L’activitat cinegètica
La caça de pèl o de ploma a la terra ferma, excepte per a aquells pobles que no han domesticat el ren, és una activitat relativament marginal a la tundra. En canvi, l’obtenció de pells fines fou un dels primers factors que va animar la colonització del Gran Nord, tant rus com canadenc, baldament el gruix de les captures no es faci a la tundra, sinó a la taigà. Tot i així, els evenkis practiquen regularment la caça de la guineu polar, tant amb paranys fixos com mòbils, i proporcionen la gran majoria de les pells que van a parar als mercats russos i internacionals. El nord de Iacútia, on viuen els evenkis, és precisament on més abunden les guineus polars.
La caça d’animals de pèl
Curiosament, tot i que no són rars a la tundra els animals de pell fina, han interessat relativament poc els seus habitants, per als quals la pell per excel·lència és, en totes les seves variants, la pell del ren i, per a determinats usos, per exemple per a les vores de la roba, la del gos.
Les guineus àrtiques (Alopex lagopus) van començar a ser perseguides al segle XVI, quan a la taigà siberiana va començar a escassejar la marta gibelina (Martes zibellina). Els caçadors russos s’escamparen arreu de la tundra i es barrejaren en molts llocs amb les poblacions autòctones, de les quals adoptaren la manera de vestir i algunes tècniques de cacera i de pesca, que perfeccionaren i ensenyaren al seu torn a altres pobles d’espais de tundra cada cop més allunyats. En qualsevol cas, la tècnica més emprada per a la captura de la guineu és la del “past” (paraula que en rus designa les barres o la gola d’un animal). Els caçadors russos instal·len una filera de “pastei” als indrets on hi ha més caus, prop de les ribes dels rius. El parany es prepara amb una mena de palissada sobre la qual penja un tronc ben gruixut, que es manté en la seva posició, gràcies a un mecanisme de fusta anomenat “simka”, el tronc es manté penjant sobre el parany fins que l’animal empeny sense adonar-se’n un fil invisible que desferma el mecanisme; el tronc cau i aixafa la guineu. La palissada evita que els goluts (Gulo gulo) malmenin la captura. La “simka”, com el “past”, es va difondre molt per tot el nord de la Sibèria (per exemple, entre els dolgans i els nganasans) i fins i tot pel continent americà, on els actuals caçadors de guineus polars creuen que és un invent indi.
La majoria dels rens són actualment animals domèstics, però encara hi ha pobles de la tundra que exploten, en règim de caça, els ramats de rens salvatges (Rangifer tarandus). A la península de Taimir hi ha més de mig milió de rens salvatges que, seguint les migracions naturals de la fauna de la tundra, es dirigeixen cap a la costa àrtica a l’estiu i tornen a la taigà a l’hivern; els nganasans els sotgen als guals dels rius, com han fet durant segles. Els nganasans solien caçar-los des de petites barques de fusta, convenientment camuflades per a poder-s’hi acostar a una distància des de la qual l’atac amb llances i venables resultés efectiu; avui dia cacen des de llanxes ràpides i disparen als animals amb rifles, també de l’aigua estant. També empren altres tècniques, com ara encalçar els rens o esperar-los amagats, que requereixen l’ajut de gossos ensinistrats. Una altra tècnica dels caçadors nganasans consisteix a apropar-se al ren salvatge amb l’ajut d’un altre ren especialment entrenat, que fa de reclam. L’abundància creixent de rens salvatges a l’est de Taimir ha estat causa de problemes per als dolgans de la regió, ja que en poden atreure algun dels domèstics a la vida en llibertat; això ha fet que, en comparació amb el que era mig segle enrere, la cria de rens hagi decaigut.
La caça d’animals de ploma
La utilització de la ploma com a part ornamental de la indumentària és excepcional entre els pobles àrtics. En canvi no és tan insòlit l’ús de pells d’ocell com a revestiment d’algunes peces de vestir. Els aleutes, per exemple, en feien les peces exteriors, i encara actualment algunes poblacions del nord de Sibèria utilitzen la pell de la calàbria de bec blanc (Gavia adamsii), que és impermeable, per folrar l’interior de les barques. La demanda creixent de plumó d’èider (Somateria mollissima) per a omplir edredons n’ha desenvolupat la recol·lecció a les regions més septentrionals d’Escandinàvia i d’Alaska, fora de les àrees tradicionals de producció. Altres ocells, com les anomenades perdius de la tundra (Lagopus lagopus, la perdiu escandinava, i L. mutus, la perdiu blanca) i molts ocells aquàtics, són caçats per la qualitat de la seva carn.
En qualsevol cas, s’ha de reconèixer que les poblacions d’algunes espècies d’ocells han minvat tant, sigui a causa de la cacera, sigui a causa de la modificació dels seus hàbitats, que requereixen un o altre grau de protecció. Els més amenaçats, fins al punt de trobar-se en perill d’extinció, són el falcó sagrat (Falco rusticolus) i l’oca de coll roig (Branta [=Rufibrenta] ruficollis), però també perillen poc o molt el polit esquimal (Numenius borealis), la fotja de Hudson (Limosa haemastica), el falcó pelegrí (F. peregrinus), l’àguila marina (Haliaeetus albicilla), el cigne petit (Cygnus columbianus [=C. bewickii]), la gavina rosada (Rhodostethia rosea) i el territ becplaner (Eurynorhynchus pygmaeus).
La caça de mamífers marins
La cacera d’animals marins a les costes àrtiques i les mars adjacents que banyen litorals de tundra només es dóna, com a activitat bàsica, entre els habitants de l’extrem nord-est del continent eurasiàtic, d’Alaska, el Canadà i Grenlàndia. En menor escala, com a activitat secundària també hi ha captura de pinnípedes a les ribes de la mar Blanca i al voltant de la península de Kanin. La cacera d’animals marins és l’activitat bàsica dels txuktxis de costa, els inuits i els aleutes. Més cap al sud, també en cacen els koriaks, els pobles de l’estuari de l’Amur i alguns del nord del Canadà.
La caça de subsistència de morses i foques
Les morses (Odobenus rosmarus) es cacen a les grans colònies, arran de mar, on aquests animals es congreguen a l’estiu. Els assentaments costaners dels txuktxis i els dels inuits solien buscar la proximitat d’una d’aquestes colònies de morses, generalment situada en alguna illa immediata a la costa. Les tècniques de caça de l’aigua estant quasi no han canviat d’ençà que els caçadors s’assegueren per primera vegada als caiacs i sortiren a caçar aquells gegants de la mar. Les morses es caçaven, i es cacen encara avui dia, amb arpons, si bé actualment s’utilitzen tant els caiacs com les baleneres a motor; primer els caçadors fereixen la morsa d’un tret, després s’hi acosten i li claven un arpó amb un surador. Generalment, els caçadors comencen a perseguir una altra presa quan la primera encara no és morta. La morsa arponejada és fàcilment visible, i al cap de poca estona s’esgota i mor. Quan han capturat les morses que els calien o quan ja no en queda cap a la colònia perquè la resta han fugit, els caçadors lliguen les morses a la barca balenera i les remolquen fins a terra ferma. Un cop dutes a terra, les morses capturades s’especegen seguint un esquema molt ben definit. La carn és tallada a tires amb pell i tot, i es cargola per formar uns feixos d’uns 60-70 kg. Cada feix és cosit amb unes bastes de fines tires de cuir de morsa i emmagatzemat en un forat. Allí, la carn de morsa es tornarà lleugerament rància i es convertirà en “kopalkhen”, l’aliment principal dels caçadors a l’hivern. La carn rància de morsa cal menjar-la amb acompanyament de verdures preparades amb aquest objecte per a l’hivern en forma de peculiar conserva. Els txuktxis, però, la mengen també com si fos de pa, acompanyant el peix o els ous de peix.
Evolució del rendiment de la caça i dels preus de les pells de foca al Territori del Nord-oest del Canadà entre els anys 1961 i 1985, en relació amb les campanyes internacionals contra la cacera d’aquests animals. La lluita contra l’abús en l’explotació de determinats recursos duu a vegades a posicions ecofonamentalistes que acaben negant el dret a l’ús i perjudicant poblacions, la tradició i la precària estabilitat de les quals justifica determinades activitats. Més que suprimir totalment aquestes activitats, cal sotmetre-les a control, a fi que totes les poblacions puguin sobreviure, incloses les humanes minoritàries, com els inuits. Matar foques no és més intrínsecament objectable que sacrificar bestiar, la qual cosa no comporta, és clar, l’acceptació de l’activitat cinegètica fins a posar en perill la supervivència de l’espècie o d’una població determinada.
Editrònica, a partir de Bourque, 1986
Les foques són també caçades activament. Diverses espècies, com ara la foca marbrada (Phoca hispida), la foca de bandes (P. fasciata) i d’altres, són les més sotmeses a captura. A l’hivern es cacen amb xarxes, que els caçadors instal·len a través d’espiralls fets al gel, així que el gel litoral és prou resistent. Les xarxes són fetes amb tires de pell de foca barbuda (Erignathus barbatus), un animal que es caça, més que per la carn, per la pell, excepcionalment resistent. A l’estiu, els caçadors aguaiten les foques quan aquestes surten a escalfar-se i s’endormisquen al sol. En aquesta època els óssos polars (Ursus maritimus) sotgen també les foques d’una manera ben semblant a com ho fan els humans, cosa que provoca encontres indesitjables. Tant l’humà com l’ós s’hi acosten des de sotavent, mirant de tallar la fugida en direcció a la mar.
Per costum, els txuktxis i els inuits només capturen el nombre estrictament necessari de morses. En les tradicions de tots dos pobles existeixen normes que en protegeixen el creixement i la regulació de les poblacions. Així, per exemple, mai no es caça a l’època de cria i mai no es prenen femelles amb petits. L’espai que ocupa la colònia de morses és tractat com un indret sagrat, i unes quantes vegades l’any es neteja d’animals morts, ja que si no es fes així les morses no hi tornarien després de la seva migració anual. La foca barbuda (Erignathus barbatus) es tracta amb el mateix respecte que les morses, encara que la seva carn no sigui tan apreciada com la seva pell. Els caps de les foques i les morses s’acumulen en indrets sagrats especials i un cop l’any s’organitza un festival en honor seu. Altrament els ullals de les morses eren i són també molt apreciats, i els ossos s’havien utilitzat per a fabricar armes de caça i fins i tot de combat. Eren particularment apreciats els ossos que havien romàs enterrats o dins la mar durant algun temps, ja que adquirien un color absolutament fantàstic. Els russos n’exportaven cap a Europa com a “dents de peix patinades”.
La cacera comercial de foques de pell fina
Algunes espècies de foques de pell fina especialment apreciada a Europa començaren a experimentar una cacera desfermada a partir del segle XVIII, sobretot l’anomenada foca de Grenlàndia (Phoca groenlandica), encara que té també poblacions a la mar Blanca i a Terranova, i l’ós marí septentrional o otària ursina (Callorhinus ursinus). Les mesures de cacera controlada i, en el cas de la foca de Grenlàndia, la prohibició del comerç de pell de foca, han estabilitzat els seus efectius en els últims anys.
Quan els primers caçadors russos arribaren a les actuals illes Komandorski i Pribilof al segle XVIII hi havia entre 1,5 i 2 milions d’óssos marins septentrionals (Callorhinus ursinus) a les primeres i entre 2 i 2,5 a les segones. Tanmateix, ja els darrers anys de sobirania russa a Alaska s’havia observat la decadència de les poblacions i, entre el 1835 i el 1867, s’havia limitat el nombre de captures a les illes Pribilof, limitació que no es mantingué durant els primers anys que seguiren a l’adquisició d’aquest territori pels Estats Units. Del 1911 al 1940 els estats a les costes dels quals criava aquesta foca limitaren les captures i les poblacions es recuperaren. A partir del 1941 el Japó denuncià unilateralment el tractat, que fins llavors havia estat considerat un model de conveni internacional per a la protecció d’una espècie animal d’interès econòmic, i fins el 1957 no fou signat un nou acord per a regular les captures, que encara és vigent. Avui dia, en aquestes illes es practica una cacera controlada de foques de pell fina, de manera que les seves colònies naturals s’han convertit gairebé en una granja de cria, ja que són visitades regularment per especialistes, que determinen el nombre d’animals que es poden sacrificar i les tècniques per fer-ho.
La caça de cetacis
Sovint hi ha balenes o altres cetacis que embarranquen a les platges després d’una tempesta o de capgiraments de grans masses de gel. Aquests regals de la mar representen una aportació molt considerable a l’economia dels caçadors, com també ho ha estat la captura d’aquests animals a l’estació favorable. La caça de balenes ha canviat molt, però, i actualment només és permès de caçar-ne un nombre molt restringit d’exemplars. Les balenes es cacen seguint més o menys la mateixa tècnica que amb les morses: són arponejades i fermades a un surador, moren esgotades després de moltes hores de persecució. Una altra presa habitual dels caçadors àrtics és la beluga (Delphinapterus leucas).
L’activitat pesquera
Els iukaguirs anomenen el peix “segona carn”. El peix és present a les dietes de tots els pobles de la tundra, tant si practiquen el nomadisme amb els rens com si viuen en assentaments més o menys fixos al litoral. Amb aquesta expressió, els iukaguirs reflecteixen l’actitud general dels pobladors de la tundra en relació amb el peix: el consideren un aliment secundari. El primer i principal és la carn.
La pesca fluvial
Quasi totes les poblacions del nord d’Euràsia mengen primordialment peix d’aigua dolça, com ara salmons (Salmo), tímals (Thymallus) i esturions (Acipenser). Els peixos de la tundra fan olor d’herba tendra, cosa que en facilita el cosum en cru que se’n sol fer, tallant-los en làmines molt fines. També se’n fa “iukola”, que no és res més que peix fregit i que serveix d’aliment tant als humans com als gossos.
A la tundra quasi tothom pesca. Les xarxes, d’una mida més aviat modesta, es calen a l’estiu als llacs o rius innombrables que es formen durant aquesta estació o bé, a l’hivern, per sota del gel carregant les xarxes d’un forat a l’altre. Una altra tècnica pesquera molt generalitzada és la dels paranys anomenats “zapor”; quasi a cada poble riberenc (que són la majoria) els habitants es posen d’acord per construir-ne un. Un “zapor” consisteix bàsicament en una tanca que va d’una riba a l’altra del riu construïda amb una sèrie de pals fermats al fons i units per un entrelligat de branques ben flexibles o bé per tanques fetes de vímets entreteixits fixades entre ells. El “zapor” té uns forats per a deixar passar els peixos, cada un d’ells proveït d’un parany de vímet semblant a un vergat. Així capturen els txuktxis els peixos que remunten el riu en començar el desglaç. La mateixa tècnica és també molt utilitzada a l’Europa àrtica per a la pesca del salmó. Als estuaris dels grans rius siberians es començà a aplicar els anys seixanta a escala industrial amb els resultats catastròfics que poden fàcilment imaginar-se per a moltes espècies que foren explotades sense mesura, en especial l’esturió, fins que les va protegir el govern.
La pesca marítima
A les costes europees, fins a la mar Blanca, es pesca principalment bacallà atlàntic (Gadus morhua). Més cap a l’est, l’esforç de pesca s’adreça sobretot a dues altres espècies de gàdids: la saika o bacallà àrtic petit (Boreogadus saida) i la navaga (Eleginus navada). A la mar de Bering el peix de més interès pesquer és el bacallà del Pacífic (G. macrocephalus). A Kanin, a la mar de Barentsz, la navaga es pesca amb uns paranys de vímet especials anomenats “riuges”, que consisteixen en una xarxa fermada a diverses anelles. La “riuja” sembla un bertrol gegant. Es col·loca per sota del gel obrint-hi dos forats i es treu a la superfície amb l’ajuda de cavalls. El segon mètode per a pescar la navaga es basa en l’“uda”, un fil llarg amb un ham, és a dir una llinya. La navaga pica tan aviat com l’ormeig penetra dins l’aigua. Aquesta tècnica també se sol emprar a les pesques de l’extrem nord-oriental. La major part del volum de pesca del continent s’aconsegueix mitjançant aquesta tècnica.
L’activitat ramadera
Del ren o caribú (Rangifer tarandus), se n’aprofita la carn, la llet, les banyes, els ossos i fins la força de tracció. Per això a les tundres de tot el món hi ha prop de tres milions de caps de rens domèstics, a més d’una xifra comparable de salvatges. La distribució d’uns i altres a les diferents regions de tundra és desigual. Així, a Euràsia, el nombre de rens domèstics supera avui de llarg, el de rens salvatges, mentre que a Amèrica del Nord succeeix el contrari. El ren es pot dir que és, amb el gos, l’únic animal de la tundra efectivament domesticat pels humans fins a la introducció molt recent de la cria en captivitat d’animals de pell fina i dels intents, encara més recents, de domesticar el bou mesquer (Ovibos moschatus), practicats amb èxit en granges a Alaska des del 1976, des d’on la cria s’ha introduït també al Canadà i a Noruega. Dels prop de tres milions de rens domèstics que hi ha al món, un 90% pastura a les tundres de la Federació Russa, principalment a la península dels Txuktxis, Iacútia i la península de Iamal.
Els diferents pobles de la tundra, inicialment caçadors de rens la majoria, començaren a domesticar aquest animal en moments històrics diferents. Així, per exemple, els txuktxis fa 200 anys que tenen ramats de rens domèstics, bé que el ren txuktxi és possiblement un dels habitants més antics de les terres àrtiques, potser tan antic com el mamut. Els txuktxis l’anomenen en la seva llengua “carn amb potes”; es tracta d’un ren força petit, fosc, no gaire bon corredor, que es caracteritza per la seva resistència enfront de condicions adverses i per augmentar de pes molt ràpidament, tot i que també té facilitat per perdre el pes que ha guanyat. Es tracta d’una raça de ren reconeguda com una de les millors per molts ramaders.
Les mil cares de la pell de ren
Si els humans han aconseguit subsistir en el clima de la tundra és gràcies a la pell de ren. Els diferents pobles que viuen a la tundra tenen només tres tipus fonamentals d’habitatge, però tots ells coincideixen que el seu aixopluc primordial són llurs propis vestits, sempre fets, com les tendes i molts altres atuells, de pell de ren.
Les característiques de la pell de ren varien en funció del sexe i l’edat dels animals i en cada cas té una aplicació preferent. La pell d’un vedell encara no nat és la més delicada, però la primera pell dels animals joves, quan encara no han tret el pèl de protecció, no es queda gaire enrere pel que fa a la lleugeresa i la finor al tacte. D’aquesta darrera, els txuktxis en fan mantes i altres pobles barrets. La pell dels rens que encara no han canviat el pelatge d’estiu també té la seva aplicació especial: s’empra per fer la roba lleugera de primavera i estiu. La roba d’hivern, en canvi, es fa amb pells de mascles amb el pelatge d’hivern, que és més gruixut. Els pantalons i la roba interior de pell es fan amb pell de ren femella de les estacions corresponents. I el “kamus”, la pell de les potes del ren, s’utilitza molt per a fer calçat. Quasi tots els pobles de la tundra segueixen tècniques similars per tractar la pell. Primer se sol raspar per descarnar el costat intern de la pell (“mezdra”), després s’estova, i s’adoba amb orina o fetge de ren, i es tenyeix amb aigua d’escorça de vern. Aquesta és la raó per la qual les peces de vestir fetes amb pell de ren tenen sempre el mateix color bru rogenc, independentment del color del pelatge de l’animal, que presenta diferències segons les varietats. Amb la pell de ren pelada i adobada també es fa cuir per als panderos dels xamans. El cuir tractat amb fum s’empra per a fer tendes. Ni tan sols els caçadors de la mar no poden viure sense la pell de ren: els inuits de Grenlàndia, per exemple, no han utilitzat els teixits europeus fins que no hi ha hagut escassesa de primeres matèries derivades del ren.
La peculiar estructura del pèl de ren és la responsable de les característiques de la pell. Mentre l’animal és viu, cada un dels seus pèls té la forma d’un tub amb un extrem tancat. Quan s’adoba la pell ja escorxada, la quitina dels extrems dels capil·lars es trenca i la pell adobada esdevé quelcom semblant a un sistema de drenatge. Les primitives tècniques d’adobament mitjançant l’orina o el fetge de ren, al contrari del que passa amb les tècniques d’adobament industrial, no obturen els capil·lars, així que, quan una persona es posa una peça de pell de ren directament sobre la pell nua, mai no es mullarà per més que suï. La part externa de la peça de vestir es taca amb la humitat que passa a l’exterior i fins es congela, però l’interior es manté sec i calent. Els capil·lars del pèl de ren, doncs, drenen la humitat i eviten el fred, fins i tot si hom seu directament sobre el glaç.
Els rens i els seus pastors
Els txuktxis, a diferència d’altres pobles ramaders de la tundra, no utilitzen els rens per a muntar o per a arrossegar els trineus (excepte en el cas de curses per decantar el que es coneix com “la sort del ren”); vigilen els seus ramats a peu i es desplacen amb trineus tibats per gossos. La ramaderia a peu, tal com la practiquen els txuktxis, només és usual al nord-est del riu Kolima. La “sort del ren” és una expressió dels txuktxis per a designar una mena d’estat de gràcia en el qual els esperits són favorables no sols a la persona que en gaudeix, sinó també als qui viuen amb ell i l’ajuden a criar el bestiar. Quan la “sort del ren” abandona un individu, és a dir, quan les coses no rutllen per a ell ni per als qui l’envolten, ha de posar un preu a tot el seu ramat i jugar-se’l a la propera cursa de rens. D’acord amb la tradició txuktxi, si els seus rens guanyen, la “sort del ren” retorna a aquell a qui havia abandonat, però si perden, ha de donar tot el seu ramat a l’afavorit pels esperits.
Els ramaders samoieds i iacuts pasturen els ramats a cavall dels rens o en trineus. Els nentsi, per exemple, es desplacen tot l’any en un trineu tibat per rens, a l’estiu per les planúries de molses de la tundra, i a l’hivern per la taigà o per la tundra arbrada, sempre ajudats pels seus gossos husky. Segons els costums d’aquest poble, la persona que porta els rens, el “kaiur”, ha de seure sempre al costat esquer-re del trineu. Només un dels rens és ensinistrat i obeeix les ordres del ramader; la resta només aporten les forces complementàries tibant els arreus mentre el segueixen.
Uns altres caçadors de rens que han adoptat la pràctica de la ramaderia en temps recents són els entsi, que actualment condueixen els rens tal com ho fan els nentsi però que, fa un segle, vivien fonamentalment de la caça dels rens salvatges que es desplaçaven des del bosc fins a la zona oriental de la península de Gidanski o encara més a l’est.
La forma sami de criar els rens és considerablement diferent de les altres tècniques utilitzades al nord d’Euràsia, tot i que també ells, abans del segle XVII, eren pescadors i caçadors. En temps passats, els samis deixaven que els rens pasturessin tot l’estiu en uns camps tancats especials; en arribar la tardor, els ramaders reunien els ramats i viatjaven d’un territori a l’altre tot l’hivern. Durant aquest trajecte caçaven rens salvatges, ants (Alces alces) i altres menes d’animals amb pèl: esquirols (Pteromys volans, Eutamias sibiricus), guineus (Vulpes vulpes) i guineus àrtiques (Alopex lagopus). A l’estiu, a més, pescaven i atrapaven ocells. Una de les aportacions autènticament originals dels samis és el trineu d’una plaça (“kerezhka”), que té l’aspecte d’una barqueta amb un patí molt ample; els sami posaven l’arnès a un sol ren, cosa que mai no han fet altres pobles ramaders. També eren coneguts per ser excel·lents esquiadors i arquers. Actualment són l’únic poble ramader de rens a Escandinàvia, activitat que els ha convertit en un important atractiu turístic. Els rens signifiquen un recurs imprescindible per a ells, ja que són font de carn i pells. A Rússia els samis pasturen els seus ramats juntament amb els nentsi i els komis.
El cas dels gossos àrtics
És impossible d’imaginar les terres àrtiques sense gossos. La majoria dels humans només els tenen presents pel seu paper a les exploracions polars: tanmateix, foren els gossos, més que no els humans, els veritables conqueridors dels pols. Gossos samoieds portats de Rússia arribaren amb Amundsen al pol sud, i molt probablement eren del mateix origen els gossos que arribaren primer al pol nord. Però no són aquests els únics serveis que els gossos han ofert als humans; sense el seu ajut, les poblacions humanes més septentrionals no haurien pogut sobreviure.
Totes les poblacions aborígens del nord consideren el gos un animal sagrat, equivalent a un xaman. Es diu que qualsevol home pot veure esperits entre les orelles d’un gos si aquest l’ajuda, i que per a allunyar dels humans les forces malignes s’ha d’utilitzar una pell de gos. La sang del gos, extreta d’una petita osca a l’orella, guareix els talls, i les seves llepades ajuden a cicatritzar les ferides. Els gossos protegeixen els humans dels poders obscurs no deixant passar els esperits que només ells poden veure. També són sacrificats gossos en homenatge a les forces de la llum, poderosos esperits de la natura.
Els gossos caçadors
Una de les activitats que amb més perfecció executen els gossos àrtics és la caça. La caça del ren salvatge, probablement la més antiga de les que es mantenen fins al present, és encara la seva especialitat preferent. A tot arreu els gossos persegueixen els ungulats pel camí que determina la mateixa presa. El deure del gos és empaitar-la i fer-la córrer fins a extenuar-la; mentrestant, el caçador només ha d’esperar, a l’aguait. El cas del gos caçador husky, a Taimir, és ben diferent. Només els nentsi i els nganasans tenien gossos d’aquesta raça; durant les migracions dels rens salvatges, o durant l’estada dels grans ramats a les pastures d’estiu o les d’hivern, els caçadors d’aquests dos pobles escollien un lloc apropiat i se n’hi anaven amb el gos. Triaven un espai obert en el qual el caçador, amb indumentària de camuflatge, s’amagava, mentre el gos escollia un ren i iniciava la persecució. Els rens salvatges es guien especialment per l’olfacte, de manera que necessiten tenir el vent a favor: el gos husky coneix molt bé aquesta peculiaritat del ren i l’encalça sempre des de sotavent.
Els gossos pastors
La funció de pastor no és menys complexa. Els rens domèstics del Vell Món pasturen per territoris immensos, sempre sota el control de gossos de tronc curt sostingut per unes potes llargues i infatigables, la cua arrissada, el musell punxegut i les orelles grosses i ben dretes. Tot i les variacions de color del pelatge, tots aquests gossos pastors són coneguts amb el nom comú de samoieds, perquè pertanyen a races molt antigues que tenen sempre la mateixa estructura. Diuen que el musell dels gossos samoieds fou creat per a somriure. Quan es veu un d’aquests petits gossos pujar a un turó i observar el ramat amb una mirada de domini, o quan se’l veu córrer per interceptar un dels animals que se separa del grup i fer-lo tornar al ramat, o quan es nota que ha sabut endevinar amb un sol esguard quin és l’animal que el seu amo vol agafar amb el llaç, no es pot deixar de tractar-lo com a un igual. Els gossos pastors de rens són extremament apreciats pels pobles samoieds i tungusos (i actualment també per algunes granges situades a la costa de la península dels Txuktxis).
Segons les creences dels criadors de rens, els gossos pastors hereten les seves refinades habilitats de la seva nissaga. Però el més important de tot és que adquireixen l’instint de vigilar el bestiar, i això els joves ho aprenen dels grans. Perquè els cadells aprenguin ben bé la tècnica de dirigir el bestiar, els deixen de ben menuts amb els adults, enmig del ramat. Observant els pares, els petits aprenen de seguida les subtileses de la vida ramadera.
Els gossos de tir
Però el paper que ha fet famosos arreu del món els gossos de la tundra és el d’animals de tir dels trineus. Ja s’ha comentat el seu paper, de vegades discutit però sovint decisiu, en les primeres expedicions polars, i encara avui els trineus de gossos són l’únic mitjà de transport segur en circumstàncies difícils a les regions polars. Avui, per altra banda, les curses de gossos d’Alaska són conegudes internacionalment, i els gossos que hi participen reben un tracte molt deferent: són visitats per veterinaris regularment i s’alimenten amb un menjar especial per poder arrossegar amb força i rapidesa un trineu amb el seu amo a sobre. Els gossos s’alimenten de peix sec o congelat o, si són a la costa, de carn d’animals marins. L’aliment més concentrat, però, són els ous de peix assecats.
L’actitud dels gossos de tir castrats vers els estranys és d’allò més agressiva, i les baralles són sempre sense quarter, en particular quan s’enfronten dues canilles que coincideixen en algun punt del camí. És per això que els conductors o “kaiurs” eviten de creuar-se en trineu, si no és a gran distància. Paradoxalment, les femelles mostren una extrema tendresa pels cadells humans. Així com escometen qualsevol estrany que intenti acostar-se als seus cadells, les gosses mares es deixen grapejar pels infants i deixen que aquests juguin tranquil·lament amb ells. Els txuktxis fins i tot aparellen els seus gossos de manera que se sincronitzin els naixements amb els dels nadons dels seus amos, per tal que puguin jugar junts. Més d’una vegada la gossa fa el paper de dida del nadó humà quan la mare d’aquest no té prou llet o cau malalta o mor després del part. Per als txuktxis, qui no ha begut llet de gossa de petit, mai no creixerà prou fort de cos ni d’esperit.