Les terres hiperbòries
L’àrea coberta per la tundra equival només a un 3% de la superfície total dels continents. La presència de l’oceà Àrtic escapça pel nord qualsevol possible extensió més septentrional, mentre que les bandes latitudinals són menys extenses a les regions properes als pols que a les latituds més baixes: la longitud de l’equador és de 40 000 km, però la dels paral·lels corresponents a les latituds 70°N i S només és de 13 750 km. Tot plegat fa que no hi hagi gaire espai per a la tundra.
Els límits latitudinals de la tundra
El glaç marí i les glaceres del pol nord no constitueixen acumulacions de glaç estàtiques. Les aportacions constants de neu i la formació de glaç durant els mesos hivernals estenen els límits del casquet àrtic cap al sud, però en arribar l’estiu el glaç retrocedeix novament. La neu que es va acumulant sobre les masses continentals empeny les glaceres cap a la mar, on es fracturen en enormes blocs que suren en forma d’icebergs. El vent i, sobretot, els corrents marins empenyen els icebergs cap a latituds més meridionals; la trajectòria que segueixen sol ser la marcada al mapa.
Editrònica, a partir de fonts diverses
La tundra ocupa una franja relativament estreta al llarg de les costes boreals. Tanmateix, l’amplada d’aquesta banda pot variar considerablement d’unes zones a unes altres. Així, en algunes regions del centre de les costes septentrionals d’Euràsia, per exemple a la península de Taimir, o a la part oriental del Territori del Nord-oest del Canadà, pot assolir entre 600 i 700 km.
El límit meridional de la tundra, tant a Euràsia com a Amèrica del Nord, no se situa sempre exactament a la mateixa latitud, sinó que més aviat ressegueix els litorals septentrionals d’aquells continents. Així, puja en alguns llocs (per exemple en el cas de la península de Taimir) fins als 72°N o baixa, en altres zones, com a les costes de la badia de Hudson, fins als 52°N (si fa no fa, la latitud de Berlín o d’Irtkutsk). En el cas de les illes àrtiques, només les situades més al sud són ocupades pels paisatges característics de la tundra; les situades més al nord dels 75° de latitud (Spitzbergen, la Terra de Francesc Josep, l’illa septentrional de Nova Zembla, gran part de l’arxipèlag àrtic canadenc i de Grenlàndia) són cobertes de glaç o bé es troben ocupades pel desert àrtic, és a dir, terra pedregosa i seca gairebé privada d’éssers vius; pràcticament només hi ha líquens i molses en petits claps escadussers escampats sense formar una capa contínua.
La tundra i els deserts àrtics
En general, els paisatges de tundra i les seves comunitats vegetals varien considerablement en sentit latitudinal. Normalment, es distingeixen tres subzones al si de la tundra: l’arbustiva o meridional, la típica o central i l’àrtica o septentrional.
La subzona meridional de la tundra es caracteritza per una vegetació diversificada, representada no tan sols per molses, sinó també per moltes gramínies, jonques, cotoneres, arbres o arbustos nans (Salix lapponum, S. herbacea, S. lanata, Vaccinium vitis-idaea, V. uliginosum) i fins i tot per veritables arbustos. La tundra meridional limita amb la tundra arbrada i en certa mesura s’hi assembla.
La subzona central, la tundra típica, ocupa l’extensió més gran. Les fronteres d’aquesta subzona es poden delimitar segons la isoterma del mes més càlid: el límit septentrional correspon a una mitjana d’entre 4 i 5°C el mes més càlid i el meridional a una d’entre 8 i 11°C. A la tundra típica es poden trobar fonamentalment molses, a sobre de les quals normalment creix un estrat herbaci de jonques. També hi ha arbustos nans, mentre que els escassos arbustos normals que hi creixen ho fan en llocs deprimits i arrecerats, en els quals el gruix de neu acumulat a l’hivern els protegeix dels vents violents i de les fortes glaçades.
La subzona septentrional, la tundra àrtica, presenta un aspecte intermedi entre la tundra típica i el desert àrtic. Es troba fonamentalment a les illes de l’oceà Àrtic, mentre que al continent tan sols es dóna en uns pocs enclavaments d’escassa dimensió i molt localitzats, per exemple en alguns indrets del nord de les penínsules de Iamal i de Taimir. La vegetació de la tundra àrtica és molt pobra i sovint es presenta en claps escampats enmig de la terra erma.
La disposició geográfica de la tundra
El límit septentrional de la tundra és, tal com ja s’ha dit, l’oceà Àrtic. Els paisatges de tundra es troben també, tanmateix, en moltes illes àrtiques, des d’Islàndia a l’oest fins a Wrangel a l’est. Les illes de latituds més septentrionals, és a dir, Spitzbergen, la terra de Francesc Josep, l’illa septentrional de Nova Zembla i la Terra del Nord (Severnaia Zembla), estan cobertes de glaceres o bé mostren paisatges de desert àrtic. El clima en aquests llocs és més fred i sec que a la tundra pròpiament dita, i la vegetació és escassa; tan sols s’observen alguns líquens que apareixen discontínuament, i cobreixen petites extensions de terreny escadusseres.
La tundra escandinava i siberiana
La tundra d’Euràsia s’estén en forma de franja costanera d’amplada variable, al llarg de la costa de l’oceà Àrtic i del Pacífic septentrional. El límit meridional se situa a latituds diferents segons les regions. Així, a la península de Taimir s’enfila fins als 70°N i fins i tot els 72°N, mentre que al marge oriental d’Euràsia davalla al llarg de la costa del Pacífic fins als 59°N al continent i fins als 55°N (aproximadament la latitud de Copenhaguen) a les illes Komandorskij, davant de les costes sud-orientals de Kamtxatka, que representen la posició més meridional de les tundres eurasiàtiques.
La influència dels oceans Atlàntic i Pacífic a tots dos extrems d’Euràsia és important per al règim tèrmic. El primer atenua els rigors tèrmics a les costes escandinaves, mentre que el segon accentua la frescor dels estius a totes dues ribes de l’estret de Bering, a les costes de Kamtxatka i a les illes adjacents. Això fa que al límit nord-oest d’Euràsia, al nord d’Escandinàvia, la tundra estigui reduïda a una banda molt estreta. L’hivern hi és relativament suau, amb desglaços freqüents. La temperatura mitjana mensual més freda és de –5°C. L’estiu és fresc, semblant al que es dóna en moltes regions de la tundra continental. Les precipitacions són molt abundants, en comparació amb altres àrees de tundra (més de 500 mm anuals). A la tardor i a l’hivern, durant el pas dels ciclons, pluges i nevades són freqüents i relativament abundants. Es tractaria, de fet, d’un clima “marítim” fresc.
Cap a l’est d’Escandinàvia, la tundra s’estén en forma de banda estreta i ocupa les costes planes del nord de la península de Kola. La influència de l’escalfor de l’oceà (deguda als corrents càlids de l’Atlàntic Nord), comporta encara un hivern força càlid, amb desglaços, tot i que la temperatura mitjana del mes més fred no ultrapassa els –10°C. La coberta de neu es manté durant 7 mesos. A l’est de la mar Blanca, la tundra s’eixampla i cobreix tota l’àrea de la península de Kanin i extenses planúries a banda i banda del baix curs del riu Pètxora (tundres Malozemelskaia i Bolxezemelskaia). El clima esdevé més continental: la temperatura mitjana mensual més freda és aproximadament de –18°C pràcticament en tota aquesta regió, mentre que la mitjana mensual més càlida (juliol), canvia considerablement amb la latitud (1°C cada 25 o 50 km en la direcció N-S). Per a observar canvis tèrmics d’aquesta magnitud a les latituds boreals, cal moure’s al llarg del meridià uns quants centenars de kilòmetres. Però a la tundra del baix Pètxora, al nord, arran d’oceà, la temperatura mitjana del mes de juliol és de 8°C, mentre que al sud, prop del límit septentrional de la taigà, arriba als 12°C. Les precipitacions són menys importants que a les tundres de la península de Kola. La capa de neu es forma a l’octubre i es manté fins al final de maig o, al nord, fins i tot fins al principi de juny, amb un gruix que augmenta de nord cap a sud.
Més cap a l’est, ja a llevant dels Urals, a la regió de la península de Iamal i el nord de la Sibèria més occidental, la zona de la tundra presenta la seva màxima amplada, que arriba a 600 o 700 km, si es mesura sobre el meridià. El clima és més continental i les temperatures a l’hivern són més baixes. Així, al sud de Iamal, la temperatura mitjana del mes més fred és de –25°C. El gruix de la coberta de neu, que disminueix a mesura que hom es desplaça cap a l’est, limita la distribució dels arbustos.
Les àrees de la tundra amb el clima més continental ocupen la part oriental de la península de Taimir, s’estenen cap a l’est fins al riu Kolima i creuen les planes de les conques baixes dels rius Lena, Iana, i Indigirka. Aquesta regió és situada molt lluny del front àrtic, i per tant, aquí, l’activitat ciclònica és molt dèbil, especialment a l’hivern. Les precipitacions són escasses i la capa de neu resulta massa prima per a poder lluitar contra les intenses gelades que poden fer davallar la temperatura fins als –50°C. La temperatura mitjana mensual més freda és normalment inferior a –30°C, i en algunes regions arriba a davallar per sota dels –40°C. L’hivern comença molt aviat: la congelació del sòl es dóna normalment ja a la segona meitat de setembre, abans que es formi la capa de neu. Més cap a l’est del baix Kolima, les muntanyes s’acosten molt a la costa de l’oceà. Per això, la terra baixa de la tundra és representada per una banda molt estreta de planes costaneres que envolten la península dels Txuktxi i s’estenen cap al sud, al llarg de la costa de la mar de Bering fins a 59°N. Aquestes regions es troben sota la forta influència de les masses d’aire que es formen sobre la zona de les mars de Bering, dels Txuktxis i d’Okhotsk. L’activitat ciclònica relacionada amb el front àrtic ocasiona vents forts i canvis sobtats de temps, tant a l’estiu com a l’hivern. Tanmateix, la temperatura mensual més freda és més alta que a les tundres de la Sibèria oriental veïna. Les precipitacions a l’hivern són força abundants, i la coberta de neu és suficientment gruixuda.
A part de la tundra de les terres baixes, representada per una banda contínua, els paisatges típics de tundra també apareixen a la zona dels boscos de taigà, en altituds on la severitat del clima no permet el creixement d’arbres. Aquestes tundres muntanyenques es troben a Escandinàvia, a la península de Kola, al nord dels Urals, i molt especialment a la part oriental de Sibèria. La vegetació i la fauna de les tundres de muntanya són molt similars als de les de la terra baixa.
La tundra nord-americana
A orient de l’estret de Bering la situació de les costes sud-occidentals d’Alaska s’assembla força a la descrita per a les costes més orientals de Sibèria i de Kamtxatka. Al llarg de les illes Aleutianes, arriba a davallar fins per sota dels 52°N amb unes condicions de clima hivernal no tan rigoroses, mercès a la influència marítima i a la latitud, semblants a les de la tundra típica però amb un estiu massa fresc (també a causa de la influència marítima) per a permetre el creixement dels arbres. Així, hi creix una tundra arbustiva, rica d’ericàcies, que passa, a mesura que augmenta l’altitud, a una tundra més típica de molses i líquens.
Al nord d’Alaska, la serralada de Brooks, orientada en direcció est-oest, assenyala la divisòria entre la taigà, que ocupa els solells, i la tundra, que ocupa les parts culminals i davalla fins a les costes de l’oceà Àrtic, pels obacs. En aquesta regió la tundra arriba a quedar reduïda a una banda molt estreta, de poc més d’un centenar de quilòmetres d’amplària, al llarg de les costes àrtiques, però en entrar al Canadà pel baix Mackenzie, l’extensió de la tundra s’eixampla considerablement. El seu límit meridional torna a davallar cap al sud fins a trobar les costes de la badia de Hudson aproximadament a la desembocadura del riu Churchill, al nord-est de Manitoba, mentre el septentrional, seguint les costes de les illes de l’arxipèlag àrtic canadenc, assoleix latituds de més de 80° en localitzacions favorables de l’illa Ellesmere i de les costes septentrionals de Grenlàndia, on han estat descrits petits poblaments de flora típicament de la tundra amb líquens, molses, ericàcies i fins i tot algun salze nan a 83°N.
La part continental d’aquest conjunt és constituïda pels Barren Grounds, que ocupen una gran part del Territori del Nord-oest canadenc, amb les seves tundres arbustives baixes on cap arbust no ultrapassa els 40-60 cm d’alçada. Cap a l’extrem nord-oriental, i en algunes de les illes més meridionals de l’arxipèlag àrtic canadenc, la coberta de neu més escassa i els forts vents limiten encara més l’alçada de l’estrat arbustiu. Una banda estreta al llarg de les costes septentrionals de Manitoba i d’Ontario a la badia de Hudson, interrompuda en algunes àrees per penetracions de la taigà que arriben fins arran de mar, prolonga força cap al sud-est els Barren Grounds. A l’entrada de la badia de James, la tundra arriba a atènyer una de les seves latituds més baixes al continent americà (poc més de 54°N), només superada a la façana atlàntica de la península de Labrador.
Al costat oriental de la badia de Hudson, la península d’Ungava, extrem septentrional de Quebec, i la façana atlàntica de la península del Labrador completen l’espai de la tundra al continent americà, que assoleix precisament en aquesta façana atlàntica del Labrador les seves latituds continentals més baixes (poc més de 52°N). Davant de les costes de Terranova, les minúscules illes de Saint Pierre i Miquelon, a una latitud de 47°N, però situades enmig del corrent fred del Labrador, mostren encara testimonis de tundra en forma de torberes amb cotoneres i ericàcies que romanen glaçades de novembre a abril.
La tundra grenlandesa
Grenlàndia, com algunes illes septentrionals de l’arxipèlag àrtic canadenc, és un cas perculiar. Tot i que la major part de l’illa roman coberta de glaç (la massa més gran de glaç terrestre després de l’Antàrtida) on apareixen espais estalvis de glaç es troben claps de tundra. Gran part dels estudis de la diversitat de la flora del nord-est de Grenlàndia, en efecte, han donat poc fruit a causa de la dificultat de trobar àrees prou extenses que no estiguin cobertes de neu i també de la dificultat dels desplaçaments a través de la neu i del glaç. Tanmateix, a partir del 1983, després de nombroses visites al fiord Bronlund, situat a la terra de Peary, ha estat possible realitzar un inventari raonablement complet de la vegetació més septentrional, amb un total de 106 espècies catalogades, algunes d’elles endèmiques, com per exemple Saxifraga nathorstii.
Després d’estudis exhaustius s’ha demostrat que el tipus de vegetació que es desenvolupa a la tundra grenlandesa està més relacionada amb la temperatura que no pas amb el tipus de sòl on arrela. Quan les temperatures estiuenques no superen els 2,5°C, dominen les molses i els líquens, mentre que el llindar per a les plantes llenyoses es troba entre els 3 i els 3,5°C. En temperatures superiors als 3,5-4°C dominen els arbustos nans. L’adaptació de les plantes a un clima extremadament dur, a breus estacions vegetatives i a la presència de permafrost és tal, que moltes plantes que es classifiquen com a típiques de la tundra àrtica extrema no es troben al sud dels 70°N, ni tan sols a les regions més muntanyoses. Entre aquestes plantes n’hi ha que, com la braia de Wulff (Braya wulffii) utilitzen estolons propagadors per a multiplicar-se vegetativament. En resum, es pot dir que a la costa occidental, als costers i les riberes més càlids a l’estiu , des de l’illa de Disko (Qertarsuaq), a 69°N, i el Søndre Strømfjord (Kanger Iussuaq), a 67°N, cap al sud, predominen les tundres arbustives baixes amb Salix glauca callicarpaea, Betula nana i B. glandulosa, mentre que a la costa oriental, i també més cap al nord, es fan més freqüents les petites mates d’ericàcies i empetràcies.