Economia de l’Alt Urgell

Les vies de comunicació

Restes del camí medieval al congost de Tresponts, que comunicava l’Alt Urgell i la Cerdanya amb les terres de ponent.

T. Pollina

A l’Alt Urgell, comarca comunicada pel curs del Segre i dels seus afluents, un dels factors de creixença de la Seu i de les viles situades en el camí que vorejava el riu fou precisament la seva situació privilegiada al llarg d’una important via romana de comunicacions: el nexe d’unió entre la Cerdanya —on confluïen les de Barcelona i Occitània— i el territori musulmà de Lleida; era una de les principals vies segons indiquen tots els documents.

Pont i aqüeducte de la Boixedera, a la vall de Cabó, una mostra d’arquitectura al servei de l’economia i l’agricultura.

ECSA - V. Roca

La millora del camí públic i la garantia de pau per als vianants eren les grans preocupacions de les autoritats, idea reflectida en la llegenda del bisbe Ermengol, segons la qual morí negat en caure de la bastida quan ajudava a la construcció del pont de Bar sobre el Segre, en els límits dels comtats d’Urgell i de Cerdanya. En la construcció de ponts de pedra, considerada aleshores en el grup de les causes pietoses al costat de l’ajut als pobres i la redempció de captius, hi col·laboraven els particulars amb les seves deixes. Per fi el pont de Bar es convertí en una obra estable quan els pagesos de Bar i Toloriu, perjudicats per les guerres, oferiren, en canvi d’una promesa de pau i treva, aplanar la riba al fons del congost i construir el pont (1081); el compromís els obligà a ells i als seus successors.

La xarxa viària s’anà millorant amb altres ponts fins i tot en llocs difícils, a fi de consolidar una ruta perillosa, tallada a la roca en l’anomenat “Forat dels tres ponts”, és a dir, el congost entre la Seu i Organyà; es completà amb ponts sobre el riu Valira, el de Sant Esteve del Pont sota Castellciutat i els d’Andorra. Un altre camí, definit com a via en travessar Sagalers, sortia de la Seu i passava el Segre per la palanca de Boixadera per seguir el riu i també per anar cap a la serra del Cadí en direcció a Solsona i Berga. Cal esmentar també la via que deixant enrere Castellciutat s’enfilava en direcció al Pallars Sobirà passant per Castellbò, vila que dominava el trànsit, sense oblidar la que des de Coll de Nargó portava a l’Aragó passant per Tremp.

Al llarg del recorregut existien punts on el comte primer, i un altre senyor després, cobrava drets de pas, com a Castellciutat. En algun lloc es podia controlar el camí per mitjà d’una construcció al mig de la qual un arc deixava lliure el pas un cop pagat l’impost, com es veu encara a Fontelles (vall de Tost).

L’agricultura

L’economia de la zona era bàsicament agrícola, amb un marcat caire de subsistència familiar i amb un conreu estès a les riberes del Segre, a les valls altes i també als vessants de les muntanyes per mitjà dels bancals escalonats. Així es mantingué tradicionalment i sense canvis, amb pobresa, fins a la introducció del regadiu a l’època contemporània.

Predominaven les terres de secà, essent les més fèrtils les de la vall del Segre; les compreses entre Alàs i Castellciutat es podien trobar afectades, com ara, per les riuades i els canvis en el curs del Segre. Ja l’any 990, en una donació de terra comtal s’esmenten arenals en el lloc de Sant Feliu, és a dir, Castellciutat, cap a Estado, on existia una illa sota el canemar comtal proper al riu i a un rec, pel qual s’havia aprofitat l’antic llit del Segre. Llinars i canemars —n’hi havia fins i tot a Castellbò— s’estenien durant el segle XII i com que necessitaven aigua, en alguns llocs la seva existència podia pressuposar una canalització artificial.

La unitat familiar d’explotació agrària era de 6 a 11 ha, on es cultivaven amb rendiments pobres els cereals de secà, poc variats: forment, ordi, sègol, civada i mill, i la vinya, amb algunes lleguminoses, sobretot faves; el nombre de lleguminoses cultivades va augmentar al segle XIII. Una família podia viure amb unes tretze o vint peces, a més de les parcel·les d’horta situades vora l’aigua, que permetien complementar la dieta amb cols, cebes, alls, etc. Vora la Seu existien l’horta de Santa Maria, que és la denominació més antiga, la de la Valira i la de la Comtessa, referint-se a Blanca de Pallars.

Més lluny s’estenien camps o feixes d’extensió variable amb predomini de la forma allargada i irregular per tal d’adaptar-se al terreny. Els més extensos eren Coromines o condomines i camps, mentre que les peces o sorts de terra probablement eren unitats mitjanes i petites —entre 100-150 m de llargària i 50-60 d’amplada els més grans, i entre 4-10 m, els petits—. Les separacions o marges de paret seca existien ja al segle X. En canvi els camps guanyats a les clarianes dels boscos al segle XI, on es podien construir bordes, quedaven separats per marges vegetals.

L’instrumental i el treball del pagès van evolucionar al final d’aquesta etapa i van manifestar diversitat segons la zona geogràfica, vall o muntanya. A la vall, en camps grans era possible llaurar amb l’ajut d’una parella de bous, i a partir de mitjan segle XII, època d’innovacions tècniques, amb cavalleries o mules; mentre que l’excessiu pendent o la forma de bancals a muntanya només permetia l’aixada, l’aixadó, el càvec i la fanga.

En aquesta zona dels Pirineus hom suposa que existien ja al segle XI i eren d’ús bastant normal els reforços de ferro per a la pala de fusta, emprada com a fanga o per a plantar, i per a la fanga en forma de pues, que es feia servir per a treballar la terra resseca. Es dedueix del fet de conèixer la situació de fargues vora els rius i del cobrament del delme del ferro de les valls d’Andorra pel bisbe d’Urgell a mitjan segle IX. Dos segles més tard ja es devia emprar el procediment d’oxigenació de la farga catalana per a obtenir un ferro dúctil destinat a fer els instruments agrícoles, segons Manuel Riu.

És possible, com diu el mateix historiador, que a causa de la pobresa general continués en llocs més apartats de muntanya la utilització de la maça de pedra polida i la de fusta, l’arada romana de relia de fusta endurida al foc i el trill de puntes de sílex. Alguns instruments i les feines del camp són conegudes mitjançant fonts gràfiques, com la portalada de l’església de Ripoll. Els documents informen del nom d’algunes de les eines esmentades i de l’emmagatzematge del vi als cellers.

Per a evitar esgotar la terra i la baixada en un rendiment tan escàs, s’adobava amb fems dels ramats i a més se seguia el sistema del guaret durant un any o dos per tal de regenerar-la. Quan s’intensificà el conreu de lleguminoses, la planta serví d’adob com també la crema de rostolls.

A vora dels camps hi havia ruscos per a treure’n la mel i també arbres fruiters que es plantaven a les hortes i entre les vinyes, amb predomini de les pomeres de diverses varietats i d’hivern, perquè la poma s’usava com ara la patata. Hi havia algunes oliveres, tan poques a causa del fred que l’oli procedia de les nous, i la presència de les nogueres es feia constar en el document de venda d’una terra o s’arribava a vendre’n un o dos sols. Segons el privilegi dels canonges (1211), a la Seu entrava oli de fora, però la majoria de la gent cuinava amb llard, amb greix de porc i amb cansalada.

Prop dels horts s’estenien alguns prats artificials a causa de l’augment dels ramats, com el de Boixedera vora els masos d’aquest vilar força veí de la Seu (segle X); però eren les vinyes les que predominaven al voltant de les poblacions. La necessitat del vi per a la litúrgia i l’alimentació feu que proliferessin a tot l’Alt Urgell, des del Baridà —vora la vila de Bar— fins a cotes bastant altes d’Andorra, és a dir, a mil metres d’altitud, plantada en llocs arrecerats. Era la vinya del país de cep alt i resistent, que no exigia gaire feina. L’extensió de terra que cobria els vinyars o els vinyals era àmplia. Són documentats des del segle X a Segalers, lloc molt favorable, a Nocolo, entre la Seu i Castellciutat, enfilant-se per la Costa fins a Calbinyà, de manera que envoltaven completament la ciutat. El vi de pocs graus que s’hi produïa i que els canonges tenien dret a vendre abans que els altres propietaris s’emmagatzemava a les bótes dels cellers i s’exportava a Andorra i altres llocs de muntanya on era necessari. Els documents parlen de vi prim “atesserad” i limfàtic.

Les transaccions afectaren un gran nombre de vinyes des del segle IX, ja que aquest conreu era molt estès a la comarca, i el seu preu força alt; un tros de vinya plantada pel mateix venedor a Torell, Cerc, en un vinyar valia 5 sous el 1076. (CBG)

La ramaderia

La zona de l’Alt Urgell, com tot l’àmbit pirinenc català, conegué d’ençà del segle X avenços importants en l’explotació ramadera. Si bé és cert que des de sempre el’bestiar porquí, oví o el cabrum havien estat una font bàsica de riquesa i de sustentació de la pagesia urgellenca, sovint aquest bestiar s’alimentava dels rostolls, vivia errant pels boscos i no tenia ni una organització ni un sistema de pasturatge assegurat. A partir d’aquest segle hom constata els primers intents de protecció del bestiar que pastura: el bisbe d’Urgell posseïa una sèrie de zones privades i protegides per al pasturatge del seu bestiar; eren les defensas o deveses que, des de la darreria del segle X sovintejaren arreu, juntament amb els farragenalia o farraginars, sovint espais closos per tanques de pedra seca o d’arbres alineats i espessos que impedien la fugida dels ramats.

Els grans propietaris de bestiar, gros i menut, foren tothora els nobles i els alts eclesiàstics. El testament de Borrell II d’Urgell-Barcelona (24 de setembre del 993) ens fa adonar de la importància de la cabana comtal detallada en bestiar gros, tant de tir com d’explotació: 146 vaques i 46 eugues es reparteixen entre els monestirs de més devoció del comte. Ermengol I (1009), en canvi, declara posseir només a la batllia d’Isarn un centenar de porcs, a més d’un bon nombre de bous (bovos dominicos) distribuïts per diversos indrets dels seus dominis. A partir del primer vicenni del segle XI, els testaments dels ardiaques Ponç i Bernat, d’Urgell, demostren un interès pel ramat menor: porcs, ovelles, cabres, gallines, oques, etc. Els cavalls, les eugues i, fins i tot, les mules, comencen de “personalitzar-se” tot rebent noms propis o adjectius capaços d’identificar-los amb precisió.

El bestiar fou també motiu d’ofrena en les dotacions de les primeres esglésies parroquials o dels monestirs de l’Alt Urgell, o bé eren posseïdes pels clergues d’aquestes esglésies. Així al principi del segle X, en la consagració de l’església de Guils del Cantó es descriuen les propietats d’un prevere, cedides a Santa Cecília d’Elins: dues eugues, dues vaques, un ase, a més d’una vinya i d’un passionari. El prevere Deodat pot ser el paradigma de la propietat de la clerecia rural del Prepirineu català, capitalitzada en bona part en la possessió de caps de bestiar. Un altre prevere, Cristià, dotador de Sant Miquel de Ponts (Aravell), posseix, a més d’instruments litúrgics i estris agrícoles, 40 ovelles, 4 vaques, 4 eugues, 1 cavall, 5 porcs, 1 ase i 2 bous.

Fins a èpoques més avançades no es pot parlar d’una transhumància de les grans propietats de bestiar; fou a la darreria del segle XII que alguns dels grans nobles i, sobretot, els monestirs aprofitaren les zones de pasturatge pirinenques com a destinació del seu bestiar oví o vacú en els mesos d’estiu. L’Alt Urgell fou, a més, zona de pas del ramat andorrà que s’adreçava cap al Pallars o les terres d’Aragó. Els camins ramaders començaren a fixar-se a partir d’aquella centúria; seguien el traçat del Segre en el sentit nord-sud, i s’adreçaven cap a ponent fins a enllaçar amb els camins del Pallars Sobirà per les carenes de Guils i de Sant Joan de l’Erm.

Al llarg del segle XIII l’explotació ramadera conegué un altre canvi important en interferir-s’hi els interessos dels carnissers de la Seu d’Urgell. Aquesta gent, propietària de ramats sovint considerables, controlaren o arrendaren les terres de pastures del redós, i fins d’Andorra o de la Cerdanya més occidental; mitjançant contractes de conlloga oferiren sovint als pagesos veïns la possibilitat de participar en el negoci de la carnisseria que sembla prou pròsper a la baixa edat mitjana. (PBR)

Donacions, vendes i permutes

L’elevat valor de la terra fou la causa que fos l’objecte preferit de les donacions pietoses, destinades sobretot a la canònica de Santa Maria i a altres esglésies amb un cert prestigi o amb una devoció popular, i a institucions benèfiques. El seu valor era molt desigual perquè es donaven tota mena de terres, cultivades o ermes, des de trossos fins a alous o conjunts de possessions més extenses i valuoses, de manera que les esglésies anaren formant el seu patrimoni territorial. Els lliuraments de terres de particulars quedaven condicionats, en general, per la retenció de l’usdefruit per a ells i els seus descendents, per no perjudicar massa la família, amb el compromís de pagar un cens anual (tasca) procedent de la collita o en diners al senyor eclesiàstic.

A diferència de les donacions, les operacions de compra-venda es feien entre particulars i mai no afectaven l’església de la Seu, que en quedà al marge. Eren bastant freqüents i el seu objectiu principal era constituït per béns immobles aïllats, trossos de terra, vinyes, cases, masos amb les corresponents dependències —cortina, orri, molí—, algun arbre fruiter, però pocs alous o finques senceres. Cada vegada més es troben consignades vendes de cases urbanes des de la fi del segle XI; un dels primers casos fou l’adquisició per un tal Oliva de cases a Castellciutat, comprades a quatre homes, i de mansiones o edificis a la Seu.

Els compradors i els venedors actuaven sols o, a vegades, amb els seus familiars, esposa i fills, que podien tenir drets en la propietat. També la dona podia disposar dels seus béns sola o acompanyada del marit o dels fills.

La diferència dels preus s’explicaria per la diversitat de les terres; els més alts corresponien sens dubte als alous, com el de Lavansa que el senyor de la vall va vendre per tal d’adquirir un cavall i una lloriga per 35 unces d’or el 1085, potser per equipar-se abans de partir en campanya al servei del seu senyor. Encara que poques vegades és possible conèixer el motiu de la transacció, sí que consta la partida cap a un lloc de pelegrinatge i la necessitat de menjar en època de fam.

Una prova de major prosperitat és l’augment del valor dels intercanvis des del segle IX, tot i que és difícil veure a quina realitat corresponen. Tot manifesta un gran desenvolupament de la repartició del sòl i també del dret de propietat. Com dèiem, els preus oscil·laven molt segons la classe de terra venuda, baix si era un tros (sorte) en un lloc muntanyós, alt si era un alou. En el primer cas el preu figura en argenços, en el segon en or. Si es tracta de sous, s’afegeix “in rem valentem”, és a dir, en espècie, a causa de l’escassetat de diner efectiu, com també es diu en el cas d’argenços i unces, que podien equivaler a modis de blats. Exactament 4 argenços valien 6 sesters de forment i 5 canades de vi òptim el 1095. I és que només els alts estaments de la societat podien pagar en numerari.

Segons la qualitat, les terres es definien dividides en ermes i cultivades; les primeres eren constituïdes per garrigues, boscos i pastures amb coves, pedres fixes i pedres mòbils. També es podien vendre arbres i la meitat d’un, com la mitja olivera venuda per un sou en espècie.

El molí de Cabó, dit d’en Carabina, és, potser, el més ben conservat dels molins medievals que delimitaven la comarca.

ECSA - V. Roca

La situació de les terres comprades, empenyorades o objecte de permuta es concretava mitjançant la indicació del comtat, Urgell, o la comarca —“in pago Orgello”— seguida del nom del terme —“in apendicio Sancte Marie Sedis”— i per fi el nom del lloc, per exemple la vila de Boixedera, amb els límits referits als quatre punts cardinals, detall que permet comprovar com la majoria de propietats no es trobaven aïllades: un hort dins una horta, una vinya en un vinyal. La cessió inclou tot el comprès dins els límits fixats, tant els edificis per a habitar: cases, casals, masos, mansions, etc., com els destinats al bestiar: corts, colomars, etc.; també s’especifica els estris del pagès: eres, graners, pallers, cups, molins, i les eines de treball, els arbres fruiters i silvestres, les aigües i les seves conduccions, els animals criats per menjar-ne la carn o els que serveixen per al transport i el conreu, i, per fi, els serfs adscrits a la terra i al servei de l’amo, uns amb noms cristians i altres musulmans.

Si eren extensos, els terrenys venuts es mesuraven en mujades (modiatas), mitgeres i quartes, és a dir, segons la seva capacitat de sembra, i més endavant en jornals —espai llaurat en un dia amb una parella de bous—. En general, aquestes vendes, que eren operacions privades i freqüents, tenien escàs interès econòmic, fora d’algunes excepcions; afectaven béns posseïts en propietat, per dret d’herència, compra, permuta o altres títols legals, béns qualificats de propis i francs de qualsevol gravamen o servitud senyorial del segle XI. En canvi al segle XIII, amb l’emfiteusi, es feu constar el senyor eminent de la terra, que solia ser el bisbe.

Mercats i fires

Si bé el patrimoni era una font fixa d’ingressos per a la catedral de la Seu —que es beneficiava de donacions i de drets senyorials, delmes, impostos, etc.— la canònica també va rebre una important participació en el cobrament de les pàries pagades pels reis musulmans de Lleida i Saragossa als comtes d’Urgell. Ja Ermengol III li havia atorgat la desena part (1048), però el seu successor hi afegí la suma equivalent a un mes de l’any, amb la distribució següent: la meitat per a la manutenció dels canonges i l’altra per a la conservació dels edificis de la catedral i de la canonja (1072). Eren unes entrades fixes d’or sarraí que enriquiren la noblesa i els eclesiàstics i acabaren repercutint en els seus vassalls.

A més, els comtes augmentaren la seva munificència i concediren a la catedral un terç del teloneu del mercat de la Seu (1029), és a dir, l’impost sobre les transaccions, i de les lleudes o impostos de trànsit de mercaderies i ramats pagats pels homes que acudien a la fira de Santa Maria d’Agost i al retorn celebrat després de Sant Miquel (1048). Cal remarcar que el mercat setmanal i la fira anual, fundada per concessió comtal, ja havien d’existir en la data de la donació de les seves rendes, detall que situa la fira urgellesa en el primer lloc, cronològicament, entre les fires peninsulars documentades. Era la culminació de l’evolució iniciada a mitjan segle anterior sota la protecció dels comtes, que ho autoritzaven en canvi del cobrament dels impostos públics esmentats.

El fet de la residència del comte d’Urgell, del bisbe i dels canonges a la població, encara que fos esporàdicament, per la seva dedicació a la lluita contra els musulmans o a altres tasques, representà un consum i, per tant, un impuls per a la producció de les transaccions, a la qual cosa s’afegí el desenvolupament dels conreus amb l’accés dels productes directament al mercat. Malgrat la perduració d’un règim autàrquic, els urgellesos i els camperols de la comarca acudiren al mercat, on van aprendre els preus, les monedes i a tractar amb mercaders forasters i estrangers, sempre atrets per la cort episcopal i per la fira.

Es pot considerar el mercat de la Seu un dels més importants dels Pirineus, juntament amb els de Gerri i Cardona, dedicats a la distribució de la sal, mentre que el d’Organyà sembla més tardà i perjudicat per la disputa entre el comte de Foix i el prior sobre la vila nova, com s’ha vist més amunt. Els diversos centres comercials quedaven comunicats per l’antiga xarxa viària completada a l’època comtal, i devien connectar amb la fira més important de Catalunya als segles XII i XIII, la de Vilafranca del Penedès.

L’avanç de la reconquesta cap a Guissona, Agramunt i per fi Balaguer, on s’establí la nova capital del comtat, va permetre un contacte personal dels homes dels exèrcits comtal i episcopal amb el refinament musulmà i va estimular la necessitat de luxe. L’evolució ascendent del comerç donà facilitats d’abastiment a la mateixa Seu, on des del segle XI es podien adquirir pellisses “spanesches” o algunes de “trapo gris tolosano”, com les llegades del diaca Esteve en el seu testament del 1049. Si en aquest segle es portava roba teixida a Al-Andalus: “barregano” o camelot, “ciclatono”, “palleos”, “bambezos” o sedes, catifes, cobertors de llit, etc., això vol dir que els mercaders forasters ho portaven des de Lleida o des de Barcelona per als clients eclesiàstics.

Com que a l’interior de la població hi havia pocs espais lliures i els més amplis eren els cementiris adossats a les esglésies, el mercat i la fira se celebraven fora el portal de Santa Maria, des d’on el mercadal donà origen a la vila nova. Aquí, al gener del 1212, es traslladaren les mesures des de la vila vella per ser instal·lades al lloc actual amb permís del bisbe donat als arrendadors del servei de la bladeria. Eren les mesures oficials vigents a tota la comarca i són documentades: sesters i quarteres de gra, canades de vi, jústies d’oli; mots seguits a vegades per l’expressió “de la Seu”. Aviat s’anaren edificant cases amb obradors al voltant de la plaça o espai destinat a les parades, i es desbordà en convertir-se en firal, quan es venia bestiar. Els mercers, com Ugo Mercer el 1090, i els mercaders jueus i cristians hi portaven robes i objectes de preu.

Un intens moviment comercial es pot detectar bastant bé a mitjan segle XIII amb l’arribada de negociants occitans a la Seu, que es convertí en un bon lloc de trobada per a ells amb homes procedents de Lleida, Tremp, Camarasa, Solsona, Berga, Cardona i fins i tot de Barcelona, interessats en l’adquisició de robes bones. També entraven en relació amb drapers urgellesos de forma aïllada o en societat, i arribaren a tenir aquí un factor permanent per a cobrar els deutes i fer negoci. Ja el 1255 hom coneix els tractes d’alguns urgellesos amb els foixencs Bartomeu Babot i Pere Mercer, i uns de Tarascó, que anaven a Castellbò a comprar ramats de bens i a vendre muls.

La presència dels negociants d’Ais de Provença, Limós, Millau, Narbona, Saint-Antonin, Tolosa, etc., s’intensificà amb motiu de les dificultats en el camí normal, el del Rosselló, per la guerra entre la corona d’Aragó i França promoguda per la conquesta de Sicília el 1283, que obligà a potenciar una via secundària en un altre eix pirinenc: des del riu Arieja a Andorra fins a la Seu. Aquesta fou la causa d’una gran prosperitat per a la ciutat, on a l’inici de l’any 1288, ben passada l’època de la fira, hi havia mercaders d’Ais de Provença i de Limós que hi redactaren el seu testament, com també ho feu el foixenc Babot uns mesos més tard. El novembre de l’any següent el mateix tipus de document permet conèixer sis narbonesos presents a la ciutat.

Les seves transaccions, molt variades, tenien lloc davant el notari que era el rector de l’única parròquia existent, i sota el control del lleuder encarregat de cobrar l’impost segons la ruta seguida pels mercaders, Cerdanya o Andorra, declarada sota jurament i segons el preu de les mercaderies, en general robes de luxe de París, Saint-Denis, Provins, Arràs, Ypres, Châlons, Montoliu, Malines, mentre que les blanquetes de Narbona eren més senzilles. Els foixencs portaven sobretot ferro adquirit en gran part pels de Cardona, objectes d’aquest metall com paelles i muls. De retorn se’n portaven esclaus sarraïns, cuiram, pells, cordovans, sèu, cera, safrà, fustanys, bestiar, peix de mar salat, etc., en general pagat a crèdit, que es feia efectiu cap al novembre, quan es devia acabar la temporada en començar els freds de l’hivern que comporten el tancament dels ports pirinencs més propers.

L’escassetat de numerari havia dificultat les transaccions durant l’alta edat mitjana perquè només corrien els diners. Fins als primers anys del segle XI es comptà en sous donant el seu valor en espècie, i en argenços en tractar de les rendes, i consta la pesada de metalls no amonedats. A partir d’aleshores apareixen unces d’or i algun mancús. Els documents esmenten molt els diners, per exemple una dinerada de cens el 1012 o 15 sous “de dinarios”. Més tard devia córrer la moneda del comtat, és a dir, els diners encunyats a Balaguer i després a Agramunt, que tenien el mateix valor que els jaquesos des de la segona meitat del segle XII a la fi del XIII. Els comtes encunyaren diners i òbols amb el seu nom a l’anvers i el títol al revers, i a l’època d’Ermengol X hi va intervenir el bisbe d’Urgell. Aleshores el numerari corrent a les poblacions de l’Alt Urgell era el diner de Melgueil, però també hi corrien els de Barcelona i de Jaca; amb la presència de mercaders occitans augmentà la circulació monetària, fins i tot de diners turonesos en aquesta època d’evident prosperitat. (CBG)