Macaronèsia

El naturalista anglès Philip Barker Webb (1793-1854) estava fascinat per aquelles illes. Els trobava totes les gràcies. Per això es determinà a dotar-les d’un apellatiu comú prou elegant, que reflectís l’admiració que sentia per tanta bellesa i harmonia. Decidí de rescatar l’antiga denominació d’Illes Afortunades amb què ja figuraven als tractats clàssics: Macaronèsia (de “makaros”, que significa ‘feliç’, i “nesia”, que vol dir ‘illes’). A partir d’aleshores, les Canàries començaren a aparèixer als llibres naturalistes sota aquesta segona denominació recuperada, una apel·lació destinada a fer fortuna.

Tanta fortuna que, poc després, el botànic alemany Heinrich Gustav Adolf Engler (1844-1930) donà al terme una nova dimensió en emprar-lo per a denominar (1872) tota una suposada regió biogeogràfica, la que comprenia tant l’arxipèlag de les Canàries, com els de les Açores, les Selvagens i Madeira. Posteriorment, se n’amplià encara l’abast fins a incloure l’arxipèlag de Cap Verd i fins i tot la costa africana situada davant de les Canàries (Macaronèsia continental). Tots els naturalistes del món s’acostumaren a parlar de la regió macaronèsica com una àrea biogeogràficament coherent, i els geògrafs, en trobar pràctic aquell terme que agrupava les illes del tròpic atlàntic nord-oriental, n’acabaren de consagrar l’ús.

El mal és que, en realitat, el terme no té cap sentit biogeogràfic, i a més, ajuda a perpetuar llegendes il·lusòries sobre un origen comú de totes aquestes illes, que hom vol imaginar com el darrer relicte d’aquella Atlàntida fantàstica evocada pels darrers “Diàlegs” de Plató. De fet, ja l’any 1803, el naturalista i geògraf francès Jean Baptiste Bory de Saint-Vincent (1778-1846) havia publicat un mapa amb el perfil precís d’una Atlàntida hipotètica, estesa entre els paral·lels 12 i 40°N, els cims culminants de la qual eren, justament, els arxipèlags macaronèsics; suposava, sense cap fonament geològic, que el continent atlàntic s’havia enfonsat com un vaixell barrinat, tot deixant màstils i gallerets a flor d’aigua…

L’Atlàntida mai no ha existit. Les illes macaronèsiques no són continentals, sinó oceàniques. Són el resultat d’una activitat volcànica relativament recent en la dorsal atlàntica, bé que llurs sòcols poden tenir un cert caràcter continental, a vegades fins i tot sedimentari. A tot estirar, només les illes canàries de Lanzarote i Fuerteventura podrien tenir un origen continental. Les illes macaronèsiques són volcans i, com a tals, presenten un poblament biològic fill de colonitzacions més o menys atzaroses, però no pas relíquia de vincles geogràfics antics.

Aquestes illes comparteixen, és cert, alguns elements biològics. Però sobretot comparteixen exaltacions literàries i mites paleogeogràfics. De fet, ni al mateix regne biogeogràfic, no pertanyen. Així, mentre que les Açores, les Selvagens, les Canàries i Madeira són holàrtiques, les illes de Cap Verd són paleotropicals (un 54% de les seves espècies de plantes vasculars tenen aquest origen, per exemple). Més encara: Selvagens, Canàries i Madeira són holàrtiques mediterrànies i les Açores són holàrtiques eurosiberianes. Una anàlisi acurada de la fauna, de la flora i del paisatge ho posa clarament de manifest. Macaronèsia és, doncs, una bella designació sense cap valor biogeogràfic.

Però amb molt de sentit geogràfic i històric, ja s’ha dit. Són les illes atlàntiques que portuguesos i castellans descobriren i colonitzaren en el seu involuntari camí cap a les Amèriques, les avançades occidentals i meridionals de la civilitzacio europea. Sembla que les Açores ja foren avistades l’any 1317, però no fou fins l’any 1432 que Gonçalo Velho Cabral desembarcà a Santa Maria, l’illa més oriental i pròxima a la costa portuguesa, a la mateixa latitud de Sagres (37°N); vint anys després totes estaven ja colonitzades. Els portuguesos posaren el peu a Madeira per primer cop l’any 1420, gràcies al navegant João Gonçalves Zarco (que sembla que ja l’havia avistat el 1418), i l’any 1456, el venecià Alvise Ca da Mosto (1432-80) descobrí algunes de les illes de Cap Verd, que Diogo Gomes i el genovès Antonio da Noli (? 1419-? 66) acabaren d’identificar l’any1460.

Les Canàries foren incorporades a la corona de Castella entre el 1402 i el 1494, però no les descobriren els castellans. Conegudes ja pels geògrafs de l’antiguitat i posteriorment oblidades, foren redescobertes cap al final del segle XIII per navegants genovesos i, l’any 1312, el genovès Llancelloto Malocello desembarcà a l’illa de Lanzarote —que prengué el nom del seu ‘descobridor’—, bé que parlar de ‘descobriment’, com també passà després amb Amèrica, no deixa de ser un abús eurocèntric: quan hi arribà Malocello, totes les illes estaven ocupades per una nodrida població guanxe, perfectament establerta. Portuguesos i mallorquins tractaren d’instal·lar-s’hi sense èxit durant el segle XIV, fins que els normands Jean de Bethencourt (1360-1422) i Gadifer de La Salle conqueriren Lanzarote, Fuerteventura i El Hierro entre el 1402 i el 1406, la senyoria de les quals cediren a Enric III de Castella. Calgué quasi un segle, però, per a vèncer la resistència que els guanxes oposaren a la dominació castellana de tot l’arxipèlag.

Castellans i portuguesos transformaren profundament les illes macaronèsiques. Sobretot els portuguesos, ja que colonitzaren territoris fins aleshores inhabitats. Sembla que els descuits dels primers colonitzadors de les Açores provocaren alguns incendis gegantins en els boscos verges de les diferents illes, i sembla també que algun d’aquests focs durà mesos. És possible que fos així, ja que és lícit suposar que, en aquell moment, la massa boscosa era contínua i la capacitat dels escassos colons per a extingir el foc, molt baixa. Altrament, abans de l’arribada dels humans, els incendis forestals devien ser desconeguts en aquest arxipèlag eurosiberià i, per tant, ecològicament insòlits.

El cas és que el foc i l’arada capgiraren el paisatge macaronèsic. Per això és tan difícil saber quina extensió hi devien ocupar originàriament els boscos sempreverds d’origen terciari, les famoses laurisilves o “monteverdes”, dels quals només en resten retalls esparsos a les Açores, a Madeira i a les Canàries. Per contra, el nombre d’endemismes i notabilitats continua essent altíssim. De fet, Webb tenia raó: ‘macaronèsiques’, afortunades…