El poblament humà de la tundra

El procés d’ocupació humana

Els aborígens de la tundra s’establiren fa molts segles als marges septentrionals de les terres habitables, encara que avui s’han vist superats pels exploradors àrtics, pels navegants que freqüenten les aigües gelades properes a la banquisa i el personal de les estacions meteorològiques de les illes àrtiques. En realitat, en el moment actual, gairebé tots els pobles autòctons de l’Àrtida constitueixen una minoria en els seus territoris nadius. No ultrapassen un 5% del total de la població, d’orígens diversos (canadencs i nord-americans d’origen europeu, principalment britànic, a l’Amèrica del Nord; escandinaus a Grenlàndia, Islàndia i el nord de la península escandinava; eslaus, tàtars i d’altres nacionalitats de la federació russa a la resta d’Euràsia), avui establerta en aquells territoris.

Caçadors i pastors de rens d’Euràsia

Els humans, però, no pogueren anar ocupant la tundra fins que les geleres no s’enretiraren. Aleshores, seguint els rens, que constituïen la base de la seva economia, es dirigiren cada vegada més cap al nord, començant, naturalment, per les regions d’on el glaç s’enretirà més aviat. La cultura generada pels pobles que colonitzaren la tundra era basada totalment en la caça del ren salvatge (Rangifer tarandus). L’establiment del clima actual, que es pot fixar molt aproximadament uns 7 000 anys enrere, determinà els límits septentrionals de la implantació humana fins a temps molt recents. Encara avui, els ritus que celebren els diferents pobles autòctons de la tundra amb relació als rens són sorprenentment idèntics malgrat les diferències lingüístiques i d’altres aspectes culturals. Són els testimonis subsistents d’una estructura de relacions socials i de creences en la qual s’integraven els avantpassats d’aquests pobles que es retroben arreu de la tundra, sigui a Euràsia, a l’Amèrica del Nord o a Grenlàndia.

Els caçadors de rens salvatges, que foren els primers pobladors de la tundra postglacial, duien una vida seminòmada, tal com ho feien altres poblacions humanes mesolítiques de caçadors i recollectors i com fins i tot ho fan encara avui alguns dels seus descendents. Encara avui, en efecte, la majoria dels pobles que habiten prop del cercle polar es dirigeixen cap a la tundra per passar el breu però ufanós estiu septentrional, quan innombrables estols d’ocells arriben a les costes i les riberes de la tundra, el gel dels rius es comença a fondre i els peixos reprenen la vida activa, i els rens salvatges es traslladen cap a les ribes de l’oceà Àrtic. Com aquests, aquells primers pobladors passaven els mesos d’hivern als límits del bosc, allà on s’havien retirat els ramats de rens fugint del fred extrem i de les torbonades de la tundra; durant l’estiu, hi tornaven. Vivien en petits grups, cada un d’uns set homes adults, coneixien a fons els costums migratoris dels animals i els guals per on els rens travessaven els rius, que era on aconseguien el major nombre de captures, sabien fer arcs, fletxes i llances, i també embarcacions amb una carcassa de fusta o os revestida de pells de ren. Durant l’hivern habitaven en abrics o coves i a l’estiu, en habitatges portàtils semblants a tendes de campanya. Creien en el principi maternal de la natura.

No se sap quants habitants podia tenir la tundra eurasiàtica al Mesolític, però se’n poden fer estimacions. Un procediment prou fiable per a determinar el nombre d’humans que podien viure de la caça de rens salvatges consisteix a calcular, en primer lloc, la superfície de pastures que podien servir d’aliment als herbívors en aquells temps tan llunyans. Donant per fet que l’espècie humana feia la funció de carnívor principal, es pot deduir una xifra aproximada de 15 000 humans a la franja de la tundra, des d’Escandinàvia fins a l’estret de Bering. No eren gaires. Se n’hi poden afegir encara uns quants, si tenim en compte altres tipus d’aliments (peixos, ocells, conills i altres animals).

No és gaire difícil imaginar-se què va succeir quan, en una població caçadora tan escassa, s’hi van fondre els forasters vinguts del sud: els darrers samoieds (avantpassats directes dels actuals nentsi), els tungusos a l’est, o bé els txuktxis a les zones de la costa de l’oceà Pacífic. Els nouvinguts duien amb ells ramats de rens domèstics, els quals protegien, mentre mataven els salvatges. Arreu, l’espècie humana ha resolt el conflicte entre els animals domèstics i els salvatges a favor dels domèstics, sobretot quan les pastures havien de ser compartides per ambdós grups. Actualment, el ren salvatge només ha pogut sobreviure la pressió dels humans a Taimir.

Pescadors i caçadors litorals d’Amèrica del Nord

L’extrem septentrional del continent americà també va estar força afectat per les glaciacions quaternàries, l’última de les quals, que durà des del 80 000 fins al 12 000 aC, amb un pic el 18 000 aC, fou la que més afectà el pas dels humans des del continent asiàtic a l’americà. Grenlàndia, encara avui, és coberta en més d’un 80% per un casquet de glaç. Àsia i Amèrica no han estat sempre separades per l’oceà Pacífic i l’estret de Bering. Fa 11 000 anys, el lloc que ara ocupen les mars de Bering i dels Txuktxis era terra ferma, la Beríngia dels paleogeògrafs. La mar va recular a causa de les glaciacions i va deixar la terra al descobert en aquella regió per darrera vegada ara fa entre 28 000 i 10 000 anys. Beríngia constituïa aleshores un veritable pont entre Àsia i Amèrica, encara que per llargs períodes romangué cobert pel glaç. Però sembla que tant abans com després del període de màxima extensió del glaç es produïren onades migratòries d’Àsia cap a Amèrica. Fins i tot en aquestes ocasions d’òptim climàtic relatiu, Beríngia devia ser una zona sense arbres, només amb vegetació estepària o de tundra, molt freda i seca (a causa de l’aigua congelada) i amb forts vents. No és, doncs, gens estrany que els humans que la travessaren es decantessin per anar a poblar regions més meridionals i hospitalàries. A l’extrem septentrional del continent americà només hi han romàs inuits i aleutes, que constituïren la tercera i darrera onada d’humans que travessà l’estret de Bering d’Àsia cap a Amèrica, on sembla que arribaren fa uns 8 000 anys.

Els víkings a Islàndia i Grenlàndia

Fa molt de temps que els escandinaus assoliren les altes latituds. Havien colonitzat la península d’Escandinàvia relativament de pressa, empenyent cada cop més cap al nord els finesos i els sami (o lapons) que l’habitaven. Infatigables mariners com eren, Escàndinavia se’ls va començar a fer petita i, de tant en tant, algun escamot sortia a encalçar l’estel polar i ja no tornava més. Alguns d’aquests escamots de víkings arribaren a Islàndia, on només els havien precedit els monjos irlandesos que s’hi retiraven a fer vida eremítica, cap al 875, i fundaren en aquelles terres una colònia. Ben aviat foren seguits per nous pobladors de manera que la incipient colònia víking del final del segle IX assolia, al final del segle XI, una població de 70 000-80 000 habitants.

D’entre aquests navegants aventurers, un dels més afortunats seria Eric Thordvalsson, dit el Roig; durant tres anys va viatjar pel sud d’aquella illa gegantina, a la qual va donar el nom de Grenlàndia, la “terra verda” i, un cop complert el seu temps d’exili, va retornar a Islàndia. Els seus compatriotes van donar crèdit als relats d’Eric i dels seus companys i l’any 986 pogué tornar cap a Grenlàndia amb una flota de 25 grans vaixells carregats de colons, de bestiar i de gra. Hi anaven al voltant de 700 persones, tot i que només catorze naus. Només uns 350 colons, van arribar realment a Grenlàndia; la resta no havia suportat la dura travessa, s’havien fet enrere o havien naufragat, molts en topar amb les roques del cap Farewell, a l’extrem meridional grenlandès.

Un cop a Grenlàndia, els normands van fundar diferents assentaments en el que més tard s’anomenà Østerbygden o colònia oriental, a l’extrem sud-occidental de l’illa, entorn de l’actual Qaqortoq (Julianeshåb). Més tard colonitzaren el territori que anomenarien Vesterbygden (colònia occidental), al nord-oest dels primers assentaments, entorn de l’actual Nuuk (Godthåb). Els normands es van multiplicar amb rapidesa, però mai no van arribar a superar la xifra d’onze mil. Cristianitzats poc després de l’any 1000, els colons normands de Grenlàndia desenvoluparen al llarg de 500 anys (un període tan llarg com el que ens separa del “descobriment” d’Amèrica per Colom) una cultura del tot paral·lela a les dels escandinaus d’Europa i de la veïna Islàndia i fins i tot van construir un gran nombre d’edificis de pedra, la majoria religiosos, entre els quals es poden comptar deu esglésies i monestirs majestuosos, les ruïnes d’alguns dels quals, al fiord de Julianehåb, deixaven encara bocabadats els viatgers del començament del segle passat. Criaven vaques, cavalls, cabres, ovelles i porcs, descendència dels que havien dut en els vaixells fundadors de les colònies i en els quals havien arribat més tard, i la caça (llebres, ocells, foques) i la pesca (truites i diferents espècies de salmó) els proveïen d’aliment complementari. El gra, igual que el fenc, era destinat al bestiar, ja que les dades semblen indicar que els colons grenlandesos no pastaven pa.

Els normands mantenien un contacte constant amb els inuits, llavors en un estadi cultural que ha estat anomenat cultura de Thule. Els inuits proveïen els normands amb productes de la caça de balenes i altres mamífers marins mentre incorporaven, en condicions que encara es desconeixen, elements de la cultura normanda. Però la segona meitat del segle XIV va ser marcada per un apreciable refredament de les relacions entre normands i inuits. Més endavant, les condicions de vida per als pobladors de Grenlàndia empitjoraren clarament. El clima es refredà, el comerç decaigué i les precàries condicions econòmiques de l’època es manifesten clarament en les deficiències del règim alimentari que revelen els esquelets humans de les necròpolis grenlandeses del final del segle XIV, amb ossades febles i amb deformacions, ossos fràgils i estèrnums enfonsats. Amb l’empitjorament del clima resultava impossible de mantenir la quantitat de bestiar necessària i la llet i la carn començaren a anar escasses. La decadència del comerç tingué diverses causes però totes elles concorregueren a disminuir l’aportació de mercaderies procedents dels ports europeus: l’epidèmia de pesta que assolava Europa i que finalment afectà també Islàndia i Grenlàndia al començament del segle XV; la poderosa Lliga Hanseàtica que, a partir de la pau de Stralsund (1360) va obtenir grans privilegis de la corona danesa i va desorganitzar la navegació escandinava; la competència, per als productes d’exportació més rellevants de Grenlàndia (pells de guineu àrtica i ullals de morsa), de la gran quantitat de pells que els russos llençaven al mercat i de les importacions de vori d’elefant procedents d’Àfrica.

Com i quan exactament s’extingiren les darreres flames de la cultura normanda a Grenlàndia és una qüestió que ha quedat coberta pel vel del misteri. Les llegendes dels inuits narren de manera molt fosca les darreres batalles que van combatre a Grenlàndia els descendents dels víkings: sembla que els últims guerrers víkings perderen la vida prop de Qaqortoq. Quan l’esquadra danesa va ancorar novament a les costes de Grenlàndia, l’any 1474, va ser rebuda només per inuits. Després d’aquella darrera visita, les relacions entre Grenlàndia i Europa quedaren interrompudes per més d’un segle.

Els russos a les terres del nord

A partir de la fundació de Novgorod, a les ribes del llac Ilmen, a mitjan segle IX, els russos iniciaren la seva expansió cap al nord. Novgorod, que, a més d’una ciutat-estat, seria la capital del més septentrional dels estats russos, era encara en terra de taigà, però era la clau dels camins del nord. Els predecessors dels russos en aquestes terres, pobles que parlaven llengües fineses, també els havien precedit en l’exploració del nord, però no en deixaren testimonis escrits. Només a partir del segle XI, quan Novgorod s’independitzà de Kíev (1019) començaren a aparèixer a les cròniques russes referències a les “terres de la mitjanit”: els territoris àrtics. Les més antigues notícies conegudes del món samoied daten precisament d’aquest període. Els avantpassats dels nentsi contemporanis, europeus i asiàtics, que avui viuen escampats per les terres àrtiques, des del Dvina fins al Ienissei criant rens ja llavors eren notables criadors de rens i, segons es desprèn de les cròniques, la carn d’aquests animals era el seu aliment bàsic.

Als segles XIII i XIV, l’Àrtida esdevé, en certa manera, un territori sota la tutela de Novgorod la Gran, que viu els seus anys de màxim esplendor. Caçadors i comerciants russos visitaven contínuament les tundres domini de l’estel polar. En un temps que les comunicacions per terra eren molt dificultoses i les vies marítimes i fluvials eren les preferides per comerciants i viatgers, els russos van trobar un mitjà molt peculiar per arribar ràpidament a les terres del nord. Mentre els anglesos, els danesos i altres europeus d’aquest període que s’arriscaven a navegar per l’oceà Àrtic, ho feien resseguint la costa, esforçant-se per voltar una per una les penínsules i els arxipèlags àrtics i així ho continuarien fent per molts anys, els russos anaven al dret, tallaven a través dels istmes de les mateixes penínsules, i arribaven molt de pressa a les tundres més remotes. Així, per exemple, obriren camins que anaven de cap a cap dels rius de la península de Kanin i Iamal i també construïren “voloki”, que consistien en una mena de càbries de fusta que permetien arrossegar els vaixells en sec en els punts més estrets dels interfluvis. Utilitzant aquests “voloki”, els russos arribaven ràpidament a l’Obi, al Taz, i als rius de la conca inferior del Ienissei. D’aquest viatge per les conques del baix Obi i les veïnes se’n deia, en aquell temps, “arribar-se a Iugoria”, nom derivat de “iugra” que era el que rebia la població samoieda autòctona. Inicialment, els russos van interessar-se més per la taigà que per la tundra. Les boscúries de la taigà amagaven la riquesa principal que el nord posseïa en aquells temps: la marta gibelina (Martes zibellina), però la cacera desfermada les anà empobrint i calgué desplaçar-se cada cop més al nord per a trobar-ne.

Al segle XV, durant el regnat del tsar Ivan III, dit el Gran, Novgorod (1478), juntament amb la majoria dels principats russos, queda incorporada a Moscòvia. Ivan III fou el primer príncep de Moscòvia que governà una Rússia unificada i que deixà de considerar-se vassall de l’Horda d’Or i també va enviar una sèrie d’expedicions militars a la terra de Iugoria per tal d’annexar-la a Rússia. Els russos no s’assabentaren de la descoberta d’Amèrica fins ben avançat el segle XVI, quan ja feia uns anys que el Nou Món havia aparegut dibuixat als primers mapamundis impresos. Tanmateix, prosseguien impertorbablement la seva expansió cap al nord i cap a l’est. Durant el regnat (1533-84) del tsar Ivan IV, dit el Terrible, el nord rus ja tenia camins fressats (la majoria, encara a la taigà), i els mercaders Stroganov van obtenir el permís del tsar per a explorar i annexionar noves terres a la corona moscovita. Per a arribar a la desembocadura de l’Obi, a més dels “voloki”, ja existien vies marítimes conegudes. Més al sud, el 1582 un exèrcit de cosacs a les ordres d’Ermak va travessar els Urals i va derrotar les forces del khan tàtar, Kutxum, obrint així una nova via segura cap a la Sibèria occidental.

Així, al final del segle XVI i els primers anys del XVII sorgien a Sibèria occidental ciutats com Tjumen (1586), Tobolsk (1587), Vekhaturye (1598) i Mangazeya (1601). Aquesta darrera, a les ribes del riu Taz, arran del cercle polar, era la més septentrional de totes, construïda a la zona de tundra arbrada. En aquest punt convergien la majoria de les rutes de penetració per mitjà de “voloki”. Mangazeya era tinguda per un dels llocs més rics de Sibèria, i se l’anomenava la “bullidora d’or”. La seva fundació tan al nord anava molt lligada a l’empobriment progressiu de l’explotació de la marta gibelina a la taigà; per a aconseguir les pells necessàries calia orientar-se ara cap a la tundra.

L’afluència de gent de les regions més meridionals van deixar la població local en una situació desavantatjosa. Malalties venèries (el “mal rus” segons els iacuts), verola i xarampió delmaren poblacions que ja eren molt reduïdes i que no tenien defenses enfront d’aquestes malalties. Els iukaguirs, que, a l’arribada dels russos, eren un poble nombrós que ocupava un extens territori a l’est del Lena, havien quedat reduïts a 1 500 individus al final del segle XIX i el 1960 s’estimava que no superaven els 400. Segons una llegenda d’aquest poble, els russos no havien reeixit a conquerir-los fins que van obrir una caixa de la qual va sortir una densa fumera que va envair la terra i que dugué la verola als iukaguir, que moriren en gran nombre. Tanmateix, l’ordenament legal estigué ben aviat i ja per sempre de la banda dels pobles minoritaris. Ja al segle XVII, diferents ucasos (decrets del tsar) preveien càstigs severs per a qualsevol delicte que afectés la població aborigen del nord, i l’any 1822 es va aprovar un “Reglament per a l’administració dels no russos”, segons el qual, la població indígena de Sibèria es dividia en sedentària, nòmada i errant. Els habitants de la tundra van ser classificats en la darrera categoria.

L’any 1732, el capità del vaixell “Gavriil”, Ivan Fedorov, i el geodesista Mikhaïl Gvozdev, van arribar al Nou Món “davant la península dels Txuktxi”. Hi van trobar i batejaren Amèrica amb el nom de “Terra dels Kiimilat”, que en llengua txuktxi vol dir el país dels inuits. Posteriorment, el 1741, Vitus Bering (1681-1741) i Alexei Txirikov tornarien a fer tots aquests descobriments i exploraren la costa d’Alaska i l’arxipèlag de les Aleutianes, però Vitus Bering va morir de fam i esgotament a l’illa que avui porta el seu nom, i fou Sven Vaksel qui va portar a Sant Petersburg el seu informe. Per aquella mateixa època, alguns caçadors russos ja viatjaven a Alaska sense pensar-s’hi gaire i en tornaven portant pells d’ós marí septentrional (Callorhinus ursinus), de llúdria marina (Enhidra lutris) i de marta americana (Martes americana). Per ordre de l’administració tsarista, Nikolai Daurkin, un mestís kazakho-txuktxi, va fer la travessa hivernal, sobre el gel, fins a Alaska, i en va tornar portant mapes força precisos del litoral occidental. Quan l’any 1770 fra Juníper Serra va fundar la missió de San Carlos Borromeo de Carmelo, origen de la ciutat californiana de Monterey, les expedicions russes per Alaska proliferaven, i vaixells mercants navegaven contínuament cap al nord-oest d’Amèrica des de Petropavslovsk-Kamtxatski.

L’any 1783 el mercader Grigori Xelekhov va construir les seves tres primeres naus, passà l’hivern a l’illa Komandorskije i arribà fins a la de Kodiak. Seguidament, i pas a pas, va llençar-se a colonitzar Alaska. Al cap de poc temps va portar a Sant Petersburg alguns “americans”: aleutes, inuits i indis. Per aquesta mateixa època, a Irkutsk hi havia ja algunes desenes d’aborígens d’Alaska que dominaven l’idioma rus i les tècniques de navegació. De seguida hi hagué presència regular de missioners cristians ortodoxos vivint amb els aleutes i els inuits, entre ells el futur metropolita de Moscou, Innokenti Veniaminov, que redactà una gramàtica i un diccionari aleutes i havia descrit les formes de cultura dels aleutes. De totes les terres àrtiques va ser a Alaska on el cristianisme arrelà més.

Les característiques compartides dels pobles de la tundra

Les poblacions aborígens de les latituds més septentrionals del planeta sembla que tenen un origen comú, tal com indiquen estudis genètics recents. Els trets morfològics mongoloides que comparteixen els diferents pobles de la tundra suggereixen un origen asiàtic, no pas gaire antic, dels pobladors d’aquest bioma, i un procés de radiació posterior. En el cas dels pobles uralians, a mesura que hom es desplaça cap a l’oest, les característiques mongoloides es van atenuant, de manera que els pobles més orientals (nganasans, samoieds, entsi) són clarament asiàtics, mentre que els més occidentals (samis, komis) s’assemblen més als europeus, ja que es barrejaren amb poblacions europees procedents del sud. De tot això, en resultà la diversitat actual de pobles de la tundra eurasiàtica. En canvi, a l’extrem septentrional del continent americà només hi ha dos pobles, els inuits (que ocupen també les costes occidentals de Grenlàndia i la península dels Txuktxis) i els aleutes (a Alaska, les illes Aleutianes i Komandorski), ambdós descendents de les poblacions mongoloides de la Sibèria més oriental (txukotians, iukaguirs, koriaks). Els inuits de Sibèria segurament són descendents dels inuits de l’Amèrica del Nord que creuaren l’estret de Bering altre cop cap a l’Àsia.

Editrònica, a partir de dades elaborades per l’autor

Els trets comuns entre els habitants de l’Àrtic eurasiàtic, americà o grenlandès són nombrosos. En aquests indrets, en els quals els humans han de viure en unes condicions ambientals que requereixen una adaptació a l’entorn més enllà del límit biològic, és l’adaptació cultural la que ha fet possible la supervivència. El mateix rigor de les condicions ambientals explica que les respostes culturals coincideixin en molts aspectes. Tanmateix, també hi ha aspectes biològics comuns a tots els pobles de la tundra, alguns dels quals poden facilitar l’adaptació d’aquestes poblacions humanes als ambients tan rigorosos en els quals viuen.

Els trets físics

En primer lloc, cal esmentar que estudis recents realitzats amb l’ADN mitocondrial de poblacions considerades aborígens de les latituds habitades més septentrionals del planeta suggereixen un origen comú i no gaire allunyat en el temps; la divergència genètica indica que també haurien sofert un posterior procés de radiació. En efecte, les característiques bioclimàtiques de la tundra no permeten el desenvolupament de gaires recursos explotables i, consegüentment, no hi pot haver un poblament gaire dens. En aquestes condicions, l’isolament provoca una forta actuació de la deriva genètica i l’efecte fundador. (Vegeu L'efecte fundador).

Els habitants de l’extrem septentrional han sofert una forta pressió de la selecció natural, conseqüència de les rigoroses condicions ambientals, que han afavorit la supervivència dels individus més ben defensats enfront del fred, és a dir, els individus de morfologia més arrodonida, amb les extremitats més curtes en comparació amb els pobladors de latituds no tan fredes. En efecte, per a un mateix volum, com més petita sigui la superfície que es posa en contacte amb l’exterior, més baixa és la taxa d’intercanvi tèrmic, i viceversa.

Altres característiques poden explicar-se per la mateixa història de les poblacions. Aquest seria el cas, per exemple, de la fesomia facial. Els trets morfològics mongoloides que comparteixen aquests pobles delaten el seu origen asiàtic: la cara relativament plana i gran, amb pòmuls prominents i, sovint, amb epicant (un plec a la parpella superior que explica els característics “ulls de trau” dels mongoloides), els ulls i els cabells foscos, l’estatura mitjana o baixa, la figura arrodonida, i la barba i el bigoti escassos. Els pòmuls elevats i la quantitat de greix subcutani (que és el que els dóna l’aspecte de tenir la cara plana) poden significar certament una protecció enfront del fred i, en conseqüència, podrien haver estat afavorits en les condicions climàtiques de l’Àrtic, però no és del tot clar. En els pobles uralians, les característiques típicament mongoloides augmenten d’oest a est, de manera que els pobles més propers a Europa s’assemblen més als europeus i els més allunyats tenen més retirada als asiàtics.

Les famílies lingüístiques

El parentiu genètic i el morfològic podrien associar-se amb un parentiu lingüístic. Les llengües que parlen els descendents dels primers habitants de la tundra pertanyen a tres grans famílies: la uraliana, la txukotiana i l’èsquimo-aleuta. Un recull exhaustiu dels pobles que colonitzaren la tundra és compost, bàsicament, per aquells que parlen llengües de les famílies uraliana i txukotiana, a Euràsia, i per llengües de la família èsquimo-aleuta, a l’Amèrica del Nord i Grenlàndia. També cal dir que, posteriorment, arribaren a les terres àrtiques altres grups humans amb parles pertanyents a altres famílies lingüístiques, com ara la turquesa o altaica, a l’Àsia, i llengües indoeuropees, més tardanament, tant a Amèrica com a Euràsia.

Les llengües que parlen els pobles aborígens de la tundra pertanyen a tres famílies, la uralo-iukaguir, la txukotiana i l’èsquimo-aleuta. Pel que fa a la primera, hi ha alguns autors que no estan d’acord a agrupar la llengua iukaguir amb les llengües uralianes, i les consideren dues famílies separades.

Editrònica, a partir de dades proporcionades per l’autor

Les famílies lingüístiques èsquimo-aleuta i uraliana són aplegades per alguns autors, juntament amb la indoeuropea, l’altaica i algunes llengües isolades com el coreà, el japonès, l’ainu, el guiliak i el txukotià, en una superfamília, anomenada eurasiàtica, pel parentiu entre les llengües de les famílies. Això voldria dir també que totes elles provindrian d’una molt antiga comuna de la qual n’haurien derivat. Si fos cert, aleshores reforçaria les proves del parentiu filogenètic d’aquests pobles com aquest reforça les del parentiu de les seves llengües.

Els humans de la tundra eurasiàtica occidental

En el pic de l’última glaciació, la Sibèria occidental, com també tota la Fennoscàndia, la regió fisiogràfica del nord d’Europa que comprèn l’escut bàltic (Suècia, Finlàndia, Noruega, Carèlia i la península de Kola), eren cobertes pel casquet glacial; totes les penínsules àrtiques actuals jeien sota un gruix de glaç de molts metres: el paisatge era dominat per les glaceres. La vida als límits del glaç, però, era rica, tan rica que encara avui, a l’Àrtic, l’os de mamut és un material molt utilitzat per a fabricar tot tipus d’estris, mil·lennis després la desaparició de l’espècie. El desglaç fou més ràpid a les zones on la capa de gel no era tan gruixuda; per aquesta raó, Escandinàvia, Taimir, Iamal, Guida i les tundres del nord de Rússia van ser poblades més tardanament que la Sibèria Oriental. Així, per exemple, els pobladors de la regió escandinava i de les regions més nord-occidentals de la Federació Russa són el resultat de la barreja d’antics pobladors asiàtics, arribats de l’est, d’aspecte mongoloide, i de poblacions d’origen europeu entrades posteriorment procedents del sud. Les poblacions d’aquestes dues regions denoten la seva barreja en la respectiva dotació genètica i són parlants de llengües de la família uraliana.

Els vehicles lingüístics

Els parlants de llengües uralianes habiten les més diverses regions del nord d’Euràsia, des d’Escandinàvia fins al Ienissei, sense comptar l’illa que representa la llengua hongaresa, que es troba isolada a l’Europa central. En efecte, els hongaresos viuen just al centre d’Europa, genèticament tenen poca relació amb els altres parlants de llengües uralianes perquè els magiars que portaren aquesta llengua foren prou poderosos per a imposar-la als pobles que sotmeteren per les armes però no foren prou nombrosos perquè la seva empremta genètica resulti gaire perceptible en les poblacions actuals. Sabem d’on provenien i on van anar a parar els parents més propers dels magiars, els khanti o ostiacs i els mansi o voguls: la tundra de la baixa vall del riu Obi, a Sibèria. Efectivament, l’origen de l’uralià se suposa que cal situar-lo en el territori que s’estén entre el Volga mitjà i la serralada dels Urals, molt al sud de la tundra, més aviat en els límits entre el bosc i l’estepa. Les llengües uralianes abans eren més esteses per Rússia, com indiquen els nombrosos topònims acabats en -ma, -da i -va. En la seva dispersió, les llengües uralianes s’estengueren cap a l’oest fins a Hongria (els magiars) i Escandinàvia (els sami i els baltofinesos) i cap a l’est, creuant els Urals (els samoieds) i establint-se a la taigà i la tundra de la vall de l’Obi i l’interfluvi entre l’Obi i el Ienissei.

La distribució sobre un mapa dels pobles uralians actuals dóna la idea de dispersió, ja que no s’hi veu un territori ininterromput, sinó només alguns claps escampats més o menys extensos, únicament alguns dels quals afecten el territori de la tundra. És el resultat de l’ocupació d’una àrea que abans lingüísticament era molt homogènia, però feblement poblada, per part de diverses tongades d’invasors prou nombrosos que parlaven llengües pertanyents a famílies diferents. La distribució geogràfica de les parles dels pobladors inicials queda reduïda a zones disperses indicadores de la superposició posterior d’altres llengües. Segles enrere, però, abans que eslaus i turcs arribessin a les regions veïnes dels Urals, la distribució de les llengües de la família uraliana era força més compacta.

Els pobles samis

Els samis, anomenats lapons pels seus veïns (terme desaconsellable per les connotacions despectives que comporta) viuen en poblacions fragmentades en grups petits i són els descendents dels habitants més antics d’Escandinàvia, si bé el seu territori arriba també fins a la Rússia pre-uràlica. Foren els primers habitants de la península escandinava, però la subsegüent arribada de finesos, germans i eslaus els anà arraconant cap a la zona septentrional de Fennoscàndia: Lapònia, la “terra de la frontera”.

L’origen filogenètic dels samis és força obscur. Una hipòtesi força acceptada els fa descendents de mongoloides originaris de l’oest de l’actual Sibèria i del nord de la Rússia europea (on encara en subsiteixen algunes poblacions) que, cap al final de la darrera glaciació, probablement seguint els ramats de rens que vivien a la banda meridional dels gels en retrocés, es dirigiren cap a occident. Genèticament, els samis ocupen una posició intermèdia entre els finesos i els samoieds. No se sap en quin moment els samis es barrejaren amb els escandinaus, però el que sembla clar és que l’expansió dels europeus els arraconà cap a zones cada cop més septentrionals i comportà un flux gènic des de poblacions escandinaves cap a les poblacions de samis (i no a l’inrevés). La relació entre els samis i els europeus s’ha prolongat al llarg de molts segles i sempre ha estat força desigual: des del segle VIII està documentat que els samis havien de pagar tributs en pells i en peix assecat als escandinaus, impost que en una forma o altra ha estat mantingut fins a èpoques no tan allunyades. Morfològica-ment els samis són força variables: hi ha, per exemple, individus amb la pell molt clara i altres amb la pell molt més fosca. L’estatura mitjana de les poblacions és força baixa i ultrapassa poc el metre i mig.

Les llengües dels samis pertanyen al grup fino-úgric de la família uraliana, però tot i el veïnatge històric amb el finès, no són tan properes a aquesta llengua per a incloure-les en una mateixa branca. Tot i així, hi presenten algunes semblances, com també amb les llengües dels finesos del Volga (mordovians i udmurts). Presenten, en canvi, molts manlleus de les llengües escandinaves (noruec i suec), amb les quals han estat en contacte al llarg de molts segles. Els diferents grups de samis parlen vuit dialectes diferents, alguns inintel·ligibles entre ells, que generalment s’agrupen en tres llengües bàsiques (septentrional, oriental i meridional). Els samis, avui ciutadans de quatre països (uns 20 000 de Noruega, uns 8 000 de Suècia, uns 2 500 de Finlàndia i uns 1 900 de Rússia), apareixen com els hereus dels més antics habitants de l’Europa septentrional, els paleoeuropeus descendents de l’entrada paleolítica dels humans a la tundra, abans inhabitada, de l’Europa septentrional.

Els pobles samoieds

A les tundres que s’estenen de la mar Blanca fins al baix Ienissei viuen poblacions samoiedes, també de parlars fino-úgrics, però molt diferents dels seus veïns més occidentals, els samis. Els samoieds tenen la pell excepcionalment blanca, els cabells són negres i forts, i solen presentar ulls marrons, per bé que hi ha gent que té els cabells i els ulls de tonalitats més clares.

L’origen dels pobles samoieds, com el de tots els altres de la tundra, cal buscar-lo en terres molt més meridionals. Fins al primer mil·lenni aC, els protosamoieds, avantpassats dels entsi, els nentsi, els nganasans i els selkups (i també els kamas, els koibals i els mators, pobles de l’Altai que conservaren les seves llengües, properes al selkup, fins al segle XIX), havien estat veïns dels úgrics de l’Obi. Aleshores es distribuïen per la taigà de la Sibèria Occidental, on van especialitzar-se en la cria de rens. No s’ha pogut establir amb precisió quan arribaren a aquell territori, però sí que, al final del primer mil·lenni aC, van haver de desplaçar-se cap al nord, en direcció a la tundra Bolxezemetskaia, empesos pels seus veïns més meridionals. El començament d’aquesta marxa va coincidir amb la desintegració del llenguatge dels samoieds, que es diferencià en les llengües que parlen els nentsi, els entsi (habitants del Ienissei inferior), els nganasans (habitants de Taimir) i els selkups (que vivien al sud dels nentsi). Del mestissatge entre alguns russos que s’instal·laren a la zona cap al segle XVII i dones d’algun grup de parla samoieda, probablement entsi, s’originaren els sellduks, el nom dels quals deriva de la “seldiatka” (Coregonus lavaretus), el peix que els servia d’aliment bàsic.

Els nentsi (nenets en singular), els samoieds d’aspecte més “europeu”, ocupen un territori molt ampli de les tundres russes, europea i asiàtica: les penínsules de Kanin, de Iamal i de Gidanski i els territoris adjacents compresos entre el Dvina i el Ienissei, una terra en la qual han estat assentats des de fa més de 500 anys. La major part dels nentsi viuen permanentment a la tundra i només travessen els límits del bosc a l’hivern, en recerca de pastures i de recer, o quan es dirigeixen a la costa de l’oceà Àrtic per passar l’estiu; un viatge anual que els nentsi fan darrere els ramats de rens (han estat sempre reputats per la seva habilitat com a criadors de rens) i en el qual cobreixen milers de quilòmetres.

L’aspecte físic dels entsi (enets en singular) és diferent. El seu rostre és més ample, amb aparença més mongoloide: la parpella superior és molt desenvolupada (plec epicàntic), els ulls estrets, els llavis gruixuts i el nas curt, amb el pont força baix. Coincideixen amb els nentsi en no ser tampoc gaire alts. La meitat dels efectius del poble entsi, unes 400 persones, es concentren prop de Dudinka, són els anomenats “entsi de la taigà”, encara que seria més correcte anomenar-los “entsi de la tundra arbrada”. Els entsi, que eren un poble caçador, practiquen actualment la ramaderia del ren a gran escala a la manera dels nentsi. Encara al segle XIX, la seva activitat econòmica principal era la caça dels rens salvatges. En capturaven un nombre tan elevat que tenien prou carn i pells per a intercanviar-les amb els veïns i aconseguir arcs i petites barques de fusta dels pobles que vivien aigües amunt del riu Ienissei: els selkups, els kets i els entsi de la taigà. En parlar tots ells llengües del grup samoied, els entsi s’hi comunicaven amb facilitat.

Els nganasans, el tercer dels pobles de la tundra de parla samoieda, ocupen les tundres centrals de la península de Taimir i arriben al miler de persones. En el passat tampoc no havien estat gaire nombrosos: al segle XVII els russos estimaren ja el seu nombre en aproximadament un miler. De fet, el nombre dels nganasans sempre ha depès directament dels rens. Els nganasans no han estat convertits a cap religió majoritària: les seves creences encara són xamanistes. Fins fa ben poc, a més, les seves relacions eren molt endogàmiques: els nganasans no es casaven amb habitants de poblacions veïnes. Tot i així, les noves generacions ja es caracteritzen per haver-se obert a representants d’altres poblacions i haver-se celebrat matrimonis mixtos, en especial amb els dolgans.

Els humans de la tundra eurasiàtica oriental

De la península de Taimir cap a l’est, la població humana esdevé encara més diversa pel que fa a orígens i llengües: evenkis, iacuts d’origen turquès, iukaguirs d’origen samoied, txukotians i inuits, sense comptar els pobles mestissos, d’origen relativament recent però d’identitat consolidada, com els dolgans, els txuvansi (en singular txuvanets), els kolimtxans o els kamtxadals o itelmens. A l’extrem més oriental de Sibèria, més muntanyós, l’escassa població es concentra a les zones més costaneres. Els habitants es dediquen a la caça d’animals marins i, alguns, són ramaders. Entre els pobladors d’aquesta zona hi ha grups de iacuts, iukaguirs, txuktxis i grups escindits d’aquests o que, al contrari, han adoptat la seva llengua o alguna altra del grup txukotià, com també inuit i algun aleuta, que parlen llengües de la família esquimo-aleuta.

Els vehicles lingüístics

La majoria de les llengües parlades a la tundra eurasiàtica oriental pertanyen a la família altaica o a la txukotiana. L’altaica inclou les llengües turqueses, les mongolo-tunguses i un petit grup de llengües isolades, encara que algunes, importants pel nombre de parlants com el coreà o el japonès. L’àrea de difusió de les llengües altaiques no es limita a la tundra, sinó que té la seva amplitud més gran molt més al sud, travessant tot el continent asiàtic des de Turquia fins al Japó. Dins de les llengües turqueses septentrionals se situen el iacut i el dolgan, mentre que dins del subgrup de les llengües tunguses hi ha l’even.

L’altra família lingüística important a la tundra eurasiàtica oriental és la txukotiana o txuktxi-kamtxatkana, a la qual pertanyen el txuktxi o txukot, el koriak i el kamtxadal o itelmen. Les llengües txukotianes han estat considerades com una família lingüística força aïllada, però alguns estudis recents la relacionen amb les llengües de la família esquimo-aleuta. La més important, el txuktxi o txukot té uns 16 000 parlants, el koriak en té uns 8 000, i el kamtxadal o itelmen uns 1 500.

A banda d’aquestes famílies dominants, hi ha la llengua iukaguir (amb poc més d’un centenar de parlants l’any 1994), que es relaciona amb les samoiedes, i la llengua iupik dels inuits siberians (poc més d’un miler) que comparteixen amb els iupiks d’Alaska.

Els pobles altaics

De la península de Taimir fins al baix Kolima s’estenen les tundres habitades per pobladors de llengües altaiques o turqueses: evenkis septentrionals, iacuts i dolgans.

Els evenkis, o tungusos pròpiament dits, ocupaven tota la Sibèria. La seva distribució actual continua essent força àmplia, va des del districte de Primorje, a les ribes de la mar del Japó, fins al riu Khatanga, al sud-est de Taimir, i fins a zones més meridionals de Sibèria central i de Manxúria; malgrat això, l’única zona de tundra que freqüenten és la del nord de Iacútia, prop dels cursos del Iana, el Lena, l’Indigirka i el Kolima. Alguns etnògrafs creuen que els evenkis són el resultat d’un mestissatge, a la tundra, entre nòmades paleotungusos que arribaren de zones més meridionals i els iukaguirs autòctons que habitaven a la taigà i a la tundra del nord de Iacútia. Actualment són uns 17 000. Els evenkis esdevingueren ramaders ja des de mitjan segle XIX, època fins a la qual vivien de la caça. Els evenkis que viuen més al sud, a la taigà, viatgen a llom dels rens, mentre que els evens utilitzen els rens com a animals de tir. Després dels txuktxis i els nentsi, els evens són el poble de la tundra eurasiàtica que posseeix més rens, però els seus desplaçaments són més curts que els dels seus veïns occidentals.

Els iacuts són un poble de llengua turquesa que habita a la república autònoma de Iacútia, que s’estén des de les costes de l’oceà Àrtic fins a prop dels confins de Manxúria. Són uns 300 000 (prop d’un 40% de la població de Iacútia), dels quals només una mínima fracció viu a la tundra. Els iacuts ocupaven una zona molt més extensa anteriorment, però foren desplaçats per altres grups fins que al segle XVII, quan els russos hi entraren en contacte, es trobaven establerts al Lena mitjà. Per la seva cultura, s’acosten als pobles tungusos que els envolten, però la seva llengua els enllaça més aviat amb els altres pobles turquesos, malgrat que el més proper es troba a més d’un miler de quilòmetres dels confins de Iacútia. Els que viuen a la tundra practiquen la cria de rens a la manera dels evenkis, dels quals gairebé només es diferencien per la llengua.

Els dolgans són també de parla turquesa o altaica (per a molts la seva llengua és un simple dialecte del iacut). Viuen al nord de la península de Taimir i es tracta d’un poble que s’ha format en molt pocs decennis a partir del mestissatge de tungusos, iacuts i russos. Des del final del segle XVIII colons russos havien establert assentaments en una estreta franja que anava del riu Piasina a la regió de Khatanga. Al final del segle XIX, iacuts i tungusos (probablement evenkis) arribaren a aquest indret des de zones més orientals; de l’amalgama entre tots tres pobles sorgiren els dolgans. Dels tungusos en reberen el nom, dels iacuts la llengua i dels russos, la religió cristiana i les seves principals activitats econòmiques: la caça de la guineu polar i la pesca. Els de la banda més oriental de la península de Taimir es dediquen, a més, a la ramaderia de rens, tot i que de vegades tenen problemes amb els rens salvatges, molt nombrosos a la regió, que poden atreure alguns dels domèstics a la vida en llibertat; això ha fet que la cria de rens decaigués entre els dolgans, en comparació amb el que era al començament de la segona meitat del segle XX, a causa de l’abundància creixent de rens salvatges. Els dolgans són molt variables pel que fa a l’aspecte físic, i es diferencien força dels seus veïns més propers, els nganasans; els seus trets són, o més europeus o semblants als dels tungusos. Entre els dolgans hi ha gent amb els cabells clars, per bé que tenen els ulls marrons igual que els tungusos. També són més alts que els nganasans. Els dolgans es consideren cristians, però ho són només de nom. Han arribat a una mena de religió sincrètica en la qual els seus xamans han incorporat molts dels sants cristians dins del cercle dels principals esperits que invoquen durant llurs rituals.

Els descendents del primers assentaments russos

Els dolgans no són els únics descendents dels colonitzadors russos antics, mestissats amb pobladors autòctons de la tundra eurasiàtica. Ja s’ha fet esment dels sellduks en tractar dels samoieds, però al mapa ètnic de la Sibèria oriental es dibuixen també algunes àrees isolades de descendents d’aquells russos arribats a la tundra al segle XVII o el XVIII.

Moltes d’aquestes petites illes, però, ja quasi han desaparegut a causa del mestissatge amb els residents autòctons (o amb els molt més nombrosos colons russos arribats posteriorment) i només es troben en àrees molt reduïdes. Els russos que arribaren a la tundra nòrdica cap als segles XVII i XVIII eren exploradors que arribaven a la Sibèria especialment a la recerca de pells de guineu àrtica (Alopex lagopus). Viatjaven sense dones i, en instal·lar-se a la zona, es casaven amb dones dels pobles autòctons de la regió; passada una generació, ja s’havia format una colònia de mestissos que convivia amigablement amb els indígenes. Així sorgiren, a les ribes del Ienissei, els sellduks, mestissos de samoieds i russos, dels quals ja s’ha parlat, o a Taimir els dolgans, mestissos de russos, tungusos i iacuts, mentre que a les ribes del Lena i del Iana, uns grups semblants ja han estat assimilats pels iacuts.

A les ribes de l’Indigirka, un grup de descendents de russos, iukaguirs i evens encara s’expressa en una llengua que recorda molt el parlar rus del segle XVII, i ha conservat fidelment per tradició oral, en el seu folklore, velles contalles russes tal com es narraven 400 anys enrere; per això l’estuari d’aquest riu, que és on viu aquesta població mestissa arcaïtzant, s’anomena “la boca russa”. Al baix Kolima, una altra població mestissa descendent de colons russos antics i de iukaguirs ocupen una petita franja de la ribera del riu, prop de la desembocadura, i se’ls anomena, a la península dels Txuktxis, kolimtxans i markovetse. A la península de Kamtxatka, els russos es van barrejar amb les poblacions autòctones, els itelmens, i van originar una descendència mestissa bilingüe, coneguda amb el nom de kamtxadals, parlants de llengües txukotianes i russes.

Finalment cal fer esment dels txuvantsi, un grup ètnic format al final del segle XIX a la part meridional de la península dels Txuktxis, a l’extrem nord-oriental de Sibèria. Eren una barreja de iukaguir, russos i txuktxis; dels primes reberen el nom i dels darrers la llengua i el seu aspecte inconfusiblement mongoloide. Actualment són uns 1 500, que viuen principalment de la ramaderia, per bé que de vegades també cacen mamífers marins i pesquen. Alguns encara es recorden d’un llenguatge diferent que parlaven els seus avantpassats, el iukaguirs, i, tot i que també reconeixen la seva relació amb els colons russos antics i parlen la llengua txuktxi, es volen diferenciar d’aquests darrers.

El cas singular dels iukaguirs

Els iukaguirs, repetidament esmentats, són un poble singular, avui (1994) reduït a uns quants centenars de persones (de les quals encara menys conserven la parla pròpia). Els seus avantpassats, potser perquè a l’extrem oriental de la Sibèria septentrional s’enretiraren abans les glaceres que a la banda occidental, foren els primers a separar-se dels altres parlants de llengües uralianes. Potser és també per això que difereixen tant dels pobles uràlics tant físicament com lingüísticament. Tant és així que fins fa ben poc no s’ha pogut provar que l’aïllada llengua iukaguir es relacionava amb la família uràlica, i més especialment amb les llengües samoiedes, i fins i tot s’ha pogut formular la hipòtesi que les famílies que havien de posar les bases del primer poblament d’Amèrica potser pertanyien a algun altre grup escindit, encara abans, del tronc comú de les llengües uràliques.

L’aspecte físic dels iukaguirs és molt semblant al dels evenkis o lamuts. Eren coneguts a tot Sibèria com a caçadors infatigables (principalment de rens salvatges) i valents lluitadors. Entre els noms propis iukaguirs més corrents destaquen Detkil i Vodul, que signifiquen respectivament fort i valent. En èpoques passades, els infants eren subjectes a un entrenament especial des que començaven a caminar. Així, quan arribaven als 14 o 15 anys eren capaços d’acomplir un sigular ritus de pas cap a la maduresa que consistia a perseguir un llop de la tundra i matar-lo amb les pròpies mans. Encara que preferien la caça a peu, a l’hivern els caçadors iukaguir esquiaven per la tundra en persecució de les peces que caçaven. A més de la caça també practicaven amb habilitat la pesca, fins al punt que la meitat de la seva dieta consistia en peix. Han estat l’únic poble de la tundra eurasiàtica que ha ideat un llenguatge escrit, de caràcter pictogràfic, usat sobretot per a escriure breus missatges, principalment de tema amorós, sobre escorça de bedoll. No fa gaires anys havien quedat reduïts a uns 500, dispersos en petits grups al llarg del Kolima i de l’Indigirka; avui dia (1994) són més nombrosos (uns 800), encara que només un centenar conserva la seva llengua.

Els pobles txukotians i èsquimo-aleutes

Les llengües txukotianes i èsquimo-aleutes no han estat relacionades fins a temps recents i, encara que la majoria de lingüistes mantenen diferenciades les dues famílies, molts reconeixen que existeixen relacions no menystenibles entre ambdues. De fet, genèticament, els txuktxis són propers als inuits i, geogràficament, uns i altres ocupen a Euràsia l’extrem nord-oriental, encara que els inuit tenen una distribució molt més àmplia per la tundra nord-americana.

Els txuktxis són un dels pobles més nombrosos en el context de la tundra, ja que arriben a assolir la xifra de 16 000 persones. Generació rere generació, per altra banda, els txuktxis han anat assimilant diferents pobles veïns, com els iukaguirs, els koriaks o els kereks. Els txuktxis són l’únic poble àrtic que ha dominat tant la mar com la terra, fins al punt que es divideixen en ramaders (“txauxu”) i caçadors d’animals marins (“ankaliin”). El mot “txuktxi” deriva de “txautxau”, que significa “del ren”, i han estat successivament caçadors i pastors de rens. Els txuktxis són uns esportistes excel·lents. Des del mateix moment de néixer els vells del clan determinen el tipus d’esport que practicarà el nounat atesa la seva constitució: així, si té les cames curtes, es dedicarà a la lluita i, si les té llargues, a córrer.

Actualment només resten unes poques famílies de kereks, ja que la majoria han estat absorbides pels txuktxis, dels quals són parents propers. Els kereks s’establiren en una estreta franja al llarg de la costa de la mar de Bering, des d’Anadir fins al nord de Kamtxatka, prop de les colònies d’ocells que els abastien d’aliment. Els kereks es caracteritzaven per ser extremament valents i tenir una extraordinària habilitat com a escaladors i mariners; estenien xarxes entre les roques, prop de les colònies d’ocells, i n’atrapaven grans quantitats, també caçaven foques i pescaven a alta mar. Vivien en cabanes de terra, semblants a les dels inuits, i es vestien amb pells. Contínuament guerrejaven contra els txuktxis, els quals reclutaven regularment alguns dels més forts dels kereks com a pastors.

Els inuits de Sibèria són probablement descendents de poblacions oriündes del nord del continent americà, que retornaren cap a Àsia travessant l’estret de Bering en la direcció contrària en què ho feren els seus avantpassats fa uns milers d’anys. De fet, els inuits no són considerats com un grup aborigen asiàtic, sinó americà; a més, es troben força similituds arqueològiques entre cultures de l’extrem oriental de Sibèria i cultures inuits d’Alaska, cosa que sí que indicaria un parentiu, si no genètic, cultural. En l’actualitat (1994), els inuits, a la Federació Russa només són uns 1 500, parlen diferents dialectes del iupik (que alguns consideren pròpiament llengües diferenciades), com altres inuits d’Alaska. Viuen prop de l’estret de Bering i es dediquen a la caça de balenes.

Cal dir, finalment, que un petit grup d’uns centenars d’aleutes, molt pocs dels quals conserven la seva llengua, viuen a les illes de Wrangel i Kommandorski.

Els humans de la tundra americana i grenlandesa

De tots els que habiten el continent americà, els veritables pobles de la tundra són els esquimals o inuits, als extrems més septentrionals d’Amèrica, Grenlàndia i la península dels Txuktxis, a Sibèria, i, en bona part, els aleutes, a Alaska, les illes Aleutianes i Komandorski. Inuits i aleutes són pobles clarament descendents de les poblacions mongoloides de la Sibèria més oriental (txuktxis, iukaguirs, koriaks), amb les quals mostren gran afinitat morfològica.

Els vehicles lingüístics

Les llengües dels inuits i els aleutes s’apleguen en una família independent: l’èsquimo-aleuta. Darrerament s’han realitzat investigacions lingüístiques prou serioses que relacionen aquestes llengües, aparentment aïllades, amb la família lingüística uraliana, de la qual s’haurien separat en temps molt antics. La família èsquimo-aleuta aplega deu llengües i uns 85 000 parlants. La llengua aleuta actualment és parlada per unes 700 persones a les illes Aleutianes i una dotzena a les illes sota sobirania russa de la mar de Bering.

Els pobles inuits

Els inuits o esquimals constitueixen l’ètnia més nombrosa (90 000 persones) de tot l’Àrtic. La meitat viuen als Estats Units (Alaska) i el Canadà i l’altra meitat (tret del petit nombre que viuen a l’extrem nord-oriental de la Federació Russa) viuen a Grenlàndia. El mot “esquimo” o esquimal arribà a Europa al començament del segle XVII mercès a les narracions de viatge del pastor Biar (1611), que l’havia après dels indis vabinaks, que en la seva llengua anomenaven així els seus veïns inuits. La paraula significa “menjadors de carn crua” i, de fet, els afectats consideren l’apel·latiu esquimal com a despectiu i prefereixen ser anomenats com ho fan ells mateixos: inuits, és a dir, els humans.

Morfològicament, no són gaire alts (la talla mitjana és d’uns 157 cm, com totes les poblacions autòctones de la tundra), però sí que són més aviat amples, i tenen els cabells negres i llisos i els ulls oblics. Les poblacions que es diferencien més de la resta, bo i mantenint la forma arrodonida i l’epicant, són les de Grenlàndia, ja que han estat exposades al mestissatge amb poblacions d’origen europeu al llarg dels darrers mil anys. Els seus veïns els consideren un poble molt superficial a causa del seu indestructible sentit de l’humor: sempre estan disposats a riure, fins i tot en situacions que altres persones considerarien tràgiques.

La clàssica divisió de la prehistòria europea en edat de pedra, edad de bronze i edat de ferro no és aplicable als inuits o esquimals. A diferència d’altres pobles, en què s’observa una successió de cultures que es lliguen en una seqüència lògica i que permeten veure el pas d’un estadi al següent, els inuits presenten un quadre totalment diferent. Sembla com si haguessin aparegut de sobte a les latituds àrtiques amb una cultura extraordinàriament desenvolupada, el nivell estètic i tecnològic de la qual sorprèn encara avui en dia. Alguns etnògrafs han especulat amb la teoria de la “falca esquimal”, segons la qual la seva població i la seva cultura s’haurien originat en algun lloc més meridional de la costa asiàtica del Pacífic i, seguint-la cap a zones més septentrionals, haurien arribat fins a les latituds àrtiques amb una cultura ja secular pel que fa al domini de les tècniques de navegació i de captura d’animals marins.

Al Pacífic septentrional es diferencien dues tecnologies de fabricació d’arpons. La més simple, que es distribueix principalment per les aigües lliures de glaç, es caracteritza per arpons de punta no rotatòria que queden ancorats a la presa gràcies a les seves barbes. La tecnologia dels arpons de punta rotatòria, força més complexa, es va desenvolupar més tardanament i va associada a la caça de mamífers marins en aigües àrtiques.

Editrònica, a partir de Fitzhugh i Crowell, 1988

La civilització dels inuits es basava fonamentalment en la utilització de l’os i el vori; si bé la seva cultura es diu cultura de l’os. Coneixien, certament, els estris de pedra i els utilitzaven (fulles de sílex i obsidiana, diverses menes d’eines de tall), però el seu material preferit i més útil era l’os o el vori, amb els quals feien eines i petites obres d’art. Hàbils caçadors com eren, mai no anaven escassos d’aquests materials, en particular d’ullals de morsa, la font de primera matèria que preferien. D’altra banda, una mica de fusta procedent dels troncs arrossegats pels rius fins a la costa àrtica completava els materials necessaris per a la seva tecnologia. No s’han trobat objectes de ferro en els jaciments arqueològics inuits, només fragments de ferro nadiu procedent de meteorits, que han aparegut encastats en burins i altres atuells d’os o vori.

A Grenlàndia, els testimonis arqueològics més antics de poblament humà, de la cultura anomenada independence, es remunten només a uns 5 000 anys enrere. Es tracta de restes de campaments de caçadors de foques i de bous mesquers, que usaven armes i estris de sílex i que construïen aixoplucs amb una llar de foc central construïts amb pedra i recoberts amb pells. Més tard arribaren fins a Grenlàndia al llarg de les costes àrtiques grups de caçadors de rens portadors de la cultura anomenada sarqaq (del nom d’una localitat de l’oest de Grenlàndia). Aquests coneixien l’arc i la fletxa, si bé no treballaven el sílex, sinó que feien petits estris de tall de pissarra que s’oscaven fàcilment; s’aixoplugaven en tendes portàtils fetes de pells semblants a les iarangues dels caçadors siberians i els tipis dels indis de les praderies americanes més meridionals i tenien grans gossos domèstics que, amb tota seguretat, els ajudaven tant en la cacera com en el transport.

Cap a l’any 1 000 aC començà la difusió de la cultura anomenada dorset, la primera basada primordialment en l’explotació de la fauna marina. Els seus creadors i difusors es desplaçaven en trineus dotats de patins fets d’ullals de mamut, usaven com a armes l’arpó i la llança i disposaven, a més, d’un altre invent de gran importància en el clima en el qual vivien: el llum de greix. El llum de greix era un aparell portàtil que servia tant per a fer llum com per a escalfar-se. El combustible l’obtenien, junt amb l’aliment, dels mamífers marins que caçaven. Tot i la relativa similaritat cultural d’ambdós grups, no sembla pas que els humans d’aquesta cultura siguin els avantpassats dels inuits, i el seu rastre es perd cap a l’any 600 aC. La seva sort va ser probablement la dels llegendaris “habitants de la terra ferma” que, segons la tradició inuit, foren exterminats pels “habitants de la mar”, és a dir, pels avantpassats dels inuits actuals. Aquests últims tanmateix, tampoc no es mantingueren per gaire temps a Grenlàndia que, cap al començament de l’era cristiana, sembla que havia quedat completament deshabitada.

Els inuits són els clàssics caçadors de les aigües gelades. Normalment cacen foques, si bé també cacen balenes i, a més, crien gossos de tir. Els productes de la cacera i de la pesca són la base de la seva alimentació, mai no mengen productes vegetals. Així doncs, els seus productes de subsistència fonamentals se situen en un nivell tròfic superior al de les poblacions de règim alimentari purament o predominantment vegetarià o consumidores d’animals herbívors. El baix rendiment energètic d’aquest comportament es compensa amb la baixa densitat de població dels inuits, que evita una cacera o una pesca tan massives que puguin pertorbar seriosament les xarxes tròfiques àrtiques, i una elevada productivitat de les aigües àrtiques, que els permet tolerar sobradament la pressió d’explotació dels inuits.

Aquest tipus d’alimentació, juntament amb la indumentària i l’habitatge, permet als inuits de crear al voltant del seu cos un microclima que no té res a envejar al de les regions tropicals de la Terra. Els vestits tradicionals inuits són una excel·lent protecció contra el fred, fins al punt que poden arribar a ocasionar problemes a l’hora de dissipar la calor despresa pel cos en realitzar algun exercici sostingut que provoqui sudoració abundosa. L’habitatge també permet mantenir temperatures força elevades, fins i tot en els iglús o cabanes de gel de forma semisfèrica que construeixen (o construïen) a les àrees de caça. A l’interior de l’iglú es col·loquen pells d’animals a les parets, de manera que es formi una cambra d’aire fred que evita una fusió massa ràpida del glaç i alhora assegura a l’habitacle el manteniment de l’escalfor. Gràcies als focs de greix animal, que serveixen tant per a l’escalfor i la cuina com per a la il·luminació, es manté una temperatura que rarament davalla per sota dels 20°C. Actualment, però, tant a Alaska com al Canadà, hi ha molt pocs inuits que mantinguin les formes de vida tradicional i, en comptes de caçar foques, la majoria es dediquen a la construcció, són miners, mariners, o serveixen a les bases militars nord-americanes o canadenques.

Els pobles aleutes

La gran troballa tecnològica dels inuits i arma fonamental de cacera fou l'arpó de punta rotatòria. Aquest arpó tenia els avantatges, respecte al de punta no rotatòria (a l’esquerra), que quedava ancorat a la capa muscular de l’animal, per sota la pell i la capa de greix, de manera que el glaç no el podia trencar quan l’animal intentava fugir; així permetia caçar preses més pesades, com morses i balenes. L’ús d’aquesta arma i del caiac, embarcació lleugera coberta de pells d’animals marins, va possibilitar als inuits l’eficaç colonització de les costes de l’oceà Àrtic. Les puntes que es mostren aquí procedeixen de les costes de la mar de Bering i de la mar dels Txuktxis.

Editrònica, a partir de dades proporcionades per l’autor

Les illes Aleutianes foren ocupades hom creu que ara fa entre 4 000 i 3 000 anys, data en què tingué lloc la diferenciació entre inuits i aleutes, i foren poblades des d’una de les illes centrals, des de la qual els mateixos pobladors es dirigiren cap a l’est i cap a l’oest de nou. Els testimonis arqueològics de les poblacions més antigues localitzats a banda i banda de l’estret de Bering mostren una morfologia de l’esquelet facial, una distribució i una textura del pèl i unes característiques d’arrels i corones dentàries que es corresponen amb les dels aleutes.

Quan els caçadors de pells russos arribaren a les illes Aleutianes desplaçaren els aleutes a les illes d’Atka i Attu. El 1942, tots els indígenes de les illes Aleutianes foren traslladats. Els qui vivien a l’illa d’Attu, presoners dels japonesos, foren duts a Hokkaido (Japó), els qui vivien a les illes més properes al continent americà foren traslladats al continent per l’exèrcit dels Estats Units. Actualment només resten uns 2 000 aleutes, una part molt petita dels quals viu a les illes Wrangel i Kommandorskij, la primera a l’oceà Àrtic, prop de l’estret de Bering, i la segona a la mar de Bering, ambdues en territori de la Federació Russa, mentre que la gran majoria viu a les illes Aleutianes, a l’estat nord-americà d’Alaska i a les terres continentals immediates.

Els aleutes es dedicaven a la pesca de mamífers marins i la cacera d’animals terrestres, com el bou mesquer (Ovibos moschatus) o el ren salvatge (Rangifer tarandus). Sempre han estat coneguts per ser excel·lents mariners, caçadors de foques, pescadors i recol·lectors. Els aleutes construïen unes barques excel·lents i s’atrevien a navegar-hi per les aigües gèlides que envolten les seves illes; i a caçar des d’elles tota mena d’animals marins sense descuidar els cetacis, cacera per a la qual desenvoluparen sofisticades tècniques.

Salut i malaltia a la tundra

La salut dels humans a les latituds àrtiques està condicionada pel clima més que per la densitat de població. És a dir que hi haurà més problemes relacionats amb les baixes temperatures i la poca insolació que no pas amb organismes contagiosos.

La hipotèrmia i les congelacions

No és estrany que algunes de les malalties més característiques dels pobles de la tundra (i també dels qui hi acuden temporalment) estiguin relacionades amb els efectes aguts o crònics del fred quan els mecanismes de termogènesi fallen. Confrontats a les dures condicions climàtiques de la tundra, els humans, al capdavall animals d’origen tropical, es veuen afectats fonamentalment per les baixes temperatures.

Els canvis tèrmics sobtats, a qualsevol latitud que es donin, desfermen en el cos una sèrie de mecanismes per tal de neutralitzar-los i mantenir així constant la temperatura interna. Així, quan la temperatura ambiental baixa molt, pot causar la davallada paral·lela de la temperatura corporal de qualsevol organisme homeoterm que hi estigui exposat. Tal situació desferma en l’organisme afectat mecanismes inconscients de termogènesi adreçats a mantenir la temperatura corporal estable. En primer lloc hi ha una vasoconstricció perifèrica (amb la consegüent minva de la irrigació perifèrica) per tal d’evitar al màxim la pèrdua d’escalfor; després es desfermen tremolors per tal d’evitar la congelació, i, tot seguit, hi ha una entrada en escena de mecanismes termogenètics cel·lulars: el teixit adipós marró (TAM) estimulat per la norepinefrina produeix força calor gràcies a l’oxidació del greix. El TAM, que només es dóna en els mamífers, té una distribució, íntimament relacionada amb els vasos sanguinis, al voltant del coll i a les regions toràciques per tal d’afavorir una ràpida aportació d’escalfor al cervell i al cor. El TAM és un teixit força vascularitzat, amb una concentració de mioglobina, citrocroms i compostos flavínics elevada, a la qual deu el seu peculiar color.

Si bé tots els habitants de la tundra van força abrigats per tal de crear un microclima més càlid que envolti el seu cos, accidentalment es poden veure exposats als rigors del fred i patir congelació d’alguna part del seu cos. També poden aparèixer lesions d’aquest tipus quan fallen els mecanismes de termogènesi per tal de mantenir la temperatura. Les lesions que el fred produeix en l’organisme poden ser locals, més o menys extenses, i també pot produir-se un quadre generalitzat d’hipotèrmia greu: la síndrome general de congelació. Les lesions produïdes pel fred poden classificar-se en tres graus segons la gravetat. La congelació en primer grau es manifesta en una vasoconstricció amb pal·lidesa cutània i sense dolor, seguida d’una vasodilatació amb pruïja. La congelació de segon grau s’acompanya d’edemes generals o localitzats. La congelació de tercer grau es manifesta per l’aparició d’una gangrena a conseqüència d’una paràlisi vascular persistent i una estasi sanguínia. La recuperació de la congelació de primer grau és fàcil, mentre que el tractament d’una gangrena ha de ser quirúrgic. La síndrome general de congelació afecta tot l’organisme; l’individu es mostra adinàmic, somnolent, i es veu afectat de bradicàrdia (el cor batega més lentament) i estupor; si el malalt no és tractat prestament pot esdevenir-li la mort.

Les avitaminosis per baixa insolació

Un altre tipus de malaltia que es pot associar a la geografia de les zones septentrionals és l’avitaminosi D secundària a la baixa insolació, que no permet la síntesi completa del colecalciferol. Si a les latituds equatorials l’excés de radiació ultraviolada, necessària per a la síntesi de la vitamina D, pot ser compensat per la pigmentació de la pell dels seus habitants, a les latituds àrtiques més aviat seria d’esperar una despigmentació. Aquesta és molt completa en algunes poblacions, per exemple entre els samoieds, que són dels humans més despigmentats del planeta, però no en totes. Així, els esquimals, per exemple, són de pell força pigmentada, si bé es tracta de poblacions que, per la seva alimentació rica en peix, tenen un risc més baix de mancança de vitamina D.

Així i tot, en temps passats, entre els inuits, s’havien descrit força casos de crisis histèriques que, en una interpretació racista, havien estat associats a una o altra mena de desajustaments de tipus conductual característics dels inuits; una revisió posterior deslliurada de prejudicis racistes associà aquests atacs a una situació d’avitaminosi D. En un cas anàleg, al final del segle passat, hom havia observat en un col·lectiu de dones treballadores d’una fàbrica de Viena repetides reaccions d’excitació nerviosa que es diagnosticaren com a crisis histèriques “pròpies de dones”; una revisió posterior aclarí que no es tractava sinó d’avitaminosi D, deguda a la poca exposició al sol d’aquestes dones, que entraven a la fàbrica abans de la sortida del sol i en sortien que ja era fosc.

Les malalties infeccioses

Les malalties infeccioses són poc corrents a la tundra per dues raons fonamentals: d’una banda, la baixa densitat de població no permet l’establiment de mals propis de l’amuntegament, ni el contagi a gran quantitat de gent, i d’altra, els paràsits viuen molt malament en llocs freds. Tanmateix, hi ha molts mosquits que no transporten cap malaltia i artròpodes vectors (polls, paparres i puces) que poden ser vehicles del tifus exantemàtic i la pesta, entre d’altres. Altres tipus de malalties infeccioses que afecten els habitants de les terres àrtiques són transmeses no per vehicles zoòtics, sinó per via aèria, com és el cas de les infeccions respiratòries.

En efecte, entre les poblacions de l’Àrtic hi ha una incidència elevada de malalties respiratòries que es contagien per via aèria i afecten tant vies altes com vies baixes. Les baixes temperatures i la sequedat de l’aire als exteriors, els ambients confinats als interiors dels habitacles i la fesomia facial de les poblacions de l’Àrtic, amb un nas força petit, afavoreixen aquestes afeccions nasals i respiratòries, que no es donen amb tanta freqüència en altres pobles amb una morfologia nasal comparable, que viuen, però, a zones més càlides del planeta. Cal tenir present que el nas camús de moltes poblacions de la tundra és conseqüència de la història de les poblacions (poblacions en gran part d’origen asiàtic, emigrades en dates relativament recents a l’espai actual de la tundra) i no pas de la selecció natural. El poc temps que fa que la majoria de les poblacions àrtiques actuals són instal·lades a zones fredes no ha permès que actués la selecció natural, per això es diu que la platirrínia dels inuits és anòmala (en relació, es clar, amb el clima que han de suportar).

Els contactes amb poblacions arribades de zones més meridionals significaren l’aparició de malalties abans desconegudes, com la verola, la rosa, la tuberculosi i la pneumònia. En el cas de la població de les illes Aleutianes, per exemple, l’arribada dels caçadors russos comportà, en menys de cinquanta anys, la davallada de la població autòctona d’unes 16 000 persones a unes 2 500. A Kamtxatka, entre dos terços i tres quarts dels habitants van resultar morts a l’epidèmia de verola de 1768-69. Quan, cap al 1943, es construïa l’autopista d’Alaska, entraren a la zona malalties que, com ara el xarampió, la rosa, algunes disenteries, les galteres, la tos ferina, l’amigdalitis i la meningitis meningocòccica, havien romàs fins llavors limitades a regions més meridionals. Encara el 1951 una epidèmia de xarampió afectà el 99% de la població inuit de Grenlàndia i d’alguns districtes del nord de Quebec (on també afectà gairebé la totalitat de la població ameríndia de les costes de la badia d’Ungava) amb una mortalitat que, en alguns districtes, arribà a un 7% de la població, tot i l’aplicació de mesures sanitàries modernes i eficaces. Més recentment, també malaties com l’hepatitis B i la SIDA, d’orígens ben allunyats de la tundra, han fet acte de presència entre els seus habitants.