Situació
Vista aèria de les ruïnes de la fortificació, les quals ressegueixen el llom de la serra sota la qual s’assenta e poble de Talteüll.
ECSA - Gamin
El castell es troba al sud-est del poble de Talteüll, a la serra que fa d’espona al poble. Talteüll és situat a la riba esquerra del Verdoble.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 49’ 0” N - Long. 2° 45’ 3” E.
Hom hi arriba per la carretera D-59, la qual parteix de la D-117 a l’alçada de les Cases de Pena. També s’hi pot arribar per la D-611 i la D-9. Aquesta darrera, com l’anterior, parteix de la D-117, a ponent d’Estagell. Per la primera carretera, Talteüll es troba a 23 km de la població de Perpinyà. A la part alta del poble de Talteüll surt un caminet que en menys de 15 minuts mena fins al castell. (PP)
Història
El 10 de juliol de 1011, Bernat Tallaferro, comte de Besalú, donava en alou a Guillem, el seu fill primogènit, el qual probablement tot just havia assolit la majoria d’edat, “el castell de Taltevull amb les villae de Calentad i Vingrat, el seu territori i la terra que havia adquirit al comtat de Rasés per donació de Pere (de Carcassona), bisbe (de Girona)”. I li recomanava de conservar sempre aquesta posició avançada del domini comtal, sots pena d’ésser considerat com un no-res “notum sit omnibus quod nichil vales”. Després de la mort accidental del comte Bernat, el seu testament sagramental (15 d’octubre de 1020) repetia la donació del castell de Taltevolo, d’Alentad (Alentó) i d’Evingrad (Vingrau), i precisava, a més, que la terra donada pel bisbe Pere era limítrofa a la vegada amb el Rosselló i el Narbonès, i s’estenia fins al puig d’Aguilar (“ad boio que disjunt Aguilar”). De la confrontació d’aquests dos textos amb el fet que Talteüll i Vingrau depenien (fins a la Revolució Francesa) no de la diòcesi d’Elna sinó de la de Narbona, resulta que aquestes dues localitats pertanyien anteriorment al Perapertusès, i aquest era inclòs dins el Rasés i limítrof a la vegada amb el Rosselló i el Narbonès.
Els comtes de Besalú i els seus successors sempre es preocuparen de conservar aquestes posicions estratègiques, les quals reforçaven considerablement la frontera rossellonesa a ponent de Salses i d’Òpol.
A l’inici del segle XIII, i sens dubte des del segle precedent, el castell de Talteüll era infeudat a la família Vernet, titular de nombrosos feus entre la Salanca i el Riberal. La condemna pòstuma de Ponç IV de Vernet (†1220) per catarisme, pronunciada per la Inquisició el 1260 i acompanyada de la confiscació dels seus béns, va portar el seu fill Ponç V —el qual fruïa de l’amistat i de la protecció de Jaume I el Conqueridor— a exiliar-se i a bescanviar tots els seus feus, entre els quals hi havia el de Talteüll, amb el comte Ponç Hug d’Empúries, sogre del seu fill Ermengol, ja finat; per la seva banda, va rebre Cadaqués (14 de novembre de 1261), on es retirà i on morí l’any següent. El 1269 Ponç Hug va revendre els feus, comprenent-hi Talteüll, a l’infant Jaume, futur comte de Rosselló i rei de Mallorca. Aquest infeudà poc després el castell de Talteüll a un cavaller anomenat Guillem, dit de Talteüll, el fill del qual, Pere Guillem de Talteüll, n’era titular el 1291 i encara el 1295. L’arxiu departamental dels Pirineus Orientals conserva el record d’unes obres de fortificació de l’any 1286, és a dir, del moment de la croada de Felip l’Ardit i de la guerra entre Jaume II de Mallorca i Pere III de Catalunya-Aragó.
El castell va tornar més tard al domini reial, i aleshores fou concedit a uns castlans. Francesc de Perellós, que n’era un, n’obtingué la infeudació de Pere III, el 1352, en garantia d’una suma de 40 000 sous, la qual es devia a la seva esposa Catarina, antiga dama d’honor i llegatària de Constança d’Aragó, esposa de Jaume III de Mallorca. Els Perellós, vescomtes de Rueda i de Perellós, esdevingueren, després del reemborsament dels 40 000 sous, castlans de Talteüll fins el 1376. Aquest any, Pere III assignà, en recompensa pels seus serveis, una suma de 60 000 sous sobre el castell de Talteüll a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, el qual, el 1382, compartí aquestes rendes entre dos dels seus amics: Berenguer de Pera pertusa, senyor d’Ortafà, i Bernat de Vilacorba. L’any 1387, per fi, el rei Joan I donà el castell i lloc de Talteüll en lliure i franc alou a Berenguer de Perapertusa d’Ortafà, el qual el transmeté als seus descendents. Retornat encara al domini reial poc abans del 1418, el castell conegué diversos castlans: Roger ça Nesplada, senyor de les Fonts, i Gaucelm de Bellcastell (1452), el qual sembla que esdevingué més tard senyor, en un temps en què el castell, ruïnós, ja no era considerat com a fortalesa reial. Pel casament de la seva filla, Gallarda, amb Francesc d’Oms (t 1482), senyor de Tatzó d’Avall, la senyoria passà a aquesta família, la qual la conservà fins el 1653, any en què fou confiscada per Lluís XIV a Manuel d’Oms, que havia restat fidel al rei d’Espanya. Com a conseqüència d’un acord amb Manuel d’Oms, que s’havia retirat a Barcelona, Alexandre del Viver, senyor del Viver, adquirí la senyoria de Talteüll (maig del 1662) i la transmeté al seu nebot Enric del Viver, al qual succeí (1694) el seu fill Alexandre, senyor del Viver, de Montfort i de Rasiguera (Fenolledès). Aquest va vendre Talteüll al cavaller Antoine-Bertrand Hertaud de Beaufort (5 de març de 1696). L’any 1754, Joseph-Antoine de Beaufort, net del precedent, la va revendre a Maurici Lacreu, doctor en lleis d’Illa, el seu creditor, el qual la cedí més tard a François-Ignace de Bon, marquès d’Aguilar († 1792). (PP)
Castell
Esperó septentrional de la construcció de migdia del castell, que s’alça arran d’un profund vall.
ECSA - J.L. Valls
Tot i que el castell fou destruït sistemàticament pels francesos al segle XVII, el que resta de les muralles testimonia encara la importància que tingueren aquestes fortificacions.
El castell és situat al cim de la cresta d’una muntanya calcària, feta de roques espadades, amb vessants abruptes, en especial al costat de ponent. Les diverses fortificacions s’estenien de N a S, al llarg de prop de 200 m de llargada.
En el sector meridional d’aquest conjunt de fortificacions hi ha el castell, la Torrassa, que era la força i el lloc principal d’habitació. L’edifici té una planta bàsicament quadrangular, bé que molt allargada, que s’adapta al relleu. Mentre que als dos extrems es poden trobar uns murs amb uns angles ben marcats, al llarg dels murs longitudinals hi ha diversos canvis de direcció de les parets, amb unes formes molt més arrodonides. La llargària total d’aquesta construcció, de N a S, és d’uns 50 m. L’amplada exterior, al sector meridional, el més ample, és d’uns 11,5 m. El gruix dels murs és de més de 2 m.
En aquest sector sud, a la paret est, s’obre una porta, amb una amplada de 150 cm. És acabada, a l’interior, amb un arc rebaixat. Les possibles dovelles o carreus que hi podia haver a l’exterior han desaparegut.
Les parts més ben conservades d’aquesta construcció meridional són l’extrem o esperó septentrional, que, com la proa d’un vaixell, es manté encara en aquest extrem, amb una alçada de més de 15 m, amb una amplada d’uns 3 m i una llargada aproximada de 5 m. També es conserven parets força altes al llarg de tot el mur oriental, al cim del qual s’endevina, fins i tot, un possible camí de ronda que coincideix amb un canvi en el tipus d’aparell constructiu. A l’interior d’aquest espai allargat, delimitat pels murs perimetrals, hi ha restes de parets de possibles cisternes o cambres, mig colgades, les quals són arrebossades amb un morter fet a base de calç i de maons piconats.
L’aparell constructiu d’aquest edifici és format per carreus de mida mitjana (per exemple, 30 cm d’alt × 45 cm de llarg), ben escairats i col·locats en filades regulars; són units amb un morter de calç.
Des del punt de vista defensiu, és interessant la forma d’acabament de l’extrem nord de la fortificació. L’esperó que hi ha en aquesta punta, amb la base buidada per la demolició que patí el castell quan fou pres per l’exèrcit de Conde, l’any 1639, pot ésser fàcilment comparat amb el del castell de Perapertusa, estudiat per L. Bayrou (1984, pàgs. 194-199). De fet, l’esperó, unit estretament a la resta de la fortificació, era més alt que la resta del recinte i feia el paper de torre. És curiós d’assenyalar que s’arribà a la mateixa solució defensiva, al segle XIII, tant als castells dominats pels francesos (Perapertusa o Querbús), com en aquest castell de Talteüll, que depenia del rei catalano-aragonès.
A llevant de la part septentrional d’aquest edifici, més de 50 m vessant avall, hi ha una paret recta feta amb bons carreus que és possible que correspongui a la capella del castell, dedicada a santa Maria.
Al nord d’aquesta fortificació meridional, separant-la de la resta de les construccions, hi ha un vall impressionant, molt ample, en part natural i en part fet artificialment.
Més cap al nord hi ha restes de les parets d’una altra fortificació, que segurament s’estenia al llarg de prop d’un centenar de metres, també de N a S. Actualment resten visibles dos trams de mur, a la banda occidental, arran de l’estimball, força gruixuts; el més septentrional, on hi ha un caire net, potser marca el final d’aquesta construcció. A la banda de llevant, hom veu les restes d’una bestorre circular; tota la part superior d’aquesta torre, que degué ésser volada, caigué uns metres més avall. Cap al sud d’aquesta bestorre segueix un mur perimetral, amb un gruix més reduït, d’uns 80 cm. Cal indicar que, a l’est d’aquesta fortificació nord, s’estenen pel vessant de la muntanya les nombroses parets d’un possible poble medieval abandonat.
De fet, cal distingir dues etapes. El castell principal amb el seu vall sembla que ha de correspondre a un moment tardà, cap al segle XII o, més aviat, XIII. Com s’ha vist, en certs aspectes pot ser equiparat a altres castells d’aquestes contrades de les Corberes, com el de Perapertusa, Querbús, i Puigllorenç. En un moment diferent, potser encara una mica més tardà, es degué construir la fortificació més septentrional.
Caldria que es fes una restauració i una consolidació mínima i, sobretot, una acurada excavació d’aquest notable castell per tal de poder entendre millor aquest conjunt de fortificacions i de llocs d’hàbitat. (PP-JBM)
Bibliografia
- Aragon, 1882, VIII, pàgs. 41-52
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 167, pàgs. 176-177; vol. II, doc. 496, pàgs. 5-6; doc. 497, pàgs. 6-10 i doc. 500, pàgs. 12-16, i làmina I
- Bayrou, 1984, pàgs. 194-199.