Situació
El poble d’Estoer és a la riba esquerra del riu Lentillà, en els darrers contraforts nord-orientals del massís del Canigó, on l’alta vall del riu esmentat comença a eixamplar-se.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 9” N - Long. 2° 29’ 12” E.
Per a arribar-hi, cal seguir la carretera D-25, que s’agafa entre Marquixanes i Vinçà, a la carretera N-116. Al cap de 2,5 km, es troba, a la dreta, la D-55, que fineix el seu recorregut de 3 km al poble d’Estoer. (JBH)
Història
Plànol de l’antiga cellera, segons el cadastre del 1811.
A. Catafau
El lloc d’Estoer, conjuntament amb la seva església, és documentat l’any 879, arran d’un procés judicial celebrat, precisament, en el temple de Sant Esteve, fundat in valle Astovere. Allà diversos testimonis feren jurament per tal de reconstruir els títols de propietats que els monjos de Sant Andreu d’Eixalada havien perdut a causa de la inundació de la Tet, que l’any anterior s’havia emportat el seu monestir.
Al llarg del segle X i l’inici de l’XI, gran part del territori d’Estoer esdevingué possessió alodial dels vescomtes de Conflent, a través d’adquisicions successives; també in villa Astoer posseïa propietats el monestir de Sant Miquel de Cuixà, segons la butlla de confirmació de béns que el papa Sergi IV atorgà a l’esmentada abadia l’any 1011. Molt probablement, una part d’aquestes propietats era integrada per una vinya situada in Astovero que Ava, comtessa de Cerdanya-Besalú, havia llegat al cenobi de Cuixà en la seva acta testamentària concedida el 27 de febrer de 962. Al segle XI, Ermengol, bisbe d’Urgell (sant Ermengol), fill de Bernat I, vescomte de Conflent, en el seu testament datat al desembre del 1033, llegà a l’església d’Urgell l’herència que posseïa a la vall d’Astover.
A la primera meitat del segle XII la senyoria d’Estoer era en mans del llinatge dels Urtx, eixit, segurament, dels vescomtes de Cerdanya i Conflent. L’any 1298, Gueraua d’Urtx, esposa d’Arnau de Cortsaví i hereva del seu pare Galceran d’Urtx, va vendre al seu cosí germà Pere de Fenollet el lloc d’Estoer i també el d’Illa, amb gran part del seu patrimoni, que posseïa pel rei de Mallorca i comte de Rosselló. Posteriorment, Pere de Fenollet, fill de l’anterior i vescomte d’Illa, en el seu testament de l’any 1353 manà que el lloc d’Estoer fos venut per pagar els seus deutes.
Al principi del segle XVII la senyoria d’Estoer era de Francesc de Taquí, que morí l’any 1621. Vers el 1770 consten com a senyors del lloc els marquesos d’Aitona, que degueren posseir els drets sobre aquesta vila fins a la fi de l’antic règim. (JBH)
Recinte fortificat
El nucli primitiu del poble d’Estoer, compost per un reagrupament de cases, molt compacte, al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, té un perímetre aproximat de quinze passes, el qual correspon a una cellera de dimensions reduïdes; aquesta era defensada per un recinte fortificat de planta més o menys circular o ovalada que seguia la distribució de l’edificació d’intramurs. La morfologia de l’antiga cellera d’Estoer guarda una gran similitud amb la del poble de Catllà, també dins de la comarca del Conflent.
En el costat sud-oest del perímetre murat s’integra una torre molt ben conservada, i és molt probable que el campanar de l’església, refet al segle XVII, hagués pogut tenir la funció de torre de guaita. Dins el nucli d’intramurs hi ha uns carrerons estretíssims i curts, tot i que la trama urbana ha estat, en part, alterada per la reconstrucció de l’església en èpoques barroca i neoclàssica.
El recinte, amb lleus inflexions, és delimitat a extramurs per la placeta del Raig i el carrer del Raig a ponent, pel Raig i la plaça a migdia, i pels dos trams del Carreró a llevant i a tramuntana.
La muralla ha estat molt destruïda, però en les façanes de les cases que assenyalen el seu traçat, a bona part del circuit, se’n veuen rastres de paraments, a base de blocs de pedra i còdols, només trencats i travats amb abundant morter.
De fet, són pocs els vestigis arquitectònics del recinte fortificat que encara subsisteixen o es poden apreciar, sempre de manera molt parcial. Com ja s’ha esmentat, al sector sud-oest hi ha, ben visible, la torre cilíndrica. A llevant, darrere mateix de l’absis de l’església, hi ha fragments del llenç de muralla, d’alçada considerable, que enllacen amb una torreta-baluard segurament de construcció postmedieval.
En els costats est i nord-est, un altre mur, extern, segueix paral·lel al recinte i delimita un pas estret, dit “el Carreró”. Aquest mur té una alçada de 2,5 m i també és construït amb còdols i pedres trencades, tot lligat amb morter.
D’aquest nucli fortificat i tan reduït de la cellera, molt aviat en degué sorgir un eixample vers ponent, del qual queden testimonis d’un molt probable recinte murat. Els carrerons són estrets i força rectilinis.
El traçat és delimitat per la Placeta, a l’oest i nord-oest, el carrer del Colomer, al sud, el carrer del Pontarró, a l’est, i pel carrer de l’Escola, al nord, costat on n’hi ha menys restes i on el dit traçat és menys clar. La planta seria de tendència rectangular, allargada, amb l’eix principal d’oest a est.
Al sud-est, a la confluència dels dits carrers del Colomer i del Pontarró, els murs d’una edificació tenen un aspecte arcaic. Es caracteritzen pels rengles d’opus spicatum fets amb blocs de pedres i còdols de mides mitjana i petita. L’aparell s’ha conservat en una alçada d’uns 3 m i en una llargada de gairebé 6 m a llevant i de 3 m a migdia. La cantonada és feta amb carreus escairats, no gaire grans, al llarg i través. Altres façanes del perímetre esmentat presenten rastres del mateix tipus de construcció. (JBH-AC)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1901, vol. 11, doc. 133; Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 57, pàgs. 273-274 i doc. 90, pàgs. 307-309; Baraut, 1979, vol. II, doc. 31, pàgs. 41-42; doc. 165, pàg. 115; doc. 167, pàgs. 116-117; doc. 170, pàgs. 119-120; doc. 172, pàgs. 121-122; doc. 182, pàg. 127 i doc. 185, pàgs. 128-129; 1980, vol. III, doc. 190, pàg. 26; doc. 191, pàgs. 26-27; doc. 194, pàgs. 29-30; doc. 205, pàgs. 37-38; doc. 217, pàg. 50; doc. 228, pàg. 60, doc. 234, pàg. 67; doc. 268, pàgs. 98-99 i doc. 287, pàg. 119; 1981, vol. IV, doc. 415, pàg. 119 Idoc. 463, pàgs. 164-166; 1982, vol. V, doc. 490 Bis, pàgs. 28-29; Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68.