Castell de Fontanilles

Situació

Un aspecte de les ruïnes del castell, amb un pany de mur, que permet de veure perfectament l’aparell amb què fou construït.

F. Baltà

Les cases del poble de Fontanilles s’escampen, sense formar un nucli gaire ordenat ni compacte, per la carena i el vessant oriental d’un serrat, entre dos pujols separats per una minsa depressió. Al cim del puig més septentrional hi ha l’església parroquial de Sant Martí. El turó situat vers migdia és anomenat el Castell o, més correntment, el Castellot pels habitants de la rodalia. El camí que hi puja s’anomena “carrer del Castell”. Al seu damunt uns testimonis avui insignificants d’edificació antiga han originat aquests topònims.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG090510.

A Fontanilles, hi porta una carretera local que surt de la comarcal de Palafrugell a Viladamat (entre Pals i Torroella de Montgrí), la qual és ben senyalitzada. Hi passa també el camí veïnal, ben transitable, de Fontclara a Gualta.

Història

L’any 959 el comte Gausfred d’Empúries confirmà solemnement a un magnat de nom Riculf una gran quantitat de possessions escampades pels comtats d’Empúries i Peralada, les quals consta que li havien estat donades pel rei Lluís IV. Una d’aquestes propietats es trobava a la “villa Fontanilias, casas, curtes, ortos, terras, vineas, cultum vel incultum…”

L’any 965 fou consagrada l’església de Sant Martí de Fontanilles. Les notícies posteriors sobre el lloc es refereixen, en una bona part, a l’esmentada església. No hi ha referències documentals sobre l’existència d’un castell a Fontanilles que es poguessin relacionar amb les restes del Castellot. Tanmateix, les escasses romanalles de murs antics en aquest indret demostren que hi hagué alguna obra de fortificació, probablement un petit castell, o bé una força o una guàrdia.

Malgrat la seva modesta elevació —uns 40 m d’altitud-— el lloc és dominant vers sol ixent, damunt la plana d’inundació regada pels cursos inferiors dels rius Daró i Ter, amb el mar —i les illes Medes— al fons.

Castell

A la part superior del puig del Castell o el Castellot hi ha alguns fragments de murs i altres vestigis que, per la seva poca entitat, no permeten de fer-se una idea aproximada de la planta, ni d’altres característiques de les edificacions que s’hi dreçaren. Aquests rastres es troben, principalment, als costats de llevant i de migdia del planell del turó. Hi apareixen, entre la vegetació i molt colgats de terra, trams de fonaments i alguns fragments constructius, gairebé tots de poques pedres lligades amb morter.

Al cantó nord-est del planell, al seu marge, resta un mur d’uns 10 m de llargada que es manté en uns 2 m d’alçada màxima, la qual és irregular. S’afegeix a un reduït fragment, de poca alçada, d’una torre de planta circular. Els murs són de poc gruix i l’aparell és de pedres petites, només desbastades, disposades irregularment i amb l’argamassa molt visible. Sembla correspondre, hipotèticament, a una construcció baix-medieval o d’època encara posterior.

Vers l’extrem sud-est del planell hi ha un conjunt de vestigis, amb basaments de murs que sobresurten poc del terreny. El parament és ben visible en dos fragments de llenços que formen cantonada, dreçats sobre la roca natural. Es mantenen en una alçada màxima poc superior a 1 m. Hi ha altres trams de murs, de força llargada, però que conserven molt poques filades, que formen continuïtat amb aquests. El seu aparell és de petits carreus allargats i estrets, de pedra sorrenca, tallats a cops de martell i sense poliment, els quals coexisteixen amb petits blocs més desbastats; i la tendència a disposar-los en filades regulars només s’aconseguí en part. L’angle és fet amb carreus molt més grossos, força ben escairats, sense un poliment gaire curós, col·locats al llarg i de través. Les pedres són lligades amb morter de calç, però molt barrejat amb fang.

Per les seves característiques aquests paraments semblen correspondre a una construcció medieval dels segles XI o XII.

Bibliografia

  • M. Isabel Simó i Rodríguez: Aportación a la documentación condal catalana (siglo X), Miscelánea de estudios dedicados al profesor Antonio Marín Ocete, tom II, Universitat de Granada, Granada 1974, pàg. 1028.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 201.