Situació
Vista de conjunt d’aquest castell, el més ponentí del comtat d’Osona-Manresa.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les ruïnes del castell són encinglerades, en una crestallera rocosa, a l’extrem occidental de la serra de Queralt, a la banda sud-occidental de la comarca, prop de la línia divisòria amb la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCF715972.
El camí que hi mena, degudament senyalitzat i en molt bon estat, arrenca del quilòmetre 7,7 de la carretera de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna. El seu recorregut és d’uns 2,9 km i acaba en un pla on s’alça l’església de Sant Jaume, des d’on per un corriol cal enfilar fins a la carena, on hi ha les despulles del castell. (FJM-AMB)
Història
Un dels murs més sencers del sector residencial.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les primeres referències documentals sobre el castell de Queralt comencen l’any 960, quan el comte Borrell donà a Isarn, un fi del seu, el castell de la Roqueta, que el seu pare, Sala, havia repoblat. Aquest castell es trobava a tocar de Queralt. Això no obstant, indirectament, es pot remuntar l’existència d’aquesta fortalesa al govern del comte Guifred, concretament entre els anys 880-897, quan aquest comte organitzà el repoblament del comtat d’Osona, del qual el castell de Queralt era en aquell moment el límit més ponentí. Aquesta afirmació es basa en la venda que el 15 de juliol de 976 feren el comte Borrell i la seva muller Ledgarda a Guitard, vescomte de Barcelona, del castell de Queralt, situat als confins de la Marca contra Espanya, a la regió occidental, en termes dels comtats de Barcelona i d’Osona. Aquest castell havia pervingut al comte Borrell per les aprisions que havia fet el seu avi, el difunt comte Guifred, i per dret del seu pare, el comte Sunyer.
Amb aquesta venda, els comtes de Barcelona es desprengueren dels seus drets eminents sobre el castell de Queralt; per tant, ja no tindran cap vincle feudal amb les diferents famílies feudatàries. La família vescomtal barcelonina es degué despendre del castell de Queralt a favor de Trasoar, germà de Guadall, vescomte d’Osona. Un cop mort, els dos fills, Domnuç de Calders i Guadall, bisbe intrús de Vic, cadascú per la seva banda, s’adjudicaren la possessió del castell en la totalitat.
Després, Domnuç vengué el castell a Sendred, fill d’Ansulf de Gurb, i Guadall el donà al bisbe Salla d’Urgell, diòcesi de la qual era ardiaca de l’any 977 al 988, abans d’emparar-se fraudulentament de la mitra vigatana entre els anys 988 i 998. Aquesta duplicitat de senyors creà un greu conflicte entre Sendred de Gurb i el bisbe Sal·la; aquest s’havia fet posseïdor del castell, però al principi del segle XI estava en mans de Sendred de Gurb sense que se sàpiga com, conculcant els drets de l’església urgellenca, segons el punt de vista del bisbe Sal·la. L’any 1002 el bisbe acudí al comte Ramon Borrell i a la comtessa Ermessenda per exposarlos el cas. Els comtes convocaren un judici dins l’església de la Santa Creu de Barcelona. Davant del tribunal, Sal·la reclamà la fortalesa de Queralt, que era de dret i potestat de l’església d’Urgell per donació de Guadall, i que Sendred, fill d’Ansulf, l’usurpava.
Com que en aquell moment el bisbe no disposava de testimonis que avalessin la seva afirmació, el judici s’ajornà. L’11 de juliol de 1002 es reuní de nou el tribunal, a l’església de Santa Maria de Vic. El bisbe Sal·la presentà quatre testimonis que juraren haver estat presents quan Guadall, fill de Trasoar, donà el castell de Queralt al bisbe Sal·la, i com el revestí amb un anell de la propietat del castell que passava a l’església de Santa Maria d’Urgell.
El document que relata el judici no exposa la sentència. Però el final i el fet que fou copiat en el cartulari de la catedral urgellenca fan creure que el resultat fou favorable al bisbe Sal·la. Però els fets posteriors demostren que els descendents de Sendred de Gurb posseïren el castell de Queralt a partir d’un fill de Sendred. Pot ser que es concedís el dret eminent al bisbe d’Urgell amb la condició que cedís el castell a Sendred a fi que el tingués en feu de l’església d’Urgell. O bé que es concedís el castell a Sendred de Gurb, amb la condició de satisfer una indemnització econòmica al bisbe urgellenc per la renúncia dels drets. Aquesta segona solució concorda més amb els fets posteriors. Sigui quina sigui la solució emprada, la família Gurb-Queralt fou l’única senyora del castell sense que mai no en reconegués cap domini superior.
Encara que és conegut per notícies posteriors, durant el període que Bernat Sendred de Gurb governà Queralt es produí un important repoblament de les terres ponentines del castell, ja que en aquest sector, segons el terme de la venda de l’any 976 els terrenys a repoblar eren pràcticament il·limitats, car els límits teòrics eren Tàrrega i Preixana. Així, entre els anys 1019 i 1049, període de temps durant el qual posseí el castell de Queralt, Bernat Sendred portà a terme una activitat repobladora amb la creació de nous nuclis de població amb un castell satèl·lit, del de Queralt. El resultat fou l’aparició dels castells de Montargull, el Rauric i el de Figuerola, i quadres sense castell propi, com les de Cirera i Codony.
Venda del castell de Queralt feta pel comte Borrell a Guitard, vescomte de Barcelona (15 de juliol del 976)
El comte Borrell, amb la comtessa Letgarda ven a Guilard, vescomte de Barcelona, el castell de Queralt, situat en els extrems confins de la Marca, en termes de Barcelona o Osona, que tenia per aprisió del seu avi Guifré, difunt, o el seu pare Sunyer, pel preu de 200 pessa d’argent.
"In Dei nomine. Borrellus gracia Dei comes et marchio cum coniuge Leudgardis chometisa, pariter vinditores sumus tibi Witardo vice-comite emptore, per hanc scriptura vindiccionis nostre, vindimus tibi chastrum nostrum vocatum Chero Altum cum omnibus sibi pertimentibus, id sunt turris et muris, portis et serris, domos et curtis, terris et vineis, pratis et pascuis, silvis et garriciis ceterisque arboribus, aquis aqua, ab montibus et collibus atque vallibus, petribus et spelunciis exios et regressios, omnia quantum ad ipsum pertinet castrum, cultum vel incultum. Omnia tibi vindimus apud ipsum kastrum cum fines et termines suos. Advenit ad me Borrellus chomes per aprisiones quas fecit avus meus Wifredi quondam comiti seu per vocem genitori meo Suniari chomiti qui fuit, et ad Leudgardis chomitissa pertigit per decima pars sicut viros est iuris uxoribus dari. Est nepe memenitum chastrum que tibi vindimus in extremis finibus Marchie nostre edificatum contra Spanie finibus ad occidentalem plaga in terminis Barchinone vel Ausone. Afrontat ipsum castrum cum fines et termines suos de parte circi usque in Spania vel in vade que dicunt Taracha, et pervenit ad turres de Alchaceran sive ad ipsa Portella deinde ad ipsa Antiqua et pervenit usque ad terminos de ipsa Rocheta, de aquilonis vero parte in iungit in termines de castro Miralias ad locum que dicunt Agulla Grosa deinde pergit ad fonte de Almuto et vadit per terminos de ipsa Rocheta, de meriridie quoque illa terat similiter cum termines de castro iamdicto Miralias vel in termine de Monte Acuto et vadit per sumitatem de ipsa serra de Opannos vel in termines de Sancta Perpetua, deinde pergit per ipsa garganta vel ad ipsa fonte de Ermengard et pervenit ad ipsa Guardia de Guisovara vel ad ipso grado de Cechato, de occidio namque conglutinat cum terminos de castro Pontilios deinde pergit per ipsas Guardiolas usque ad ipsa aqua et pergit per ipsa valle que est inter Pontilios et Sancta Columba usque in ipsa serra deinde ad ipsa Guardia de ipsas Boxedas et pervenit per ipsa serra usque ad ipsos Palarios vel in Prixana. Quantum in istas afrontaciones vel isti termini includuntur omnia tibi vindimus moderato et definito precio pessa .CC. de argento meno quod tu emtor precium nobis dedisti et nos vinditores de presente manibus recipimus et nichil de ipso precio apud te emtore non remansit. Est manifestum. Que muerro predictum kastrum que tibi vindimus cum fines et termines suos val agacenciis de nostro iure in tuo tradimus dominio et potestate ab omni integritate ad omnia faciendi quod volueris liberam in Dei nomine ab eas potestatem cum exios et regresios eorum que ad proprio. Quod si nos vinditores aut ullum de successoribus nostris vel quilibet homo qui contra hanc vindicione venerit ad inrumpendum non hoc valeat vindicare sed componat aut componamus tibi auro cogto libras .L., tibi perpetum habituras et in antea ista vendicione firma obtineat robore.
Facta ista vendicione iddus julii anno XXII rennante Leutario regi. + Borrellus gratia Dei chomes qui hunc signum impresi. + Leudgardis chomitissa nos qui hanc vindiccione fecimus et firmare rogavimus. S+m. Miro. S+m. Ellemare. S+m. Bernardus. S+m. Wilielmus. S+m. Reymundus. S+m. P. Reymundus. S+m. Gotmare. S+m. Lobatone. + Irosegeldus sacer. S+m. Seniofret protericius presbiter cum literas superpositas scripsit et rasis die et anno quod supra."
[O]: Perdut.
A: ACA, Doc. Família Queralt, 11. 25, Especulo 1, núm. 1.
Traducció
"En nom de Déu. Borrell, per la gràcia de Déu comte i marquès, juntament amb la seva esposa Letgarda, comtessa, per aquesta escriptura nostra de venda et som conjuntament venedors, a tu, Guitard, vescomte, comprador; et venem el nostre castell anomenat de Queralt amb totes les seves pertinences, com són torres i murs, ports i serres, cases i corts, terres i vinyes, prats i pastures, boscos i garrigues i altres arbres, aigües i fonts, des de les muntanyes i els colls fins a les valls, amb les pedres i coves, les entrades i les sortides, i tot el que pertany al castell, tant si és cultivat com erm. T’ho venem tot amb el castell, amb els seus termes i afrontacions. A mi, Borrell, comte, em pervingué per l’aprisió que en feu el meu difunt avi, el comte Guifré, i pels drets del meu pare, el comte Sunyer, difunt, i a Letgarda, comtessa, li’n pertany una desena part tal com és de dret que els homes la donin a la seva esposa. L’esmentat castell que et venem es troba edificat als límits extrems de la nostra marca, tocant per la banda de ponent amb els confins d’Hispània, dins els termes de Barcelona o d’Osona. El castell, amb els seus límits i termes, per la banda de tramuntana afronta amb Hispània, al gual que anomenen Taraca, i el terme arriba a les torres d’Alcaceran i a la Portella, després va cap a l’Antiga i arriba fins als termes de la Roqueta; per la banda de llevant es troba amb els termes del castell de Miralles al lloc anomenat Agulla Grossa, després continua cap a la font d’Almut i va pels termes de la Roqueta; a migjorn afronta també amb els termes de l’esmentat castell de Miralles i amb el terme de Montagut, continua pels cims de la serra d’Opannos i pels termes de Santa Perpètua, després continua pel congost cap a la font d’Ermengard i arriba fins a la Guàrdia de Guisovara i al cingle de Cechato; a ponent afronta amb els termes del castell de Pontils, després continua per les Guardioles fins a l’aigua i continua per la vall que hi ha entre Pontils i Santa Coloma fins a la serra, després cap a la Guàrdia de les Boixedes i arriba per la serra fins als Palarios i a Prixana. Tot el que hi ha inclòs en aquests termes i aquestes afrontacions, tot t’ho venem pel preu mòdic i ja definit de dos-cents pesos d’argent pur, el qual preu, tu, el comprador, ens has donat i nosaltres, els venedors, l’hem rebut de les teves mans en el moment present, sense que hagi restat res d’aquest preu en poder del comprador. És cosa manifesta. I l’esmentat castell que et venem amb els seus límits o termes i adjacents, el transferim del nostre dret al teu domini i potestat, de manera íntegra, perquè en nom de Déu tinguis la lliure potestat per a fer-hi tot allò que vulguis, amb totes les seves entrades i sortides que li pertanyen. I si nosaltres els venedors o algun dels nostres successors, o qualsevol altra persona actués contra aquesta venda per trencar-la, que no pugui reclamar-ho, sinó que et pagui, o et paguem, com a esmena, cinquanta lliures d’or cuit que podràs retenir per sempre, i que d’ara endavant aquesta venda assoleixi plena validesa.
Aquesta venda ha estat feta el dia dels idus de juliol de l’any vint-i-dos del regnat del rei Lotari.
Borrell, comte per la gràcia de Déu, que hi he imprès aquesta signatura. Letgarda, comtessa, nosaltres que hem fet aquesta carta de venda i hem demanat que fos signada. Signatura de Mir. Signatura d’El·lemar. Signatura de Bernat. Signatura de Guillem. Signatura de Ramon. Signatura de P. Ramon. Signatura de Gotmar. Signatura d’Irosegeld, sacerdot. Signatura de Seniofred, prevere, que ho ha escrit amb lletres sobreposades i raspades, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
És probable que el successor de Bernat Sendred de Gurb, Guillem Bernat de Queralt, que fou el primer d’utilitzar el locatiu de Queralt com a cognom, completés la tasca empresa pel seu pare. A la mort de Guillem Bernat de Queralt, ocorreguda entre el 1083 i el 1084, el castell de Queralt passà a domini de la seva vídua, Ermessenda, la qual el 1084 cedí la fortalesa al fill hereu, Bernat Guillem de Queralt, amb el pacte que després de la mort de la mare, el castell passés a poder d’un altre fill seu anomenat Mir Guillem. No es coneixen les vicissituds exactes d’aquest conveni, però les dades documentals indiquen que Mir Guillem no tingué descendència o morí molt aviat; primerament el castell quedà sota el domini de Bernat Guillem i d’un altre germà anomenat Ramon Guillem. Ramon també degué morir sense descendència i els seus drets passaren a un altre germà, Berenguer Guillem, que posseïa el castell de Santa Coloma en franc alou. Aquesta situació perdurà, però s’establí que Bernat Guillem tindria el domini eminent i Berenguer Guillem posseiria el castell en feu del seu germà gran. D’aquesta manera aparegueren dues branques de la mateixa família cognomenades Queralt (Berenguer Guillem rarament utilitza aquest nom), que posseïen diferent classe de domini del castell de Queralt, la qual cosa ha confós molts historiadors que barrejaven ambdues branques en una de sola.
Al final del segle XII i principi del XIII la branca principal sofrí una greu crisi econòmica que perdurà fins a la seva desaparició a mitjan segle XIII. Això motivà que es desprenguessin a poc a poc de diversos castells, entre els quals figurava el de Queralt, que fou adquirit per un membre de l’altra branca que en detenia la possessió en feu de la principal.
La branca secundària s’instal·là a la zona de Queralt: més aviat a Santa Coloma de Queralt, d’on eren senyors eminents. Aquí Berenguer Guillem tingué activitat relacionada amb el castell. A partir de l’any 1120, comença a participar en afers relacionats amb el castell el seu fill, Pere de Queralt. Aquest personatge incrementà el patrimoni familiar amb diverses infeudacions que li feren alguns senyors importants propietaris de castells a la Conca de Barberà i a la Segarra. Després d’una llarga activitat pública, Pere de Queralt decidí entrar de monjo al monestir de Poblet, per la qual cosa el 1166 redactà el testament en què manà que el castell de Queralt fos lliurat al seu nebot, Gombau d’Oluja, i si aquest moria sense fills, havia de passar a un altre nebot anomenat Guillem de Timor. No se sap com Guillem adquirí els drets de Gombau d’Oluja.
Guillem de Timor, fill d’un altre Guillem de Timor i d’una desconeguda germana de Pere de Queralt, prolongà la família, encara que de moment no prengué el cognom de Queralt, sinó que conservà el patern. Un fill seu, Arnau de Timor, el 1212 comprà a Berenguer III de Queralt, per la suma de 25 000 sous, el castell de Queralt, en lliure i franc alou, i l’absolgué de tot homenatge i fidelitat per l’esmentat castell. Amb aquesta compra, Arnau de Timor esdevingué senyor eminent del castell de Queralt. El seu fill Pere canvià el cognom de Timor pel de Queralt.
L’hereu d’Arnau de Timor, en Pere II de Queralt o de Timor, finat el 1275, fou el continuador de la baronia de Queralt. S’havia casat amb Berenguera de Cervelló, però ja vidu, el 1257, es feu cavaller de l’orde del Temple, del qual fou comanador de Montsó i lloctinent a Aragó i a Catalunya. Pel seu valor en les accions guerreres fou sobrenomenat “Cor de Roure”.
El successor, Pere III de Queralt, morí el 1286; estigué casat amb Margelina d’Anglesola. Durant el segle XIII es patiren dificultats econòmiques i almenys dues vegades el castell de Bellprat es trobà fermat per deutes.
Un senyor de Queralt notable fou Pere IV de Queralt i de Pinós, finat el 1408, que s’havia casat amb Clemència de Perellós. Aquest baró va admetre una reclamació dels seus vassalls de Bellprat per haver-los obligat a la prestació de la jova durant més de cinc dies l’any, que eren els estipulats.
Pere VI de Queralt fou militar, diplomàtic, home de lletres i una figura molt rellevant del seu temps, que estigué al servei dels reis Pere el del Punyalet, Joan I i Martí l’Humà. La nissaga fou continuada per Pere VII, casat amb Violant de Roís i finat el 1409, i per Gaspar I, casat amb Beatriu de Cervelló i mort el 1420. En foren successors els barons Guerau I, fins al 1471, que estigué casat amb Francesca de Perellós i amb Elisabet d’Orcau, i el seu fill Dalmau II, mort l’any 1499, casat amb Elionor d’Orcau i amb Violant de Ros i Coscó.
La situació política d’aquella època va comportar divergències serioses entre pare i fill. A mitjan agost del 1463 i després d’una forta batalla a Santa Coloma, Guerau I, per haver restat al costat de la causa catalana de la Generalitat, va ésser desposseït de la baronia de Queralt pel seu fill Dalmau II, partidari de Joan II. Per manca de descendents directes, el nou baró fou Guerau II de Queralt i de Requesens, fill de Pere de Queralt i de Perellós, germà de Dalmau II. Seguí Guerau III, mort el 1595, que s’havia casat amb Comtessina d’Icard. El seu fill Pere VIII, finat el 1606, estigué casat amb Maria de Cardona Codina i fou el primer comte de Santa Coloma, per concessió de Felip III el 1599.
Pere VIII, el 1598, un any abans de la seva ascensió nobiliària a comte de Santa Coloma, havia encarregat al notari Joan Roc la capbrevació de la baronia de Queralt, formada pels castells i els termes de Santa Coloma, Bellprat, Aguiló, Montargull, Rauric i molts altres llocs. Els vassalls reconegueren que el baró de Queralt tenia l’“omnímoda jurisdicció civil i criminal”.
L’hereu Dalmau III de Queralt fou el segon comte de Santa Coloma i un personatge molt rellevant del segle XVII. En esclatar la guerra dels Segadors era virrei de Catalunya i fou mort durant la jornada del Corpus de Sang (7 de juny de 1640).
El fill Lluís-Dalmau IV de Queralt (1623-89) no va poder recuperar tots els béns i les rendes que foren confiscats al seu pare en la revolta del 1640 fins que va acabar la guerra, el 1652. Però en atenció al seu pare, Dalmau III, que havia mort en acte de servei, el rei Felip IV el distingí amb el títol de marquès d’Albolote (Granada). El 1647 fou elevat a grande de España.
El govern senyorial de Queralt tingué una interrupció de deu anys perquè, després de la guerra dels Segadors, Catalunya estigué sotmesa a la corona francesa. En aquestes circumstàncies, el rei francès Lluís XIII, i aleshores comte de Barcelona, atorgà a Santa Coloma de Queralt el privilegi de vila reial, en un document datat a París a l’agost del 1643.
En morir Lluís-Dalmau IV, es va extingir el llinatge principal perquè no hi hagué descendents. L’herència resultà discutida, fins que el 1693 passà a uns cosins germans. Fou adjudicada per parts iguals a Pere d’Alagó, arquebisbe de Mallorca; a Antoni de Cardona-Alagó i Borja, marquès de Castellnou i de Ponts, i a Laura de Cardona i d’Alagó.
El quart comte de Santa Coloma i nou baró del castell de Queralt fou Andreu de Reard i d’Icart (1653-1721), rebesnét de Guerau III; com els seus antecessors, també va incorporar el cognom de Queralt a la seva família. Des d’aleshores en endavant i durant el segle XVIII, a la baronia de Queralt hi hagué les transmissions de pares a fills.
A l’inici del segle XIX, amb les lleis liberals promulgades per les Corts de Cadis i durant el Trienni Liberal, s’inicià la decadència del domini dels comtes sobre el castell.
Amb el restabliment de la sobirania absoluta de Ferran VII, a l’agost del 1823, els senyors foren reintegrats en els drets corresponents dels cobraments de lluïsmes i censos, fins a la mort del monarca, el 1833. Finalment, el 1837 promulgà la tercera llei abolicionista. Tot i anant contra corrent legal, en la transmissió dels béns del comte de Santa Coloma, feta el 1842, consistent sobretot en finques rústegues i urbanes situades als termes d’Aguiló, d’Arbós, Bellprat, Bellvehí, Castellet, Santa Coloma de Queralt, etc.; encara hi figura una clàusula que esmenta que “van comprendidos en la venta el dominio directo, los laudemios, los censos y todos los derechos dominiales que el conde de Santa Coloma vendedor tenía sobre ellos”.
Segons una escriptura del 1842, l’apoderat del comte de Santa Coloma s’hagué de decidir a vendre moltes possessions, “por haber sufrido como otros muchos desgraciados acontecimientos ocurridos en estos Reinos desde 1808 hasta el presente, por la supresión de los diezmos y rentas feudales y la disminución de las emfitéuticas”. En aquell temps el baró de Queralt era Joan III.
La descripció oficial de les vendes de la baronia de Queralt establia que el comte de Santa Coloma tenia entre d’altres coses “en el castillo y término de Queralt y en el pueblo y término de Bellprat y de consiguiente la misma casa o castillo de Queralt, muy deteriorada, con su corral para ganado y un pajar”. El comprador i nou propietari de l’antiga baronia de Queralt fou Josep Safont i Lluch (Vic 1803, Madrid 1861), un comerciant i banquer que el 1830 es va traslladar a Madrid. Morí sense deixar descendència.
El successor fou el seu germà Jaume Safont i Lluch, que s’anà desprenent de l’herència rebuda en favor d’altres particulars. Pocs anys després, Pascual Madoz, en el seu “Diccionario...”, el 1849, publicava aquesta referència: “Hay en Bellprat el castillo y torre nombrados de Queralt, situado en la cumbre de una elevada sierra, con un grande y fuerte edificio que era morada de los condes de Santa Coloma, antes señores del pueblo”. (ABC)
Castell
Del castell, ara totalment anorreat, en resten, bé que desconjuntats, una bona part dels murs perimetrals d’un gran casalici que engloben d’altres dependències ara pràcticament colgades, entre les quals sobresurt una arcada ogival de les estances interiors.
De les quatre parets que tancaven la construcció, la més sencera és la de tramuntana, on hi ha dues espitlleres a mitja altura i dues finestres a la part superior. A l’angle sud-oest es conserva una petita cambra de perímetre rectangular, sostrada amb pedra, amb una obertura quadrangular en un dels extrems de la coberta. L’aparell dels paraments externs, força matusser, contrasta amb el dels paraments interns, fet amb carreus ben treballats i col·locats ordenadament en filades horitzontals. Hom ha identificat aquesta construcció amb la presó del castell, tot i que no se’n poden descartar altres usos.
Prop del mur de ponent de l’enderrocat casal, on descendeix una curiosa canal feta amb blocs de pedra quadrangulars, fusionats i buidats interiorment, hi ha encara les restes d’una petita construcció de perímetre rectangular, inicialment coberta amb volta de pedra, la qual, per les seves característiques, podia haver estat utilitzada com a cisterna.
A l’extrem occidental, prop de l’espadat, es manté dreçat el mur de ponent de l’església del castell, ara totalment malmesa, que és el darrer element que es destria al capdamunt, entre el munt d’enderrocs. A recer del penyal encara hi ha les despulles d’altres edificacions auxiliars, com podrien ser l’estable, el corral, la pallissa, etc. Aquestes ruïnes palesen les vicissituds i ensulsiades que experimentà aquest castell, les parts més antigues del qual foren substituïdes per altres que, tal com evidencien les restes subsistents, tingueren la mateixa dissort. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Iglésies, 1963
- Segura, 1971
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 171-183
- Benet, 1982a
- Buron, 1989, pàg. 57
- Riba, 1990, pàgs. 229-230