Situació
El sector de Saderra, situat a l’esquerra del riu Ter, s’estén des del riu en direcció a la muntanya de Bellmunt i comprèn el terreny emboscat de la baga de l’Illa fins al coll de les Gargantes, la vall del torrent de Saderra i la planura situada vora el riu, on hi ha les masies més importants.
L’església de Sant Marcel de Saderra que, edificada sobre un tossal arran de la reconquesta, serví de centre parroquial als habitants del lloc, es troba a 620 m d’altitud, sobre els masos del Soler i Saderra. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-12 (294): x 37,2 —y 59,8 (31 tdg 372598).
Per arribar-hi hom hi va per la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà. Al km 89, a mà dreta i en direcció a llevant surt una pista que al seu començament travessa el Ter i en 2,5 kms arriba a la casa de Saderra, a uns 30 m de la qual hi ha l’església. (MAB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Torelló. Encara que més tard aparegué un castell de Saderra, aquest no tingué un terme propi independent, i concretament se situava a la vall de Saderra. Aviat fou una parròquia independent, funcions que conserva en l’actualitat.
El castell de Torelló s’esmenta en el document més antic que es conserva sobre la comarca, ja que el 881 Servusdei i la seva muller Fredegona vengueren a l’arxiprest Gotmar. que després havia de ser el primer bisbe de la seu restaurada de Vic, terres i cases situades al territori osonenc, a l’apèndix del castell de Torelló, al lloc de la casa de Sant Feliu.
El lloc de Saderra surt esmentat l’any 945 en la venda que feren Daniel i la seva muller Baldegòncia a Madrona i a Provència d’una casa situada al terme de Torelló, a la vall de Saderra (in valle Saiderre) i l’església es documenta per primera vegada el 949 en la donació que feren Asenari i la seva muller Dolçosa a la casa de Sant Marcel, l’església de la qual era fundada al comtat d’Osona, a la vila Saderra (villa Seder), d’una peça de terra situada al mateix lloc.
També surt esmentada l’any 1047 quan entre els sacerdots Ató i Adalbert hi hagué un plet sobre un alou situat al comtat d’Osona al lloc anomenat Saderra, pel dret de l’església de Sant Marcel (pre foribus ecclesie sancti Marcelli).
Les funcions parroquials d’aquesta església consten des del 1070, quan Ramon, sacerdot de Sant Marcel de Saderra, donà a la canònica de Sant Pere de Vic un alou situat al comtat d’Osona, a la parròquia de Saderra, sota l’església.
L’església la degué fer consagrar l’esmentat sacerdot Ató abans del 1047, ja que l’alou en disputa havia estat donat a l’església per l’esmentat sacerdot, que feu dedicar el temple; així es feu constar en un plet celebrat l’any 1058, quan el sacerdot Ató ja era difunt, davant Vitià, clergue i vicari de Besora, i altres persones, per dilucidar la propietat de l’alou que havia donat a l’església i era usurpat per diverses persones.
L’edifici sofrí diverses reformes i modificacions durant el segle XVII, quan l’absis original fou substituït per un de rectangular. També es transformà el pòrtic o galilea que tenia al costat de migdia en una nau lateral tot tancant els arcs del pòrtic, i la porta primitiva, situada al mur de migdia, es traslladà a la façana de ponent. Al mateix moment es degué construir el petit campanaret de torre sobre el mur de ponent, mentre que els murs foren rebuidats per encabir-hi diversos altars desapareguts, entre ells un de Joan Gascó, pintat l’any 1517.
Avui l’edifici segueix utilitzant-se com a parròquia i es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Plet sobre l’església de Sant Marcel de Saderra (1058)
Document segons el qual consta que l’església havia estat feta consagrar pel sacerdot Ató.
Manifestum sit cunctis militantibus Christi tam presentibus quam futuris quomodo motum fuit placitum altercacionis inter sacerdotes Sancti Marcelli et parochianis contra Durandum vel filiis suis id est Jaucifredus et Datoni et Galindus et Leopardus et Richel filie eius in comitatu Ausonense locum scilicet Sederrensi pre foribus ecclesiae Sancti Marcelli que est sita in eodem locho. Contendebant igitur iam dicti de quondam alodio quod est in eodem locho quod fuit de condam Atoni sacerdoti qui fecit ipsam ecclesiam dedicare et ipsum alodium est prope ipsam ecclesiam. Post aliquanto autem tempore predictus Durandus vel filiis suis voluerunt disrumpere hoc pactum a potestate sacerdotes et parochianum et in iure prefati Durando vel filiis suis propria lites firmari sicuti et fecerunt. Quapropter hoc placitum celebrantes in presenciam Vitiani clerici et vicarii Bisaurensis Ermemiri sacerdoti et Adalberti Guilielmi et Brocarde et Bernardus Amati et Raimundo subdiachono et Guilielmus Andrees et Odoni prolis Moratoni et Petrus et Adeleides femine, aliorum quoque multorum quorum nomina subterius sunt adsignata. Requisibit ergo iam dictus Vitiani Bisaurensi scripturam quam repetebat predictus Durando vel filiis suis hoc quod dicebat et ita expresum et signo puntato firmatum inaderat. Ad hec autem predictus Vitiani talem dedit sentenciam ut predictus Durando vel filiis suis recuperasent in potestatem ecclesie Sancti Marcelli sive ad sacerdotes ipsius alodium quod est supra scriptum quantum terminavit Ermemirus sacerdos et Seniofredus et aliorum multorum bonorum hominum videntibus a multis hominibus seu parochianis. Nos vero iam dicti Durando et Jaucifredi et Datoni et Galindus et Leopardus et Riquellis femine evachuamus nos de ipsum alodium supra scriptum quod fuit de condam Atoni sacerdoti in potestatem ecclesie iam meminite sive in potestatem eiusdem sacerdotes. Ita ut ab hodierno die et tempore secure et quiete teneatis et posideatis tam vos quam posterit vestri ad faciendum quecumque placuerit si quis hoc disrrumpere voluerit quinas aurii libras componat et deinceps hec scriptura inviolata permaneat.
Actum est hoc I nonas februarii anno XXVII Henrici regis.
Sig+num Durando. Sig+num Jaucifredi. Sig+num Dato. Sig+num Galindo. Sig+num Leopard. Sig+num Riquell qui hanc evachuacionem fecimus et firmavimus et firmare rogavimus.
Sig+num Ermenirus presbiter. Sig+num Adalberbertus Guilielmi. Sig+num Brocard. Sig+num Bernardus. Sig+num Guilielmus Andrias. Sig+num Odoni. Sig+num Seniofredi cognomento Canudi. Sig+num Petrus. Sig+num Adalerd. Sig+num Vitalis. Sig+num Riavallus. Sig+num Suniarius.
Raimundus subdiachonus subscripsit.
Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 262.
Traducció
"Sigui manifest a tots els cristians, tant presents com futurs, de quina manera fou promogut el plet entre els sacerdots de Sant Marcel i els seus parroquians contra Duran i els seus fills, Jaucifred, Dató, Galind i Lleopard, i la seva filla Riquel, al comtat d’Osona, al lloc anomenat Saderra, pels furs de l’església de Sant Marcel que és ubicada en aquest lloc. Es barallaren per un determinat alou que es trobava en aquest lloc i fou del difunt sacerdot Ató, el qual va fer consagrar l’esmentada església i l’alou que hi ha al seu costat. Al cap d’un temps, Duran i els seus fills volgueren trencar aquest pacte i varen promoure un litigi. Es va celebrar aquest plet en presència de Vidal, clergue i vicari de Besora, i del sacerdot Ermemir, d’Adalbert Guillem, de Brocard, de Bernat Amat, de Ramon, sots-diaca, de Guillem Andreu, d’Odó, fill de Morató, de Pere i d’Adelaida i molts d’altres el nom dels quals apareix més avall. L’esmentat Vidal de Besora demanà el document que tenia Duran i els seus fills, on s’explicava tot, però hi mancaven les signatures. Vidal donà la sentència que l’esmentat Duran i els seus fills recuperessin per a l’església de Sant Marcel i per als seus sacerdots l’alou esmentat i això va ser vist pel sacerdot Ermemir, per Sunifred i per molts altres prohoms i parroquians.
I nosaltres, els esmentats Duran, Jaucifred, Dató, Galind, Lleopard i Riquel, confessem que l’alou era del difunt Ató, sacerdot, i que és de l’església i dels seus sacerdots. I per tal que des d’avui i en tot temps ho tingueu i posseïu tant vosaltres com els vostres successors per fer el que us plagui i, si algú volgués trencar tot el que s’ha dit, pagui cinc lliures d’or, i que aquest document resti sempre inviolat.
Fet el 3 de febrer, de l’any 27 del rei Enric.
Signe de Duran, de Jaucifred, de Dató, de Galind, de Lleopard, de Riquel, que hem fet aquesta confessió, ho firmem i demanem que ho firmin.
Signatura d’Ermemir, prevere, d’Adalbert Guillem, de Brocard, de Bernat, de Guillem Andrias, d’Odó, de Sunifred —anomenat Canut—, de Pere, d’Adalerd, de Vidal, de Riavall, de Sunyer.
El sots-diaca Ramon ho subscriu."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
Tal com ja hem apuntat, l’església original ha estat molt modificada. Es conserva la nau, única, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i possiblement capçada a llevant per un absis semicircular, avui desaparegut, del qual es conserva l’arc que formava el plec d’obertura.
A aquesta nau hom afegí a la façana de migjorn un atri, obert amb dues arcades, avui aparedades i integrat també el segle XVII a la nau mitjançant una gran arcada que trenca tot el mur de migjorn original i el tapament dels arcs del pòrtic.
Tot l’edifici presenta un arrebossat d’època moderna, que no permet d’apreciar-ne l’aparell, visible només en alguns punts de la façana, on es distingeixen uns carreuons simplement escairats, disposats en filades uniformes i regulars. (MAB)
Majestat
Una fotografia del començament de segle de la Majestat, destruïda l’any 1936.
Gudiol
Destruïda l’any 1936, Saderra conservava encara una majestat romànica de talla policromada, de la qual només coneixem la fotografia de l’arxiu Gudiol, que reproduïm, i les referències mencionades per Manuel Trens a Les Majestats Catalanes. També, naturalment, els comentaris fets al llibre Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya.
Venerada com a sant Mamet, no era al santuari de la Mare de Déu de Borgonyà, pertanyent al municipi de Sant Vicenç de Torelló, com anteriorment s’havia suposat, sinó a l’església parroquial de Sant Marcel de Saderra. De l’església construïda abans de l’any mil, no en queda res; la nova fou construïda vers l’any 1054, i conservava pintures murals de l’època, segons indica Manuel Trens, a qui devem aquesta informació, així com la notícia de la forta restauració que rebé aquesta imatge el segle XVIII; foren retocades la cabellera i la barba, així com la inclinació del cap; fins foren allargats i abarrocats els extrems de la creu potençada.
Aquests retocs desfiguraren en gran manera el seu aspecte, i fan molt difícil i problemàtica la seva datació. Manuel Trens la considera del segle XII, i la fitxa corresponent a la fotografia de l’arxiu Gudiol l’atribueix al segle XIII.
Malgrat totes aquestes transformacions conegudes, i d’altres encara possiblement ignorades, hom pot intuir, pel que pot veure’s a la fotografia, que havia d’ésser, tanmateix, una bellíssima imatge, de molt bona factura i ben proporcionada; portava una túnica llisa, bastant ajustada, ondulada a la part baixa, que mostrava el gruix de les cames, i cenyida regularment amb una corretja plana que queia en dues tires paral·leles, sortides d’un nus perfecte, com el de les majestats millors; la policromia, segurament per causa de la restauració del segle XVIII, no ens recorda res que pugui relacionar-se amb el nostre art romànic.
Els braços en tensió, però voluntàriament oberts, mostraven la síntesi d’una recta absoluta, i acabaven amb unes mans lleugerament decantades enfora, en un bondadós gest de protecció i acolliment; la cara, correcta i expressiva, mirada serena i boca petita i ben dibuixada, era tota bondat i comprensió, i reforçava el significat del gest.
Els cabells mostraven encara un fi ratllat, bastant malmès, que podia ser el que quedava d’un original més aprimorat. El bigoti era una tira prima que arrencava de sota els narius i deixava tot el sobrellavi pelat, detall que també pot observar-se a les majestats Lluís de Bonis, d’All i de la col·lecció Algarra.
El ratllat de bigoti i barba, així com el retallat d’aquesta, eren de factura simple i esquemàtica i de gust molt més modern del que corresponia a la restauració, i era un xic sorprenent que l’artesà que tingué el mal gust de retocar-lo (potser a desgrat) tingué l’encert d’actuar amb una certa discreció, car s’esforçà a respectar l’expressió i el caràcter de la imatge.
Diu Manuel Trens que només quedava l’argolla de ferro que la subjectava a la paret. (RBP)
Bibliografia
- Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, Barcelona 1978, pàgs. 155-157.
- Marcel Durliat: Christs romans, Perpinyà 1956, pàg. 28 i fig. 16.
- Manuel Trens: Les majestats catalanes, vol. XIII de “Monumenta Cataloniae”, Barcelona 1967, pàgs. 144-145 i làm. 47. (RBP)