Situació
Vista exterior de l’església amb la façana de ponent. Es tracta d’una construcció tardana.
F. Tur
L’església parroquial de Sant Romà destaca al bell mig del poble de Llabià, al punt més alt del seu reduït nucli habitat. L’emplaçament del poblet en un pujol envoltat gairebé del tot per la plana motiva que —malgrat la seva escassa elevació— des de l’indret hom domini amplis panorames sobre una gran part de la comarca. Als peus del turó, vers el sud-oest, hi ha la conca del desaparegut estany d’Ullastret, convertit en conreus, dels quals emergeix el puig de Sant Andreu, on hi ha les excavacions del gran poblat ibèric i el seu museu monogràfic.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG074520.
Hom pot arribar a Llabià per una curta carretera que surt de la carretera local de Canapost a Serra de Daró, prop d’aquest darrer poble. Altres camins hi porten des de Gualta i des de la carretera de Parlavà a Torroella de Montgrí. La clau de l’església és guardada en una casa del mateix poble i també a la rectoria de Gualta.
Història
Entre les propietats confirmades pel comte Gausfred l’any 959 a Riculf, en els comtats d’Empúries i Peralada, que li havien estat donades pel rei franc Lluís d’Ultramar, hi havia un alou “in vila Libiano”.
L’església de Llabià figura entre els nombrosos drets i possessions que la comtessa Ermessenda restituí al bisbe de Girona Berenguer Guifré; el document és datable entre els anys 1050 i 1058.
En l’acta de consagració de la basílica de la canònica augustiniana de Santa Maria d’Ullà, de l’any 1182, figuren confirmades com a possessió de l’esmentat priorat diverses esglésies parroquials d’una extensa rodalia immediata al dit monestir. Entre aquestes esglésies hi ha la de Sant Romà de Llabià.
Les Rationes decimarum que s’han conservat de les diòcesis catalanes daten dels anys 1279 i 1280. Són relacions de les esglésies amb la taxació de la dècima —la desena part dels fruits i de les rendes dels beneficis eclesiàstics—, que era la contribució que se’ls exigia per al sosteniment de les croades. A la llista del 1279 no apareix l’església de Llabià. En canvi hi figura el 1280, però s’hi observa que les seves rendes no arribaven a la quantitat mínima per a pagar la dècima: nichil, quia non attingit ad summam.
El terme de Sant Romà de Llabià és esmentat l’any 1311 com a límit del feu de Celsà i Velloses (llocs de l’actual municipi d’Ullastret). L’any 1316 el comte Malgaulí d’Empúries redimeix del bovatge el lloc i la parròquia de Sant Romà de Llabià.
En les llistes de parròquies de la diòcesi gironina de l’any 1362, del final del segle XIV i de temps posteriors, hi figura Sant Romà de Llabià. Aquesta església ha mantingut fins avui la seva categoria parroquial.
Església
L’església de Sant Romà de Llabià és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual és molt ample i alt. De fet, tot el conjunt de l’edifici destaca per la seva notable alçada i esveltesa. La volta de la nau és apuntada i seguida. L’absis s’obre a la nau per un simple plec de mig punt; la seva volta és de quart d’esfera. A l’interior el nivell d’arrencada de les voltes és senyalat per una cornisa correguda, de quart de cercle incurvat, element que manca als paraments externs.
Hom entra al temple per la portada situada al frontis. És d’un arc de mig punt, de gran dovellatge, extradossat per una arquivolta, a manera de guardapols incurvat, el qual s’inicia en dues mènsules esculpides. Aquestes mènsules, força prominents, representen testes humanes, però només tenen els rostres esculpits amb trets força esquemàtics; la resta fou només desbastada. A la dovella de la clau de l’arcada, hi ha un relleu heràldic dins el qual, amb caràcters gòtics, foren gravats els anagrames dels noms de Jesús i Maria.
Sobre la porta, una finestra de doble biaix i arcs lleugerament apuntats, excepcionalment alta, perfora aquesta façana. Al costat meridional de l’absis hi ha una finestra que és d’una sola esqueixada, d’arquets de mig punt i de petites dimensions; més petita encara, de les mateixes característiques, però quelcom modificada, és la que s’obre al centre del mateix mur absidal, una mica desviada vers tramuntana.
Un campanar de planta quadrada amb un pis de dobles obertures de mig punt a cada cara i teulat de doble vessant fou bastit sobre l’angle sud-occidental de l’edifici. Tot el temple resta sobrepujat per un terrabastall que serví de fortificació, ja que té petites sageteres. Altres afegitons tardans són la sagristia, el cor i uns altars laterals a l’interior, a més d’altres de menys importància.
Els murs de l’església tenen un aparell —ben visible tant a l’exterior com a l’interior— a base de carreus grossos i ben escairats que es disposen en fileres regulars de diferents alçades i a trencajunt. A l’exterior, el morter hi és força visible. A l’interior els carreus foren ajustats modernament amb ciment. Les voltes també són construïdes amb fileres de carreus; a l’absis formen semicercles concèntrics.
Per les seves característiques formals i d’estil, aquesta església ha d’ésser considerada d’època molt avançada, sens dubte no anterior al segle XIII. La seva portada és ja plenament gòtica, però no és impossible que sigui afegida, una substitució de l’original. Tanmateix, alguns elements com la gran finestra del frontis, les proporcions de l’edifici i altres detalls, porten a suposar que aquest temple pot haver estat aixecat encara més tardanament, potser al segle XIV. És molt probable que ens trobem davant un exemple notable de la perdurabilitat i lenta evolució de les formes romàniques en l’arquitectura religiosa rural del país.
Forja
Batents de la porta d’entrada amb ferramenta el disseny de la qual segueix la tradició romànica.
F. Tur
Els batents de fusta de la porta d’aquesta església tenen ferramenta decorativa d’estil o tradició romànica. Hi ha dos parells de tires acanalades que es desenrotllen en dobles espires o volutes a cada extrem formant el disseny clàssic d’aquest tipus de peces de forja. S’arrengleren en dues filades. El conjunt es completa, a dalt, amb dues tires curtes que només tenen espires dobles en un dels extrems; a baix, amb unes altres dues que acaben en una sola espira a cada extrem. Als espais entre aquests elements hi ha tres parells de peces romboïdals i un pom amb una argolla. Els cantells dels batents són clavetejats.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 202.