir un comitè de cooperació amb els pobles perifèrics septentrionals que rebé el nom de Comitè del Nord, el qual dugué a terme un treball significatiu i positiu. Durant els anys 1924-26 es va realitzar un cens de la població àrtica: els empadronadors van recórrer tota la tundra i la taigà des d’Escandinàvia fins a l’estret de Bering sense cap ajuda, amb rens i gossos com a únic mitjà de transport. D’acord amb els principis de l’economia dirigida, tots els pobles caçadors i ramaders de la taigà van ser classificats igualment com a “pobles del nord”. És així com es van comptar entre aquests també els aborígens de l’Amur, Sakhalin o Kamtxatka, que vivien en latituds força més meridionals.
El Comitè del Nord instaurà territoris protegits, estabilitzà el preu de les pells i implantà una xarxa comercial de l’Estat que impedia l’augment de preus dels productes importats. Al mateix temps, es van fer alguns intents per millorar la vida quotidiana dels “pobles del nord”. Aquest conjunt de mesures va permetre la introducció de la nova organització política i administrativa. Fins llavors, al nord, hi havia hagut “consells tribals”; van ser reemplaçats per òrgans electius basats en un criteri territorial i no tribal: soviets natius nòmades i rurals. Ja al començament dels anys trenta del segle XX tot el nord havia estat incorporat al sistema polític del Nou Estat. Des dels confins d’Escandinàvia fins a l’estret de Bering, durant els anys 1929-30, es van crear diferents “okrugi” (districtes) nacionals: el dels nentsi, el dels khantis i els mansis, el dels taimirs, el dels evenkis, el dels txuktxis i el dels koriaks. La meitat d’aquests districtes cobreixen en gran part la tundra de l’Antic Continent. El fet de constituir-los va estimular en gran mesura les transformacions polítiques, econòmiques i culturals de tot el nord rus.
En conjunt, la política del poder soviètic a l’extrem nord va tenir sempre un caràcter paternalista. D’ençà dels anys trenta, els seus objectius prioritaris han estat l’educació generalitzada, com a punt clau per tal de superar el retard cultural, i la implantació d’un servei mèdic integral. Fou així com en els racons més apartats de la tundra es van construir escoles i hospitals, i el nord va comptar també amb els millors especialistes, alguns dels quals van esdevenir més tard etnògrafs remarcables. A poc a poc van anar sorgint al nord rus granges col·lectives, “kolkhozos”, que van desenvolupar noves branques en el camp de l’economia. La pesca, per exemple, que fins aleshores havia tingut només un paper secundari, va passar a ser una activitat comercial. Es van construir granges destinades a la cria d’animals de pell fina i els ramats bovins; la cria de rens va prendre una orientació mercantil que permetia la venda de més quantitats de carn i pells. Els “kolkhozos” van ser substituïts, al cap de cinquanta anys, pels “sovkhozos”, explotacions estatals constituïdes per equips de pastors de rens, brigades de pescadors, divisions de caçadors, com també algunes activitats complementàries, com ara cria d’animals de pell fina, de bestiar boví i d’aviram. El distanciament entre les condicions de la vida sedentària dels poblats i la dels nòmades va créixer desmesuradament. Els habitants de la tundra encara transhumaven amb tendes portàtils (iaranga i txum), mentre que als poblats portaven una vida sedentària plenament civilitzada. Quan, per posar-hi remei, l’Estat instaurà, els anys seixanta, els anomenats “desplaçaments”, que consistien en el trasllat de moltes famílies dels petits poblats de la tundra a les grans poblacions, l’error es revelà descomunal. Un immens nombre de braços desocupats van aparèixer de sobte. Extenses superfícies de la tundra van restar sense explotar, i la gent va perdre la possibilitat d’alimentar-se amb la producció pròpia. L’eterna plaga dels pobles del nord, l’alcoholisme, va atacar gairebé tota la població adulta indígena.
El govern mantenia els pobles de l’extrem septentrional, pràcticament, a compte dels pressupostos de l’Estat, i també la llei els mostrava gran preferència: la severitat de les penes que es dictaven contra nòrdics per qualsevol acte de delinqüència era sempre molt inferior a l’aplicada als delinqüents d’altres nacionalitats; totes les institucions d’art popular dels pobles de l’Àrtic eren mantingudes per l’estat. Però el palès paternalisme d’aquesta política va prendre un caire inesperat per als aborígens de la tundra i la taigà. Aparegueren a la tundra un gran nombre de joves totalment incapacitats per a seguir vivint d’acord amb les antigues tradicions. Els nois, després d’haver passat per les escoles internat, i allunyats dels seus pares, desconeixien la pràctica de la ramaderia, la caça i tota la resta d’activitats tradicionals; les noies, per la seva banda, no estaven gens disposades al tipus de vida nòmada que oferia la tundra. L’abisme entre la vida a la tundra i els poblats fixos es va fer insuperable. Tot plegat dugué al desordre total: la ramaderia va començar a sofrir grans pèrdues i els habitants dels pobles, desvagats, es dedicaven exclusivament a la beguda. Els terrenys de caça van ser abandonats.
Aquesta desorganització ha estat la causa de la insatisfacció actual de les noves generacions d’aborígens de l’Àrtic, descontentes amb la seva situació. En conjunt, els habitants de la tundra continuen constituint una població rural: dels 120 000 integrants dels pobles septentrionals, només 5 500, és a dir, el 0,05%, treballen a la indústria, en els sectors de la construcció, el transport, la comunicació i l’economia forestal del país. Aquestes 5 500 persones es troben disperses en petits nuclis familiars per tota la immensitat de la Sibèria, i resulten imperceptibles dins l’engranatge industrial rus. Però tampoc el nord no ha notat la seva absència. El que sí que ha notat han estat els canvis polítics, econòmics i socials involucrats en el pas del sistema soviètic a una organització democràtica de lliure mercat. L’any 1990 es va celebrar el congrés dels pobles septentrionals de la Unió Soviètica, que va proclamar la creació d’una Associació de Pobles del Nord. L’Associació ha creat grans reserves a la tundra i la taigà excloses de l’explotació dels recursos naturals i ha afavorit el retorn de tots els aborígens a les formes de vida tradicionals.
El cas de les extraccions petrolieres i mineres
A la península de Iamal gairebé tota la superfície ha estat remoguda i el seu aspecte no té res a veure amb el que oferia abans que comencessin les perforacions de pous; es pot ben dir que, als nentsi, se’ls ha arrencat literalment la terra de sota els peus. La tundra resisteix molt malament els desperfectes: els solcs deixats per les erugues dels tractors triguen desenes d’anys a cicatritzar-se, i encara sovint la ferida no es tanca mai i els terrenys es converteixen definitivament en aiguamolls. En canvi, precisament al sud de la península es troben alguns dels oasis de bosc boreal dins de la tundra, un fenomen natural que mereixeria protecció especial. Certament no es tracta de boscos productius dignes d’explotació, però són una reserva de variabilitat genètica. Per altra banda, la conservació dels horitzons superficials del sòl és obligada per a mantenir les característiques funcionals de la tundra. En aquest sentit, la vegetació també té un paper extremament important, ja que, a més de la protecció del sòl, condiciona la temperatura i el règim hídric; si la vegetació es destrueix, l’horitzó superior del sòl desapareix arrossegat per l’aigua i per l’erosió del vent. Res de tot això no ha estat tingut en compte en els plantejaments de l’extracció de gas i petroli a Iamal.
Molts dels pous de petroli, fins i tot amb les tecnologies suposadament més modernes, deixen anar fuites, molts cops contínues, de petroli i de betum que contaminen les aigües freàtiques i els rius. Els ecosistemes de les masses d’aigua de la tundra són extremament fràgils i sensibles, ja que s’eutrofitzen fàcilment i tot just poden recuperar-se de la contaminació de petroli que malauradament es produeix cada cop més sovint. A l’estuari de l’Obi s’ha observat que fins a un 10% del pes dels sediments és constituït per petrolis pesants, amb totes les conseqüències que això pot tenir per a la pesca a la regió i riu amunt. A la conca del riu Pètxora, d’un oleoducte en mal estat es vessaren entre l’agost i l’octubre del 1994 més de 200 000 t de petroli que contaminaren més de 68 km2 de tundra.Un altre efecte indirecte de l’orientació malbaratadora de recursos de la indústria soviètica seria l’acumulació a les ribes de l’oceà Àrtic de milions de bidons metàl·lics que havien contingut derivats del petroli o altres productes i que han estat llençats als rius perquè ningú no ha pensat a reciclar-los ni s’ha considerat que fos possible reutilitzar-los per a res més. Una xifra de 10 milions de bidons recollida al desembre del 1987 (és a dir, abans de la caiguda del sistema soviètic) pel diari “Pravda” sens dubte pot haver-se multiplicat. Directament o indirecta la indústria ha esdevingut una força destructiva per als pobles de l’extrem septentrional i per als sistemes naturals de la tundra.
Altres activitats extractives menys extensives ocasionen danys menors, sovint més deguts a prospeccions poc acurades que a l’activitat extractiva mateixa quan aquesta ja és en funcionament. Aquest seria el cas de les mines d’or de la península dels Txuktxis. El mateix es pot dir de les activitats industrials que, a la tundra, es troben molt localitzades. Certament, centres industrials com Norilsk, Talnakh i Duninka, a Taimir, no han devastat, ni de bon tros, la península sencera, però les emanacions enverinades dels seus complexos metal·lúrgics es poden sentir ben lluny del Taimir i el mateix podem dir dels complexos industrials del nord de Iacútia o de la península de Kola.
La qüestió ambiental a la tundra americana i grenlandesa
Encara que repartida entre dos estats per una divisòria tant artificial com un meridià (el 141°W), la tundra americana es troba sotmesa a explotacions força semblants a banda i banda de la frontera entre Alaska i els Territoris del Nord-oest canadencs.
D’un rapinyaire a un altre
En els primers anys que seguiren el pas d’Alaska de la sobirania russa a la nord-americana, en el canvi de l’àguila bicèfata tsarista a l’àguila de cap blanc americana, hi hagué un cert desgavell que deixà via lliure a una colla d’especuladors i aprofitats que inflingiren considerables danys a les colònies d’óssos marins de les illes de la mar de Bering. Tanmateix, a partir del 1886, el govern nord-americà prohibí les captures en mar d’aquests animals i sostingué els seus drets exclusius a les captures en terra a les illes Pribilof enfront dels interessos dels pelleters d’altres estats, principalment britànics i japonesos. Només el 1911, quan els efectius d’óssos marins (Callorhinus ursinus) s’havien reduït de 3 000 000 a 125 000 se signà un acord sobre els óssos marins entre els Estats Units, Japó, Rússia i el Regne Unit (pel Canadà, llavors domini de la corona britànica).
En el context nord-americà, Alaska obria una nova frontera de colonització tot just quan la de l’oest començava a quedar submergida per l’avenç de la colonització. Les troballes d’or, primer a les regions meridionals, però finalment el 1898 a la tundra de la península de Seward, prop de la que avui és la ciutat de Nome, provocaren una febre de l’or comparable a la que havien ocasionat les troballes de Califòrnia mig segle abans. Nome esdevenia el 1900 el primer centre urbà implantat a la tundra i, amb els seus 20 000 habitants o potser més (mai ningú no els va censar), l’aglomeració més gran de tot el territori d’Alaska. Tres anys després, tot i que les extraccions d’or encara continuarien uns anys més, la població ja havia davallat considerablement fins a assolir un mínim de 852 habitants el 1920.
Moltes menys expectatives sollevaren, fa més d’un segle, les primeres troballes de petroli a les remotes costes septentrionals d’Alaska. La inviabilitat del transport per mar al llarg de més de sis mesos l’any no n’encoratjava l’explotació fins que el 1944 les exigències d’una economia de guerra en feren acceptables els costos i es començà a explotar prop del cap Barrow, el punt més septentrional del continent americà. Però quan de debò es començaren a explotar els recursos petroliers d’Alaska fou a partir de les troballes fetes el 1968 a la badia Prudhoe. A partir del 1975, es construí un oleoducte de 1 300 km, que unia ambdós jaciments amb el port de Valdez, a la costa meridional d’Alaska, el més septentrional dels ports de l’estat lliures de gel tot l’any. La tecnologia de l’explotació, el transport per terra i el transport per mar del petroli d’Alaska semblaven haver reeixit en un difícil compromís entre explotació dels recursos i respecte pel medi fins a la catàstrofe de l’“Exxon Valdez” el Divendres Sant (28 de març) de 1989, que escampà 50 milions de litres de petroli cru al llarg de més de 1 500 km de costa i hi causà una greu contaminació i la mort de desenes de milers d’animals marins.
El petroli d’Alaska (un 25% del total d’extracció de combustibles fòssils dels Estats Units) que els anys 60 permetia amb prou feines un 10% dels ingressos de l’estat, en comporta avui un 85%. La població, per altra banda, s’ha doblat en poc més de quinze anys, mercès a un saldo migratori netament favorable. Encara que els campaments s’han instal·lat preferentment al sud de l’Estat, fora de l’espai de la tundra, l’impacte de les activitats extractives és molt important a les àrees on es realitza. Això ha suscitat mobilitzacions dels pobles autòctons i els ecologistes que han reeixit a imposar normes molt restrictives i limitar els espais on es poden fer noves prospeccions.
Una frontera massa remota
Els territoris de tundra canadencs estan molt més allunyats dels grans centres urbans del país, i les seves comunicacions són gairebé exclusivament terrestres o, a tot estirar, fluvials. Per això, el desenvolupament de l’explotació dels seus recursos s’ha vist més retardat que el d’Alaska, que s’ha beneficiat històricament del gran dinamisme econòmic de la costa oest dels Estats Units. També la magnitud dels impactes que ha rebut ha estat generalment de dimensions més modestes. Tot i així, des dels anys trenta s’exploten jaciments de petroli a Norman Wells, al baix Mackenzie, i del 1930 al 1960 s’han explotat els jaciments de pechblenda a l’extrem oriental del Gran Llac de l’Ós, on es construí de cap i de nou la localitat de Port Radium, per a l’obtenció d’urani i altres elements radioactius. Hi ha mines de coure i níquel en diferents punts de l’àrtic canadenc, com també de ferro a la Terra de Baffin, totes elles amb impactes molt localitzats. Al començament de la dècada dels vuitanta es descobrí gas natural a l’illa Melville, a l’arxipèlag àrtic, però les protestes dels grups ecologistes i l’elevat cost de la seva explotació han fet desistir les companyies d’explotar-lo.
El cas grenlandès
Tanmateix, un cert escalfament de les aigües properes a Grenlàndia en els primers anys del segle XX tingué repercussions insospitades. La primera pujada apreciable de temperatura es va fer palesa ja l’any 1910; els mamífers marins van desplaçar-se cap al nord, i la caça va esdevenir més difícil. Però paral·lelament, les aigües de Grenlàndia es van omplir de peixos, cosa que va conduir a una reorientació de l’economia a la qual es va incorporar també el govern.
Les factories mercantils ben aviat van organitzar el subministrament de nous tipus d’embarcacions i d’equipaments de pesca per als inuits, instruint-los en els mètodes industrials de pesca i aprofitament del peix i en el manteniment dels nous arts de pesca. El pas de les seves activitats tradicionals a la pesca industrial va representar una revolució en la vida dels inuits. Mentrestant, tot i que els governs autònoms locals es van mantenir, el control del mercat, la indústria i els procediments judicials van passar a les mans dels funcionaris danesos, els “lannsfogeds”. El 1919 es fundà la Companyia Danesa de Grenlàndia Oriental per a explotar les riqueses d’aquesta regió, la més inhòspita i despoblada de l’illa, i el 1925 el parlament danès aprovà una llei adreçada a activar el desenvolupament de l’economia grenlandesa fins a un aprofitament total dels seus recursos. Va ser en aquest temps que es va començar a extreure carbó de la mina de Qudtligssat i, poc després, el 1933, es va començar a obtenir marbre d’Agpat, i una mica més tard, de Marmorilik. La captura de mamífers marins va passar a un segon pla com a activitat econòmica, cedint els llocs capdavanters a la cria d’ovelles i la pesca d’altura.
En iniciar-se la Segona Guerra Mundial, ja gairebé tots els caçadors inuits estaven concentrats als poblats, en quedaven pocs que mantinguessin les formes de vida tradicionals amb llargs desplaçaments entre poblats estacionals d’hivern i estiu. Durant la guerra, mentre la metròpoli danesa romania ocupada pels nazis, els Estats Units van establir una sèrie de bases militars a Grenlàndia, que els van permetre disposar d’un pont aeri amb Anglaterra; més tard van començar a importar criolita, mineral imprescindible per a la fabricació d’alumini per a la indústria de guerra, del jaciment d’Ivittuut; i van instal·lar també un servei meteorològic, molt útil per a organitzar els atacs aeris contra Alemanya.
Les exportacions de matèries primeres de Grenlàndia es va reorientar i es van dirigir preferentment cap als Estats Units i el Canadà en comptes de fer-ho cap a la metròpoli. Els guanys de la seva indústria es van incrementar extraordinàriament i també es van multiplicar la renda per càpita i la balança comercial (un 75%). La nova situació econòmica permeté crear una xarxa de sanitat moderna, capaç d’eradicar les malalties fins aleshores endèmiques, en particular la tuberculosi, mentre que l’increment del nivell de vida va ocasionar un augment general de la població, que es va doblar en els anys de postguerra. Es va solucionar també el problema de la producció local d’aliments per a aquest nombre creixent d’habitants.