Situació
Una vista del conjunt del castell, encimbellat dalt el turó, presa des del costat de llevant. Hom pot imaginar-se amb facilitat la manera com havia estat aprofitat l’espai que oferia el turó testimoni i la grandiositat que havia de tenir tota la fortificació que dominava una important entrada a la Plana de Vic.
J. Pagans-TAVISA
El castell d’Orís es troba situat al cantó de tramuntana de la Plana de Vic, dalt un turó des d’on es domina una àmplia panoràmica, lloc de fàcil accés. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 35,3 —y 56,6 (31 tdg 353566).
Per arribar-hi cal agafar la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà. Al punt quilomètric 83,8, a mà esquerra, en direcció a ponent surt la carretera BV-4611 que va a la parròquia de Sant Genís d’Orís, que és al peu del turó, on hi ha el castell. El camí des de la parròquia es fa en uns 15 minuts. (MAB)
Història
El terme del castell d’Orís coincideix amb l’actual del municipi del mateix nom que ha perdut el sector de Vinyoles d’Orís i inclou, en canvi, l’antiga parròquia de Saderra.
Vista des del nord-oest del mur de tramuntana, el més important vestigi que s’ha conservat actualment.
M. Catalan
Les primeres notícies del castell són del 914, quan Dat vengué a Raquel una casa amb terres i vinyes al comtat d’Osona, al terme del castell d’Orís. El domini eminent del castell era en mans dels comtes de Barcelona, i formà part del lot de castells que el comte Ramon Borrell cedí a la seva muller Ermessenda, de la casa comtal de Carcassona, la qual el retingué fins al 1023 que el posà com a penyora de la pau que havia jurat al seu fill Berenguer Ramon I, amb el qual estava enemistada i es reincorporà definitivament el 1057, quan la comtessa vengué els seus drets i diversos béns al seu nét, Ramon Berenguer I.
El castell d’Orís tornà a eixir de mans dels comtes de Barcelona el 1107, en virtut del dot que el comte Ramon Berenguer III féu a la seva filla Ximena que es casava amb el comte Bernat III de Besalú, però en morir el comte de Besalú sense descendència es reincorporà al patrimoni dels comtes barcelonins.
Els Orís.
Armand de Fluvià i Escorsa
Els feudataris d’aquest castell foren la família Orís, el primer membre conegut de la qual és Elderic, que el 1014 actuava com a vicari comtal del castell d’Orís. Però abans, el 994, trobem a Gausfred o Guifré d’Orís que signa en una venda comtal de béns a la vall d’Osor, si bé no hem pogut comprovar si tenen cap relació familiar. També hem de fer constar les compres que dos fills de Sal·la, fundador de Sant Benet de Bages, Guadamir, levita, i Unifred, vicari, feren al terme d’Orís, des del 941 fins que en els seus respectius testaments del 964 i 979 les deixaren a Sant Pere de Vic. Tampoc no podem relacionar l’Unifred, vicari, amb Gaufred d’Orís.
La família Orís, que tingué un ràpid ascens en la noblesa catalana, tingué un descens tant o més ràpid. Un fill d’Elderic fou elevat al càrrec de senescal, el primer conegut dels comtes de Barcelona, que arribà a aplegar un lot important de castells, però el càrrec no tingué continuació en la família ja que Amat Elderic morí el 1058 deixant un fill menor, Pere Amat, que morí abans dels quaranta anys i no sembla que fos massa apte per al càrrec, ja que malgrat que un oncle de Pere Amat durant uns anys exercí la tutela del menor, conservant-li la senescalia, aquesta passà a mans d’una família de la vall d’Hostoles, fusionada després amb els Montcada. No obstant això Pere Amat tingué el castell d’Orís, el de Voltregà i el de Solterra, amb una certa dependència dels bisbes de Vic, que deien posseir-los per senescalia.
Un cop mort Pere Amat sense fills, el 1088, el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà infeudà el castell d’Orís, juntament amb el de Voltregà i el de Solterra a Guillem Ramon, el nou senescal, al seu germà Arbert i a Miró Foguet, respectant, no obstant, els drets de Guisla vídua de Pere Amat, que el mateix any feia constar que tenia el castell d’Orís pel bisbe de Vic. Encara que els Montcada, successors del senescal Guillem Ramon, degueren conservar els drets que reberen en aquest infeudament, seran els Gurb-Queralt els principals feudataris del castell d’Orís, que segurament reberen pel fet que un membre d’aquesta família, Berenguer Bernat de Queralt, exercí el càrrec de senescal al principi del segle XII.
Els Orís-Manlleu.
Armand de Fluvià i Escorsa
Per successió de Pere Amat d’Orís-Manlleu, casat amb Guisla de Queralt, el castell d’Orís es trobava en poder dels Gurb-Queralt, quan Berenguer Bernat de Queralt féu jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer III per diversos castells, entre els quals hi havia el d’Orís. La darrera notícia sobre la possessió del castell per la família Gurb-Queralt es manifesta en el testament de Sibil·la de Queralt, que el 1196 deixà al seu fill Berenguer III de Queralt el castell d’Orís entre d’altres.
En el moment que desapareixen els Gurb-Queralt reapareixen els Montcada, que foren senyors del castell d’Orís fins almenys el segle XIV, ja que el vescomte Roger Bernat de Foix el 15 de març de 1353 l’hagué de cedir com a garantia del dot de la seva germana Margarida de Foix, casada amb el vescomte Bernat III de Cabrera; al cap de dos dies Margarida cedí el castell d’Orís al seu marit. Així el 1356 el castell d’Orís passà a formar part del comtat d’Osona que el rei Pere el Cerimoniós creà pel vescomte. Un cop caigué en desgràcia, el 1364, el rei li confiscà el comtat, i el castell fou restituït posteriorment, i quedà en mans del comte de Foix quan satisféu la dot de la seva germana. Finalment el 1396 el comte de Foix vengué a Blanca, muller de Berenguer d’Orís (els feudataris-castlans del castell) tot el dret alodial i el dret de superioritat que tenia en el castell. D’aquesta manera els membres de la família Orís passaven de castlans a senyors.
Com a senyors del castell, la família Orís es perpetuà en el seu domini, hagué de lluitar contra les pretensions del vescomte de Cabrera, el qual pretenia la jurisdicció civil i criminal i el mixt imperi; però el 1445 el governador de Catalunya reconegué que Martí Joan d’Orís era senyor propi dels homes del castell i terme d’Orís. La família seguí en possessió del castell i el 1767 passà a la família Sentmenat per casament i en el segle XVIII s’incorporà al patrimoni de la família dels marquesos de Castelldosrius.
Els castlans
Un aspecte del turó del castell amb les restes que hi havia al començament del segle XX.
A. Pladevall
Els primers personatges que es poden inscriure en la possessió de la castlania són un Bernat de Merola i un Berenguer Ermengol de Freixenet. Així l’any 1109 el primer encomanà al segon el castell d’Orís. El 1113 el mateix Bernat de Merola i la seva muller Beatriu encomanaren a Pere de Vilar i a la seva muller Jordana i llurs fills el castell d’Orís, on havien de residir. Per tant Bernat de Merola havia de figurar com a castlà major i les dues famílies a les quals consecutivament infeudà el castell d’Orís eren els castlans menors, que no sabem que perduressin en la possessió del càrrec.
Els castlans més coneguts i que al final havien d’adquirir el senyoriu foren la família Orís. No sabem si és la mateixa que la Merola, ja que el primer membre fou Bernat d’Orís, que també era anomenat de Manlleu per tenir-hi propietats. També entre el 1171 i el 1222 apareix la família Santhipòlit tenint feus a Orís per la família Montcada, que el tenien subinfeudat a la família Malla; però no tenen res a veure amb la castlania. Així que els Orís fou l’única família castlana del castell que anaren aplegant concessions dels seus senyors, els Montcada.
El 1290 Guilleuma de Montcada llogà a Berenguer d’Orís el castell d’Orís com a franc alou, però no sembla que tingués gaire importància aquest reconeixement. El 1296 Bernat de Centelles vengué a Berenguer d’Orís el feu i altres drets propis en el castell d’Orís, que tenia en alou del rei. Al cap de set anys, el 1303, Guilleuma de Montcada signà, per raó de senyoria, la venda anterior. Un fill de Berenguer d’Orís anomenat Jaume d’Orís adquirí la sots-castlania que estava en poder de Jaume de Besora, la qual cosa el 1333 aprovà Roger Bernat de Foix, com a senyor d’Orís. Finalment el 1394 el comte de Foix vengué a Blanca, muller de Berenguer d’Orís, tot el dret alodial i el dret de superioritat que tenia en el castell d’Orís, per 16 000 sous. Així els castlans esdevenien senyors tal com hem vist anteriorment.
La documentació no reflecteix cap procés constructiu, únicament podem constatar que durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II tingué una certa importància i al final de les activitats bèl·liques encara estava dempeus. (APF-ABC)
Castell
Croquis en planta i perspectiva del conjunt del castell, aixecats el segle XVII per uns espies francesos. A través d’aquest dibuix ens és possible de conèixer amb un cert deteniment la distribució del castell.
A. Pladevall
En relativament pocs anys les ruïnes del castell d’Orís s’han fet molt malbé. Tot i amb això resten encara importants vestigis, molt alterats al llarg dels anys, els quals, però, fan valorar aquest monument com una de les fortificacions importants de l’època a la Plana de Vic.
Un croquis del castell facilita molt l’estudi de les seves estances. Es tracta d’una planta i un disseny del castell fet el segle XVII per uns espies francesos, el qual es conservà entre els papers de Sampere i Miquel en la col·lecció del bibliòfil Salvador Babra. Aquest croquis l’any 1917 fou conegut per l’arquitecte Josep M. Pericas i publicat per Fortià Solà a la seva Història de Torelló. El castell en aquest dibuix figura situat al capdamunt d’una muntanya en forma de pa de sucre, la qual és escarpada per tot el voltant, menys pel costat de l’entrada. El castell no és dominat per cap altra altura veïna; els murs del recinte són de tres o quatre peus d’espessor. Els edificis apareixen aplacats contra els murs, com es pot veure al plànol, i llevat de la part de la muralla que hi ha sobre la porta, on hi ha les defenses, la resta apareix coberta amb teulada. Els edificis aquí es conserven en bon estat. Seguint les llegendes de dibuix A correspon a la capella amb volta; bb és la casa del masover, on hi ha tres cambres bones i a la part de dalt igual; CC és la sala i un quartet; a sota hi ha estables amb volta i a sobre un graner; D és una casa o residència; E és una cambra sota la qual hi ha el celler, tot amb volta de pedra tallada; F és la cisterna que ara es troba en mal estat; G és la pastisseria; H correspon a les cuines i l’aigüera; J és la porta ordinària; K és la rampa amb escales i L és una cleda. Aquests edificis en cas de necessitat podien encabir 200 homes i 25 cavalls. Com que aquest castell es troba a l’entrada de la Plana de Vic, sembla que devia interessar la seva conservació a fi de poder-hi establir una guarnició.
Planta del castell aixecada al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas. Hom hi pot notar, per comparació amb el croquis del segle XVIII l’evident deteriorament experimentat en diversos elements del conjunt.
A. Pladevall
Al començament del segle XX l’arquitecte Josep M. Pericas aixecà una planta del que restava del castell. En relació amb el croquis anterior hom pot veure com elements molt importants havien ja sofert una degradació notable. Si considerem el dibuix de Josep M. Pericas, avui no resten ni els murs del camí d’accés ni la cara de ponent que feia cantonada al costat nord-oest del castell. Tampoc no són visibles gairebé ni els fonaments ni els vestigis de mur de la capella de Sant Pere i tampoc no queda res dels coronaments dels murs del castell que es perfilaven segons l’esmentat dibuix.
A desgrat de trobar-se tan trossejades i malmeses les runes del castell d’Orís, situades estratègicament a frec de la cinglera del seu retallat i inconfusible penyal, avui permeten encara de llegir velles estructures i són un ampli camp a la imaginació.
En les seves despulles hi ressalten almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció. A l’angle de ponent-migdia s’hi veuen restes de parets i la plana de la capella de Sant Pere d’època romànica, probablement del segle XII; vers llevant, emparada per un mur de gòtic tardà, hi ha una gran cambra mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben conservat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s’estenen del segle XV al XVII.
Interior de l’única estança que encara resta dempeus del castell. És adossada al mur vers el costat de llevant i és coberta amb una volta apuntada, d’època força tardana.
M. Catalán
Un dels murs que encara romanen de l’antiga construcció, avui molt esfondrada.
M. Anglada
El conjunt de les runes mostra una grandiositat que corprèn encara enmig de la postració present; d’altra banda, el pla del castell és una miranda superba de tota la comarca.
Fa uns deu anys el castell i el seu entorn foren agençats. Hom en millorà la zona, dotà d’il·luminació les restes i reféu el camí d’accés, però actualment queda ja ben poca cosa d’aquelles millores. (APF-JVV)
Bibliografia
- Miquel Brasó i Altres: Castell d’Orís, a Els castells catalans, vol. 4, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 367-379.
- Antoni Pladevall i Ramon Vinyeta: Orís, Editorial Montblanc-Martín, Barcelona 1972.
- A.P.F.: El castell d’Orís, “Jornada a Vic de la Secció Provincial d’Amics dels Castells de Barcelona”, Vic 1974 (JVV)