Cellera d’Espirà de Conflent

Situació

El poble d’Espirà de Conflent es troba a l’extrem d’un serrat dels darrers contraforts del massís del Canigó, a la dreta de la vall de la Tet, al Baix Conflent. És emplaçat sobre el curs de la riera de Llec, que en aquesta contrada conflueix a l’esquerra del riu de Lentillà.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 37’ 6” N - Long. 2° 29’ 59” E.

Per a arribar-hi cal desviar-se per la carretera D-25, que parteix de la N-116 entre Vinçà i Marquixanes; un cop fets 2,5 km es troba a la dreta la carretera D-55 en direcció a Estoer, per la qual, després d’haver fet 1,5 km, s’arriba a Espirà de Conflent. (JBH)

Història

Plànol de la vila amb indicació de l’àmbit de l’antiga cellera, segons el cadastre de l’inici del segle XIX.

A. Catafau

Una de les primeres mencions documentals de la vil·la d’Espirà data del gener de l’any 979, en una escriptura per la qual Prim i la seva esposa Sidila vengueren a Bernat I, vescomte de Conflent, i a la seva muller Guisla de Lluçà una terra que tenien al lloc dit Peda, situat “in valle Confluente, infra fines de villa Aspirano”, pel preu d’un sou. El mes de març del mateix any, la villa Aspirano es consigna en una altra escriptura, per la qual Adrover, la seva muller Adalvira i Ermessenda vengueren també als vescomtes Bernat i Guisla dues peces de vinya i una de terra emplaçades, com en l’anterior document, a l’indret de Peda.

També consta que tingué propietats a la villa Asperi el monestir de Sant Genis de Fontanes, segons un precepte de confirmació de béns atorgat pel rei Lotari a l’esmentada abadia l’any 981.

L’any següent, el 982, el prevere Espirs vengué una vinya situada al lloc de Fígols, dins el terme d’Aspirano, per quatre sous, als vescomtes Bernat i Guisla, els quals, per l’abril del 984, veieren augmentar el seu patrimoni a la vil·la d’Aspirano amb dues peces de vinya que els foren venudes per Ranlo i Eldovigi. Posteriorment, el 5 de setembre de l’any 1003 (1005), Honorada i els seus fills vengueren a la vescomtessa Guisla de Lluçà i als seus fills Ermengol, ardiaca, i Arnau, vescomte, un alou que tenien a les vil·les d’Estoer i Espirà, el qual els pervenia d’una permuta feta amb els abats Garí i Guifré del monestir de Sant Miquel de Cuixà.

A la llum de la documentació citada hom dedueix que els vescomtes de Conflent, a través de nombroses compres d’alous a particulars, havien anat adquirint la major part del territori d’Espirà de Conflent. A l’inici del segle XII, la senyoria d’Espirà era detinguda pel llinatge dels Urtx, sorgit d’una branca dels vescomtes de Cerdanya i de Conflent. El domini d’Espirà pervingué després a la corona, puix que l’any 1165 Alfons I de Catalunya-Aragó infeudà la senyoria d’aquest lloc a Pere de Domanova, que morí vers el 1204, sota el domini del qual es fundà a l’església parroquial de Santa Maria un important priorat de canonges augustinians. A través de la filla i hereva de P. de Domanova, Cerdana de Rodés, que morí el 1225, la jurisdicció del lloc passà al seu espòs Guillem de Canet. La casa de Canet l’infeudà als Avinyó encara dins la primera meitat del segle XIII. L’any 1300 Jaume II de Mallorca concedí o confirmà la senyoria d’Espirà als Cadell, de Puigcerdà, que la mantenien encara al començament del segle XVII. Poc abans de la Revolució Francesa el domini del lloc estava en mans de Pere Francesc Ignasi de Bon, marquès d’Aguilar. (JBH-MLIR)

Recinte fortificat

La topografia mostra que, de fet, la vila d’Espirà de Conflent —tot i que el seu origen data del segle X, segons la documentació— va desenvolupar-se al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, esmentada per primera vegada a mitjan segle XII. A la darreria de la mateixa centúria, aquesta església es convertí en seu d’un priorat canonical. Es troba al centre d’un clos sagrat amb cases i l’antic cementiri que formava un recinte envoltat de muralles.

Sembla que el recinte fortificat —que podria correspondre a l’antiga cellera i del qual han subsistit poques restes— era delimitat pels costats de llevant i de tramuntana per l’actual carrer de la Torre, i seguia, d’una manera més imprecisa, pel carrer dit de l’Església i el camí i paratge de la Font del Miracle, en els sectors de migdia i ponent. L’element més notable que es conserva és el portal que es troba al centre del tram oriental del carrer de la Torre. Aquesta porta era defensada per un gran matacà, del qual subsisteixen a la part alta del mur un parell de cartel·les i la seva obertura rectangular.

Ultra la topografia, també la documentació local aporta dades interessants sobre el desenvolupament urbà de la vila. Així, al segle XVII, hom sap que els canonges de Santa Maria d’Espirà, en conflicte amb el senyor laic del lloc, recordaven que “las casas que de present se troban situadas dins los murs ho clos de Spira, que son en numero de 14, son en directe domini del priorat”. La prova que aportaven era que, quan es va excavar el sòl per fer els fonaments d’aquestes cases, s’hi van trobar ossos de cadàvers. Veiem, doncs, que apareixen clarament tots els elements clàssics de l’origen i l’evolució d’una cellera: l’espai sagrat (clos) que servia de cementiri, on de mica en mica s’anaren afegint noves construccions, però sempre sota senyoria eclesiàstica, i que posteriorment seria fortificat. Aquest document del segle XVII que acabem de citar permet precisar el nombre exacte de cases que es trobaven dins de les muralles en aquesta data. En el plànol del segle XIX que reproduïm, hom veu que aquest nombre s’ha doblat a causa de la construcció d’altres edificis en els patis o horts que tenien cadascuna d’aquestes cases.

En un document anterior, un reconeixement feudal de l’any 1378 d’un vilatà a favor del senyor d’Espirà, es fa referència a una casa situada “intus muros de Aspirano, que toca cum cimiterio et cum muro dicti loci”; el text és una clara mostra que en aquesta època el cementiri encara es trobava a l’interior del recinte fortificat, probablement al sud de l’església, on actualment hi ha una plaça pública. Aquesta casa esmentada hauria pogut ésser situada a l’angle sud-est del recinte. El cementiri, visible al plànol, és el resultat d’un desplaçament posterior del lloc d’inhumació, probablement en època moderna.

El 1539, en un capbreu confegit pel prior d’Espirà, s’establí una declaració per “una casa situada dins la forsa de dit lloch confrontant ab las casas de Scta Maria de dos parts y ab lo cimenteri de dita iglesia”. El terme forsa es refereix sovint, com aquí, a la fortificació civil d’un nucli vilatà aplegat al voltant de l’església i no del castell. L’únic carrer del clos s’obria a l’exterior a través de dues portes fortificades (al segle XVII es parla de “portale fortalicii”); una, ja esmentada abans, és la que encara subsisteix al carrer de la Torre, i l’altra era situada a mig carrer de l’Església, de la qual tan sols resta l’arc i una part dels muntants.

L’any 1989, durant unes obres fetes a les cases situades a l’interior del clos sagrat de l’antiga cellera, van ser descobertes unes tombes antigues, però destruïdes. L’observació dels llocs on aparegueren aquestes tombes mostra que al damunt s’havia construït un rengle de cases. Aquestes cases corresponen a les situades a la banda interior de la muralla pel costat nord, però sembla que ni a la banda sud ni a l’oest de l’església se’n construïren; per tant, foren respectades les sepultures. (AC-JBH)

Bibliografia

  • Alart, 1880, vol. III, pàg. 36; Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 210-213; Borrallo, 1938-39; Cazes. 1975, pàg. 24; Baraut, 1979, vol. II, doc. 181, pàgs. 126-127 i doc. 184, pàg. 128; 1980, vol. III, doc. 195, pàg. 30; doc. 199, pàgs. 33-34 i doc. 287, pàg. 119; Ponsich, 1980*, pàg. 103; Pous, 1981b, pàg. 13.