Situació
Les escasses restes que s’han conservat del castell de Solterra es troben a 1 204 m d’altitud sobre el nivell del mar, en el punt més alt de les Guilleries, al límit entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i Osor. La seva vista panoràmica de 360° en dies clars és realment impressionant, però té un control més directe sobre el territori comprès pels municipis d’Osor i Sant Hilari.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG614415.
L’accés més fàcil i més ben senyalitzat és el que, sortint de Sant Hilari per una pista que va a Santa Creu d’Horta, arriba fins a la “font dels Abeuradors”, un cop passat el Trencall de Villavecchia. En aquest punt cal agafar el camí que mena, si seguim les senyalitzacions, molt a prop del castell, al qual s’ateny amb uns vint minuts a peu per un corriol, tot pujant l’últim tram de la muntanya pel cantó obac. (APF)
Història
Planta de les ruïnes, gairebé imperceptibles, d’aquest antic castell.
A. Caballé
El castell de Solterra es troba esmentat per primer cop l’any 929. En aquest moment Sal·la hi actuava com a veguer, en representació del comte de Barcelona; el seu fill Isarn és documentat com a veguer d’ençà de l’any 958. El domini eminent del castell restà en mans del comte de Barcelona; Ramon Borrell el cedí a la seva esposa Ermessenda com a dot de casament o dècima. Fins al 1056 la comtessa no cedí el castell al seu nét, Ramon Berenguer el Vell, el qual el donà a la seva muller Almodis. Tal com trobem en el Liber feudorum maior, el senescal Amat Elderic jurà fidelitat a la comtessa pels castells de Cervera, Clarà, Solterra, Malavella, Begur i Casserres. El 1107, Ramon Berenguer III donà el castell com a dot a la seva filla Maria Rioderic, que s’havia de casar amb el comte de Besalú. L’any 1121, Berenguer Bernat de Queralt jurà fidelitat al comte de Barcelona pel castell de Solterra, entre d’altres (“ipsos castris quem teneo per te, videlicet, Gurbo, Voltregam, Oris, Solterra, Olon, Avignon”). Els Queralt tenien el castell de Solterra pel comte; tanmateix, al seu torn, els Vilademany, des de força aviat, el tenien pels Queralt. Encara més, el 1252, Guillem de Salitja reconegué tenir el castell per Arnau de Vilademany. Al segle XIV, el castell va passar a les mans del vescomte de Castellbò, el qual el cedí com a dot a la seva germana Margarida de Foix, en casar-se amb Bernat III de Cabrera. Les principals cases fortes o domus que hi havia al terme d’aquest castell eren tres, una a cada parròquia: la casa forta de Vallors o sala de Vallicrosa, que pertanyia a la família Salitja, la casa forta de Mansolí, propietat dels Mansolí, i la casa forta de la Rovira o del mas Carbó, també dels Salitja. (MLMS)
Castell
El castell ocupava la plataforma rocosa que a 1 204 m corona el cim de Solterra. Aquest penyal, per un vessant, sembla que hagi estat treballat per fer més difícil l’accés o fàcil la defensa.
La part més antiga és una base de torre circular, de la qual es veuen unes poques filades i que ara serveix de peanya a la creu de les Guilleries, una creu de ferro forjat amb tres grans formigues de ferro a la base, que recorden el fenomen de les formigues alades que emplenen el cim i que apareixen a la tardor.
Restes de la capella de Sant Miquel amb la creu de les Guilleries (1 204 m d’altitud), aixecada sobre el basament d’una antiga torre.
A. Caballé
A la part de migdia, arran de cinglera, hi ha les restes d’una edificació rectangular, amb un mur de 50 cm de gruix i una alçada màxima de 320 cm, que correspon a les restes de la capella de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, documentada des del 1240 i que fou refeta al segle XVII. Entorn el 1910 va caure i se’n conserva només una reproducció fotogràfica.
Entorn al penyal afloren bases de murs, que solament una intervenció arqueològica podria aclarir si formaven part de les defenses o d’algun antic habitacle. (ACC-APF)
Bibliografia
- F. Miquel i Rosell, 1945, pàgs. 19, 449 i 471; P. Català, III, 1971, pàgs. 422-434; Pladevall-Serradesanferm, 1986, pàgs. 26-27.