Situació
La torre de Ginebret és un castell que es troba situat al vessant oriental de la vall de la riera de Merlès, al nord-oest de Santa Maria de Pinós, damunt d’una petita elevació o mota de terra. Aquesta torre figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 331-M787: x 12,3 — y 48,2 (31 TDG 123482).
Vista de la cara interior de les ruïnes.
J. Bolòs
Aspecte que ofereixen actualment les ruïnes del castell.
J. Bolòs
Per anar-hi cal dirigir-se vers l’església de Santa Maria de Pinós (o al mas de Ginebret); tanmateix, ja a tocar de l'església, no hem d’agafar el camí que hi mena, sinó que hem de seguir endavant. En arribar al final de la zona de camps, s’ha de trencar a mà dreta. Aproximadament, a un quilòmetre del mas de Ginebret, seguint una pista transita-ble amb vehicles, si no ha plogut molt, veiem, també a la dreta del camí, damunt una petita elevació, algunes parets mig ensorrades. (JBM)
Història
La recerca d’un castell de Pinós que fos el bressol que donà nom a la noble família dels Pinós ha estat molt controvertida. Primerament, fou l'il·lustre historiador de la família, Joan Serra i Vilaró, que en els seus tres volums dedicats a l’estudi de les Baronies de Pinós i Mataplana, dedicà la major part d’un, a l’estudi de la família.
Aquest historiador partí de la premissa que el nom de Pinós l’havien pres d’algun indret de l’alt Berguedà, concretant-se la seva recerca per la zona de Bagà o de la Pobla de Lillet, rebutjant d’entrada qualsevol altra possibilitat. Així trobà una casa anomenada Pinós i Pinosa a l'antiga parròquia de Santa Cecília de Riutort. Prop de Bagà documenta el de Coma Pinosa, tocant al riu Bastareny. També documenta els Pinós com a senyors del castell de Pinós a la Segarra (comarca del Solsonès) i un castell de Biure, que no situa enlloc, però que hom situa a Sant Pau de Pinós, al municipi de Santa Maria de Merlès. Joan Serra i Vilaró no creu que els Pinós prenguessin el nom de cap d’aquests dos castells, que en realitat són un de sol, ja que el segon correspon al primer. Aquesta eliminació la fa sense raó de cap mena.
Molt més tard, Pere Català i Roca arran d’una engrescada excursió a la torre de Ginebret o dels Moros, a la parròquia de Sant Pau de Pinós, a la qual l’acompanyàrem, deduí que el castell de Pinós era aquella superba torre. No obstant en redactar el corresponent article per a l'obra Els castells catalans no trobà cap document que clarament establís que a la parròquia de Sant Pau de Pinós hi havia un castell amb aquest nom.
Al cap de poc temps aparegué una airada rèplica, amb poc o gens rigor científic, segons la qual Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, un dels quals era el baró de Pinós, que el 778 es trobaren a Mogrony amb el príncep Quintilià, encara que la família no aparegui amb el corresponent cognom fins a mitjan segle XI. En la seva llarga disquisició no diu res que hagués dit Serra i Vilaró, només que amb poca gràcia rebutja la ubicació proposada per Pere Català i Roca i afirma que es trobava al Berguedà, a la vall del Bastareny.
Per una banda, tenim que la parròquia de Sant Pau de Pinós, on es troba la torre de Ginebret o el pretès castell de Pinós es trobava dins l’antic terme del castell de Merlès, al costat esquerre del riu. Per tant, pertanyia al comtat d'Osona-Manresa i depenia dels comtes de Barcelona, mentre que el castell de Merlès estava infeudat a la família Lluçà. Aquesta dependència era patent l’any 1439, quan es feu constar que Sant Pau de Pinós es trobava en el terme i baronia de Lluçà, ja que el castell de Merlès havia quedat incorporat a aquesta baronia per tenir el mateix senyor. Tampoc no tenim cap infeudació d’un castell de Pinós feta per un comte de Barcelona abans de la incorporació al seu patrimoni dels comtats de la família de Cerdanya. Únicament cal tenir present que els Pinós tingueren infeudat el veí castell de Gaià, però mai el de Merlès ni un de Pinós al comtat d’Osona-Manresa, si bé els Pinós molt tard foren senyors de la baronia de Lluçà.
En canvi, per altra banda, els comtes de Cerdanya-Berga feren diversos infeudaments als Pinós pel castell de Pinós i d’altres dels comtats de Cerdanya i de Berga. Així entre el 1050 i el 1068, els dos primers membres de la família coneguts, Bernat i Miró Riculf, fills d’Adalais, feren jurament de fidelitat al comte Ramon de Cerdanya pel castell de Pinós. Entre el 1068 i el 1095 un fill de Miró Riculf, Galceran (de Pinós), fill de Sicarda, jurà fidelitat al comte de Cerdanya, Guillem Ramon, pel castell de Pinós, a més dels de l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat i Vallmanya. Entre el 1109 i el 1117 el mateix Galceran Miró, fill de Sicarda, jurà fidelitat al comte Ramon pels mateixos castells. Després els juraments de fidelitat els seguiren fent als comtes de Barcelona com a comtes de Cerdanya-Berga. Així entre el 1117 i el 1131 ho feren al comte Ramon Berenguer III i entre el 1162 i el 1196 fou Alfons I qui rebé el jurament dels Pinós.
Per tant, la família Pinós tenia infeudat el castell de Pinós pels comtes de Cerdanya-Berga. Aquest castell era el de la marca del comtat de Berga, al costat del de Vallmanya que també se’ls infeudava. Ambdós formen part del municipi de Pinós del Solsonès. Les ruïnes d'aquest castell es troben properes al reduït nucli de població del poble de Pinós. Així doncs, queda clar que el castell de Pinós que donà nom a la família Pinós és el del comtat de Berga, avui comarca del Solsonès.
Això no obstant, si, per una banda, hem solucionat un problema d’identificació, per l’altra ens queda la torre de Ginebret, que si no és el castell de Pinós, què era? Creiem que ha d’oscil·lar entre la casa forta o domus, el nom de la qual s’ha perdut, i seria el centre d’un alou important, o bé seria una fortalesa que protegia la carretera de Cardona a Osona de gran trànsit a l’edat mitjana i ensems protegia el Mercadal que hi havia pels seus voltants. Però, ara per ara, tot són hipòtesis que no ens permeten identificar amb seguretat què són aquestes importants restes que sens dubte corresponen a un gran edifici. (ABC)
Castell
Al cim d’aquest pujol, que sobresurt uns 4 m o més, hi havia hagut una construcció força llarga, orientada de llevant a ponent. En l’actualitat, gairebé només hi podem descobrir uns quants murs força enrunats.
El nucli del castell té una amplada de 4,83 m i una longitud d’uns 11 m. A la banda occidental d’aquest edifici s'adossava una construcció amb una amplada de 2,80 m i una llargada —de llevant a ponent— de 2,20 metres.
El gruix de les parets de l’edifici principal és de 90 cm. Actualment, gairebé només es conserva en bon estat l'angle nord-occidental de la construcció i una part del seu angle sud-occidental.
Al pany de paret de tramuntana encara s’endevina que en aquest castell hi hagué almenys dos pisos, gràcies als dos rengles de forats que hi ha; els forats disten entre ells uns 50 cm i estaven destinats a sostenir les bigues dels trespols de fusta.
Des del terra interior actual —més alt del compte a causa de la runa— fins al primer pis hi ha 1,50 m; des d’aquest nivell fins al segon trespol hi ha uns 3,20 m; d’aquest trespol fins al cim de la paret hi ha uns 0,70 m més. A la paret de ponent, en canvi, tal com sol esdevenir, trobem, a uns 1,50 m, un petit relleix que té una amplada d'uns 5 cm.
Al nivell de la planta baixa hi ha espitlleres. Al primer pis, obriren, a la paret de ponent, una possible finestra, de la qual només es veu el muntant septentrional.
Els murs són formats per carreus grossos, d’uns 25 × 35 cm; algun, però, de tant en tant, fa només 20 × 5 cm. Aquestes pedres són escairades i tenen la cara exterior ben treballada. Sembla que a les juntures dels carreus hi ha morter, però que el reble només és format amb pedres i fang.
Segurament, cal datar aquest castell vers la segona meitat del segle XII. (JBM)
Bibliografia
- Arxiu Mensa Episcopal de Vic, llibre 4, núm. 67
- Pere Català i Roca: Castell de Pinós, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 944-960
- Pere Català i Roca: Ha sido localizado el famoso castillo de Pinós, “La Vanguardia”, Barcelona 16 de juliol de 1978
- Arnau Planes de Rigart: Troballa del castell de la nissaga dels Pinós, al Lluçanès, “Catalunya Comtal”, núm. 3, 1978, pàgs. 54-58
- Francisco Miquel Rosell: Liber Feudorum Maior, Consejo Superiorde Investigaciones Científicas, vol. II, Barcelona 1947, docs. 537, 538, 539, 541 i 545
- Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930. (ABC-JBM)