Estructuració i administració territorial en el marc històric del romànic de la Cerdanya

Introducció

La base estructural dels primitius comtats catalans, essencialment autònoma, es basà en la realitat geogràfica de les valls, les quals, en ocasions, conformaven els pagi. Aquest sembla ser també el cas del comtat de Cerdanya. Segons Font i Rius, aquesta antiga divisió territorial i administrativa —el pagus - tenia el seu origen en el període romà o en un d’anterior. En època visigòtica designa les petites aldees rurals o les cases de pagès, però en època alt-medieval perd el sentit fiscal i manté el territorial, i és difícil de determinar de manera exacta el seu significat político-administratiu i/o geogràfic. Al comtat de Cerdanya, i pel que fa a l’actual comarca, se’n documenten quatre, fet que no deixa de sorprendre per la reduïda extensió que té, més si tenim en compte que, per exemple, a d’altres territoris majors se’ls anomena així, com ara els pagi de Berga, Conflent i Capcir.

— El pago Liviense (913) abraçava, a grans trets, la plana cerdana, i era el més important i extens. Comprenia, entre d’altres llocs, Sallagosa, Osseja, Naüja, Ro, Dorres, Angostrina, Vilanova de les Escaldes, Ur, Enveig, Oncés, Gorguja. Palau, la Guingueta d’Ix, Cereja, Llívia, Càldegues, Pallerols i Vencilles.

— El pago Baridanense (953), territorialment el segon en importància, abraçaria l’actual subcomarca del Baridà (Bar, Montellà i Iancii són els citats als documents).

— El pago Tollonense (949), ben documentat, inclouria, entre d’altres, els pobles de Nas, Pi, Talló, Vilella, Nerellà i Prullans. Així, els límits del pagus coincidien, aproximadament, amb la Batllia actual.

— Del pago Ollorbitense (994) es documenten, tan sols, els pobles de Meranges i Alf, però sembla clar que integraria tota la vall del riu Duran (Olopte, Éller, Cortàs, Gréixer, Girul i, probablement, Isòvol).

Segons O. Olesti, els pagi cerdans no respongueren a un repartiment estrictament geogràfic, sinó que serien motivats per l’existència d’un ampli territori administrat, des de l’antiguitat, per Llívia. En aquest sentit, el pagus Liviense era el més important, a més de documentar-se en un major nombre d’ocasions i amb molta anterioritat. La resta s’hauria format a costa d’aquest. Però aquest cert immobilisme estructural no s’hauria d’entendre com quelcom de conservadorista, en sentit pejoratiu, sinó que respondria a una funcionalitat de les estructures tradicionals establertes pels romans. Les troballes arqueològiques confirmarien aquesta hipòtesi, ja que la pràctica totalitat dels assentaments romans localitzats fins ara (Llívia, Alp, Prats, Urtx, Llo, Angostrina, Bolvir), es troben a la plana cerdana, dins de l’antic territori de Iulia Libica.

Malgrat tot, fou el comtat la màxima expressió administrativa en tots els terrenys i la que hauria de perdurar més. Mentre que el caràcter dels pagi resta força desconegut, el comtat s’imposa de manera evident en la documentació, cosa que fa pensar en la seva prevalença.

Judici o mall sobre la vil·la de Sedret fet davant Salomó, comte de Cerdanya (26 d’agost del 867)

Judici públic que va tenir lloc a la localitat d’All, pel qual Guidiscle va reclamar la possessió de la vil·la de Sedret, que li donà la seva tia Ailó, filla del comte Asnar Galí, i que li va prendre el comte Unifred.

"Hic est iudicium et litis cum in Dei nomine resideret vir inlustris Salomon, comis, in vico Alle, in mallo publico una qum iudices suos qui iussi sunt causas aud ire… recte iudicare: id sunt, videlicet, Adalclmo, vicecomite, vel iudices Arasebado, Fedanlius, Leopardus, Heles, Arlasculi, Salomon, Longorbardus, Bulgar et Sancoli, iudicum… presentia aliorum plurimorum bonorum hominum qui in ipso mallo residebant; id sunt Paternus, Centullus, Aspandus, Maurucus, Sperandeo, Ferriolus et Martino, saione, vel alii plures qui ibidem aderant. In supradictorum iudicio veniens homo nomine Witisclus et dicens: “Audite me qum isto homine Somane; qualiter esse villa nomine Settereto quod mihi dedit amita mea per scritura donationis; et illi ei evenit de patre suo Asenari Galindonis, comite, per sua ruptura et aprisione per preceptum domini imperatoris sicut ceteri spani et ruperunt ea servi sui. his nominibus, Apila, Gomesindus, Ademirus, Franculinus, Servus Dei, et item Franculinus, Sunila, Dulioliezus, Tudila, Eugenius vel alii plures servi sui.” Tunc supradicti iudices interrogaverunt Somane quid ad hec responderet. Et ipse in suo responso dixit: “Ego eam teneo ipsa villa per beneficio de seniore meo Salomon, comes.” Tunc ipsi iudices interrogaverunt prefactum Witisclo, si potuisset habere talem testimonia qui cum vidissent eam habentem vel dominante ipsa Aylone, amita sua, infra (ips) os XXX annos per ruptura et aprisione de patre suo Arsenario. Et ipse Witisclus dixit: “Abeo testes plures quos et dedit sua testimonia in ipso placito”; his nominibus, id sunt Primus, Garbiso, Dignus, Argemirus, Guldericus, Auttimirus, Uzandus, Centullus, Arsenarius, Maurecatus, Arsenarius, Egika, Placiano, Franco, Centullus et iterum Centullus, Garseas, et Sclamirus, Ursio, Galicto et Fedantius, qui ei iuraverunt et testificaverunt a serie conditione quali ipsi viderunt Aylone, amita Witiscli, ipsa villa Settereto tenente et dominante… aprisiones terras infra confinio de ipsa villa et domum Sancti Martini, vel in aliis locis quod ruperunt sui servi in villa Settereto; et dum eam aberet Aylo ipsa villa ab omni integritate sic eam dedit ad isto nepote suo Witisclo per scriptura donationis pps… XXX annos; et dum eam aberet ipse Witisclus ab omni integritate, sic eam tulit Hunifredus, comis, et dedit eam ad beneficio ad Isarno absque legis hordine.

Tunc ipsi meminiti iudices perquiserunt in libro gotorum et invenerunt in libro quarto, titulo secundo, era nona decima, ubi dicit: Ut qui filio non reliquerit, faciendi de rebus suis quod voluerit, abeat potestatem, omnis ingenuus vir adque femina, sive nobilis sive inferior, qui filios vel nepotes aut pronepotes non reliquerit, faciendi de rebus suis quod voluerit indubitanter licentiam habeat. Tunc supradicti iudices ordinaverunt Martino, saione, qui reveslisset Witisclo de ipsa villa Settereto et de ipsas terras quod superius insertum est et sua continet scriptura, ab omni integritate, et congaudet de ipse Witisclus in nostro iudicio sua iusticia recepisse.

Facto iudicio sub die VII kalendas septembris, anno XXIII regnante Karulo rege. Arasobado, Heles, Leopardus, Salomon, Longobardus, Sancol.

Protasius, archipresbiter, qui anc scripturam iudicii iussus scripsi et die et anno que supra."

[O]: Perdut.

[A]: Còpia força defectuosa feta el 1787 d’un pergamí, no se sap si original o còpia, existent al mas Manxot, de Santa Eugènia de Nerellà (Bellver): perduda.

a: “Memorias de la Real Academia de la Historia” (Madrid), vol. IV (1805), pàg. 56, ex A.

b: Martí: Dietari de Puigcerdà, Ripoll-Lleida 1926-28, vol. I, Apèndix, pàgs. 467-468, ex a.


Traducció

"+ En nom del Senyor. Nosaltres, Miró, comte, i Riculf, per la gràcia de Déu bisbe, que som marmessors del nostre germà Sunifred, et fem aquesta donació a tu. Radulf. És, en efecte, cert i manifest i és conegut dels bons homes que. quan el venerable Sunifred susdit arribà al llindar de la mort, estant encara en plena memòria, al punt de morir, ens manà i prescriví que et féssim a tu, Radulf, fillol seu, pel remei de la seva ànima, una carta de donació de la vil·la situada al comtat de Cerdanya, la vil·la de Dorres, amb tot el seu territori i tot el que li pertany i amb tot el que hi posseïa el susdit Sunifred quan migrà d’aquest segle, i tot el que hom pot dir i esmentar. El donem la dita vil·la de Dorres, amb els seus propis límits, pertinences i esclaus i amb tots les seves entrades i eixides i tot el que té sobreposat dins la mateixa vil·la, en tota integritat, tal com ens ho prescriví el venerable Sunifred, pel remei de la seva ànima, a fi que davant el tribunal del Jutge Etern mereixi d’obtenir el perdó. I que d’ara endavant, tinguis plena i lliure potestat de fer en nom de Déu el que vulguis de la dita vil·la. Si, per cas —cosa que no creiem que s’esdevingui—, algú o nosaltres els esmentats marmessors o els nostres germans o qualsevol home o persona en nom d’altre, t’impedissin o impedíssim el domini d’aquesta vil·la amb tots els seus termes, que t’ho hagin o haguem d’esmenar en el doble del seu valor. I que d’ara endavant aquesta carta de donació resti ferma per tol temps.

Feta aquesta carta de donació el setè dia dels idus del mes d’abril, de l’any quart del regnat del rei Odó.

Miró ho subscric; Belinard (Bernardus?) ho subscric, sóc coneixedor del que diu aquesta carta i he volgut que es fes per remei de l’ànima del meu oncle; Riculf, per la misericòrdia de Déu, bisbe. Per manament de Sunifred, hem fet ensems aquesta carta de donació per remei de la seva ànima i l’hem lliurada als testimonis perquè la corroborin. Landeric ho subscric. Òliba ho subscric. Pergarifred, levita, ho subscric. Híctor, clergue, ho subscric. Signatura d’Amell. Giscafred, sots-diaca, ho subscric. Tritulf, clergue. Robert ho subscric. Signatura d’Il-degís. Signatura d’Adalbert. + Aimer, arxipreste, ho subscric. + Emefred ho subscric.

Escriboni, clergue, que pregat he escrit aquesta carta el dia i any esmentats, ho subscric."

(Traducció: Pere Ponsich)

El comtat de Cerdanya

Els orígens del comtat: el domini carolingi

L’alliberament de la Cerdanya —situada com la metròpoli urgellenca al vessant ibèric dels Pirineus— fou probablement contemporani del de Girona (785), si no anterior. Cal tenir en compte que des del 782 reapareix un bisbe d’Urgell, “Feliu d’Urgell”, famós en el seu temps com a defensor de la teoria adopcionista, manllevada a Elipand, arquebisbe de Toledo. Aquella heretgia, segons la qual Jesucrist, com a home, havia d’ésser considerat com a “fill adoptiu” de Déu, fou condemnada pel concili de Ratisbona l’any 792. Feliu es retractà, però després continuà propagant la seva doctrina. Condemnat successivament a Frankfurt (794), Roma i Aquisgrà (799) —ja anteriorment potser pel concili de Narbona el 791—, Feliu fou finalment deposat i exiliat a Lió, on morí l’any 816.

Tampoc no es pot precisar gaire, segons la documentació conservada, sobre els primers anys de la reconquesta carolíngia. Creiem tanmateix, seguint Ramon d’Abadal, que el primer comte carolingi d’Urgell-Cerdanya (des del 785 o a partir del 793?) fou el comte Borrell. Hom sap, amb certesa, que aquell comte dirigí els anys 796-797, molt probablement partint de la Cerdanya, una campanya victoriosa, amb la qual aconseguí l’alliberament de tota la regió d’Osona, les principals fortaleses de la qual (castells de Casserres i Cardona) foren aleshores reocupades i restablertes, i també manà que fos fortificada i habitada la “ciutat” d’Osona. El comte Borrell participà encara després en algunes altres ofensives dins la Marca Hispànica, entre altres el 809 contra Tortosa. Però no se’n parla més en el moment de la campanya del 812 —la qual sembla que va aconseguir l’ocupació momentània de Tortosa—, i per això hom ha deduït que ja havia finat. Molt probablement ell fou el pare del comte i marquès de Gòtia Sunifred, i avi patern de Guifré el Pelós.

No és fins el 820 que hom veu reaparèixer a Urgell-Cerdanya un comte d’origen hispànic, Asnar Galí, ex-comte d’Aragó, el gendre del qual, Garcia el Dolent, havia reeixit a suplantar-lo. Lluís el Piadós l’investí aleshores del comtat d’Urgell-Cerdanya, i sembla que l’ocupà fins als voltants del 834.

En la polèmica acta de consagració de la Seu d’Urgell que hauria fet el bisbe Sisebut l’any 819, consta que el comte d’Urgell era aleshores Sunifred, personatge de la Septimània; Sunifred no era comte el 819 i això ha fet que es datés l’acta com si fos de l’any 839. Sembla que Sunifred va iniciar el seu govern el 834 i en descendeixen les futures dinasties dels comtes d’Urgell-Cerdanya-Besalú i de Barcelona-Girona. Aquell comte Sunifred, que el 842 reeixí a deturar una perillosa ofensiva àrab, fou guardonat el 843 per Carles el Calb amb una important donació de dominis cerdans (Montellà, Sansor) i rossellonesos (Cànoes) i també de Prada, al Conflent, i de la Vall d’Andorra. Al maig del 844 havia succeït Bernat de Septimània com a marquès de Gòtia. Després la documentació no s’hi refereix més i és versemblant —com ho pensava Abadal— que morís el 848 víctima de la insurrecció del jove Guillem, fill primogènit de Bernat de Septimània.

El seu successor a Urgell-Cerdanya és un comte dit Salomó, el qual consta en els documents subsistents des de l’any 862 i fins el 869. Si hom no pot inferir res d’aquest nom bíblic —freqüent des de l’època bizantina— dels seus orígens ètnics, els pocs textos relatius a la seva administració testimoniegen que, si bé mantingué amb els seus veïns musulmans de Saragossa unes relacions pacífiques, era aliè al medi local, almenys a la Cerdanya i al Conflent, i es demostrà hostil als descendents del comte Berà i del marquès Sunifred.

És aquell comte Salomó que a les Gesta comitum Barcinonensium —crònica històrica en part llegendària, redactada a Cuixà al segle XII i continuada a Ripoll— és esmentat com a comte de Barcelona; atribueixen la seva mort al jove Guifré el Pelós, de qui es diu que ho havia fet “amb les seves pròpies mans”, un llarg temps exiliat després de l’assassinat del seu pare (el qual anomenem “Wifred d’Arrià”). Per aquell procediment, Guifré, ajudat pels pròcers del país, fidels a la memòria del seu pare, hauria obtingut “el comtat de Barcelona, de Narbona fins a l’Espanya”, altrament dit el marquesat de Gòtia, del qual el seu pare Sunifred (="Wifred d’Arrià”) havia estat efectivament titular.

Tant si aquella execució va tenir lloc com si no es va produir, el fet és que, vers el 870, Guifré el Pelós i els seus germans, Miró i Radulf, havien reemplaçat el comte Salomó a Urgell-Cerdanya (i al Conflent). Una data important que marca l’adveniment dels temps pròpiament feudals, caracteritzats en primer lloc per l’herència de les funcions comtals; els comtes se sostragueren des d’aleshores a l’autoritat reial i s’apropiaren progressivament de la major part de les regalies, com a conseqüència de la debilitació creixent del poder carolingi.

Des d’aquell moment Guifré el Pelós exercí les funcions comtals a Urgell-Cerdanya i el seu germà Miró I el Vell inicialment només al Conflent, i afavoriren immediatament —a la inversa que el comte Salomó— el monestir de Sant Andreu d’Eixalada, pel qual obtingué el 871 un precepte confirmatiu de Carles el Calb. Els anys 877-878, “ajudat pels seus germans” i per Lindoí (o Leudoví), vescomte de Narbona, ocupà per força el Rosselló i el Vallespir, conquerits al marquès Bernat de Gòtia “fill de Blichilde”, que finalment caigué en desgràcia el 878 al concili de Troyes (vegeu el marc històric del volum XIV d’aquesta mateixa obra, dedicat al Rosselló). Des d’aleshores, Miró I havia reconstituït en profit seu el comtat del Rosselló primitiu, amb el Conflent i el Vallespir. Però aquest estat de coses havia de desaparèixer amb ell, després de la seva mort, sobrevinguda a l’inici de l’any 896. No tingué fills masculins, sols una filla, Gotlana, esposa de Benció, fill del comte d’Empúries i Peralada Sunyer II (ell mateix fill, probablement, de Sunyer I, un temps comte de Rosselló). Hom ignora absolutament si això ocasionà cap conflicte —en tot cas, aquest aniria seguit d’una transacció o un acord familiar amigable—. Però l’eliminació del comte Radulf, que encara vivia, i dels seus fills Bernat i Oliba ens fa considerar la primera hipòtesi com la més probable.

De fet, el Pelós, i per tant un nebot de Miró I qui governà al Conflent, però com a comte de Cerdanya (i no d’Urgell, ja que aquest comtat era la part de Sunifred, l’altre fill del Pelós). Miró el Jove tenia en possessió el Vallespir i una bona part de l’alt Rosselló. Probablement al mateix moment, per bé que només és documentat a partir del 909, Benció era comte de Rosselló, però únicament de la part litoral, sobre uns 20 km de longitud, entre les Corberes i l’Albera. El comtat de Berga, al sud de la Cerdanya, estava també en mans de Miró el Jove, el qual heretaria encara el 911, a la mort del seu germà el comte Guifré Borrell de Barcelona i Girona, els comtats de Besalú i de Ripoll (PP)

Donació de la vil·la de Dorres a Radulf, fill de Guifré el Pelós (7 d’abril del 891)

El comte de Rosselló Miró I i Riculf I, bisbe d’Elna, marmessors del seu germà Sunifred, per manament d’aquest a l’hora de la seva mort, donen al seu fillol Radulf [fill de Guifré el Pelós] la vil·la de Dorres, al comtat de Cerdanya, amb totes les seves pertinences.

"Crismó In nomine Domini. Nos Miro, comes, et Riculfus, gratia Dei episcopus, qui sumus manumissores de fratre nostro Suniefredo, donatores sumus tibi Radulpho. Certum quidem et manifestum est enim et bonis hominibus cognitum manet quia quando venit iamdictus venerabilis Suniefredus ad obitum mortis, adhuc memoria plenus, unde et obiit sic nobis mandavit atque precepit, ut faceremus tibi Radulpho filiolo suo cartam donationis propter remedium anime sue de villa que sita est in comitatu Cerdaniense, villa Etorres, cum omnibus finibus et aiacentiis suis et cum omnia quantum ibidem habebat iamdictus Suniefredus quando migravit ab hoc seculo in omnia quiquid dici vel nominari potest homo. Donamus tibi iamdictam villam Etorres cum propriis finibus atque aiacentiis atque mancipiis et cum omni exitura sua el regressia sua et cum omnia superposita quiquid in ipsa villa superpositum est sicut venerabilis Suniefredus nobis precepit ab omni integritate, propter remedium anime sue ut ante tribunal eterni iudicis veniam exinde mereatur accipere, et ab hodierno die et tempore quiquid de iamdicta villa facere volueris liberam in Dei nomine habeas potestatem. Si quis sane, quod fieri minime credimus esse venturum, quod si nos iam supradicti manumissores aut fratres nostri aut quislibet homo subrogata persona qui te iamdicto Radulpho pro ipsa villa inquietaverit aut nos inquietaverimus, inferant vel inferamus tibi aut parti tue ipsa villa cum omnibus finibus suis quantum eo tempore meliorata fuerit dupla tibi perpetim habitura, et in antea ista carta donationis firma permaneat omni tempore.

Facta ista carta donationis VII idus mensis aprilis, anno IIII° regnante Otone rege.

Miro SSS. Belinardus SSS et hanc carta conscius fui et fieri volui propter remedium anime avunculi mei. (Rusc) Riculfus, misericordia Dei episcopus, per mandatum Suniefredi hanc cartam donationis simul fecimus propter remedium anime sue et testibus tradidimus ad roborandum SSS. Landericus SSS. Oliba SSS. Pergarifredus levita SSS. Hictor clericus SSS. Sig+num Amelius. Gischafredus subdiaconus SSS. Tritulfus clericus. Rodbertus SSS. Sig+num Ildegisus. Sig+num Adalbertus. Crismó Aymer archipresbiter SSS. Crismó Emefredus SSS.

Scribonius clericus SSS, qui hanc cartam in prefato die et anno scripsi rogatus."

[O]: Perdut.

A: Còpia del segle XII: ACU, núm. 24.

a: Miret i Sans: Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, Barcelona 1900, pàgs. 21-22 (edició parcial).

b: Baraut: Els documents, dels segles IX i X, conservats a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. II (1979), doc. 35, pàgs. 43-44.


Traducció

"Aquest és el judici i el plet que es va fer en nom de Déu trobant-se el comte Salomó en el lloc d’All, en un mall públic, juntament amb els seus jutges autoritzats per escoltar i jutjar rectament les causes; aquests són Adalelm, vescomte, i els jutges Arasebad, Fedanci, Lleopard, Heles, Arlascut, Salomó, Llongobard, Bulgar i Sançol, amb la presència de molts altres bons homes que es trobaven en el mall, que són: Patern, Centoll, Aspand, Mauruc, Esperandéu, Ferriol i el saig Martí i molts altres que es trobaven allà presents. Al judici dels esmentats es va presentar un home anomenat Guidiscle que va dir: “Escolteu-me contra aquest home anomenat Somà; ell pretén posseir la vil·la anomenada Sedret que em va donar la meva tia paterna amb una escriptura de donació; i a ella li va pervenir del seu pare Asnar Galí, comte, per la seva ruptura i aprisió, segons el precepte de l’emperador, a l’igual que a la resta dels hispans, i la van rompre els seus servents (esclaus?) Apila, Gomesind, Ademir, Franculí, Servusdei, i també Franculí, Sunila, Duliolieç, Todila, Eugeni i molts altres servents (esclaus?) seus.” Després els esmentats jutges interrogaren Somà perquè respongués d’aquestes coses. I en la seva resposta digué: “Jo tinc la vil·la per benefici del meu senyor Salomó, comte”. Després els esmentats jutges interrogaren Guidiscle, si podia trobar testimonis que poguessin provar que Ailó, tia seva, ho havia posseït dins el temps de trenta anys per ruptura i aprisió del seu pare Asnar. I Guidiscle va dir: “Tinc molts testimonis i donaran el seu testimoniatge en el plet”; són els següents: Prim, Garbís, Digne, Argemir, Guldric, Autimir, Usand, Centoll, Arsenari, Mauregat, Arsenari, Ègica, Placià, Francó, Centoll i de nou Centoll, Garcia i Esclamir, Ursi, Galicte i Fedanci, que van jurar i testificar al tema proposat que ells van veure com Ailó, la tia paterna de Guidiscle, havia tingut i posseït la vil·la de Sedret… que feu aprisió de terres dintre dels confins de la vil·la i casa de Sant Martí i en altres llocs que romperen els seus servents (esclaus?) en la vil·la de Sedret, i mentre Ailó tenia aquesta vil·la la va donar amb tot el que li pertanyia al seu nebot Guidiscle per una escriptura de donació… (fa uns) trenta anys; i mentre la tenia Guidiscle li va prendre el comte Sunifred i la va donar en benefici a Isarn sense atendre cap llei.

Aleshores els esmentats jutges van consultar el llibre dels gots i van trobar que en el llibre quart, títol segon, en l’era dinovena, diu: Que el que no deixa fill tingui potestat de fer el que vulgui de les seves coses; tota persona lliure, home o dona, tant si és noble com persona inferior, que no deixi fills, nebots o renebots, que tingui facultat de manera indubtable de disposar com vulgui dels seus bens. Per això els esmentats jutges van manar al saig Martí que retornés i donés possessió a Guidiscle de la vil·la de Sedret i de les terres abans esmentades, íntegrament, segons es conté en la seva escriptura; i s’alegra Guidiscle del nostre judici perquè se li ha fet la deguda justícia.

Es va fer el judici el dia set de les calendes de setembre de l’any vint-i-tresè del rei Carles. Arasebad, Heles, Lleopard, Salomó, Llongobard i Sançol.

Protasi, arxipreste, que pregat va fer aquesta escriptura del judici el dia i any abans esmentats."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

El comtat de Cerdanya des del segle X a la incorporació al regne de Mallorca

Els comtes de Cerdanya.

Armand de Fluvià i Escorsa

A la mort de Miró II el Jove, el 927, la seva esposa, la comtessa Ava, com a tutora dels fills, fou l’administradora del comtat fins el 938 o el 939, que el seu fill primogènit Sunifred II prengué possessió del comtat de Cerdanya. Durant el seu domini tingué lloc, el 942, la batalla de Baltarga, deguda a la incursió dels bàrbars hongaresos i on trobà la mort el comte Ermengol, fill del comte Sunyer de Barcelona. La mort de Guifré II de Besalú, germà de Sunifred II, provocà que aquest darrer a partir del 957 s’hagués d’encarregar també de la direcció del comtat de Besalú. Com que ambdós comtes moriren sense descendència, el llegat de la casa comtal de Cerdanya fou regit per llur germà Oliba I Cabreta, el qual augmentà el patrimoni amb tota una sèrie d’aportacions personals que provocaren que el comtat adquirís la seva màxima extensió territorial: la Cerdanya pròpiament dita, el Baridà, les valls de Ribes i de Lillet, el Berguedà, Besalú, el Ripollès, el Vallespir i l’alta plana del Rosselló des d’Illa fins a Sant Esteve del Monestir, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir, el Donasà i el Perapertusès.

L’any 988, havent renunciat als seus comtats per instigació de l’abat Garí de Cuixà, Oliba I Cabreta es retirà a Montecassino (on morí dos anys més tard) i quedà com a regent la seva muller Ermessenda; aquesta, seguint el desig del seu marit, dividí els territoris entre llurs fills: Bernat Tallaferro va rebre Besalú i altres territoris de l’altra banda de l’Albera; Oliba, el Berguedà i el Ripollès i Guifré II la Cerdanya, el Capcir i el Donasà. La renúncia d’Oliba als seus comtats l’any 1002, en fer-se monjo, feu passar Berga al comtat de Cerdanya i el Ripollès al de Besalú.

La política eclesiàstica de Guifré II tendia a independitzar-se de la jurisdicció de l’església urgellesa, motiu pel qual va tenir problemes amb sant Ermengol (1010-18), bisbe d’Urgell; d’aquesta manera seguí la línia iniciada durant la regència de la seva mare, que ja havia tingut problemes amb el bisbe Sal·la d’Urgell (991-992) pels drets que aquell bisbat tenia sobre les esglésies dels comtats de Cerdanya i de Berga. D’una manera simoníaca va adquirir l’arxidiòcesi de Narbona per al seu fill Guifré. Fou, però, un gran benefactor dels monestirs que hi havia en els seus dominis, sobretot de Sant Martí del Canigó, el qual fundà el 1007. Fou en aquest monestir on es va retirar després d’haver fet testament l’any 1035, i hi va viure fins a la mort (1049). Va deixar la Cerdanya i els territoris ultrapirinencs a Ramon Guifré I, el qual el 1058 signà un pacte d’aliança i homenatge amb la casa comtal de Barcelona. El 1063 signà un conveni semblant amb el comte Ermengol III d’Urgell. A la seva mort, l’any 1068, el succeí el seu fill Guillem Ramon I, que va dur a terme també una política d’aliança amb la casa comtal de Barcelona i que es va reafirmar amb el seu matrimoni amb Sança (filla de Ramon Berenguer I de Barcelona i d’Almodis). Quan Ramon Berenguer II fou assassinat per Berenguer Ramon II el Fratricida, l’any 1082, Guillem Ramon I de Cerdanya fou el tutor, durant deu anys, del futur Ramon Berenguer III, fill del comte assassinat, que esdevindria una figura política important i rebria l’homenatge dels comtes de Rosselló i de Besalú. El 1068, però, s’encomanà per onze anys la tutela del futur Ramon Berenguer III al seu oncle el Fratricida, que governà el comtat de Barcelona fins el 1096. Un altre aspecte important del govern de Guillem Ramon I fou l’activitat repobladora que dugué a terme. Fundà la vila fortificada de Vilafranca de Conflent i atorgà una carta de població als seus habitants (vers 1090-91).

El va substituir en el comtat de Cerdanya el seu fill Guillem Jordà, nét de Ramon Berenguer I de Barcelona (1095-1109), encara que va estar la major part del temps allunyat del comtat. Ajudà el seu cosí germà, Bertran de Tolosa, a recuperar els seus estats envaïts pel comte de Poitiers i duc d’Aquitània, Guillem IX, entre els anys 1098-99. Morí a Palestina (on havia anat com a croat al costat del seu oncle el comte Ramon de Tolosa) en el curs d’una lluita amb el seu cosí Bertran per motius de l’herència que el seu oncle li havia deixat i que Bertran reclamava. El seu germà Bernat Guillem, que ja l’havia substituït durant la seva absència, heretà el comtat de Cerdanya.

A la mort de Bernat de Besalú, l’any 1111, Bernat Guillem intentà annexionar-se el comtat de Besalú, però hagué de desistir davant els drets de Ramon Berenguer III de Barcelona, encara que va obtenir que li fossin respectades en vida les possessions dels territoris que tenia en feu a Besalú. Va morir (1117 o 1118) sense descendència, i el comtat de Cerdanya s’uní al casal de Barcelona. Per l’oposició de Guillem de Salses, però, la unió definitiva no es produí fins el 1134, any en què regnava Ramon Berenguer IV. Vegeu les notes biogràfiques dels comptes a Els comtes de Cerdanya fins els anys 1117-18.

Pere, fill de Ramon Berenguer IV, va rebre a la mort del seu pare (1162) el comtat de Cerdanya amb tots els seus territoris annexos, però en feu del seu germà gran Alfons I de Catalunya-Aragó. La mort de Pere, sense descendència, va significar, tal com ho disposava el testament patern, que el comtat passés al seu germà Sanç.

D’altra banda, el 16 de març de 1178 és esmentada per primera vegada la vila de Puigcerdà; es tracta d’un document pel qual el rei Alfons I, que havia fet traslladar la vila d’Ix a l’indret anomenat Montcerdà, concedí al bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, un lloc dins aquesta nova vila perquè pogués edificar una església i també li cedí el dret de fer bastir cases. A partir d’aquell moment, la vila de Puigcerdà esdevingué el centre administratiu i militar del comtat i fou poblada amb els habitants procedents d’Ix, capital de la Cerdanya des del segle XI.

El 1198 un grup d’albigesos, manats pel comte Ramon Roger de Foix i pel vescomte Arnau de Castellbò, van envair la Cerdanya provocant tota una sèrie d’actes que causaren greus pèrdues sobretot a les esglésies.

Nunó, fill del comte Sanç, va heretar el comtat a la mort del seu pare el 1223. Va haver de lluitar, entre el 1223 i el 1233, amb el vescomte de Bearn, Guillem II de Montcada i amb Roger Bernat II comte de Foix, que reclamaven drets en el comtat com a successors dels antics vescomtes cerdans.

A més, va construir la plaça forta de Bellver com a centre administratiu del Baridà, a la qual lliurà el 26 de desembre de 1225 una carta de poblament i franqueses; segons aquesta escriptura, feu lliures i immunes de tot servei els seus pobladors, i els concedí també el dret de tenir un mercat setmanal i una fira anual per la festa de Pentecosta. Les franqueses concedides mitjançant aquesta carta serien confirmades des de Perpinyà pel rei Jaume I l’any 1242.

D’altra banda, el 1226 Lluís VIII de França concedí a Nunó Sanç en feu a perpetuïtat la Fenolleda i el Perapertusès, que el 1239 va vendre a Lluís IX. Va participar en la conquesta de Mallorca i en la seva repoblació amb contingents cerdans i rossellonesos. En morir Nunó sense descendència, el comtat revertí a la corona. El rei Jaume I, el 1251, va atorgar la Cerdanya a l’infant Pere, el primogènit, però el 1261 en la nova partició que va fer del Rosselló i la Cerdanya, fou adjudicada al segon fill, Jaume, futur titular del regne de Mallorca; aquest administraria els comtats com a veguer i procurador general del rei fins a la seva mort. Així, un cop finat Jaume I el 1276 i en virtut del seu testament, la Cerdanya i el Rosselló van quedar units al regne de Mallorca, sota el govern de Jaume II, però mantenint la jurisdicció de veguers i de sotsveguers, és a dir, a Cerdanya i Baridà, vall de Ribes, Conflent i Capcir.

Gairebé a l’inici del regnat de Pere III de Catalunya-Aragó l’any 1336, s’inicià la pugna entre aquest monarca i el seu cunyat Jaume III de Mallorca pel vassallatge d’aquest envers aquell; poc després, la pugna esdevingué una lluita oberta; la Cerdanya, com a territori fronterer, sofrí les conseqüències i fou aleshores que es fortificaren alguns castells. La guerra finí l’any 1344 amb la derrota de Jaume III, i amb la incorporació definitiva del regne de Mallorca i els comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent a la corona catalano-aragonesa per part de Pere III.

El comtat de Cerdanya i els seus límits

Mapa del comtat de Cerdanya, amb la inclusió de tots els territoris que en un moment o altre estigueren sota el domini dels comtes cerdans.

A. Pladevall

El comtat de Cerdanya té com a nucli històric i original l’alta vall del riu Segre, és a dir, les actuals comarques de l’Alta i Baixa Cerdanya. La seva capital històrica fou Llívia, suplantada en època comtal (segles X-XI) per Ix, i a partir de 1177-78 per Puigcerdà.

Aquest comtat inicial va experimentar augments i pèrdues al llarg dels segles medievals, d’acord amb la política d’annexions i reparticions de dominis practicada pels seus comtes titulars, segons s’explica en el capítol dedicat a la història.

Inicialment constava, almenys des del 798, unit amb el comtat d’Urgell, i aquesta unió durà fins el 897, que morí el comte Guifré el Pelós.

Amb la família dels comtes Sunifred i del seu fill Guifré el Pelós, els creadors de la dinastia del Casal de Barcelona, la Cerdanya s’uní amb els pagi del Conflent i del Berguedà, creant així la unitat territorial que caracteritzarà la història i la potència del comtat. Entorn d’aquest nucli s’afegiran altres territoris com el Capcir, la Fenolleda, el Donasà, etc., i s’arriba a la seva màxima extensió amb el comte Oliba I Cabreta (966-988), senyor de la Cerdanya pròpiament dita, del Baridà, de la vall de Ribes i de la de Lillet, del Berguedà, Besalú, el Ripollès, el Vallespir, l’alta plana del Rosselló, des d’Illa a Sant Esteve del Monestir, el Conflent, el Capcir, el Donasà, la Fenolleda i el Perapertusès.

En morir Oliba I Cabreta, aquests amplis dominis es van dividir en tres lots entre els seus fills, Bernat I Tallaferro, Guifré II i Oliba, i encara, a partir del 1002, en entrar Oliba de monjo a Ripoll, es repartiren en dos dominis ja per sempre més separats, que foren: Besalú amb el Vallespir, el Ripollès, la Fenolleda i el Perapertusès, que restaren en poder de Bernat I Tallaferro, i la Cerdanya, el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà, que passaren al comte Guifré II de Cerdanya.

D’aquest moment en endavant, els dominis dels comtes de Cerdanya només experimentaren l’annexió del sector del Sabartès o extrem meridional del comtat de Foix, amb els castells d’Acs i Lordat, que consten de la Cerdanya a partir del 1090, i que es perderen definitivament pel rei Jaume I el 1276, després del tractat de divisió amb el rei de França; també s’annexà la marca del comtat de Berga, estudiada amb el comtat o territori de Berga, que formà una estreta llenca fins a la vall del Llobregós i el vessant dret de la riera de Sió, amb els castells de Castellfollit de Riubregós, Pujalt, Gàver, el Portell, les Oluges i Ofegat. (APF)

Els vescomtes

Els vescomtes de Cerdanya.

Armand de Fluvià

Com a delegat o lloctinent dels comtes, aparegué la figura del vescomte. El vescomte detenia una representació d’assistència política, d’autoritat i decisió basada en una delegació de funcions per part del comte. Amb la feudalització, el seu càrrec esdevingué hereditari i vinculat al patrimoni que formava la dotació del seu títol. El primer documentat, el 862, rep el nom d’Adalelm. Després, el 913 hom troba Ramon I i el 925, Ramesari. A partir del segle X, càrrec i feu ja vinculats a un patrimoni familiar, foren tramesos de Bernat I (966-983) a Sunifred I (983-1032); d’aquest a Bernat II (1035-V. 1067), i finalment a Ramon II (1078-V. 1134). En època del vescomte Sunifred I, es produí la unió de les famílies vescomtals de la Cerdanya i el Conflent gràcies al matrimoni de Sunifred amb Guisla I, vescomtessa de Conflent. Els dos títols vescomtals finalment es refonien amb els vescomtes de Castellbò, mitjançant el casament de la vescomtessa de Cerdanya Sibil·la I amb Pere I, vescomte de Castellbò. Sembla que el llinatge dels Urtx, els membres del qual empraren el títol vescomtal fins al 1130, és una branca secundària del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent. De Ramon d’Urtx, mort el 1297 a Puigcerdà, es conserva una làpida que representa el seu enterrament, procedent del convent de Sant Domènec d’aquesta vila, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Els veguers i la vegueria de Cerdanya

Entre els segles IX i XI es troba al front de castells i dels seus termes la figura d’uns vicaris més funcionaris que no pas el vescomte, els quals intervenen en diversos assumptes com a agents comtals o vescomtals, amb jurisdicció judicial governativa, militar i administrativa. Aquest personatge desapareix amb la feudalització, dintre del segle XI.

Al final del segle XII reapareixen en la documentació uns nous vicaris o veguers, ara amb una responsabilitat delegada de la corona en uns territoris molt més amplis anomenats vegueria.

La vegueria de Cerdanya fou creada com a substituta de l’antiga administració comtal, i tingué el seu centre o capital a la vila de Puigcerdà.

A diferència de l’antic comtat, no va incloure el sector tradicional del Ripollès o vall de Ribes, que sempre fou del vell comtat cerdà, sinó que aquest va formar la sots-vegueria de Ribes, que més tard es va unir a la vegueria de Camprodon en una única administració, bé que conservant la consideració de sots-vegueria. Tampoc no va incloure la part de l’alt Berguedà formada per les valls de Lillet i de Brocà, que es van unir a la vegueria de Berga. Durant un cert temps la vall o canal d’unió entre els comtats de la Cerdanya i d’Urgell, el Baridà, va formar també una sots-vegueria, però es va unir molt aviat a la de Cerdanya, que des del final del segle XIII ja es va anomenar vegueria de Cerdanya i del Baridà.

Quan es va crear el regne de Mallorca (1276), tot l’antic comtat de Cerdanya li va restar unit, però es va mantenir l’antiga divisió de vegueries, i així s’hi integraven la Cerdanya, el Baridà, la vall de Ribes, el Conflent i el Capcir. En aquella època ja s’havia separat de la corona catalano-aragonesa el Sabartès i el Donasà.

La vegueria va experimentar totes les peripècies que va comportar la supressió violenta del regne de Mallorca (1344), i a partir d’aquest moment es va integrar a la nova governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya; aquesta fou ocupada per França el 1463 i li va restar pràcticament unida fins el 1493. L’administració particular o governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, amb els territoris annexos del Conflent, el Vallespir i el Capcir, va subsistir fins l’any 1660, en què una part de la Cerdanya va passar a l’estat francès. Aleshores la comarca tradicional es va subdividir en dues vegueries, la del sector espanyol, dita vegueria de Puigcerdà, que va durar fins a l’aplicació del decret de Nova Planta (1716), i la vegueria de Cerdanya, del sector francès, amb capital a Sallagosa, que va durar fins a la Revolució Francesa (1790).

El veguer passà, progressivament i en certa mesura, d’un funcionari reial a convertir-se en una persona delegada o representant del monarca, amb un càrrec d’àmplies atribucions administratives, militars, governatives i, sobretot, judicials. D’aquesta manera, la vegueria s’entenia com un districte unitari sota la jurisdicció d’aquell, dins del qual tan sols pot destacar, per sobre, el governador dels comtats i el procurador general en segons quines èpoques i, fins i tot, en segons quins temes. En aquest marc competencial de vegades actua en qüestions de reial patrimoni o de confrontació d’interessos de dos llocs reials, com és el cas de Ramon de Pallerols, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà, el qual el 1297 actuà com a àrbitre en un conflicte generat per l’ús de les pastures entre la vall i la vila de Querol, llocs que eren de jurisdicció reial.

Tot i això, les competències del veguer s’hauran de veure limitades en certes circumstàncies, sobretot pel que fa a la seva obligació de servar els privilegis reials, cada cop més nombrosos, concedits a les poblacions, en especial a Puigcerdà, alguns per limitar-los indirectament, altres de manera directa. Entre aquests darrers es pot esmentar el del 1277, pel qual els habitants de Puigcerdà no havien de pagar res per llur empresonament; també cal fer menció dels privilegis del 1280, atorgats pel rei Jaume II de Mallorca, pels quals manà al veguer i al batlle que no es posessin als habitants penes per deutes de la batllia fins passat un cert temps, o que no es poguessin embargar llurs béns per raons o peticions de feus. Altres privilegis concedits pel mateix monarca daten dels anys 1302 i 1304; pel primer, el rei manà al veguer que permetés als habitants puigcerdanesos llenyar en el bosc de Moscailó o empriuar en el de Barres; pel segon, el monarca ordenà al veguer que restituís a l’hospital de la vila un camp que alguns oficials reials havien alienat indegudament; i finalment un altre privilegi atorgat el 1360 ordenava que el veguer no pogués donar llicència de treure blat de Cerdanya sense el consentiment dels cònsols de Puigcerdà.

Amb tot, el més clar en aquest sentit de mediatització del poder del veguer i del batlle, fou el privilegi concedit pel rei Jaume II de Mallorca pel qual, a petició dels consellers i prohoms de Puigcerdà, manava a Ramon de Pallerols, veguer de Cerdanya i batlle d’aquella vila, que jurés en presència d’aquells, igual que els seus predecessors, guardar els costums i les llibertats d’aquesta població. Tanmateix, un altre element limitador en les seves competències foren les que tenien les baronies, l’administració de les quals ja no els competia en absolut, si aquelles detenien la plena jurisdicció civil i criminal. És el cas, per exemple, del requeriment de Jaume II de Mallorca l’any 1294 a Ramon de Pallerols, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà, pel qual li ordenava que no impedís l’exercici de la seva jurisdicció a l’abat del Canigó en el castell d’Eina i en els seus termes.

Al costat del veguer apareix la figura del batlle que, en l’estructura administrativa reial, estava per sota d’aquell. A Cerdanya hom troba les batllies reials de Puigcerdà, Llívia, Bellver i Vall de Querol, a més d’un gran nombre de baronies senyorials, tant de laics com d’eclesiàstics, com les que posseïa l’abat de Cuixà o més tard el col·legi de preveres de Puigcerdà, i les d’Arànser, Urtx, Enveig, Lles, Prullans, Ur, Formiguera i Llo, com a més significatives. Per la seva banda, a Puigcerdà és dona la circumstància que, des de ben aviat, vegueria i batllia recauen en una mateixa persona. Així, ja el 1190, es troben en mans de Guerau, i només en alguna ocasió succeeix que hom troba un veguer i batlle distints.

Finalment, en aquesta estructura administrativa es documenta també el sots-batlle i l’assessor. El primer tenia un caràcter merament administratiu, el segon era lletrat assessor en matèria judicial del veguer o del batlle i jutge reial de les causes que s’havien de dirimir en les cúries o corts baronials, com també en la cúria reial de la vegueria de Cerdanya.