Els comtes i les corts comtals
Després de la disgregació del poder central aparegueren àmplies dominacions territorials sota l’autoritat de vells llinatges aristocràtics, entre els quals destacà l’antic pagus d’Urgell. El primer titular conegut d’aquest comtat fou Borrell I, qui a la vegada ho fou també de Cerdanya, fins que el substituí l’aragonès Asnar Gal·lí (820-832) i el seu fill Gal·lí II (832-838). Sunifred I, el successor, era membre de la família comtal de Carcassona, pro vinents del Conflent; d’ell sortiria la nissaga hereditària, encimbellada en temps de Guifré I el Pelós (870-897).
Aquests comtes i els seus successors més immediats tingueren la dignitat de forma unipersonal, i com a tals exerciren la plenitud de l’autoritat civil com a representants de la suprema potestat reial. R. di’Abadal ha distingit les funcions públiques del comte dividint-les entre les de caràcter representatiu (el comte és l’intermediari entre el monarca i els súbdits), les administratives (el comte dirigeix l’administració dels béns i les rendes fiscals del territori), les judicials (el comte és la màxima autoritat judicial dins del seu territori), les policials (en tant que mantenidor de l’ordre públic) i les militars (comanda i dirigeix les seves hosts).
L’ascendència dels comtes sobre la resta de la noblesa es distingí sovint per una inflació dels títols utilitzats. Borrell II, per exemple, fou qualificat d’“inclitus commes hac precelsum marchio”, el 960. En la consagració de Sant Esteve d’Olius, Ermengol IV fou presentat com a “venerabili et gloriosisimo ac illustrissimo consule Urgellitano et marchione Ermengaudo admodum clarissimo in orbe terrarum toto”. El mateix comte fou denominat, el 1080, “princeps, consul et marchio”. A l’Urgell aquestes denominacions solien correspondre a governs comtals destacats, o bé per la concentració de territoris per part dels comtes (cas de Borrell), o bé pels governs de comtes destacats en llurs avançades per terres meridionals, tot ampliant substancialment l’àmbit del comtat (cas d’Ermengol IV).
Els comtes d’Urgell, situats en un o en diversos palatii comtals, ja sigui a Castellciutat, a Montmagastre, a Agramunt o a Balaguer, es rodejaren d’un grup escollit dels seus súbdits amb qui solien aconsellar-se i trobar ajut. Sovint se’ls ressaltà amb l’expressió de “fidels”; així distingí Borrell II un tal Miró (el 959), en donar-li un alou, i més tard ho féu també amb un anomenat Galindo (el 963), a qui atorgà propietats prop de Tuixén.
Aquest grup de proceres, també dits optimates i gardingi —tot recordant el precedent got—, solien envoltar tothora i fer costat al comte i la seva família, d’aquí que en un document del 1010 fins i tot se’ls anomenés curiales. Poc abans, el 990, en una donació del mateix Ermengol I, signaren després d’ell un Trasovari, senescalcus, un Oliba, conestabor, i un Giscafred ministerial.
Eren presents en quantes actuacions realitzés el comte, tant de tipus militar com judicial, diplomàtic o fiscal. Signaven després d’ell els diplomes i se’ls pot considerar com a agents comtals en els afers més diversos, de manera que ja es pot pensar en l’inici no solament d’una cancelleria comtal sinó també de la base d’una administració centralitzada. El seu nombre oscil·lava entre els quatre i els sis; a la darreria del segle XI hom hi trobà sovint personatges com Guitard Isarn, els Ribelles, els Brocard, Dalmau, etc., als quals s’afegiren els Vallferosa, els Lavansa o Galceran de Sales, a la segona meitat del segle XII.
Els vescomtes
Els Vescomtes de Castellbò.
Armand de Fluvià i Escorsa
El càrrec vescomtal esdevingué el representant del comte per excel·lència; a l’Urgell fou sens dubte reforçat per l’absentisme dels comtes titulars, que també ho eren sovint —fins a les acaballes del mil·lenni— d’altres comtats. Així s’explica que poguessin consolidarse sense gaires problemes i consolidar una línia hereditària ben aviat. Un tal Ermemir (929) i un Giscafred (941) figuren com a posseïdors i administradors de béns en el pagus d’Urgell, tot i no constar com a vescomtes pròpiament urgellencs. Un tal Miró és constatable ja el 953, a qui Borrell II de Barcelona-Urgell qualifica de fideli meo; el 956 es documenta un vescomte Simplici, fill del vescomte Maiol.
Les funcions d’aquests primers vescomtes eren àmplies: diplomàtiques, judicials, militars, policials i representatives. Actuaven en molts casos en presència dels comtes. Fins i tot juraren fidelitat als bisbes urgellencs; aquest fou el cas del vescomte Guillem, qui prestà aquest jurament al bisbe Sal·la, en una data imprecisa (entre 981 i 1010).
A l’Urgell, la primera nissaga vescomtal consolidada i identificada amb un espai teritorial fou la dels Caboet-Castellbò, tot i que no utilitzaren mai aquest nom fins al 1126 en aparèixer l’altra casa vescomtal, la d’Àger.
Els vicaris i els comdors
Els Caboet.
Cebrià Baraut i Obiols
Els vicaris, en tant que delegats locals del comte, abundaven amb anterioritat al procés de feudalització de l’estat. Representaven la potestas en l’àmbit del castrum o castell termenat.
A partir de mitjan segle XI, i a l’Alt Urgell, començaren a aparèixer uns comtores de Urgello, descendents dels antics proceres, optimates…. La vella noblesa curial de l’alta edat mitjana, caracteritzada per estar al redós i al servei del comte, formà ve ritables dinasties, identificables amb els seus castells o el castell primigeni; el seu nombre era reduït, però constituïren un grup estable i cohesionat, sovint amb una important fortuna, com es pot deduir d’alguns testaments, en els quals no solament reparteixen possessions, drets i feus sinó sovint abundants quantitats de diners en or i objectes de luxe i força vegades d’importació. Molts d’ells es distingiren per llurs almoines i deixes testamentàries, sempre de gran relleu, com les realitzades per Mir de Vallmitjana (1000), Ramon de Castelló (1061), Guillem de Banat (1064), Isarn Guadall (1075), Rotllan Guillem de Figuerola (1092) i tants d’altres.
El grup originari quedà absolutament sobrepassat amb l’avenç de la nova noblesa resultant —i contemporània dels grans avenços— cap al sud. A l’entorn del comte, signant les seves actes, hom veu d’ençà del 1150, personatges com els Cervera, els Anglesola, els Ribelles, els Anya, els Ponts o els Solanes.
Els jutges i els saigs
És patent la pervivència al primitiu comtat urgellenc d’un cos de juristes professionals, tant eclesiàstics com seculars, versemblantment nomenats pel bisbe i/o pel comte. D’acord amb el vigent codi visigòtic, tindrien capacitat per a entendre el dret i dictar sentències dins l’àmbit del bisbat i del comtat. Sembla que la seva actuació devia ésser sempre conjunta o col·lectiva, almenys al segle IX. Així, es troba la presència de quatre jutges “canonicos et mundanos” en la solució d’un conflicte entre l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts i l’arxiprest Froilà (2 de juliol, 849). Semblantment es consigna la presència de tres jutges, Goltered, Amor i Ansulf, en un judici presidit pel bisbe Guisad I (19 de març del 872). Els reiterats exemples d’aquesta presència episcopal fan pensar que devien ésser clergues i sotmesos d’alguna manera a la vigilància del bisbe.
El tribunal comtal era constituït semblantment; així es veu, per exemple, en el judici celebrat en presència del comte Sunifred (9 de juliol del 910) “et de iudices qui in ipso iudicio residebant, format per un grup de jutges et aliorum bonorum hominum” que amb el seu consell i per llur respectabilitat i ascendència serien escoltats i intervindrien en les decisions. Aquí, com en altres indrets de Catalunya, els jutges serien personalitats rellevants i segurament extrets de les famílies més sobresortints del país, vinculades a l’administració pública o pertanyents a l’alta clerecia.
A la segona meitat del segle X es dissolgué el caràcter col·legial per donar pas a la individualització de la funció. Aparegueren figures com el jutge Miró (actuà al voltant del 975), Sendred (actiu entre 996 i 1025) o Guifré (vers 988). Alguns continuaren essent clergues, com un denominat Isarn, actiu vers el 1005, en els tribunals del comte Ermengol I, o un denominat Llorenç que el 1008 legitimà el testament sagramental d’un tal Vidal. Altres es mogueren molt estretament al redós de la casa comtal o la família vescomtal, com un Oliba (al voltant de 1017), el jutge Bonfill (vers 1019) o el jutge Sal·la (vers 1022). Tots ells actuaren com a jutges únics, dirigint tot el procés, acompanyats o assessorats d’un grup de prohoms o d’alts dignataris eclesiàstics que igualment signaren i corroboraren la sentència; la presidència del comte o del vescomte no era sempre constatable només en judicis d’una certa rellevància, ja sigui pels casos a jutjar o per la importància dels sotmesos a judici.
Sovint aquests personatges eren bons coneixedors de les lleis, i després d’examinar totes les al·legacions de les parts sentenciaven d’acord amb el Líber Iudicum, fins i tot en algun cas s’hi referiren explícitament com en el judici celebrat en presència de la comtessa Constança i del seu fill Ermengol III (2 d’abril de 1041), pel jutge Sendred.
Des de mitjan segle XI, però, sovintejaren els judicis realitzats sense la presència del iudex, sinó fets davant uns seniores o uns boni homines, que actuaven com a parts arbitrals. Encara més, els jutges utilitzaren la prova de l’aigua bullent en l’àmbit processal, com fou el cas de la decisió del jutge Albertí (26 de febrer de 1081) en el judici contra Bonadona, acusada de no pagar la tasca deguda a Santa Maria de la Seu pels seus alous de Tuixén.
També des de mitjan d’aquella centúria, amb el rebuig de la llei i la progressiva aparició de les convenientiae, decaigué la funció processal dels jutges i fou substituïda per la funció pacificadora per part de personatges d’un cert prestigi; d’aquí que moltes vegades aquests savis de la llei no actuessin d’acord amb la seva comesa pròpia i, en canvi, acostumessin a donar fe de molts documents; aquesta funció legalitzadora no la recuperà el scriptor fins a mitjan segle XII, amb el nou ressorgiment de l’activitat judicial.
D’altra banda, els saigs, saiones, s’encarregaren de l’aplicació material de les sentències pronunciades pels tribunals. De fet, hom sap ben poca cosa d’ells. Sovint apareixen relacionats després dels jutges; així s’observa en el judici celebrat el 19 de març del 872, en presència del bisbe Guisad I, on consta el saig Usilà. El 961, apareix un saig, Odesind, en el judici fet a reclamació de Guisad II. Les referències són força escadusseres en els períodes posteriors, tot i que havien d’ésser presents en els judicis, en tant que personal subaltern amb atribucions més de la policia que no pas d’homes de justícia.
Els batlles
Poble encimbellat de Josa, antiga batllia senyorial dels Pinós.
ECSA - J.A. Adell
Com a encarregats de l’administració d’una part dels béns territorials del comte i també dels de qualsevol altre senyor, la institució dels batlles és força antiga. Tenia cura de vigilar els pagaments de censos i rendes de les terres fiscals, i fins i tot de les de caràcter alodial. Amb el canvi feudal, en diversificar-se la tipologia dels ingressos, la xarxa dels batlles també s’incrementà; acabaren dirigint fins i tot les explotacions agrícoles i ramaderes, s’encarregaren de fer treballar els pagesos a les terres del senyor, exigir els mals usos i les diverses exaccions, judicar i cobrar-ne els placitos, i controlar i recaptar tota mena d’exaccions.
Les competències del batlle s’estenien en un àmbit territorial delimitat i definit, conegut amb el nom de baiulia. Així, el testament d’Ermengol I (21 de juliol de 1007), per exemple, fa referència a la baiulia de Isarno, de la qual el referit comte percebia cent porcs anuals. Així, el referit Isarn hi seria no sols el representant personal del comte sinó també el responsable de l’explotació econòmica en l’àmbit a ell adscrit. La presència de batlles comtals a l’Alt Urgell devia minvar substancialment a mesura que els comtes s’interessaren per les terres meridionals (Balaguer, Agramunt, Montmagastre…), a la vegada que s’incrementaven els dominis de la canònica urgellenca; així s’evidencia en la reconeixença feta per la comtessa Aurembiaix (11 de setembre de 1230) a favor del bisbe Ponç de Vilamur, que no tindria en el futur “nec vicariam nec baiuliam” ni sobre les terres ni sobre els homes de l’església urgellesa.
Es coneix també l’existència de batlles del bisbe d’Urgell, a la mateixa ciutat d’Urgell (el 1176 consta un “Bernadus de Anaugia baiulus Sedis”), a Tuixén, a la vall d’Andorra (el 1003 consta un “Sendredus archidiaconus et baiulus vallis” Norrensis i són més nombrosos al segle XII), a Sanaüja, a Estamariu, a Bescaran o a Montferrer, a més de les batllies de la vall de Sant Joan (“baiulias quas episcopus habet in predicta valle Sancti lohannis, scilicet in Ceviz et in Asnurri et in valle de Ergolel…” es diu el 1159). Arnau de Castellbò, per la seva part, es comprometé (també el 1159) a no fer ell personalment “vel baiulus suus vel saio ullas toltas sive ullas forczas” contra els homes i els béns del capítol d’Urgell. (PBRo)