Situació
Vista aèria dels escassos vestigis d’aquest antiquíssim castell.
ECSA - J. Todó
Situat al cim d’un turó de 469 m, en un dels contraforts orientals de la serra del Montmell, damunt la plana baixa del Penedès, sobre l’església de Sant Sadurní. Sota el castell, cap a l’E, en la penya damunt la qual s’alça la fortificació, hi ha una gran balma.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF811775.
Des de darrere l’església de Sant Sadurní, al nucli vell de Castellví, s’agafa una pista i, poc després, tot seguint un corriol costerut ens enfilarem fins a arribar a un gran margalló; després cal tirar pel dret fins a la carena i al castell. (JBM)
Història
Aquest castell va ser el centre, juntament amb el Castellvell de Rosanes, d’un dels llinatges feudals més importants de la marca del Penedès, els Castellvell. El castell s’esmenta per primera vegada l’any 977, en ocasió d’una venda que feu el comte Borrell de Barcelona a Unifred, anomenat Amat, del castell de Sant Esteve. Anys més tard, el 990 els germans Calabuig i Guazamar van vendre el castell a un tal Sendred per 5 000 sous.
Tanmateix, el 1023 la fortalesa era dels comtes de Barcelona, Berenguer Ramon I i la seva muller Sança. Aquests vengueren a Guillem I de Castellvell, fill del difunt Amat, el castell i el seu terme, el qual es trobava als confins de la marca del comtat de Barcelona. Guillem posseí al mateix temps Castellvell de Rosanes, prop de Martorell, i aquests dos nuclis formaven la baronia de Castellvell. Guillem de Castellvell era també alhora senyor del castell de la Guàrdia de Montserrat. A mitjan segle XI la majoria d’aquest patrimoni va passar al fill de l’esmentat Guillem Ramon de Castellvell, per una venda que li feu la seva mare Adelaida el 1041 dels alous que hi havia al Castellvell de la Marca, Ventallols i Vallmoll, i els castells de Castellvell de Rosanes i de Voltrera (Abrera), situats al territori de Barcelona.
Una vegada mort Ramon de Castellvell, degué heretar el Castellvell de la Marca el seu fill Pere, mentre que Guillem, un altre dels seus fills, va passar a posseir el Castellvell de Rosanes. Els diferents castells, malgrat tot, no es van disgregar i els Castellvell van saber conservar el patrimoni unit. El 1152 era senyor de la baronia de Castellvell Guillem IV de Castellvell, casat amb Mafalda, filla segurament del comte Ramon Berenguer III. La jurisdicció del lloc passà al fill de Guillem IV, Guillem V el Jove, casat amb Balasqueta de Vilademuls, que testà el 1176 i deixà Castellvell de la Marca al seu fill Albert, que morí el 1205. Guillema, la seva germana, esdevingué senyora de Castellvell i es casà amb Guillem Ramon I de Montcada, vescomte de Bearn, i després amb el vescomte de Narbona Eimeric III.
D’aquesta manera Castellvell de la Marca s’integrà dins els dominis dels Montcada fins que la família s’extingí el 1309 amb Guillema de Montcada i tot seguit passà a Gastó d’Armanyac, vescomte de Fesensaguet i nebot de Guillema, i d’aquest als comtes de Foix. Posteriorment, el terme fou incorporat a la corona per Martí l’Humà. Tot i així, el rei Ferran el Catòlic ordenà al veguer de Vilafranca que restituís a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra, la baronia de Castellví de la Marca. Hi ha notícies que al segle XVII Castellví de la Marca era del senyor rei i així continuà fins al segle XIX.
Tant la fortalesa com la capella adjunta al final del segle XIII es degueren abandonar, motiu pel qual avui es troben en un estat deplorable. (SLIS)
Castell
Planta del castell i de la capella del seu costat.
J. Cruanyes i LI. Claver
Dins d’un recinte ampli s’alça la torre mestra circular, situada només 130 cm al nord de l’església. El diàmetre intern de la torre és de 220 cm, a la planta baixa. El mur, en aquest nivell, té un gruix de 165 cm. La seva alçada total és d’uns 10 m. A uns 5 m hi ha un petit relleix intern i uns 2,5 m més amunt un altre. Al cim, a uns 8,5 m, hi ha una obertura, de la qual es veuen els muntants fets amb pedres treballades. Sembla, però, que també hi havia hagut una obertura a peu pla, davant del mur de l’església; no sabem pas, però, si fou fruit d’una obra posterior.
L’aparell constructiu és molt irregular a la part baixa. Hi veiem pedres de mides diverses, unides amb un morter bastant dur. A la part alta, trobem uns carreus petits més treballats. En algun lloc hom pot veure restes d’un opus spicatum molt mal fet.
A la seva banda meridional hi ha adossada una construcció que fa, a l’interior, 210 m per 4, 50 m i té uns murs amb un gruix de 95 cm. Pot ésser que fos una cisterna o bé una dependència de la torre.
A una certa distància, tancant el turó, a la banda nord i est, hi havia un mur. Al costat nord és a uns 19 m, al costat est a uns 27 m. En aquesta banda occidental hi ha, així mateix, restes d’una torre d’angle, de tres quarts de cercle, on veiem encara fragments de diverses espitlleres. El mur té un gruix de 75 cm. Aquesta torre angular tenia un diàmetre intern de més de 350 cm. Ara es conserva en una alçada de només 120 cm.
La datació d’aquests edificis és difícil, ja que no hi ha cap element prou diferenciador i distintiu. La torre mestra, l’element més notable, o bé pot ésser d’una època força reculada, propera a l’any 1000, potser amb alguns canvis posteriors, o bé pot ésser fruit d’una reconstrucció dels darrers segles medievals. (JBM)
Bibliografia
- Rafanell, 1959, pàgs. 13–18
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 636–641
- Araguas, 1979, pàg. 211
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 124
- Llorac, 1983, pàgs. 164–165 i 239–240
- Buron, 1989, pàg. 31