L’art del fred

Escultura d'esteatita representant un ós polar.

Corel - M. Beedell

Algunes botigues de les ciutats canadenques i nord-americanes, o fins i tot europees, ofereixen escultures fetes pels inuits. Solen ser bellíssimes representacions artístiques d’animals o d’escenes de caça, més rarament de figures humanes, en posicions sovint forçades o inusuals. Cadascuna reflecteix, és clar, el geni personal de l’artista afaiçonador, però totes comparteixen aquesta singular disposició dels volums i una textura indefectiblement blanquinosa, mat i porosa, o bé grisosa, compacta i lluent. D’on surten aquestes sorprenents obres d’art, de quins materials són fetes, per què adopten aquestes estranyes formes, qui són els seus creadors?

Els artistes occidentals firmen llurs obres i fan conèixer el seu nom. L’art inuit, com l’africà o l’oriental, és més aviat una artesania anònima amb poc valor afegit, obra de persones que s’acontenten de vendre les seves creacions a tant l’hora de feina invertida i sense pretensions d’immortalitat. A vegades, certament, són pintors o escultors modestos que es limiten a reproduir habilidosament motius artístics tradicionals, però altres vegades són veritables creadors, artistes en el ple sentit de la paraula, que mai no han passat per cap llotja o acadèmia, però capaços de transformar en aparent vida vibrant difunts ossos de balena o inerts fragments d’esteatita.

Ossos de balena o fragments d’esteatita: vet aquí els intrigants materials, vet aquí el perquè de les estranyes formes. Els inuits, en efecte, utilitzen porosos ossos de balena (costelles i vèrtebres, sobretot), fàcilment obrables i amb formes que ja prefiguren imatges, i fragments venturers d’esteatita que apleguen d’ací d’allà, la conformació dels quals els suggereix animals o estampes vitals que ells s’encarreguen d’acabar d’afaiçonar. És així com en la segona meitat del segle XX ha nascut una línia escultòrica singular, basada en materials i en tècniques tradicionals, i empesa per les necessitats d’una nova concepció de l’activitat econòmica.

L’art inuit comercialitzat és una novetat, certament, però no en són pas els fonaments. L’esteatita —que és una varietat de talc, tova però especialment consistent en els cas de la procedent dels jaciments canadencs— fou el material d’elecció per a la fabricació dels “qulliit”, que eren els fogonets que duien els caçadors per a fer llum i cuinar amb greix de foca durant les seves campanyes. Amb els ossos de balena i els ullals de morsa, altrament, abans es feien pintes, punxons i tota mena d’estris quotidians. Les tècniques per a obrar-los eren les mateixes que les dels actuals escultors. Tècniques esdevingudes sumptuàries actualment, però imprescindibles per a sobreviure en altre temps.

En efecte, la civilització dels inuits es basava, fonamentalment, en la utilització de l’os. Coneixien, tanmateix, les possibilitats de la pedra (diferents formes de sílex i obsidiana) per a fabricar instruments de tall, però per a tota la resta utilitzaven l’os. Hi havia material en abundància: els ullals de morsa proporcionaven la primera matèria, i una petita quantitat de fusta els permetia acabar de cobrir les necessitats. No s’han trobat metalls en els jaciments arqueològics inuits, tret d’alguns instruments, semblants a les eines dels gravadors, amb encasts de ferro de procedència meteorítica. En tot cas, la principal invenció dels inuits i eina fonamental feta d’os fou l’arpó giratori.

L’arpó giratori era un estri complicat, format per un mànec de fusta i una filera de peces fetes d’os, acabades amb una punta esmolada que tenia una forma especial i que duia subjectada una corretja. Aquesta punta podia travessar la pell, extremament gruixuda, dels mamífers marins, fossin foques, belugues o fins i tot balenes. Un cop clavat l’arpó, la punta girava a l’interior de la ferida com un botó. La punta giratòria entrava tan fermament dins el cos de la víctima que l’animal arponejat no se’n podia deslliurar de cap manera. A l’altre extrem de la corretja hi havia lligat un flotador pneumàtic, de manera que la recuperació de la presa estava assegurada. L’arpó giratori era recuperat cada cop pel seu propietari, rarament acabava perdent-se.

Refiats de l’eficàcia del seu arpó giratori, els inuits s’atrevien a fer expedicions de caça fins a llocs remots. Els era un altre atot important la seva habilitat per a construir i pilotar els caiacs, canoes lleugeres de pells i fusta, mogudes a pala. I és que els inuits excel·lien i excel·leixen en la manipulació de les pells: pells de foca per a construir caiacs, pells de morsa per a fer botes i cordatges, pells de ren per a vestir-se, pells de guineu polar a tall d’ornament. Pells que, adobades, pentinades i tractades adequadament, esdevenien també joguines per a la canalla, com les nines fetes de fusta i vestides amb pell de ren o de lèmmig, o habillament de parada mereixedor també de la consideració d’obra amb valor artístic.

Els inuits, doncs, són els artistes de la tundra. Tota la seva vida, de fet, desenvolupada en un medi ben inhòspit, és un cant a la sensibilitat habilidosa, una veritable obra d’art intangible, en certa manera. Com digué la vella Atoat a uns etnògrafs canadencs que l’entrevistaren durant els anys setanta: “Si els hagués d’explicar com era exactament la nostra vida, no en tindria pas prou amb tot un dia i tota una nit.”