Introducció
Sant Martí d’Ix, antiga església parroquial prop de la qual s’hi bastí un dels palaus o residències dels comtes de Cerdanya.
ECSA - A. Roura
Els pagi o territoris del comtat de Cerdanya van formar part des de les èpoques més remotes (segles V o VI) de la diòcesi d’Urgell i la màxima categoria religiosa que assoliren fou la d’un ardiaconat, dit més modernament el deganat de la Cerdanya. Aquest ardiaconat o deganat no consta ben estructurat fins al final del període romànic.
Es desconeix, com a la majoria de llocs del país, tot detall relacionat amb la introducció del cristianisme, fet que aniria vinculat o seria conseqüència de la romanització de la comarca.
No consta que la Iulia Libica, considerada capital dels ceretans augustans, assolís mai cap categoria religiosa especial, i només s’hi constata el pas d’algun bisbe i fins la mort violenta d’un, bé que semblen bisbes procedents d’altres diòcesis. Tal és el cas del bisbe Jacint, que prengué part en la rebel·lió del duc Pau contra el rei Vamba (672-680) i que fou fet presoner a Llívia, on s’havia refugiat, o el cas del bisbe Nambad, capturat i condemnat a morir a la foguera a Llívia pel valí rebel Munussa, el 731. La culpa del bisbe Nambad, suposat bisbe de la veïna ciutat d’Orgia o Urgell, seria d’haver pres el partit perdedor en les lluites que enfrontaven els àrabs i els berbers. El màxim que es pot deduir és que aquí ja existia, en aquells temps, una comunitat cristiana i una certa organització.
També és característic del cristianisme de la Cerdanya la manca d’antics monestirs o cases religioses, que són les que acostumen a fornir documentació molt antiga sobre esglésies o parròquies. Només es constata la cel·la o casa monàstica de Sant Esteve d’Um-fred, cedida el 815 pel comte Frèdol a Sant Serni de Tavèrnoles, però que no va generar cap mena de documentació, fora de la que testifica la seva borrosa existència; així mateix, es té notícia d’un priorat clerical a Sant Pere de Ger, documentat el 965, que acabà també essent una propietat de Sant Serni de Tavèrnoles, i la creació, relativament tardana, a mitjan segle XI, de Santa Maria de Talió, com a casa canonical, i de Sant Pere d’Alp (segle XII).
Per a tenir notícies directes cal esperar les més antigues actes de consagració de Sant Climent d’Ardòvol (890), Sant Andreu de Baltarga (891), Sant Jaume d’Estoll (913), Santa Eugènia de Sallagosa (913) i Santa Maria d’Er (930). També del final del segle IX i del següent hi ha notícia d’algunes possessions a la comarca per part de Ripoll i del monestir de Cuixà.
Una visió global de l’organització parroquial de la Cerdanya la dóna l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Suposadament és del 819, però en realitat és del segle X avançat, ja que esmenta com a parròquia Sant Jaume de Queralbs, aixecada a mitjan segle X, dintre de la demarcació de l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Fustanyà, llocs ara de la comarca del Ripollès, però de l’antic comtat i deganat de Cerdanya.
En aquest document, d’un valor excepcional tot i la seva redacció tardana, entorn del 975, figuren dintre de l’antic comtat de Cerdanya 85 esglésies, de les quals 68 corresponen a l’actual Cerdanya, 8 a l’alt Ripollès i 9 a l’alt Berguedà. El futur deganat de Cerdanya inclourà totes aquestes parròquies llevat de les 9 de l’alt Berguedà.
La creació de l’ardiaconat o del deganat de Cerdanya
Mapa del deganat de Cerdanya a l’inici del segle XIV.
A. Pladevall
L’antic ardiaconat de Cerdanya, més tard transformat en deganat, es va estructurar definitivament l’any 1299 com a resultat de la reforma duta a terme pel bisbe dominicà d’Urgell fra Guillem de Montcada.
Abans d’aquesta data, almenys des de mitjan segle XIII, ja hi havia a la diòcesi d’Urgell els ardiaconats de l’Urgellet, la Cerdanya, l’Urgell, Berguedà, Vall de Lord, Tremp i Montenartró d’acord amb les llistes de les Rationes decimarum Hispaniae dels anys 1279-80, però la dotació d’aquests deganats no estava estructurada. La diòcesi d’Urgell s’organitzava sobre la base de l’antic capítol catedralici regit per un prior i un seguit d’ardiaconats amb les titularitats d’Aristot, Cerc, Ars, Er, Prats, Mur, Altés, Conques, Galliner i Timor i l’abat clerical de Sant Miquel d’Urgell. Els deganats no tenien dotació ni seu fixa i això és el que va arreglar el bisbe Montcada, suprimint tots aquells antics ardiaconats, basats només en el lloc d’on percebien les rendes, i estructurant bé els ardiaconats d’Urgellet, Andorra, Berga, Vall de Lord o Solsonès, Cerdanya, Prats i Llimiana. Aquesta divisió sofriria encara algunes modificacions anys a venir sobretot en els sectors del Pallars.
Molt aviat els ardiaconats es doblaren o se supliren per un deganat amb uns titulars o oficials que tenien com a missió vetllar per la vida i la moralitat del clergat de les seves circumscripcions i també tenien una cúria o petit tribunal amb certs atributs legislatius i administratius.
Que l’actuació del bisbe Guillem de Montcada fou efectiva es comprova en el decret que va expedir el 5 d’agost de 1299, tres dies després d’acabat el sínode en què es va tractar de l’afer dels ardiaconats; en aquest sínode es fixava com a centre de l’ardiaconat de Cerdanya l’església de Santa Maria de Talló, i com a ardiaca el seu prior i rector. Semblantment va centrar l’ardiaconat de la Vall de Lord en el monestir canonical o priorat de Sant Pere de Graudescales i el del Berguedà en el priorat de Sant Jaume de Frontanyà.
És molt probable que el primer ardiaca fos Ramon de Moner, que morí el 8 de desembre de 1307, segons la lauda sepulcral que es conserva prop de la porta d’entrada a l’església de Talló, on se l’intitula ardiaconus Ceritaniae.
L’àmbit d’aquest ardiaconat el donen clarament els registres de les visites arquebisbals dels anys 1312, 1313 i 1314 que es conserven a l’Arxiu Capitular de Vic (calaix 31/41. Llibre de Visites del Bisbat d’Urgell). Les llistes de parròquies que consten en les Rationes decimarum Hispaniae són molt curtes, perquè moltes parròquies a causa de la seva pobresa estaven exemptes del pagament de la dècima. En canvi, en aquestes visites arquebisbals s’enumeren totes les parròquies fins a un total de 106, de les quals vuit es troben a l’actual comarca de l’Alt Urgell i abans integraven el Baridà, unit antigament a la Cerdanya, i n’hi ha onze que pertanyen a l’actual comarca del Ripollès.
És a base d’aquestes visites fetes per l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Rocabertí (1309-15), gràcies a un privilegi del papa Climent V, que hem dreçat el mapa de l’ardiaconat o deganat de Cerdanya, tal com era al final de l’època romànica.
L’ardiaconat de Cerdanya persistí fins als temps moderns, i fou substituït per l’arxiprestat de Puigcerdà, després que la part de Cerdanya que el 1659 s’integrà a l’estat francès passés a dependre de la diòcesi d’Elna.
El canvi de la denominació d’ardiaconat a deganat es féu al segle XV, tal vegada relacionat amb l’intent del bisbe d’Urgell, Pere de Cardoner, que el 1488 va introduir una nova reforma al capítol de la Seu d’Urgell i reduí el nombre de dignitats i canonicats a 21; el bisbe proposà de suprimir els ardiaconats d’Andorra i de Cerdanya, però no pogué a causa de l’oposició dels interessats i per això s’acontentà de suprimir dues statories o personats comensals del capítol.
En aquest temps hi havia una plena dissociació entre els ardiaques i els degans, els primers vivien en el capítol catedralici i els segons en les respectives demarcacions. (APF)
Els monestirs
Vista aèria del nucli rural de Talló, creat entorn de l’antiga església canonical i deganal de Santa Maria.
ECSA - M. Catalán
Curiosament, la comarca cerdana no ha tingut pràcticament cap monestir, llevat de dos o tres centres religiosos de curta durada i poca importància. La documentació n’esmenta els següents: la cel·la benedictina de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred o Riufred (815), fundat pel comte Frèdol i dependent de l’important centre monàstic de Sant Serni de Tavèrnoles. Consta com a filial seu el 1079 i el 1268, quan aquest cenobi en reclamà la possessió al comte de Cerdanya i al bisbe d’Urgell. A partir del segle XI però, hom pensa que ja restaria com a possessió vinculada, només, a les pastures. Sant Pere de Ger fou un petit cenobi, documentat com a comunitat clerical des del 965, i passà a pertànyer a Tavèrnoles cap a la meitat del mateix segle (figura als escrits encara el 1268). Pel que fa a Santa Maria de Talló, hom la troba citada com a canònica des de mitjan segle XI, si bé la parròquia ja apareix encapçalant l’acta de consagració de la catedral d’Urgell datada al segle IX, que possiblement fou redactada a la darreria del segle X. Les recents excavacions arqueològiques podrien haver posat al descobert alguna estructura vinculada a aquesta casa, tot i la dificultat de verificar-ho. També es documenta una altra comunitat clerical a l’església de Sant Pere d’Alp durant el segle XII. Finalment, es disposa de vagues notícies amb relació a una comunitat establerta a Arànser, sota el nom de Sant Marcel.
És possible que els grans monestirs dels segles X-XII, com Sant Miquel de Cuixà, Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Ripoll i Sant Martí del Canigó, i la canònica de Talló o la mateixa catedral d’Urgell, localitzats en el mateix comtat de Cerdanya o ben propers, absorbissin tot el protagonisme en el paper culturitzador i cristianitzador, i alhora també els llegats. Això explicaria la manca de monestirs a la Cerdanya en un primer moment. Cal esperar al final del segle XIII per a trobar-ne de nous, ja plenament immersos dins de la societat urbana de Puigcerdà i de caràcter mendicant: dominics, franciscans i clarisses.
Així, se sap que Sant Miquel de Cuixà ja tenia propietats en aquesta època —alous o la totalitat—, com a mínim, a Sant Pere dels Forcats (877), Enveig (930-950), Bolvir (952), Urús (965), Espona de Sallagosa i Bolquera (968), Eina i Bajande (988), Saga, Rigolisa i Oncés (segle X), Sàlit i Vià (1009), Querol, Iravals, Santa Eulàlia, Odelló, Estavar, Dorres, Palau, Càldegues i Arànser el 1011, mentre que el d’Eixalada n’havia tingut a Llo (854) i a Ans (875).
Santa Maria d’Urgell, com a seu episcopal i canònica, detenia la senyoria del castell de Montellà al segle XI, i gaudia d’alous a Enveig (949), Meranges (1001), Espona (1010), Anes (1019, 1095), Pi (1021, 1033 i 1035), Toloriu (1025), Cereja (1025 i 1035), Ger (1026-30), Montmalús (1026-30), Cerinyà (1033 i 1035), Angostrina (1035), Osseja (1035, 1135, 1142), Palau (1096, 1135, 1142), Cortvassill (1129), Aristot (1135, 1142, 1181), Sobeig (1135, 1142, 1181), Vencilles (1135, 1142), Coborriu, Travesseres i Lles (1156), com també de masos a Angostrina (1032), Dorres (1933 i 1035), Montmalús (1156); una peça de terra a Olopte (1015), Bor (1095, 1097), set a Talló (1012), una altra amb vinyes a Músser (1015), Bar (1093), Navascort (1156), Talló (1176) i Prullans (1177); horts a Torrents (1022) i una casa amb cort a Aristot (1026).
Per la seva banda, Talló va concentrar molt les seves propietats al Baridà i la Batllia.
Sant Martí del Canigó posseïa esglésies i alous al terme de Santa Llocaia (977), Torba i Pardinella (1017), Odelló (1035), Set i Vallfamelga (segle XI), Bajande, Vilalta, Dorres, Eina, Er i Vià el 1163, i Èguet (segle XII). Santa Maria de Ripoll tenia propietats a Age (des de mitjan segle X i on més tard es fundaria una pabordia del monestir), Lluç (888), Er i Palau (1011) i Isòvol (1011). Sant Serni de Tavèrnoles tenia vinculades les cel·les de Sant Esteve i Sant Hilari d’Umfred (815) i de Sant Pere de Ger al segle X, mentre que Sant Pere de la Portella tenia rendes a Concellabre el 1265 i en el mateix segle, a Osseja. Sant Joan de les Abadesses en tenia a Ur (986-987). D’altres foren el d’una abadia de Besalú (Sant Pere o Santa Maria), a Osseja, al segle XIII; Sant Pere de Rodes, també a Osseja, en rebre els delmes i les primícies de la parròquia, el 947, pel bisbe Guisad d’Urgell. El priorat de Sant Jaume de Frontanyà tenia béns a Dorres (1260); el lloc de Sedret i la seva parròquia foren donats el 908 a l’abadia de Santa Maria de la Grassa, mentre que Sant Sebastià del Sull tenia un alou a Ur (965).
Dos casos distints, però, foren Poblet i Santes Creus, que adquiriren tan sols la propietat de les pastures del Carlit (segles XIII i XIV), tot i que l’abat del segon fou, a més, el titular de la senyoria de Guils, al segle XIV. En ambdós casos però, se les vengueren ben aviat.
Totes aquestes propietats o drets, tot i que pogueren perdre’s o canviar de titular, en general, i pel que fa als monestirs més propers o la catedral d’Urgell, amb el temps, tendirien a consolidarse en moltes ocasions i, fins i tot, a augmentar, en compartir la propietat i els drets amb les senyories laiques o amb d’altres que anaren apareixent en el mapa cerdà; sobretot, el col·legi de preveres de l’església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà.
D’altra banda, se’ns acut pensar que la conca cerdana restava més oberta a les possibles invasions i permetia gaudir menys de la tranquil·litat espiritual que altres llocs menys transitats com el Canigó o la vall de la Valira.
L’origen dels monestirs cerdans es podria incloure, a la llum de les troballes i de la documentació, en diversos apartats segons la classificació de M. Riu. Santa Maria de Talló justificaria la seva localització, o bé per assentar-se en un indret romanitzat, o bé per una toponímia vinculada a toll (d’aigua). Per la seva banda, Sant Pere de Ger es troba en una cruïlla de camins. Sant Esteve d’Umfred podria explicar-se per dos aspectes: un, per la proximitat del riu d’Alp o de la Molina; l’altre, perquè se situa clarament en un lloc de pas quasi obligatori venint del sud (SBI-OMF) .
La invasió dels càtars a la Cerdanya
Tot i ésser d’origen i expansió forans, el catarisme va incidir fortament en la vida religiosa de la Cerdanya, tant per qüestions de tipus polític (l’enfrontament dels bisbes de la Seu amb els Foix i els Castellbò) com per l’expansió i proselitisme que aquesta creença religiosa intentà a la comarca.
La doctrina càtara s’havia estès ràpidament a partir de mitjan segle XII pels territoris dels comtes de Foix i fins per la Vall d’Aran, on hi havia una comunitat organitzada amb bisbe propi.
Aquests singulars heretges o practicants d’una religió dualista molt apartada del catolicisme, promogueren algunes invasions o malifetes a la Seu d’Urgell i a la Cerdanya, gràcies al suport que rebien del vescomte Arnau de Castellbò i de la seva filla Ermessenda, casada amb el comte Roger Bernat I de Foix. No és fàcil saber si Arnau i la seva filla eren decidits adeptes del moviment càtar, com pretengueren els inquisidors, que els condemnaren post mortem, o bé si només se’n servien en les seves lluites per raó d’hegemonia contra el bisbe d’Urgell. En realitat, les acusacions contra el vescomte s’iniciaren el 1237, onze anys després de la seva mort.
Les acusacions contra Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda es fonamentaven en malvestats que havien comès entre els anys 1198 i 1199 contra l’església d’Urgell i la Cerdanya, al final de l’episcopat de Bernat de Castelló (1195-98) i l’inici del govern del seu successor Bernat de Vilamur (1199-1203).
El document que s’ha conservat en una còpia del segle XIII, porta el títol: Memorial dels danys donats per lo comte de Foyx i Vescomte de Castellbò a l’iglesia d’Urgell, i fou publicat per primera vegada per Baudon de Mony. “Ens planyem, per començar, nosaltres per la gràcia de Déu bisbe i el capítol d’Urgell, del comte de Foix, que amb el seu pare prengué l’església i la ciutat de la Seu i la destruí d’un cap a l’altre, i s’emportà creus d’argent, encensers, teixits, bacines, canadelles, draps de seda i altres ornaments de l’església, els privilegis, els cartularis, els instruments, i s’endugué com a presoners clergues i prelats… “.
Més endavant continua:
“Ens planyem del fet que Arnau de Castellbò i la seva host destruïren les esglésies de Cerdanya, van fer presoners els clergues, i els espoliaren els béns amb tots els ornaments de l’església, cometent un sacrilegi… “
Després ve l’enumeració de les esglésies saquejades. Cada notícia és introduïda per la fórmula: “I tem fregerunt ecclesiam de…”. Comença per la Baixa Cerdanya i continua amunt: Coborriu de Talló, Bor, Pedra, l’església de Sant Grau del Puig d’Urús, Sant Climent d’Urús, Santa Cecília de Beders, Baltarga, Sansor, Prats, Vencilles, Sanavastre, Mosoll, Estoll, Soriguera (Soriguerola), Queixans, Vilallobent, Age, Talló, quatre masies a Dorres, Palau, Osseja, Ix, Naüja, Santa Llocaia, Er, Sant Hilari del Puig i Sallagosa; 28 esglésies en total. A continuació d’aquesta llarga llista, on s’enumeren amb força detall totes les malifetes dels heretges, el memorial afegeix que, a causa de la destrucció i la violació de les esglésies, els clergues de la Cerdanya perderen durant tres anys seguits més de tres mil mesures de blat i altres productes que havien de rebre; estimem a cinquanta mil sous la pèrdua dels objectes arrencats a les esglésies, dels béns manllevats als clergues i dels productes que perderen en conseqüència, a més de la pena pels sacrilegis. Però no solament la Cerdanya fou perjudicada per les malifetes dels heretges, sinó també set esglésies de les terres de Galceran de Pinós, l’Urgellet, i naturalment la ciutat episcopal.
Alguns clergues hagueren de pagar rescat. És el cas dels capellans d’Urtx, Ans, Bolquera, Gréixer, Meranges i Éller, fet que sembla indicar que amb aquest tribut llurs esglésies foren respectades.
Certament hem d’excloure que l’expressió “I tem fregerunt ecclesiam de”, signifiqui la destrucció de l’església; sens dubte, cal interpretar-la com l’espoliació sacrílega després de forçar les portes de les esglésies. Això és el que sembla indicar l’expressió que segueix immediatament: “et abstraxerunt” (i van emportar-se) i aquesta altra, “et habuerunt inde” (i en van treure). Cal assenyalar com a cosa particularment digna d’atenció, que mai no es fa menció d’estàtues maltractades o cremades. No es creu que fos per escrúpols religiosos, ja que aquelles bandes d’heretges eren iconoclastes. Pier de Vaux de Cernay explica que el comte de Foix, Ramon Roger, aquell “crudelíssim”, va assetjar l’església d’Urgell, de la qual va deixar tan sols les quatre parets, mentre que els soldats que l’acompanyaven feien mans de morter amb els braços i les cames dels crucifixos per picar els condiments de cuina. Llurs cavalls menjaven civada sobre els altars i els mateixos soldats guarnits amb casc i cuirassa, s’exercitaven a clavar cops de llança contra el Sant Crist.
D’altra banda, el memorial assenyala tres profanacions de les Sagrades Espècies; a Sanavastre destrossaren la custòdia (scrinium) i l’Hòstia que tenia, la qual fou llençada en el més vil dels llocs; a Palau van llençar el cos consagrat als fems; a Mosoll van cremar les colometes que, suspeses per cadenes sobre l’altar, eren destinades a contenir l’Eucaristia. A l’església de Sant Grau d’Urús esbotzaren el cofre que contenia les relíquies. Si el memorial silencià, doncs, els actes iconoclastes pròpiament dits, és sens dubte perquè els heretges no en van trobar per esbocinar o cremar. Potser la notícia del que havia passat a la Seu d’Urgell havia incitat els fidels a amagar les santes imatges; ja que la gent senzilla no sempre tracta de sostreure a mans impies el que hi ha de més preciós a les esglésies, sinó allò que més estimen. Cal creure, doncs, que la població cerdana, ben aferrada a la fe catòlica, va tenir temps d’amagar les rares imatges que a la fi del segle XII adornaven les esglésies, i més especialment l’estàtua de la Mare de Déu, que sovint presidia l’altar situat a l’absis de l’església romànica. Aquest document que analitzem dóna una idea, doncs, de l’amplitud i la natura de les malvestats comeses pels heretges a les esglésies de la Cerdanya, per bé que les hosts del vescomte de Castellbò no siguin mai qualificades d’heretges en el document en qüestió. Les profanacions repetides de l’Eucaristia pels soldats del vescomte, en realitat, posaven en pràctica la doctrina càtara que no admetia la presència real de Crist a l’Eucaristia.
A Sanavastre, el Memorial diu que Arnau de Castellbò presenciava la profanació de l’Eucaristia, cosa considerada pels cristians com un sacrilegi molt greu. L’actitud del vescomte, feta de passivitat i de complicitat, fa sospitar moltes coses sobre les seves creences.
La invasió armada de la Cerdanya per les hosts del vescomte de Castellbò i del comte de Foix i les malvestats comeses, s’emmarquen dins el context de les lluites feudals entre el bisbe i el vescomte.
Tanmateix, moltes de les maldats perpetrades en les esglésies es poden explicar per la tibantor entre catòlics i càtars, atiades intencionadament pels seus cabdills. És probable que totes les acusacions que féu el bisbe de la Seu d’Urgell contra Arnau de Castellbò, titllant-lo d’heretge, es fonamentin també en bona part en les diferències polítiques existents entre ells. (MD)