Sant Sadurní de Castellví o de la Marca (Castellví de la Marca)

Situació

Aspecte que ofereix l’absis d’aquesta església, ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues.

ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver

És situada a l’antic poble de Castellví de la Marca, avui dins el veïnat de les Casesnoves de la Riera.

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF815771.

Des de Vilafranca cal agafar la carretera de la Múnia (7 km), punt des del qual es va a Castellví de la Marca (uns 3 km), on es troba l’església envoltada pel fossar de la parròquia, al sector de l’absis. (SLIS)

Història

L’església degué ésser construïda a mitjan segle XI per tal de substituir la capella castellera de dalt del turó. Hom té notícies que s’hi celebrà un judici el 12 de juliol de 1066, el qual se solucionà d’acord amb la llei visigòtica. Aquest any van reunir-se sota el porxo de l’església de Sant Sadurní el senyor Bonfill Guillem i Sicardis, la seva dona, amb una junta de prohoms de Castellví, per tal de resoldre un cas d’instigació d’adulteri. Aquesta església fou profanada al final del segle XI i el 1101 el bisbe de Barcelona. Berenguer Folc, consagrà de nou l’església sota l’advocació de sant Sadurní. El 1293 Mir de Castellví i altres homes del terme, en nom propi i del de tots els parroquians de l’església parroquial de Sant Sadurní i amb el consentiment del rector, van donar a la capella del castell de Castellvell de la Marca diversos censos perquè s’hi instituís un prevere i hi celebrés missa cada dia. El patronat el tingué Mir de Castellví i els seus hereus de la casa Ribafort.

Acta de consagració de Sant Sadurní de Castellví de la Marca (29 d’abril de 1101)

Berenguer, bisbe de Barcelona, consagra l’església de Sant Sadurní de Castellví de la Marca, situada dins la diòcesi de Barcelona, al Penedès, i li assigna les trenta passes per al cementiri i els delmes i les primícies del terme parroquial. Els senyors del castell i els seus vicaris ho confirmen. S’assenyala el cens anual que ha de pagar a la seu episcopal.

"Quemadmodum ex Ade latere creata dicitur Eva, ita nichilominus ex latere Christi formata creditur Ecclesia, cui tamquam proprio capiti catholica fide compaginata licet una per universum orbem esse credatur Ecclesia tamen ista corporalis quae umbra est future veritatis localiter ad concionandos fideles populos ex precepto Dei et auctoritate scripturarum a fidelibus construitur et pontificum consecratione decoratur. Quocirca venerabilis Berengarius Barchinonensis sedis episcopus non inmemor quante beatitudinis sit dignum domum Deo edificare et corporis eius ac sanguinis consecrationi habitaculum preparare, ad honorem Dei ecclesiam consecrare, disposuit in memoriam invictatissimi Christi martiris atque pontificis Saturnini in diocesi Barchinonensi, in Penitense, infra terminum Castri Vetuli de ipsa Marcha. Quam profanatam ecclesiam idem episcopus religiose consecrans consignavit atque condotavit cimiterium in circuitu prescripte ecclesie ut iustitia exposeit triginta ecclesiasticorum passuum ac idem cimiterium sub ea emunitate corroboravit, ut si quis ab hodierno die et tempore aliquem vel aliquid alicui invaserit, vel quacumque rapacitate tulerit, comes scilicet vicecomes seu cuiscumque ordinis nobilis persona vel mediocris, sive minima, infra prescriptos terminos cimiterii compositione malignitatis legitime facta, sacrilegium pro emunitate loci iuxta kanonum censuram incurrat et in excommunicatione permaneat donec iudicio Barchinonensis pontificis aut eiusdem sedis clericorum compositione proelata prescripte ecclesie et conquerentibus satisfaciat. Habet itaque terminos predia unde prefate ecclesiae decime et primitie conferuntur; a parte orientis in ipso Cigar, et pervadit subtus ecclesiam de Ripa Grossa, sive ad ipsam Olivariam, et vadit in ipsa via unde veniunt parochiani de Palacio ad ecclesiam et usque in torrentem; a meridie in ipso torrente Castri Vetuli unde currit aqua; ab occiduo in spelunca de Telvire et vadit per ipsas planas usque ad Podium Rotundum, et vadit per alodium Bonifilii Guitardi sive ad ipsum fornacem; a circio in vertice superiorum montium. Hoc autem totum sicut superius dictum est nos seniores et vicarii prenominati castri qui sumus inferius subscripti et firmanti pro redemptione animarum nostrarum et parentum nostrorum tam vivorum quam mortuorum predicte ecclesie laudamus et confirmamus in perpetuum et addimus ut ipsa ecclesia de omnibus alodiis que inde habet vel largitione fidelium in antea adquisierit, decimas habeat et accipiat in propio absque ulla contrarietate omni tempore. Dabit autem prefata ecclesia nostre sedi annuatim pro censu solidos tres minus duos denarios. Ipsa die consecrationis Miro Petri presbiteri dedit prefate ecclesie totum suum alodium et vineas videlicet quidquid habebat vel habere debebat infra terminos Castri Vetuli. Auctoritate quoque pontificali quecumque iuris prefate erant vel esse debebant vel in futurum Deo propitio erat adquisitura eidem in perpetuum confirmavit et sub anathematis interpositione inde aliquid auferre vel minuere vel eius iustitiam celare prohibuit.

Actum est hoc tertio kalendas maii, anno dominico incarnationis centesimo primo post millesimum.

+Berengarius Barchinonensis episcopus. Sig+num Ermengaudi archidiaconi. Sig+num Berengarii levite et capitis scholarum. Sig+num Petri presbiteri et primicherii. Sig+num Bertrandi levite. Sig+num Ardecius levita. Sig+num Guillelmi de Castro Vetulo. Sig+num Amati quem vocant Dorcha eius fratris. Sig+num Petri Minoris de Bacnariis. Sig+num Arnalli Petri eius filius. Sig + num Guilelmi Mironis vicarii. Sig + num Bertrandi Guillermi de Olibana. Sig + num Berengarii Cocani. Nos omnes qui hec laudamus et firmamus.

Sig + num Guillelmi levite, qui hoc scripsit die et anno quo supra."

[O]: Perdut.

A: Còpia del segle XVIII: ADB, Liber dotaliarum, VII, folis 282-283v.

a: S. Puig: Episcopologio, Barcelona, 1929, ap. LIX, pàgs. 401–402, ex A.

b: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 265, pàgs. 1079-1081.


Traducció

"Així com es diu que Eva va ser creada d’una costella d’Adam, així nogensmenys es creu que l’Església fou formada del costat de Crist; unida a Ell com al seu propi cap per la fe catòlica, encara que creiem que aquesta església corporal, que és una ombra de la veritat futura, és única en tot l’univers, tanmateix, per manament de Déu i per l’autoritat de les escriptures, és construïda d’una manera local pels fidels i és dignificada per la consagració dels bisbes per tal que puguin aplegar-s’hi els pobles creients. Per això el venerable Berenguer, bisbe de la seu de Barcelona, recordant la immensa felicitat que ocasiona edificar per a Déu una casa digna i preparar una estança per a la consagració del seu cos i de la seva sang, disposà de consagrar una església en honor de Déu, en memòria de l’invicte màrtir de Crist i bisbe Sadurní, dins la diòcesi de Barcelona, al Penedès, dins el terme de Castellví de la Marca. I el mateix bisbe, en consagrar religiosament l’esmentada església que havia estat profanada, consignà i concedí un cementiri de trenta passes eclesiàstiques al voltant d’aquesta església, tal com requereix la justícia, i confirmà aquest cementiri sota tal immunitat que, si a partir del temps i del dia d’avui algú volia apoderar-se d’algú o dels béns d’altri dintre dels termes sobredits del cementiri, o bé ho arrabassava amb qualsevol mena de rapte —ja sigui comte, o vescomte, o una persona noble de qualsevol ordre, o bé d’estament inferior, o de la més baixa categoria—, després de fer l’esmena legítima per la seva malifeta, que sigui considerat sacríleg segons la censura dels cànons a causa de la immunitat del lloc, i que resti sota la pena d’excomunió mentre no satisfaci adequadament a judici del bisbe de Barcelona o dels clergues d’aquesta seu pagant prèviament l’esmena a l’esmentada església i als qui la reclamin. L’esmentada església té els seus termes i predis pels quals li són pagats els delmes i les primícies: a la banda de llevant el terme comença a Sitjar, passa pel costat de l’església de Riba Grossa i per l’Olivera i segueix el camí per on van a l’església els parroquians de Palau, fins al torrent; a migjorn termeneja amb el torrent de Castellví, d’on prové l’aigua; a ponent el terme comença a l’espluga de Telvira, va per les planes fins a Puig Rodó i continua per l’alou de Bonfill Guitard fins a la fornal; a tramuntana termeneja amb el cim de les muntanyes superiors. Tot això, tal com ha quedat escrit més amunt, els senyors i els vicaris de l’esmentat castell, que ho hem subscrit i signat al capdavall, ho concedim i confirmem per sempre a l’esmentada església per a la redempció de les nostres ànimes i les dels nostres parents tant vius com difunts, i hi afegim que l’esmentada església tingui i rebi en propietat, per sempre i sense cap contradicció per part de ningú, els delmes de tots els alous que té en aquest lloc o que hi pugui adquirir més endavant per donació dels fidels. L’esmentada església donarà cada any com a cens a la nostra seu tres sous menys dos denaris. El mateix dia de la consagració, Mir Pere, prevere, donà a l’esmentada església tot el seu alou i unes vinyes, o sigui, tot el que tenia o havia de tenir en els termes de Castellví. A més, el bisbe, amb la seva autoritat pontifical, li confirmà per sempre que tot allò era o havia de ser del dret de l’esmentada església o que pogués adquirir en el futur amb l’ajuda de Déu, i prohibí sota l’amenaça de l’anatema treure’n res o fer-ho minvar o ocultar els seus drets.

Això ha estat fet el dia tercer de les calendes de maig, l’any mil cent u de l’encarnació del Senyor.

Berenguer, bisbe de Barcelona. Signatura d’Ermengol, ardiaca. Signatura de Berenguer, levita i cabiscol. Signatura de Pere, prevere i primicer. Signatura de Bertran, levita. Signatura d’Ardeci, levita. Signatura de Guillem de Castellví. Signatura d’Amat, anomenat Dorca, germà seu. Signatura de Pere Mir de Banyeres. Signatura d’Arnau Pere, el seu fill. Signatura de Guillem Mir, vicari. Signatura de Bernat Guillem d’Olibana. Signatura de Berenguer Conà. Tots nosaltres ho aprovem i confirmem.

Signatura de Guillem, levita, que ho ha escrit el dia i l’any abans esmentats."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

A partir del segle XVII a l’església de Sant Sadurní es realitzaren força reformes. El 1679 es va construir el porxo de l’entrada i també es feren reformes als segles XVIII i XIX. En quedar el lloc bastant aïllat s’optà per fer una nova església en un indret més ben comunicat; al sector anomenat Masets dels Cosins fou bastida el 1925 la nova església parroquial de Sant Sadurní, d’un estil neogòtic.

La primitiva església romànica restà tancada i fou malmesa a la dècada dels anys trenta pels fets revolucionaris que es produïren. Finalment, l’antic temple fou venut el 1947 a un particular i a partir del 1990 s’han fet tràmits perquè passi a propietat municipal. (SLIS)

Església

Planta de l’església, molt alterada per ampliacions successives.

J. Cruanyes i LI. Claver

Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un curt arc presbiteral. L’absis és ornamentat exteriorment per un fris d’arcuacions, sota un ràfec bisellat, dividides per dues lesenes, en tres sèries de quatre arcuacions, al centre de cadascuna de les quals s’obre una finestra de doble esqueixada.

L’aparell d’aquesta part de l’edifici és de carreus irregulars i poc polits, disposats molt uniformement, d’acord amb les formes constructives de la fi del segle XI o del començament del segle XII.

Aquesta estructura original fou profundament modificada amb diverses ampliacions i reformes, les quals, en el seu estat actual, és difícil de destriar si podien pertànyer a estructures originals, més o meys modificades. Així, al costat nord s’afegí una nau, datable entre els segles XIII i XIV, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, sense absis diferenciat, oberta a l’església original mitjançant dos arcs formers de perfil apuntat, i acabada a ponent per un tram de volta de creueria. Més tardanament, al nord d’aquesta segona nau s’afegiren tres capelles de planta quadrada, avui en estat ruïnós.

La porta, en arc de mig punt adovellat que arrenca de dues impostes, és situada al mur sud, i és precedida per un atri obert amb un gran arc apuntat situat entre les edificacions afegides a ponent i el campanar. Aquest és una torre prismàtica, amb coberta piramidal, i un sol nivell de finestres, en arc de mig punt, a la part alta; és adossada a l’angle sud-est de la nau, i és de factura netament tardana. (JCR-LICS-JAA)

Pica

Procedent d’aquesta església, al jardí situat als voltants de l’actual parroquial de Sant Sadurní (les Cases noves de la Riera) es conserva una pica baptismal en estat fragmentari. Dels tres trossos que en resten, dos corresponen a la totalitat de la base i el tercer a una part del vas. Gràcies a una fotografia de Josep Mas feta l’any 1921 podem saber com era la seva forma originària: quadrangular, amb els angles arrodonits i els costats un xic ondulats, molt semblant en estructura a la pica de Sant Jaume dels Domenys.

Les seves mides aproximades, tot partint dels fragments conservats, devien ser les següents: 104 cm de diàmetre exterior i 84 cm de diàmetre interior a la boca; 60 cm d’alçada, que podria arribar als 100-110 cm si comptem amb el peu sobre el qual anava muntada; la profunditat del vas devia fer uns 36 cm i el diàmetre de la base 60 cm.

La decoració es reduïa a un bordó d’uns 5 cm d’ample que emmarcava la boca i una sanefa de 5*cm d’ample formada per un seguit de petites piràmides o puntes de diamant (els fragments conservats encara mostren una part d’aquesta decoració). L’interior del vas era de parets rectes i fons pla, en el centre del qual hi havia una concavitat circular de 22 cm de diàmetre per 6 de fondària.

En l’inventari dels béns mobles existents a les esglésies del bisbat de Barcelona, realitzat per Trens l’any 1926, surt esmentada aquesta interessant pica, que pocs anys després seria destrossada.

L’any 1962 Jaume Rafanell en localitzava quatre dels fragments entre les runes dels voltants de la rectoria, un dels quals avui resta perdut. Fruit d’aquesta troballa publicà un interessant article (Rafanell, 1962) on descriu aquesta peça tot basant-se en la fotografia de Josep Mas esmentada abans. Segons ell la pica es trobava situada vora el cor de l’església romànica de Sant Sadurní, però durant els anys 1934 i 1936 fou trossejada (vegeu annex en aquest volum). (ECO-XVT)

Bibliografia

  • Rafanell, 1959, pàgs. 20–23
  • Cruañes i Oliver, 1980, pàg. 22
  • Virella i Bloda, 1982, pàg. 124
  • Llorach, 1983, pàgs. 166–167
  • Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 41–42