Els mobles de debò

Encara a la primeria del segle XX, a Europa, feia senyor tenir una calaixera de xicranda. O de caoba. La xicranda no és una fusta de la selva plujosa, però la caoba sí. Ho és, com la majoria de les fustes precioses, aquests admirables materials de calidesa insuperable al tacte i fins a la vista, carregats d’aigües mòrbides que són el resultat de tallar al biaix els anells de creixement del tronc. Fustes refulgents un cop polides, exaltades pel toc encès del vernís, mats i alhora lluents, resistents a l’ús i fins al rosec de corcs i altra fauna xilòfaga. Amb el doble valor del material preciós de què són fets i de la història que atresoren, aquests mobles de fa dos o tres segles acumulen més admiradors cada dia que passa. Mobles de fusta preciosa massissa, imitats, però no pas igualats, amb aplacats moderns que a penes “pinten” de qualitat estructures de fustam modest.

Els mobles fabricats amb fustes nobles tropicals, en efecte, han embellit les llars europees durant quatre segles. Al segle XVII, les principals fustes importades per Europa eren la caoba vera americana (Swietenia mahagoni), el coromandel o banús blanc africà (Diospyros quaesita), diversos palissandres (Dalbergia) i l’amboina, la fusta vermellosa i viada de negre del palissandre birmà (Pterocarpus indicus), un arbre asiàtic. Aquestes fustes eren les primeres matèries predilectes dels fabricants europeus d’armaris i tinells, com Thomas Chippendale, George Hepplewhite, Richard Gillow i Thomas Sheraton. En canvi, les principals fustes tropicals que s’importen actualment en forma de fusta serrada per a la indústria del moble són les caobes africanes —com el sipo i el sapel·li (Entandrophragma utile i E. cylindricum)—, la caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla), el tec (Tectona grandis), procedent sobretot de les àrees de selva monsònica, l’afrormòsia (Pericopsis elata),i el ramin (Gonystylus), procedent d’Indonèsia.

Originalment, la caoba vera (Swietenia mahagoni) era utilitzada pels habitants del Carib per fer canoes i per això fou escollida pels espanyols per reparar els seus vaixells. Pel que sabem, la caoba fou utilitzada per primera vegada a Europa l’any 1584, quan s’hi dugué per obsequiar el rei castellà Felip II: amb la fusta d’aquella primera remesa es feren els mobles de la biblioteca d’El Escorial, que encara existeixen. La supressió de taxes sobre la importació de fusta a la Gran Bretanya, juntament amb la destrucció de la majoria de les nogueres europees l’any 1704, a causa d’una gelada devastadora, incrementaren la demanda de caoba durant el segle XVIII: a partir del 1715 la caoba fou emprada a Anglaterra per fer a taules, cadires i altres mobles. Sovint procedent de carregaments capturats pels corsaris als espanyols, la caoba estigué generalment a l’abast dels ebenistes britànics, ja que els negociants de fusta n’acumularen quantitats importants a Londres i altres ports.

La caoba vera era considerada la fusta més fina, bé que la caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla) també era molt apreciada. La caoba d’Hondures es popularitzà arran de les importacions massives fetes pels britànics a partir de la seva colònia, actualment Belize, l’escut d’armes de la qual és justament presidit per una caoba que aixopluga la divisa “Sub umbra floreo” (‘Prosperem sota els arbres’).

Fou així com, a mitjan segle XIX, els molls de Londres esdevingueren el centre del negoci europeu d’importació de fusta noble: contínuament arribaven troncs de caoba de llocs com Hondures, Cuba, Costa Rica i Santo Domingo, mentre que la venda es feia als famosos salons de cafè de l’època. Durant segles, doncs, la caoba ha estat la fusta preciosa per antonomàsia.

Però n’hi ha altres, naturalment. Per exemple el banús o eben, que al capdavall, per tal de diferenciar la feina simplement utilitària del fuster de la feina delicada i artística del fabricant de mobles de qualitat, donà lloc al terme ebenisteria. Hom ha fet molts mobles de coromandel, el banús blanc africà (Diospyros quaesita),

i sens dubte no tants de banús negre, sigui de banús ver (D. ebenum) o de macassar (D. celebica), fusta cara i dura d’obrar, més apreciada per a fer talles artístiques.

Els diversos palissandres constitueixen una altra fusta recercada pels ebenistes. El palissandre negre del Brasil (Dalber- gia nigra) es comercialitza des de fa més de tres segles, i un altre palissandre brasiler (D. frutescens) fou la fusta preferida dels ebenistes clàssics francesos, especialment a l’època napoleònica. En total, una dotzena d’espècies de Dalbergia produeixen palissandre autèntic, amb la riquesa de colors, la bellesa de les fibres i les bones qualitats tècniques que el distingeixen. El palissandre encara es fa servir, en petites quantitats, en revestiments decoratius de mobles d’alta qualitat, i alhora troba una altra aplicació important en la fabricació d’instruments musicals. Combinant tots dos usos, alguns fabricants europeus fan pianos amb un acabat de palissandre. En temps passats, els pianos es feien de caoba massissa amb un generós acabat de palissandre, però actualment s’utilitzen finíssimes xapes de palissandre per a aplacar estructures fetes amb succedanis de caoba.

Una altra de les primeres fustes importades a Europa fou la de padouk (Pterocarpus), bonica i altament decorativa, de categoria comparable a la caoba o al tec. Esdevingudes famoses en la fabricació de mobles i en l’artesania d’armaris, les fustes de padouk són molt demanades pels ebenistes, pels tallistes, pels parquetistes i pels constructors de vaixells. Les millors són P. dalbergioides, una de les fustes tropicals més recercades, P. osun i P. soyauxii, espècies africanes excel·lents per a fer mobles i recobriments decoratius, i l’amboina o padouk rosa (P. indicus), d’un bellíssim to rosat, una de les fustes d’ebenisteria més clàssiques, pròpia de les Filipines —hi és l’arbre nacional— i de Malàisia, Indonèsia i Papua Nova Guinea. Avui dia els mobles massissos de fusta noble tropical són un luxe privatiu. La reproducció de mobles d’estil, fabricats segons els dissenys tradicionals de Chippendale, per exemple, es fa amb fustes més barates, tenyides perquè semblin caoba. L’aglomerat o el contraplacat s’utilitzen per a fer l’estructura del moble, que es revesteix d’una fina làmina de fusta preciosa. I és que, amb la galopant recessió de la selva equatorial, cal valorar més que mai les seves atractives fustes per tal d’utilitzar-les amb moderació, com els materials preciosos que són. Els mobles de fusta preciosa i massissos de debò ja són cosa de museu.