Situació
Vista aèria de les imposants ruïnes d’aquest castell, amb l’església de Sant Andreu d’Évol al fons.
ECSA - F. Tellosa
Castell situat en un promontori, al vessant de la vall d’Évol, damunt del poble i de la confluència del riu d’Évol i de la riera del Riell.
Mapa: IGN-2249. Situació: Lat. 42° 34’ 18” N - Long. 2° 15’ 19” E.
Des d’Oleta cal agafar la carretera que porta a Évol. S’ha de travessar aquesta població, en direcció a Tuïr d’Évol i agafar una pista que surt a la dreta i va al refugi de la Molina. Un cop sota el castell, per un corriol, s’hi arriba en pocs minuts. (JBM)
Història
El lloc i la villa d’Évol són esmentats des de mitjan segle X (Evole, 950; villa Evolo, 957). Depenia, a la primera meitat del segle X, del vescomte de Conflent Unifred (913-946), fill de Guifré, sota l’autoritat dels comtes de Cerdanya. El comte Sunifred II confiscà a Unifred aquest domini, a causa de la infidelitat (bauzia) del vescomte i el donà, l’any 957, al monestir de Santa Maria de Ripoll, fundat a la darreria del segle precedent pel seu avi Guifré el Pilós. Nogensmenys el domini d’Évol seria restituït poc després, en tot cas abans del segle XI, als possibles descendents d’Unifred, ja que el 1003 es consigna que el vescomte Bernat, nét d’Unifred (?), llegà un alou a Évol al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Per successió hereditària, Évol passà dels vescomtes de Conflent als vescomtes de Cerdanya, i d’aquests als vescomtes de Castellbò, els quals l’infeudaren, a mitjan segle XII, a Bernat II de Llo (o Alió). Atestat com a senyor d’Évol el 1163, esdevingué senyor de So (Donasà) pel seu casament amb Estefania de So, filla i hereva d’Arnau de So. El 1182 retia homenatge a Alfons I, comte de Barcelona i rei d’Aragó, pel castell de So. A la fi del segle XII era encara senyor d’Estavar (Cerdanya), de So i Querigut (Donasà), i dels castells de Castelpar, Aniort i Bèlfòrt (País de Saut). Morí abans del 1233.
El seu fill segon i successor, Bernat III de Llo, casat el 1236 amb Esclarmonda de Foix, germana del comte de Foix Roger Bernat II, seria condemnat per catarisme i cremat viu a Perpinyà l’any 1258. Els seus béns foren confiscats, però serien restituïts l’any següent al seu fill Guillem I de So per Jaume el Conqueridor a precs de Roger Bernat II. La condemnació paterna fou probablement la raó per la qual Guillem i els seus descendents abandonaren el patrònim Llo i adoptaren en endavant el de So. Guillem I, titular de diverses senyories al Conflent i a la Cerdanya, va contraure matrimoni amb Gueraua de Cortsaví, hereva d’aquella important senyoria del Vallespir. Morí el 1308 i el seu fill Bernat I de So bescanviaria la baronia de Cortsaví i altres llocs del Vallespir per les senyories de Millars i de Calce, al Rosselló, amb el rei de Mallorca Jaume III, el qual, el mateix dia (14 de setembre de 1335) creà a favor seu el vescomtat d’Évol.
El primer vescomte d’Évol morí el 1336 i fou el tronc d’una dinastia vescomtal, la qual duraria fins a la fi de l’antic règim i es transmetria successivament per via hereditària dels Llo (Alió)-So als Castre-Pinós (1428). Els Castre-Pinós reuniren a les seves mans els vescomtats d’Illa i de Canet (1441), tot constituint des d’aleshores el més important domini feudal dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquests títols, entre molts altres, passats per via hereditària als ducs d’Híxar a la fi del segle XVII i d’aquests als comtes d’Aranda, són avui detinguts per la duquessa d’Alba.
Més d’una vegada els vescomtes d’Évol, consellers del rei d’Aragó, exerciren els càrrecs de governador dels comtats de Rosselló i de Cerdanya.
Malgrat les nombroses referències al terme i als senyors d’Évol, el primer esment documental del castell és de l’any 1260. El castell fou probablement en gran part reconstruït al segle XIV, en el moment de la creació del vescomtat (1335). En temps de la invasió de Bernat d’Armanyac, hereu d’Isabel de Mallorca, el vescomte Bernat IV de So en dirigí personalment la defensa (1385). Durant l’ocupació dels vescomtats del Rosselló i la Cerdanya per Lluís XI (del 1462 al 1493), una petita guarnició, sota el comandament d’un capità, n’assegurà la guarda. Hom no sap si, al segle XVI, els vescomtes continuaren habitant-hi.
Es conserva a Oleta una inscripció de l’any 1634, que era encastada al damunt del portal d’entrada, segons la qual, aquest mateix any el vescomte Gaspar Galceran de Castre i de Pinós va fer reconstruir “la muralla meridional, esbotzada per les armes i destruïda per la vetustat”. És probable que el castell fos desmantellat posteriorment, com d’altres en el darrer terç del segle XVII, per ordre del ministre Louvois i el mariscal Vauban, els quals organitzaren la destrucció sistemàtica dels eventuals “nius de miquelets” que constituïen per ells les fortaleses medievals veïnes de les noves fortificacions creades pel mariscal (com el castell de la Clusa Alta, prop de Bellaguarda, el de Cabrenç, al Vallespir, no lluny de Prats de Molló, la torre d’Ovança, prop de Montlluís, o el castell de Rià, prop de Vilafranca de Conflent, que fou enderrocat l’any 1672). A Évol hom s’acontentà de fer volar la muralla meridional amb les seves dues torres d’angle, com també probablement la torrassa primitiva.
Les ruïnes del castell d’Évol, en mans privades des del 1816, foren comprades pel municipi d’Oleta el 1990 i s’ha constituït una associació per a la restauració del patrimoni cultural i la salvaguarda del patrimoni d’Évol, lligada amb el municipi d’Oleta. Des del 1990 s’ha emprès el desbrossament i la neteja de les ruïnes, sota el control dels serveis departamentals i regionals dels monuments històrics, amb la perspectiva de la consolidació dels elements subsistents i la restauració prioritària del cos d’habitació occidental. (PP)
Castell
Planta de les ruïnes d’aquesta fortalesa de disposició rectangular, inicialment amb una torre rodona d’angle a cadascun dels seus extrems, amb indicació del basament de la primitiva torre mestra que s’alçava al centre de la muralla nord.
R. Mallol, segons informació d’A. de Pous
De planta lleugerament rectangular (uns 38 per 34,5 m, a l’interior), el castell d’Évol era flanquejat a cada angle per una torre rodona. La muralla nord, construïda sobre la part més elevada i directament sobre la roca, ha conservat tota la seva alçada (excepte els merlets) i presenta a la part central el basament d’una gran torre, corresponent probablement a la torrassa o antiga torre mestra, possible vestigi del castell primitiu. L’enorme enderroc producte de la destrucció de la torrassa, al nord del gran pati, sembla testimoniar la demolició de la fortalesa, probablement al final del segle XVII, com fou el cas de molts altres castells. La mateixa sort corregueren la muralla meridional, on hom veu els vestigis de la porta principal, com també les dues torres del sud-est i del sud-oest, de les quals resta només el basament.
Avui encara es mantenen dretes la muralla oriental i la torre nord-est, només descoronades dels seus merlets, i també la muralla nord de cada banda de la torrassa enderrocada, la torre nord-oest, quasi intacta, i el cos d’habitació principal que s’estén al llarg de la muralla occidental, que ha perdut només la teulada i els arcs que la sostenien.
Detall de la torre de l’extrem nord-oest i un pany de la muralla del sector de ponent.
ECSA - A. Roura
La torre nord-oest presenta un pis baix de 2,8 m de diàmetre interior i 5 m d’alçada, amb una volta de cúpula, foradada al centre per una obertura circular. S’ha obert una esquerda a la paret sud. Aquesta torre tenia dos pisos superiors separats per un empostissat.
El cos d’habitació que s’adossa a la muralla occidental, ample a l’interior de 9 m, presenta, de nord a sud, tres sales: una sensiblement quadrada (9 × 9 m), on hom veu el que sembla ser l’orifici d’una cisterna, la qual hauria estat alimentada per una canal de maçoneria que es comunicava amb la ronda de la muralla nord; una sala gran, de 16 m × 9 m; i una tercera sala (7,50 m × 9 m) amb vestigis d’una xemeneia al costat est, que segurament servia de cuina.
Aquestes tres sales, comunicades entre elles, eren cobertes per un empostissat sostingut per sis arcs de diafragma apuntats dels quals subsisteixen els muntants i les arrencades. Hi havia també un pis superior, que comunicava amb la ronda.
A l’angle nord-est del gran pati que ocupa tota la llargària interior del castell, hom discerneix la traça d’una llarga sala amb volta de canó de mig punt, la qual es prolongava adossada a la muralla est fins a una poterna i havia de servir de magatzem o celler.
Hi ha una segona poterna a la muralla occidental, prop de la torre nord-oest, i també una porta, sens dubte posterior, que s’obre al mig de la sala principal del cos d’habitació occidental. Aquesta gran habitació era il·luminada al costat oest per unes estretes obertures quadrades d’esqueixada interior, practicades arran del sostre. El mateix passa a les dues altres sales. Però pel costat del pati, la sala principal presenta quatre finestres, almenys dues de les quals no es remuntarien més enllà del segle XVI. Una fou transformada més tard en porta.
Les obertures més antigues (poternes oriental i occidentals, porta de comunicació de la sala principal amb la sala mitjana) presenten un arc apuntat i són datables del segle XIV.
Nou espitlleres, que fan dos metres d’alçada, s’obren a la muralla occidental i tres a la muralla meridional subsistent. Al centre de la paret nord de la gran sala central, hom discerneix les traces d’una gran xemeneia monumental, que ha estat arrencada. (PP)
El castell d’Évol, amb una planta gairebé quadrada i amb una torre de planta circular a cadascun dels quatre angles, és una bona mostra del tipus d’edifici que es va difondre a Catalunya a partir del segle XIII i sobretot al llarg del segle XIV. A les terres catalanes aquest tipus de fortificació es troba representat, per exemple, pels castells de Montgrí (Empordà) i de Llívia (Cerdanya), i per moltes altres fortificacions de mides més petites, com la casa forta de Bellpuig (la Garrotxa). Al mateix Conflent tenia unes característiques així l’anomenada bastida d’Oleta, feta vers el 1340, i de la qual resten dues de les quatre torres d’angle que hi devia haver en un moment original (Pous, 1973, pàg. 78).
Finestra geminada de l’església de Sant Andreu d’Oleta, procedent probablement del castell d’Évol, amb columna de capitell esculpit.
ECSA - A. Roura
En aquest castell d’Évol cal destacar les seves mides considerables i també, malgrat haver estat voluntàriament destruït, el relatiu bon estat de conservació de molts dels seus elements, com, per exemple, la molt notable torre del nord-oest, on encara es veu la porta elevada, situada a uns 8 m del nivell del terra interior. Aquesta porta devia permetre d’accedir-hi des del camí de ronda que devia envoltar tota la fortalesa.
Un element que cal destacar d’una manera especial amb relació al castell d’Évol és la torrassa, que podria ser considerada una torre mestra i que més aviat hem de considerar una pervivència del passat, del castell anterior a l’actual. Desgraciadament, en l’actualitat només se’n conserva una petita part. Era de planta circular. Podem saber també, malgrat aquest mal estat de conservació, que tenia un diàmetre interior de 4,5 m i que les seves parets feien 2,5 m de gruix. Devia ser una torre encara més gran que la torre de l’angle NW. Actualment, però, l’alçada màxima que té només és de 4 m. Si ens fixem en el seu aparell constructiu veiem que és diferent del de la resta de l’edifici. Les pedres són potser més petites, també són força irregulars, però ben arrenglerades i unides amb un morter de calç de més mala qualitat. Datar aquesta construcció és difícil. Evidentment és anterior al castell principal. Això, però, ens deixa un marge de temps molt ampli, que va des del segle XI fins al segle XIII. En principi l’hauríem de datar en un moment primerenc, dins d’aquests segles, tot i que és difícil d’assegurar. (JBM)
Escultura
Probablement procedent del castell d’Évol, es conserva actualment sobre la portada de l’església parroquial de Sant Andreu d’Oleta una finestra geminada de marbre, amb columna i capitell, el treball escultòric del qual ha estat afectat per l’erosió.
El capitell i la base de la columna són d’aspecte molt estilitzat; la decoració del capitell és de tipus vegetal, ornat a partir d’unes grans fulles a les cantonades, que abasten tota la superfície del tambor i emmarquen el dau central.
És possible considerar aquest capitell com un treball corresponent al segle XIII. (PP)
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1930-50, vol. III, pàgs. 232, 247, 249 i 267
- Miquel, 1945-47, vol. II, pàg. 368
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 94, pàgs. 313-315
- Pous, 1973, pàgs. 78-89