Els pingüins veritables s’han extingit. Els ocells que avui dia monopolitzen aquest nom són els pingüins australs, esfenisciformes propis de les aigües meridionals de l’hemisferi sud. El genuí pingüí del nord, en canvi, era un àlcid també incapaç de volar, un caradriforme parent de gavines, gavots i frarets. La tarda del 3 de juny de 1844 els pescadors islandesos Jón Brandsson, SigurDr Islefsson i Ketil Ketilsson en capturaren els darrers exemplars, els últims individus d’una espècie que pocs anys abans criava en colònies de milers d’individus en illots circumpolars allunyats de la costa.
El nom de pingüí té el seu origen en els termes gaèlics “penn gwyn”, que signifiquen “cap blanc”, i que feien referència a la taca blanca que els adults del pingüí del nord (Pinguinus impennis) lluïen en època de cria davant dels ulls. Posteriorment, els mariners britànics van fer extensiu el nom a ocells que van trobar a les mars australs i que, per la mida, l’aspecte i el plomatge, amb el coll i el dors negres i el ventre blanc, i fins i tot en la seva manca d’habilitat per desplaçar-se sobre terra ferma, els recordaven fidelment el “penn gwyn” de les mars boreals (o “penguin”, en ortografia anglesa moderna). Per això els transferiren el nom. I també per això el nom no s’extingí amb la desaparició de l’espècie originària.
Tots els àlcids actuals poden volar. Baten les ales amb singular rapidesa, com els ànecs. La majoria d’espècies també utilitzen les ales per a nedar per sota l’aigua, cosa que fan amb molta habilitat i que els permet capturar peixos a mar oberta. El pingüí del nord no volava pels aires, però havia perfeccionat tant la tècnica del vol subaquàtic que més que no pas ales semblava que tenia aletes. El seu cos era allargat, però gros i pesant per poder-se submergir més fàcilment. Les potes, fortes, tenien una posició molt endarrerida en el cos, i havien esdevingut un timó perfecte; obligaven l’ocell, però, a mantenir-se dret o bé ajagut quan es trobava a terra ferma, per on caminava amb força dificultat: el pingüí del nord era un ocell maldestre.
El pingüí del nord compartí amb els humans una història de desamor. Hi ha força indicis que alguns mil·lennis enrere, el pingüí del nord havia arribat a estar present a la Mediterrània i en altres zones d’aigües càlides, però la seva vulnerabilitat davant dels predadors terrestres el devia eradicar dels llocs més accessibles i humanitzats. Cap al final del segle XVI, amb el gran desenvolupament de la navegació, les poblacions viables romanents havien quedat arraconades a Islàndia i a Terranova. Aleshores es tractava d’un ocell encara localment abundant. Tant, que els llibres de navegació el citaven com l’indicador més segur de la disposició del Gran Banc de Terranova.
La colònia més gran coneguda es trobava a l’illa de Funk, a Terranova; es calcula que hi devien criar unes 100 000 parelles. Tractant-se d’un ocell de gairebé 5 kg de pes i absolutament maldestre a terra ferma, aviat els mariners i pescadors del Gran Banc van començar a capturar-lo a l’engròs, ja que els fornia vianda fàcil d’obtenir i ous frescos. Però les captures van anar més enllà. Semblava que aquella gran colònia podia admetre qualsevol explotació i se’n podia recuperar naturalment, sense esforç aparent. La realitat era molt diferent.
Com la majoria d’ocells marins, els pingüins tenien una estratègia de regulació de la població que retardava l’efectivitat de l’edat reproductora diversos anys, sovint força més enllà de la maduresa sexual. Això feia que hi hagués un gran estoc d’individus joves, però ja fèrtils, esperant per a iniciar la cria tan bon punt hi hagués un espai buit a la colònia. És per això que, al començament, el forat demogràfic fet un any s’omplia ràpidament l’any següent amb els nous reproductors i la colònia tornava a semblar plena. Però com que s’atacaven els adults reproductors, es va tallar l’aportació de nous joves a l’estoc i la població va patir una davallada espectacular al cap de pocs anys.
Amb el temps, la situació va anar empitjorant. Primer, les visites esporàdiques es van anar fent regulars. Al cap de poc, els mateixos pescadors van construir petits refugis i feien estades de diverses setmanes a l’illa. Finalment, els cossos dels pingüins ja no serviren només com a aliment, sinó que eren utilitzats com a esquer per a pescar. Premsant-los, aviat n’extragueren el greix i, posteriorment, fins i tot els utilitzaren com a combustible per a fer bullir l’aigua on escaldaven altres pingüins per a obtenir-ne les plomes que anaven destinades a omplir matalassos. La destrucció va ser tan gran que l’any 1800 la colònia pràcticament havia desaparegut. En poc menys de cent anys, el pingüí del nord passà de ser el marcador dels límits del Gran Banc a veure’s totalment eradicat de Terranova.
Quedà tan sols una petita població que es reproduïa en un illot al sud-oest d’Islàndia. Però la mala sort va voler que l’any 1830 aquell illot desaparegués sota l’aigua com a resultat d’una erupció volcànica. Les poques parelles que quedaven van refugiar-se en un altre illot, Eldey, a partir d’aleshores visitat repetidament pels pescadors que capturaven pingüins per a col·leccionistes i museus europeus i nord-americans: l’interès de científics i col·leccionistes va posar un preu altíssim als pocs exemplars que quedaven, els quals van esdevenir una peça cobejada pels pescadors de Terranova i, finalment, d’Islàndia. Els dos últims exemplars de pingüí del nord foren capturats la tarda del 3 de juny de 1844, juntament amb un ou que covaven. Segurament, el darrer ou: ningú, mai més, no ha tornat a veure un pingüí del nord amb vida.