Milions de persones d’arreu del món tenen a la boca en aquest mateix moment un producte del Yucatán. Milions de persones, en efecte, masteguen xiclet, una goma plàstica elaborada amb el làtex d’un arbre de la selva mesoamericana. I més milions encara roden sobre una altra goma igualment originària de la selva neotropical, perquè circulen amb vehicles proveïts de pneumàtics fets de cautxú vulcanitzat, és a dir, fets amb làtex d’un altre arbre de la selva plujosa, en aquest cas de la pluviïsilva amazònica. Pneumàtics i xiclets: elements emblemàtics, potser com cap altre, de la concepció nord-americana de la vida moderna. I, tanmateix, res de nou per als americans de tota la vida: els maies pre-colombins ja coneixien la goma de mastegar i jugaven a pilota amb boles de cautxú d’hule… Xiclet, al capdavall, és una paraula que prové del nàhuatl.
Els “chicleros”, proveïts de matxets i de recipients de cautxú —els clàssics eren fets amb làtex d’hule (Castilla elastica), la moràcia fornidora del primer cautxú que conegueren els europeus, i que donà nom a la primera tela impermeabilitzada—, recorren la selva mesoamericana en cerca del “zapote” o “sapodilla” (Manilkara [=Achras] zapota), un arbre de la família de les sapotàcies. Mitjançant incisions (el “calado”), fetes normalment de bon matí, quan la humitat és més alta, fan escórrer cap a la bossa, en un sol dia, fins a 35 kg de làtex —el xicle— per arbre; no podran tornar-hi fins al cap de sis o set anys, i fer en total tres o quatre explotacions d’un mateix arbre, com a màxim. A la selva mateix, la collita del dia és primer bullida fins que només presenta un percentatge d’humitat precisament del 33%, després solidificada en blocs, i finalment enviada als centres d’expedició.
El xiclet comercial a penes té un 15-20% de xicle: la resta són colorants, edulcorants, aromatitzants, etc., i, sobretot, altres làtexs succedanis. Hom recorre,
en efecte, al làtex d’altres espècies semblants i de la mateixa regió (Manilkara achras, M. chicle, M. inundata), de balata amazònica o de Trinidad (M. bidentata), de difolis (Dipholis stevensonii) i en especial de jelutongs (Dyera costulata, D. lowii), apocinàcies malaies que permeten de fabricar els xiclets inflables. En tot cas, moltes d’aquestes espècies són objecte de conreu, de manera que la imatge dels “chicleros” bosqueters esdevé cada cop més rara.
Per cert que el làtex de balata (Manilkara bidentata [=Mimusops balata]) té altres usos prou interessants, des de la fabricació de pilotes de golf fins a la indústria dels plàstics. De fet, és més dura que el xicle i no es dilata amb l’escalfor. Per això té aplicacions en la fabricació d’estris industrials, com corretges de transmissió o cintes transportadores, terrenys aquests que comparteix amb un altre làtex cèlebre, el de la gutaperxa (Palaquium gutta), sapotà- cia malaia molt conreada actualment a les illes de la Sonda i les Filipines. Els làtexs de balata i de gutaperxa no tenen rival com a aïllants, i és per això que, fins a la invenció dels plàstics, tots els fils elèctrics n’estaven recoberts (els que són a prova d’aigua, encara n’estan avui dia).
Precisament la impermeabilització de teixits fou el primer ús del làtex d’hule, ja esmentat, i també un dels primers d’un altre làtex americà, el fornit per una espècie arbòria amazònica que en deixava llagrimejar gotes que queien de les fulles i dels troncs ferits, raó per la qual els indígenes l’anomenaven “caà-uchú” (és a dir, arbre ploraner). Aquest làtex del cautxú, ric com cap altre en isoprè, una substància fortament elastomèrica, també servia per a esborrar els traços de llapis sobre el paper, raó per la qual fou de primer conegut amb el nom de goma d’esborrar o, en anglès, “rub out” o “rubber”. A la primeria del segle XIX ja es feien molts objectes impermeables de cautxú —seguint la tècnica posada a punt per l’escocès Charles Macintosh (1766-1843)—, tots amb el defecte de deformar-se amb l’escalfor i de fer-se trencadissos amb el fred. El panorama canvià en sec quan, l’any 1839, el nord-americà Charles Goodyear (1800-60) inventà —simultàniament amb l’anglès Thomas Hancock (1786-1865)— el procés de vulcanització: tractant el cautxú amb sofre i en calent (130-140°C), es polimeritza encara més l’isoprè, i alhora els enllaços fets pel sofre li donen una estructura tridimensional, amb la qual cosa hom aconsegueix una nova substància discretament elàstica, mal·leable però no pas plàstica, molt adherent, resistent a l’aigua i als dissolvents orgànics, i susceptible de ser emmotllada i de conservar permanentment la forma. Goodyear morí carregat de deutes, sagnant paradoxa, perquè havia obert el camí a la fabricació dels pneumàtics, accessori capital, pocs anys després, per al desenvolupament de la indústria de l’automòbil.
Plantació d'arbre de cautxú, a Illa Phuket (Tailàndia).
Corel - Antti Viitala
L’arbre del cautxú típic —o cautxú de Pará, per oposició al cautxú de Panamà, que fóra l’hule ja comentat— és una euforbiàcia del gènere Hevea, vulgarment anomenada “seringueira” al Brasil, o directament hevea. La “seringueira” pròpiament dita és H. brasiliensis, amplament difosa, de manera espontània, per les conques de l’Amazones i de l’Orinoco, bé que també forneixen un cautxú d’acceptable qualitat H. benthamiana i H. guianensis. Són arbres enormes (20-40 m), amants dels sòls ben drenats, capaços de viure fins a dos-cents anys. No s’acaba de saber exactament com i per què produeixen el làtex aquests arbres, però el cas és que, convenientment incisos, no paren de degotar durant hores i hores. Quan les ferides cicatritzen, els “seringueiros” —que són els extractors de làtex de les hevees espontànies amazòniques— o els cultivadors asiàtics de les hevees plantades en fan de noves, de manera que l’escorça dels arbres vells queda completament esgrafiada d’escarificacions.
El làtex acabat de recol·lectar és una emulsió de saba, terpens (entre els quals l’isoprè), proteïnes, midó i aigua. A peu d’arbre, hom en fa una bola que, travessada per un ast, se sotmet a l’acció d’una foguera. Se’n desprèn aleshores un fum dens, fet de creosota, àcid acètic i brea, i en queda la massa politerpènica, el cautxú cru pròpiament dit (“borracha”, per als brasilers). Aquestes boles de cautxú cru, grosses de 60-90 kg, són la primera matèria que arriba als centres d’expedició. Boles isoprèniques que la indústria química ha après a substituir per materials diversos de síntesi (neoprè, butadiè polimeritzat, etc.), sense que l’autèntic cautxú hagi estat desplaçat del mercat, ni de bon tros: la producció a la conca amazònica, sempre a partir d’arbres espontanis, és actualment molt baixa (1% del total mundial), però les plantacions del sud-est asiàtic, i fins de l’Àfrica occidental cobreixen 5 milions d’hectàrees i forneixen anualment 6 milions de tones de cautxú cru, el 70% de les quals esdevenen pneumàtics. Ara, que les vicissituds i els sofriments lligats a l’extracció del làtex i al conreu de les hevees és una altra història. Una altra història que mereix ser relatada.