Sant Esteve de Ferriols o Sant Blai (Bellprat)

Situació

Edifici senzill i rústec d’una nau sense absis.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

L’església és enfilada dalt d’un turó vorer a la carretera que va de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna, a l’extrem occidental del terme, a frec amb la Conca de Barberà.

Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCF669989.

El camí que hi mena arrenca, a mà dreta (anant en direcció a Santa Coloma de Queralt), just després del quilòmetre dos, davant mateix d’on hi ha unes instal·lacions agropecuàries, poc abans de travessar el Pont de Ferriols. L’església roman oberta als visitants. (FJM-AMB)

Història

El lloc i la vil·la rural de Ferriols són documentats per primera vegada el 1194. De la capella, les primeres mencions consten a partir dels llegats testamentaris d’inici del segle XIV fets a l’escrivania de Santa Coloma de Queralt. Tanmateix, les característiques arquitectòniques de l’edifici fan suposar que l’església degué aixecar-se al final del segle XII o bé ja al segle XIII. Les primeres referències a Sant Esteve de Ferriols es remunten al segle XVII, quan fou visitada pel bisbe Pasqual de Vic. Al segle XVIII el bisbe Marimon la tornà a visitar.

En temps moderns, la capella ha estat secularitzada i en l’actualitat s’ha convertit en una fusteria. (CPO)

Església

Planta de la capella.

J.F. Ferrer

Edifici senzill i rústec, compost d’una única nau, sense absis, coberta amb una volta de pedra lleugerament apuntada, feta amb carreus ben carejats i polits, disposats en filades longitudinals. Els paraments interns, a la banda nord, han estat descarregats amb dues arcades endinsades dins el mur, les quals són cobertes amb arcs de mig punt adovellats.

L’única finestra que il·luminava l’edifici, situada al mur de llevant, ha estat emparedada i totalment inutilitzada. Els únics vestigis que en queden són unes dovelles que insinuen un arc de mig punt.

La porta, oberta al mur de migdia, és delimitada superiorment per un simple arc de mig punt adovellat. Els paraments externs, aparellats matusserament, no mostren cap mena d’ornamentació; només un contrafort, adossat al mur sud, trenca la continuïtat llisa d’unes filades força irregulars, obrades amb blocs de pedra només desbastats i equilibrats amb tascons, amb un acusat contrast amb l’aparell dels paraments interns, que és més acurat.

L’edifici, que ara és aixoplugat per una teulada d’un sol pendent, té una creu de pedra al carener del mur de ponent, on abans segurament hi havia hagut un campanar d’espadanya.

Es tracta, sens dubte, d’una obra tardana, bastida a les acaballes del segle XII, o bé, cosa prou plausible, dins el segle següent. A més, acusa encara un seguit d’adobs ben patents en els paraments, especialment en els externs, que en ressalten la rusticitat i li donen un aspecte anacrònic.

L’estat de conservació d’aquesta església, ara convertida en fusteria, és encara prou bo, tot i que, com és evident, caldria dignificar-la. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Pladevall, 1969-79, pàg. 15
  • Buron, 1980, pàg. 86
  • Español, 1991, pàgs. 113-119