Situació
Pany de mur que resta de l’edificació, el qual mostra un bonic aparell amb carreus ben disposats.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les romanalles del castell són encinglerades dalt un tossal, situat dalt d’un turó, a la riba esquerra de la riera de Merlès, sobre l’església de Sant Martí i sota del mas Gombau, en un indret alterós dominador de la vall. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 15,9 —y 50,2 (31 TDG 159502).
S’hi pot anar des de Puig-reig per la carretera que mena a Prats de Lluçanès. En arribar a Santa Maria de Merlès, caldrà seguir per un camí, situat a mà dreta, que porta a l’església de Sant Martí, des d’on, bo i seguint un viarany, ben marcat, que s’enfila costa amunt, hom arriba a les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell defensava un terme que haviade ser l’actual municipi, exceptuant les antigues parròquies de Sant Amanç de Pedrós i de Sant Miquel de Terradelles; la primera pertanyia una part al castell d’Oristà i una part al de Gaià, mentre que lasegona estava totalment en el de Gaià.
El castell és documentat l’any 893 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès, quan el bisbe Ingobert, després de descriure el terme, diu: “Cedeixo la parròquia (de Merlès) a la casa de Santa Maria, com les aigües vessen a la vall amb el castell de Merlès tal com en temps antic fou construït amb totes les viles i vilars que hi ha dintre el seu terme”. Aquesta notícia, poc habitual, permet afirmar que el castell de Merlès és anterior a la repoblació del comte Guifré, si bé no es pot dilucidar si la seva construcció es deu a la repoblació que a partir del 798 inicià el comte Borrell de Cerdanya per encàrrec del rei Lluís el Piadós, o bé es tracta d’un castell del baix imperi romà o d’època hispanovisigòtica, tal com pot fer pensar l’esment: “tal com en temps antic fou construït”, que s’intueix que es tracta d’una referència anterior a la cinquantena d’anys (826-878), que el territori havia quedat desorganitzat i méso menys despoblat; a més cal tenir present que per aques tlloc passava una carretera romana que anava de la Segarra a Cardona i seguia cap a la vall del Llobregat, on es trobava amb la que baixava de Berga i prosseguia cap a Osona per la vall de Merlès, que ha de ser la carretera que es documenta en la mateixa acta de consagració i que va de Berga a Osona.
Una altra particularitat d’aquest castell és que el seu terme comprenia els dos vessants de la vall de l’actual riera de Merlès (antigament Adzest, Addest), i inicialment estava adscrit al territori berguedà i més tard al comtat de Berga. Però a mitjan segle X, abans del 955, el terme es dividí pel mig del riu, passant el marge esquerre al comtat d’Osona-Manresa, mentre que el dret restava en el de Berga. Per tant, el castell de Merlès fou un dels diversos castells que tenien el seu terme repartit entre dos comtats. El del castell de la Guàrdia a Montserrat, n’era un altre desemblant, si bé tots els coneguts tenen la particularitat de pertànyer ambdós comtats al patrimoni dels comtes de Barcelona. No sabem com s’arranjà la qüestió en el castell de Merlès, ja que els seus termes depenien de comtes diferents. No sabem de cap pacte feudal amb els comtes de Cerdanya-Berga, en canvi tots els coneguts es documenten a través dels comtes de Barcelona. No obstant això, en la documentació els escrivans fan constar sempre de manera molt clara que el marge dret pertanyia al comtat de Berga i l’esquerre al d’Osona.
També es documenten actuacions del comte Sunifred de Cerdanya a la vall de Merlès, on des del 947 al 959 comprà béns, o bé en confiscà, com el que feu a Oriola, perquè no li havia donat els suministres (annona) que havia de donar-li. L’any 955 uns béns situats al terme del castell de Merlès, a Degollats, estaven vinculats al comtat de Manresa. Més clarament es comprova la divisió del terme en la permuta que el 976 feu Bonfill, creiem castlà del castell, a Sant Pere de Vic, que cedí uns béns situats al comtat d’Osona, en el terme de Merlès, a més d’un molí situat al comtat de Berga, mentre que una afrontació dels béns del comtat d’Osona corresponia pel costat de ponent al comtat de Berga. La divisió, per tant, queda ben demostrada.
El domini eminent del castell era a mans dels comtes de Barcelona per la part corresponent al comtat d’Osona-Manresa, mentre que la del de Berga corresponia alscomtes de Cerdanya i, durant un curt període, a l’únic comte del Berguedà. Aquesta dualitat de dominis es refongué al principi del segle XII, quan el patrimoni dels comtes de Cerdanya s’incorporà al dels comtes de Barcelona. El domini eminent es manifestà sempre a través dels comtes de Barcelona, potser pel fet que l’edifici del castell es trobava al costat del comtat d’Osona-Manresa.
La primera notícia d’aquest domini la trobem en el dot que el comte Ramon Borrell feu a la seva muller Ermessenda de Carcassona, la qual entre el 1018 i el 1023 l’empenyorà, juntament amb el castell de Lluçà i d’altres, al seu fill Berenguer Ramon I, com a garantia de la pau jurada. Més tard, el 1107, el castell de Merlès amb el de Lluçà i d’altres del comtat d’Osona formà part del dot nupcial de la filla de Ramon Berenguer III i de Maria Roderic, anomenada Ximena, però a la mort del comte besaluenc sense descendència, els castells i el comtat es reincorporaren al patrimoni dels comtes de Barcelona.
El domini feudal del castell de Merlès anà unit sempre al de Lluçà i formà part de la baronia de Lluçà, perdent per aquest motiu un cert protagonisme. La família de vicaris comtals del castell de Merlès es cognominà Lluçà, mentre que la família Merlès fou la família castlana. El primer membre conegut de la família Lluçà és Sunifred I, que el 988 feu el seu testament, ja que el Eizo de Luciano que apareix en un document del 977 és un document apòcrif.
Les relacions de la família Lluçà amb els comtes de Barcelona es documenten a partir d’una data compresa entre el 1063 i el 1076, quan Guisad II de Lluçà feu jurament de fidelitat al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, pels castells de Lluçà i de Merlès.
Les relacions entre feudatari i senyor eminent degueren ser pacífiques fins que el 1180, després d’una controvèrsia entre el rei Alfons I i Pere de Lluçà, es fallà el plet que fouvist a Tarragona, per dilucidar sobre la pretesa propietat en alou que pretenia la família Lluçà en els castells de Lluçà ide Merlès. El rei Alfons I presentà diversos documents, com l’empenyorament de la comtessa Ermessenda de 1023 i el testament del comte Bernat Tallaferro de Besalú del 1021, on consta el castell de Lluçà però no el de Merlès, amés d’altres testimonis. Com que Pere de Lluçà no pogué rebatre les al·legacions del rei, el tribunal fallà a favor del monarca i condemnà Pere de Lluçà a donar la potestat dels castells de Lluçà i de Merlès al rei, sempre que li fos requerida.
Al cap de divuit anys, el 1198, el mateix Pere de Lluçà jurà fidelitat al rei Pere el Catòlic pels castells de Lluçà i de Merlès. El seu fill Ramon de Lluçà l’any 1227 prometé al lloctinent del rei Jaume I, Berenguer Guillem, fidelitat a costum d’Aragó (juxta morem Aragoniae), i oferí la potestat del castell de Lluçà, però sense fer-hi constar el de Merlès, sempre que el rei es trobés en el territori comprès entre Vilafranca i Girona. El mateix Ramon de Lluçà el 1252 concedí a perpetuïtat la potestat dels castells de Lluçà i de Merlès al rei Jaume I, el qual, agraït pel gest del vassall, declarà que només li havia de donar la potestat quan estigués personalment en aquests castells, a Manresa, Berga, Puigcerdà, Vic o Ripoll.
La família Lluçà s’estroncà en la línia mascle amb Ramon de Lluçà, ja que l’única filla d’aquest, Elisenda de Lluçà, es casà amb Bernat de la Portella vers l’any 1256. Apartir d’quest moment, la nova família creà problemes als bisbes de Vic pels feus que tenien de la mitra osonenca. Per aquests aspectes remetem a l’article sobre el castell de Lluçà (Osona).
Després d’un segle de domini de la família Portella o Saportella, per casament, els béns de la família passaren a Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, en un moment anterior a l’any 1350. Després, el 1369, Pere Galceran de Pinóscomprà la baronia i la tornà a vendre a Ramon de Peguera. Posteriorment per herència passà a la família Pinós-Fenollet. Encara que l’any 1474 consta que la baronia de Lluçà fou incorporada a la corona, el 1579 la família Pinóscomprà al rei la baronia i jurisdicció de Lluçà. Després deser venuda a la família Agulló, aquesta el 1611 la va vendreal rei, incorporant-se definitivament a la corona.
Els castlans
La família que detentà la castlania del castell de Merlès fou la que prengué el cognom del castell. El primer membre conegut és un Bonfill, que el 976 permutà al bisbe de Vic diversos béns situats al castell de Merlès. Més tard, el 1003, el mateix Bonfill, suposem, ambla seva muller Sigard, permutà al monestir de Sant Benetde Bages unes terres que tenia en el terme de la ciutat de Manresa, per uns molins que el monestir tenia a la vall de Merlès, prop de l’església de Santa Maria.
Les terres cedides al monestir sembla que es trobaven prop del coll del Guix, on el 1019 consta l’existència d’unesvinyes de Bonfill de Merlès. Per tant els dos personatges anomenats Bonfill amb interessos a la vall de Merlès hande ser els mateixos que el Bonfill de Merlès que tenia bénsal coll del Guix de Manresa.
Aquesta família es documenta intermitentment portant sempre el cognom de Merlès.
Un dels darrers membres amb aquest cognom fou Mateu de Merlès, donzell, que el 1456 era domèstic i procurador del baró de Pinós, senyor dels castells de Lluçài de Merlès entre altres. (ABC)
Castell
De les construccions castelleres només resta un pany de paret, fonamentat sobre el rocam i encarat a tramuntana, al centre del qual hi haobert un finestral espitllerat. Aquest mur, que s’allargassa fins a 6,80 m, amb un gruix de 70 cm, assoleix uns 5 m d’alçada al punt més alt.
Hom l’ha aparellat amb carreus ben escantonats i demides mitjanes (24 × 21 cm, 24 × 19, 24 × 30,...), que conformen el mur, pràcticament, per mitjà només de dues filades que constitueixen la cara externa i interna del parament (en alguns llocs, però, hi ha la intercalació d’un tercer bloc).
El seu aspecte és molt endreçat, per tal com els carreushan estat disposats en filades horitzontals i a trencajunt, lligats amb un morter de color grisenc, molt compacte (gairebé petrificat), compost de sorra molt fina barrejadaamb calç, amb l’additament de grava.
Al cim del bancal on es drecen les ruïnes del castell, hiha diversos vestigis (forats rodons, encaixos, etc.) que, potser, corresponen a infrastructures per a sostenir construccions de fusta. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall i Pere Català: Castell de Merlès, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 961-964
- Antoni Pladevall: Santa Maria de Merlès, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 13, Ed. Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona 1981, pàgs. 263-264
- Cèsar August Torras: Pirineu Català, Berguedà, Barcelona 1905, pàg. 194.