Castell de Mediona

Situació

Vista des de l’exterior dels murs més ben conservats d’aquest castell.

ECSA - J. Bolòs

Les restes del castell de Mediona són situades damunt del congost de Mediona, solcat pel riu de Bitlles. Aquesta fortificació no era pas situada en un lloc amb una gran panoràmica, però sí prop d’una via de comunicació important, que connectava el Penedès i l’Anoia.

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF866926.

Si seguim la carretera que va de Sant Quintí de Mediona a Capellades, havent passat Sant Quintí i abans d’arribar a la Font del Bosc, surt a mà esquerra una pista ampla, en algun tros asfaltada, que porta fins a la urbanització que hi ha damunt del castell. Pels carrers d’aquesta urbanització hi podrem arribar. També s’hi pot arribar des del poble de Sant Joan de Mediona, per un camí no tan bo que segueix el fons de la vall. (JBM)

Història

El primer document on apareix el topònim Mediona és de l’any 954. El castell no és esmentat fins el 1011, en una donació a Sant Cugat del Vallès d’una colla d’alous i un molí situats a prop del riu de Bitlles, dins el terme del castell de Mediona.

Els orígens d’aquest castell estan molt relacionats amb la nissaga dels Mediona. Es coneixen membres d’aquesta família des del començament del segle XI, com ara Guifred, que tenia possessions a Moja, o Guillem de Mediona, levita, a qui el bisbe de Vic va encomanar cap el 1015 la defensa i la repoblació dels territoris més extrems del seu bisbat. El 1057 era senyor del castell Ramon de Mediona, fill de Guillem, que hi tenia com a castlà Bernat de Mediona, segurament el seu germà. Ramon de Mediona col·laborà amb Mir Geribert en les lluites contra el comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Aquest llinatge posseí nombrosos béns i drets en d’altres termes, com a Lavit o a Cabrera d’Anoia.

Durant el segle XII la senyoria eminent del castell passà als Cabrera, tot i que els Mediona van conservar la castlania. El 1194 Ponç de Cabrera va oferir com a penyora al rei Alfons el Cast el castell de Mediona. El 1226 el vescomte Guerau IV cedí el domini superior del castell a l’orde del Temple, però aquest el retingué durant poc temps.

El 1242 el castell de Mediona passà dels Cabrera als Cardona. Així, el 1281 consta que el vescomte de Cardona tenia en feu del comte de Barcelona els castells de Mediona, Montbui i Castellolí i que per aquest motiu Ramon Folc VI va haver de donar-ne potestat. L’alta jurisdicció del territori la tingué la casa ducal de Cardona i els seus descendents fins a l’abolició del règim senyorial al segle XIX.

Pel que fa a la castlania, el 1266 va ser cedida a Bernat de Barberà, la família del qual la retingué fins el 1616, quan Enric de Barberà, clergue, va vendre-la a Joan Ferrer, mercader de Sant Pere de Riudebitlles. Els Ferrers posseïren la castlania fins al segle XIX.

En els darrers anys (1988-90) s’han dut a terme importants excavacions en el recinte del castell, que han permès establir les fases constructives de la fortificació. (SLIS)

Castell

Planta del conjunt de Mediona.

H. Kirchner

Les restes que hom pot veure actualment d’aquest castell de Mediona pertanyen a èpoques molt diverses. Les construccions que semblen més antigues són una bestorre gairebé semicircular, que fa 5 m de llarg per uns 3 m d’ample, i un recinte que s’estén cap a l’est, amb un mur que té un gruix d’uns 120 cm. Aquest clos rectangular, que potser inicialment feia uns 12 m de llarg per poc més de 6 m d’ample, fou ampliat ja en un moment bastant primerenc, sobretot cap a la banda de llevant, fins al punt d’arribar a resseguir tot el cim del pujol. En aquest sector més oriental hi ha restes d’una altra bestorre, d’una cisterna i d’altres construccions hidràuliques.

Algunes de les fortificacions, especialment la bestorre principal i els murs adjacents, fetes amb un aparell que, en alguns llocs, recorda l’opus spicatum, poden ésser datades cap al segle X. D’altres, especialment les ampliacions dels murs perimetrals, poden ésser posteriors.

Més tardament, en època gòtica, a la banda occidental de la bestorre, s’afegí una sala gòtica, descoberta darrerament arran de l’excavació, un baluard i un clos fet amb tàpia. Finalment, ja molt al final de l’edat mitjana, fou construït, en aquesta zona occidental, un edifici massís, de planta quadrada, amb dos pisos, comunicats per una escala de cargol, que arriba fins al terrat. Aquesta construcció —de fet, l’element constructiu més espectacular de tot el conjunt— és feta amb carreus ben escairats col·locats a trencajunt.

A l’extrem nord-est hi ha restes d’una altra torre de planta quadrada i del portal del recinte del castell, acabat amb un arc de mig punt.

Aquest castell de Mediona fou excavat per un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigit per Helena Kirchner, durant els anys 1988 i 1991. (JBM)

Excavacions arqueològiques

Detall d’un dels sectors excavats de la fortalesa.

ECSA - J. Bolòs

Les excavacions dutes a terme entre els anys 1988 i 1990 han permès establir a grans trets les fases constructives més importants de la fortificació. L’emplaçament del castell té a veure amb el control d’una via de comunicació important que segueix el mateix curs del riu en aquest punt. Les fases constructives més importants són tres. La primera —datable per ara només a partir de la documentació, ja que l’estratigrafia és, fonamentalment, d’abandó o destrucció, excepte algun nivell que indica reformes posteriors al final del segle XIII— correspon al castell fundacional de mitjan segle X. Es tracta d’un recinte emmurallat que fortifica el turó més prominent de l’esperó rocallós on hi ha tot el conjunt del castell. Els murs, amb factures constructives diferents, segueixen el perímetre del turó i s’hi adapten mitjançant panys rectilinis que formen angles més o menys oberts entre si. Les diferències constructives constatades són, probablement, indicatives de reconstruccions del recinte, la datació de les quals és poc segura encara: cal situar-la bàsicament entre els segles XI i XII i al final del XIII i començament del XIV.

El perímetre fortificat conservat fins avui degué ser, però, sense gaires diferències, l’original, si bé tan sols una excavació global permetrà comprovar-ho. L’extrem sud-oest és el més fortificat amb una mitja torre, o bestorre (vegeu el pla A), destruïda al nivell del que fou el primer pis, raó per la qual l’alçada conservada de construcció correspon al seu basament, d’alçat lleugerament cònic en les primeres filades. En el costat sud-est trobem el que hauria pogut ser també, per la seva planta semicircular, les restes d’una petita bestorre (B). Tanmateix, la seva funció és dubtosa, atesa l’associació amb altres construccions interiors al recinte, parcialment excavades, una d’elles amb planta circular o semicircular. L’interior del recinte ha estat parcialment excavat i s’han posat al descobert restes d’habitacions, els murs de les quals mostren, a més d’algunes reformes, un important arrasament que probablement es produeix cap al final del segle XIII, alhora que es fa una anivellació del pendent de la roca amb una pavimentació feta a base de pedres, algunes procedents dels murs destruïts, travades amb fang i morter de calç.

Alguns d’aquests murs interiors, juntament amb les dues bestorres i part dels murs del recinte, presenten característiques constructives comunes, especialment pel que fa a la composició del morter de calç utilitzat, molt abundant, blanc i dur, i la mida petita dels carreus lleugerament desbastats i disposats en filades regulars en les cares exteriors dels murs; devien ser les estructures corresponents a la primera construcció del castell.

La segona gran fase constructiva, al final del segle XIII o al començament del XIV, correspon a una colla d’edificis, de tàpia fonamentalment, que fortifiquen l’extrem sud-oest, amb murs (C) que enllacen el basament de la bestorre del segle X amb una mena de baluard de tàpia (D) construït amb tongades d'1,20 m d’amplada, 2,40 m de llarg i 1,20 d’alçada, sobre un sòcol de carreus, i amb espais buits entre elles que conformen troneres i preveuen un forat per permetre l’accés d’una canalització d’aigua (E) procedent de la font de can Verdaguer. Aquest baluard enllaça directament amb els murs de tàpia d’una sala gòtica (F), de planta rectangular, amb 5 basaments d’arcs apuntats i un mur intern de compartimentació amb dues portes d’accés a les dues habitacions resultants, en el mur del sud-est. El mur oposat, adossat a la paret de roca del turó fortificat al segle X, és fet amb carreus tallats de mida gran; per darrere es troba la canalització d’aigua, picada a la roca, que condueix a un aljub (G), probablement contemporani dels edificis de tàpia. La trinxera de cimentació picada a la roca del mur de tàpia d’aquesta sala fou parcialment excavada i aportà materials ceràmics, que cal datar al final del segle XIII o al començament del XIV.

La tercera fase constructiva comportà la destrucció parcial de la sala gòtica i del baluard de tàpia: la construcció d’una gran torre quadrada, al segle XV, amb almenys dos pisos superiors, ocupà l’espai comprès entre el baluard i la sala gòtica. L’estratigrafia de reompliment de les restes de la sala gòtica, excavada parcialment, dóna materials ceràmics que indiquen aquesta datació. Una altra torre quadrada i la porta d’accés al conjunt del castell, en el seu extrem nord-est, en el camí que segueix el curs del riu Mediona, són probablement contemporànies d’aquesta torre del segle XV. (HKG)

Bibliografia

  • Rius, 1945-1947, II, doc. 435, pàg. 79
  • Monreal-Riquer, 1958, pàg. 237
  • Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 662-669
  • Llorach, 1983, pàg. 83
  • Martí, 1989
  • Àlvarez, 1990, pàgs. 15–16