La ciutat de Girona

Situació

La ciutat de Girona va haver d’ampliar més d’una vegada el seu recinte murat fins a traspassar la barrera natural de l’Onyar.

TAVISA

La ciutat de Girona és situada en el passadís que forma la vall del Ter, entre la plana de l’Empordà i la Selva. Aquest territori de pas fou visitat per grups nòmades que hi deixaren empremtes ben significatives, en forma de pedres tallades i restes d’animals, fruit de les seves caceres.

El Puig d’en Roca ha de considerar-se com el primer lloc d’habitatge humà estable, antecedent dels gironins, del paleolític inferior. El riu Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants eren eixos entorn dels quals s’anava estructurant l’activitat dels futurs gironins.

Al costat de l’habitatge del Puig d’en Roca, han aparegut nuclis a Palau-sacosta, a la Costa Roja, en el terme de Sant Julià de Ramis, en el Turó de la Bateria, a Can Rubau, a Can Garriga i a la Pedra Dreta. Aquests llocs eren ocupats per homes de Neandertal.

En el paleolític superior, els habitants de les vores del Ter usaren el sílex, material que suposava el domini d’una tècnica nova en la talla d’eines de caça i de treball. D’aquesta època tenim el cau de les Goges, en el congost, i la cova de Goges, en el torrent de Can Garriga.

Els caçadors d’aquesta època han deixat mostres de la seva tecnologia en una bona quantitat de raspadors, burins, fulles, ascles de sílex, i també en les primeres peces d’os.

Els canvis climàtics que aparegueren per Europa provocaren grans canvis en la vida de l’home primitiu. I no fou menys important l’establiment de nous grups de gent que, deixant la caça i la pesca, es dedicaren a tasques més rudimentàries, domesticant animals que els proveïen d’aliment i de vestit, o emprant-los en les primeres tasques d’una agricultura incipient.

Així s’arriba a les èpoques històriques en què consta que l’indret era poblat, formant potser un nucli o poblament que en tot cas no es troba ben documentat. Sembla que el nucli principal era a l’Oreneta, i que estava relacionat amb els d’Ullastret i d’Empúries.

Aquest grup de poblament es consolidà a l’època romana, i convertí Girona en una plaça forta, sobre el turó que separa l’Onyar del Galligants. Un fort recinte emmurallat encerclà ben aviat aquesta configuració natural triangular amb el vèrtex de la torre Gironella i la base del vell camí romà, en el sector situat entre el portal de Sobreportes i el portal de la Força.

Les primeres transformacions de la ciutat medieval

A la fi del segle III o al començament del segle IV a la Gerunda romana hom bastí noves muralles sobre l’antic recinte. Amb torres adossades molt properes les unes a les altres i amb els accessos ben fortificats, la ciutat es preparava per la disgregació de l’imperi Romà i el llarg camí de l’alta edat mitjana. Els sarcòfags paleocristians de Sant Feliu, importats d’Itàlia al segle IV, alguna resta visigòtica i les notícies disperses dels primers bisbes gironins són els desencoratjadors documents de què avui hom disposa per seguir l’evolució de la ciutat, mai abandonada pels representants del poder establert o d’un altre que el substitueix o que pacta amb l’anterior. Així, fins al segle XI la ciutat no transgredeix els límits de les muralles romanes i no sembla registrarse cap creixement urbà anterior extramurs.

Sarcòfag de fris continuat amb escenes del Nou Testament (miracle de la font de Pere, guariment del paralític, escena del gall, les noces de Canà, guariment del cec, multiplicació de pans i peixos, i resurrecció de Llàtzer). Cicle de salvació iniciat amb la font miraculosa de Pere —el baptisme i l’Església— i tancat amb la resurrecció de Llàtzer. Taller romà molt a prop del grup Albani-Dogmàtic. Època constantiniana (315-335). Actualment és encastat al mur del presbiteri de Sant Feliu de Girona.

F. Tur

Sarcòfag amb la representació d’una cacera de lleons. El difunt és el caçador que va a cavall. Darrere hi ha una figura femenina, probablement la virtus clàssica. Taller romà pre-constantinià (305-315) molt proper al del sarcòfag amb estrígils amb la representació de dos pastors, també a Sant Feliu. És encastat al mur del presbiteri de Sant Feliu de Girona.

F. Tur

Per entendre aquest llarg període indocumentat sense haver de recórrer a les tòpiques justificacions de “crisis”, “guerres” o “pestes”, és necessari retrobar algunes de les conclusions que hem obtingut més amunt sobre l’evolució del poblament rural. Així, hom pot aplicar també els fenòmens de proliferació i diversificació dels establiments que hem descrit al pla de Girona, l’àrea rural immediata a la ciutat, d’on podem extreure alguna informació i noves vies d’anàlisi. De fet, creiem que les explotacions agrícoles sobreviuen i es multipliquen durant tot el període.

Hom pot dir que les antigues villae romanes excavades al Pla de l’Horta (Sarrià de Dalt) i a Can Pau Birol (Bell-lloc del Pla, Girona) es mantenen amb algunes transformacions fins més enllà del segle V, si bé la seva fi és imprecisa. A l’altra banda de l’Onyar, al Mercadal, els sarcòfags trobats a la plaça de Santa Susanna documenten la creació i l’ús d’un cementiri entre els segles IV-VII. La fita del Mercadal marca un interessant punt de reflexió: situat just a sobre del tradicional rec Monar de la ciutat, té alguna cosa a veure la fundació de l’un amb la de l’altre? Nosaltres creiem que la data de la necròpolis del Mercadal és molt precisa ja que és al segle IV que a Arles es construeix el complex industrial de mòlta de Barbegal. Certament, l’aplicació dels molins hidràulics a Occident és molt tardana amb relació a la descripció dels enginys feta per Vitruvi ja al segle I; no cal esperar, però, l’època carolíngia per poder-ne afirmar l’existència a les ciutats de la Tarraconense.

La nostra hipòtesi es fonamenta en el fet que d’ençà del segle IX els textos documenten puntualment l’existència de recs i molins a Salt, a Santa Eugènia i al Mercadal, on rep el nom específic de rec Comtal al segle XI. Malgrat que no hi ha informacions precises sobre la captació d’aigua que confirmin que es tracta d’un rec únic, l’estreta relació que guarden aquests tres nuclis medievals amb el rec Monar, situats just a la vora del seu traçat, fa pensar en una fundació simultània. Aquest projecte reorganitzador de la riba dreta del riu Ter, amb una presa fluvial situada poc més amunt de Salt, s’hauria dut a terme al començament de l’edat mitjana. Cal tenir present, però, que el rec Monar actual representa bàsicament la darrera fase evolutiva de la conducció: amb una captació i una secció del rec adaptades al darrer estadi evolutiu de les indústries basades en la força hidràulica, ja en època contemporània.

Hom ha documentat l’existència de deu molins, com a mínim, als voltants de Girona anteriors al segle XI, xifra que arriba fins a vint a la fi d’aquest mateix segle. No hem de prendre, però, aquest índex com un increment del 100% de les instal·lacions molineres; és, simplement, un augment de la documentació escrita conservada. Certament, la major part semblen alinear-se sobre el rec Monar, tot i que també n’hi ha a Palau-sacosta, a Pedret i a la vora dels murs de la mateixa ciutat (“super Sanctum Martinum” [Sacosta]). A la fi del segle X la major part de propietaris de molins eren laics que pertanyien als llinatges senyorials; també participaven, però, totes les corporacions eclesiàstiques de la ciutat. De bon començament, els senyors sembla que feren poques inversions per millorar o per ampliar les instal·lacions hidràuliques perquè no trobem notícies de molins construïts recentment o de nous canals de derivació. Hem d’entendre, doncs, que es tracta de molins fariners ja que fins a la segona meitat del segle XII no trobem referències explícites de molins drapers, indústria molt important a Girona durant la baixa edat mitjana.

Entre el rec Monar de Girona i el riu Ter es desenvolupen en època medieval àmplies zones d’horts i de pastures, també de propietat senyorial principalment. És aquí on cal situar les “insulas majoricam scilicet et minoricam” que figuren en les butlles papals atorgades per Formós i Romà al bisbe Servusdei a la fi del segle IX. Identificades tradicionalment amb Mallorca i Menorca i, més recentment, amb les Medes, cal fer notar que el terme medieval “insula” defineix explotacions situades en voreres fluvials, on, de tota manera, s’aprofiten els recursos hídrics. La documentació confirma l’existència de nombroses “illes” de propietat episcopal davant la ciutat (entre les quals hi hauria una de gran i una de petita), algunes amb nom propi, com la de Tolosella, prop de Santa Eugènia.

Durant l’alta edat mitjana no hem de buscar exclusivament al voltant del rec Monar el desenvolupament de l’àrea rural dels encontorns de la ciutat. D’entrada, una toponímia molt rica documenta la intensa explotació agrícola, tant a les planes al·luvials formades en la confluència dels quatre rius com a les valls encaixades de les muntanyes veïnes. Abella, Mont Aguilar, l’Avellaneda, Campdorà, Montilivi, Pedret, la vall del Galligants i Vilaroja són alguns dels llocs documentats que encara avui podem localitzar sota el creixement de les àrees urbanes de la ciutat. Hi ha, però, moltes altres dades toponímiques relatives a establiments anteriors al segle XII que no hem pogut ni sabut identificar: la vila “Llac”, les valls de “Noves”, “Profunda” i de “Baschona”, la serra de “Preses”, els llocs anomenats “Canellas”, “la Coma”, “Monte Eusebio”, “Monte Oriol”, “Riunlas”, “Roda”, “Saltano”, “Stagno”, “Susurbio” i el vilar “Amoroni”, per citar només els més importants. Els esments concrets de parcel·les “ante Gerundam”, “in ipso Plano ante Gerundam” o “Prope Gerundam” (a una o altra banda de l’Onyar), mostren la profusió d’horts i camps de conreu per tot el pla i la presència d’un poblament difús.

La primera notícia d’un projecte de reactivació de la vida urbana a Girona s’atribueix al comte Delà, qui a la fi del segle IX instal·là a la ciutat una comunitat de jueus procedents del predi rural de Juïgues. Altres comunitats jueves de clara tradició agrícola com aquesta eren emplaçades aleshores a l’Empordà, com ara Matajudaica o Vilajuïga. Ben aviat els jueus foren considerats una propietat més del comte, integrats dins el seu patrimoni, i representaren un paper fonamental en la nova configuració de la ciutat comtal: d’antuvi, els trobem entre els propietaris de terres als voltants de Girona; l’any 988 apareix documentada una synagoga iudeorum; l’any 1002 el papa Silvestre II confirmava al bisbe el “cens dels jueus”, probablement una cessió comtal. La prosperitat de la comunitat jueva de Girona es veu clarament reflectida d’ençà del segle XI: als contractes d’establiment de propietats senyorials hi ha clàusules que prohibeixen expressament la seva cessió als eclesiàstics, cavallers i jueus, en equiparar-los; sovint apareixen com a creditors dels deutes, malgrat que són nombrosos també els cristians que practiquen la usura; les agrupacions de cases de jueus aviat conformaren el call intramurs.

A partir del segle X els textos faciliten informacions puntuals sobre l’antiga ciutat fortificada que comença a renovar-ne els baluards i a reorganitzar l’estructura urbana. Un document del 988 emplaça la mansió comtal voltada per la sinagoga i la seu episcopal probablement sobre la terrassa que avui ocupa la catedral gòtica, “fora del mur vell ara molt derruït”, com diu textualment. Un fossat, documentat el 946, protegeix la muralla per la banda de l’Onyar, on hi ha una torre, citada el 979, a la vora de l’antiga porta sud de la ciutat, desapareguda i probablement relacionada amb la fortificació vescomtal o castell de Girona. Al segle XI, el comte, gairebé sempre absent, cedeix les fortificacions de les muralles als seus fidels que les redreçaran i les transformaran: el noble Gausfred Vidal disposava d’una torre l’any 1010 al mur sud; després d’haver obtingut la mansió comtal el 988, el bisbe rebé dels comtes l’any 1020 una torre rodona amb les seves edificacions al mur nord de la ciutat, a la vora de l’església catedral; una “torre vescomtal” incerta, citada el 1054; i les torres de Guillem Ramon de Caldes (potser el senescal homònim) documentades el 1094, possiblement a Sobrepones. Els successius feudataris de les fortificacions prenen el seu nom en els textos: Ramon Òliba (1071) i Bernat Ramon (1100) del castell de Torre Gironella; Arnau Ramon de Sobrepotes (abans del 1094).

Intramurs, els textos documenten la freqüent transacció de cases que atapeeixen el perímetre urbà sovint adquirides per eclesiàstics. Els carrers estrets que travessen la ciutat i les andrones que no condueixen enlloc apareixen entre les afrontacions dels edificis: el carrer de la Força (l’antic Cardo Maximus) comunica les portes del sud i del nord en passar per la plaça del Mercadell, l’actual plaça de la Catedral, ja documentada el 1035; des d’aquí els graons de “l’escala de Santa Maria” donaven accés a la catedral romànica, amb un carrer paral·lel que conduïa fins al castrum Gironella; altres carrers amb escales portaven noms com “Abella” i “Monte Olivi”, prop del mur meridional.

Entre els edificis notables que apareixen en la documentació escrita, cal citar l’existència d’un hospital per a pobres i pelegrins ja des de la segona meitat del segle X, situat a la vora del “cellarium atque cenaculum episcopale” i del forn del bisbe (a l’illa on més tard s’instal·laria la Pia Almoina). A la plaça del Mercadell, lloc de mercat, s’aixecaren les capelles de Sant Genis (esmentada per primera vegada el 950) i de Santa Maria de les Puelles (citada entorn el 1080) i també hem documentat un altre forn.

Sens dubte, però, l’edifici més destacat de la Girona romànica fou la mateixa catedral, que substituí un temple anterior en el qual ja s’havien de realitzar obres l’any 959. El projecte de renovació sembla haver comportat també la desaparició de la mansió comtal i de la primitiva sinagoga, adquirides pel bisbe a la fi del segle X. Les obres de la catedral ja havien començat abans del 1015, en què el bisbe Pere Roger donava als comtes l’església de Sant Daniel i els seus alous a canvi de les 100 unces d’or que havien invertit en la construcció dels murs i la coberta de l’església, que no fou consagrada fins al 1038. Tot i així, les obres continuaren durant tot el segle i, així, trobem encara donacions l’any 1081 per acabar el campanar, les portes i la capçalera, mentre que el claustre es devia aixecar al segle XII. EI complex eclesiàstic al capdamunt de la ciutat s’amplià també amb la construcció de l’edifici de la canònica, dotada magníficament amb nombroses rendes pel bisbe Pere Roger entre els anys 1019 i 1031; el 1045, el clergue Adebrand morí al dormitori de la canònica. Les obres, però, encara prosseguien l’any 1064, dirigides pel cabiscol de la catedral.

El creixement de la ciutat extramurs sembla un fenomen fortament influït per les fundacions eclesiàstiques; cal tenir present, però, el caràcter aglutinador de construccions que representen les sagreres a partir del segle XI, com pot ésser el cas de Sant Feliu. Les primeres referències de l’església catedral són poc clares: l’esment de Sant Feliu el 817, Santa Maria i Sant Feliu el 842; només a partir del 881 coneixem amb certesa l’existència de dos temples diferents, l’un dins i l’altre davant de la ciutat, servits per una canònica comuna. Dotada de parròquia pròpia, l’església fora ciutat generà un raval al seu entorn, documentat com a “Burgo Sancti Felicis” per primera vegada el 1078. De fet, podem datar entre el 1067 i el 1071 l’adveració d’un usaticum de repartiment de rendes eclesiàstiques de la ciutat entre els administradors de Santa Maria i de Sant Feliu, que és l’usatge gironí més antic que es conserva: la seu rep íntegres els delmes i les primícies de les laborationes dels homes que habiten intramurs i comparteix amb Sant Feliu els delmes dels que viuen extramurs, regulant l’empriu comunitari dels bous de l’Església (Llibre Gran de Sagristà Major, ACG). A la fi del segle XI el raval de Sant Feliu s’estén sobre la riba del Galligants on, concretament, un document del 1094 descriu mansions, horts i cabanyes, amb la presència d’un ferrer i d’un cuirater. De l’altra banda del Galligants, els monestirs de Sant Pere i de Sant Daniel, fundats poc abans de l’establiment de les sagreres, donaren lloc a petits nuclis al seu entorn.

De l’altra banda de la ciutat, les primeres referències de Sant Martí Sacosta des de la fi del segle XI mostren un temple isolat, voltat de camps de conreu i de camins, on també hi ha algunes cases disperses. Aquest poblament difús, amb cases amb horts i corts, es mantingué fins a l’emmurallament del raval al segle XIV, lleugerament concentrat entorn de Sant Martí i Sant Domènec, construït al segle XIII. Topònims menors més antics no identificats poden situar-se, però, al sud de la ciutat (Monte Eusebio, Susurbio).

El Mercadal, a l’altra riba de l’Onyar, documentat per primera vegada l’any 1007, és un lloc d’ocupació anterior on es dóna, com hem vist, una gran concentració de molins. En tot cas, el topònim reflecteix la condició de lloc de mercat de l’emplaçament, on hi ha un important nus de camins (“Kallerons”, escrit l’any 1075) i on es construí l’església de Santa Susanna (citada només a partir del 1081), que donaria abric al mercat a la seva sagrera. Un capbreu dels drets eclesiàstics del mercat de la fi del segle XII informa detalladament de l’existència de diverses construccions veïnes, entre elles un forn, i dels productes que es venen a la plaça: cereals en gra i farina, avellanes, nous, castanyes i aglans; fruites i hortalisses; moles de molí, ceràmiques, sedassos, senalles, sabates i soles; fusta i ferro; peixos, carn de porc i llengües de bou, i tota mena de bestiar. És interessant el detall de les fruites i hortalisses perquè dóna una imatge dels conreus d’horta al voltant de la Girona medieval: cireres, peres, pomes, llimones, melons, préssecs, figues, raïms, cols, porros, alls i diversos tipus de cebes (“hortolanis, escalonas, redonas”).

Ferrers, forners, copers, teixidors, cuiraters, sabaters, sellers i esparvers figuren entre els primers oficis documentats a Girona, tots ells a partir de la segona meitat del segle XI. S’instal·laren preferentment als nous ravals i sovint foren homes de confiança de la milícia feudal, si no en formaren part. Hem de considerar, però, que la profusió de càrrecs i oficis no és tant el símptoma d’una empenta econòmica com l’evidència de la consolidació de la classe dominant, rígidament estratificada. La “recuperació” que aleshores experimentà la ciutat de Girona fou paral·lela a la de les fortunes dels rendistes que hi vivien.

El treball i la vida dels gironins

El treball és sovint representat en relleus i miniatures romàniques. Picapedrers treballant sota l’atenta mirada del bisbe en una de les impostes de la catedral de Girona.

F. Tur

Els documents dels segles VIII, IX i XI ofereixen escasses notícies sobre la vida diària dels gironins d’aquells segles; les que coneixem fan referència a transaccions de béns immobles, com ara la compra-venda de terres i la sumària descripció del tipus de producció d’aquestes terres. A la darreria del segle X i sobretot a partir del segle XI, els pergamins, a més d’ésser més nombrosos, són cada vegada més explícits sobre terres de cultiu, principalment de cereals panificarles: forment, blat, civada, etc.

A Girona, traspassada la porta nord de la muralla o sobreportes, hi havia la plaça anomenada del Mercadell, al peu mateix de les escales de la catedral. Al Mercadell hom venia les hortalisses que es conreaven a les hortes que hi havia a banda i banda de l’Onyar; a les taules es venia la carn, generalment salada, del porc, l’aviram, el peix salat de la mar i el peix fresc, pescat al Ter o a l’Onyar.

Els forns de pa, com també els molins fariners i d’altres, eren de domini senyorial; de fet, però, sempre es tolerà la venda privada del pa, a fi que aquest aliment essencial no manqués a ningú. Les mestresses de casa, en pastar el pa familiar, n’hi afegien algun de més i alguna fogassa per vendre al mercat.

A la baixa edat mitjana, la plaça del mercat de la verdura es traslladà al lloc de l’actual rambla de la Llibertat. La gent en deia la plaça de les Cols, no pas referint-se al sentit estricte de col, sinó al general de verdura. En aquells temps era comú identificar el plural de caulis, col, amb verdura. Igualment la plaça del Vi i la plaça de l’Oli, al començament i al final del carrer dels Ciutadans, eren el lloc del mercadeig d’aquestes espècies tan importants. Tothom tenia la seva terra. Els conreus de la vinya i de l’olivera ocupaven els espais muntanyencs dels volts de la ciutat i el puig de la Barufa. En aquests llocs la vinya i el mallol alternaven amb la figuera i el garrofer. En el pla, des del Mercadal fins a Sant Gregori, Sant, Vilablareix, Palau, Fornells, Llambilles i Vila-roja, s’estenia el conreu del blat i el forment, de la civada i l’ordi, del sègol i les granes de taula: les faves i els pèsols, que eren cultivats extensivament als camps.

Pels documents sabem d’Àurea, que el 931 tenia la casa i les terres al “mont Eusebi” (Montjuïc). L’any 979, Sendred tenia una casa i una vinya al peu “del camí que va de Santa Maria a la muralla”. El 988, Ermengards posseïa una casa i una condomina a Santa Eugènia. En aquest mateix lloc, Trutil·la hi feia de moliner el 990. L’any 1000, Santulf posseïa un molí situat a la “Tolosella”, prop de Santa Eugènia, i Lomarig conreava una terra al Mercadal, al costat del rec Comtal.

Al mateix pla de Girona, a Santa Eugènia, a Salt i Montfullà, hi havia els molins, abans ja estudiats, que s’alimentaven del Ter de la sèquia Monar, que duia l’aigua fins al Mercadal. Tots aquests molins eren de propietat comtal; més tard, a la baixa edat mitjana, per concessió reial, foren explotats pels ciutadans de Girona. El 1209 el bisbe Arnau de Creixell obté del rei Pere I el Catòlic, la facultat de construir un molí draper al Ter, a la vila de Domeny que era propietat del bisbe.

Girona al segle XI

Pels volts de l’any mil, la diòcesi de Girona tingué bisbes d’una gran volada que foren protagonistes, al costat dels comtes de Barcelona-Girona Ramon Borrell i Ermessenda, d’un veritable segle d’or: el naixement de Catalunya. El comtat i la ciutat de Girona tingueren en aquest inici de segle, i fins ben passada la seva primera meitat, una valedora excepcional en la persona de la comtessa Ermessenda, la comtessa de Girona, com l’anomena la documentació local. Per raons diverses, ella tingué sempre com a cosa pròpia el comtat gironí i això explica la puixança de Girona en aquesta època.

Com ja s’ha exposat, la ciutat comença a expandir-se fora murs, als nuclis anomenats “burgs” de Santa Maria, Sant Pere (de Galligants), Sant Feliu i el Mercadal. L’any 1015 ja hi ha esment del rec Comtal, el rec Monar, que permetia l’aprofitament de les aigües del Ter per a regar el pla de Girona, i el funcionament dels molins fariners i les fargues. El 1020 s’esmenta una torre rodona que fou donada al bisbe, per tal de poder ampliar la catedral. Hom constata també la presència del palau vescomtal dels Cabrera, del qual es conserven algunes restes.

Els primers anys del segle corresponen al pontificat del bisbe Ot, que ocupà la seu gironina essent abat de Sant Cugat del Vallès. Continuà la línia de l’alt nivell intel·lectual dels seus antecessors. D’altra banda, fou un intrèpid guerrer que no defugi de formar part de la cèlebre expedició dels catalans a Còrdova on rebé ferides que li ocasionaren la mort pel camí de retorn a Catalunya. Fou enterrat a Sant Cugat el mateix any 1010. Durant els quinze anys del seu pontificat, el bisbe Ot inicià al seu bisbat la sèrie de consagracions d’esglésies parroquials que floriren vers l’any mil.

El succeí el bisbe Pere Roger, fill del comte Roger el Vell de Carcassona i germà de la comtessa Ermessenda, potser el més brillant del segle XI gironí. Durant la seva època governaren el Principat el seu cunyat el comte Ramon Borrell i, a la seva mort, el seu fill i hereu Berenguer Ramon el Corbat, sota l’enèrgica influència de la seva mare, la germana del bisbe. El bisbe Pere actuà de conseller dels comtes al costat de la figura senyera del bisbe abat Oliba de Vic. Aquest intervingué notablement en la governació del bisbat en les freqüents absències del bisbe Pere per causa de la tutoria que exercia sobre el seu nebot, el jove comte de Carcassona. En aquestes absències l’abat Oliba presidí la consagració de l’església de Sant Pere de Rodes i de Sant Miquel de Fluvià, entre les més significatives.

L’obra més destacada del seu pontificat és, sens dubte, la construcció de la catedral romànica. Per les peces que han restat, com són l’ara major, la cadira bisbal —dita de Carlemany—, el campanar (el claustre és posterior al seu episcopat), juntament amb algun altre fragment que s’ha recuperat recentment, cal pensar que la catedral de Girona fou una edificació de gran categoria, al costat de Sant Pere de Vic, Santa Maria de Ripoll o l’esmentat Sant Pere de Rodes.

La intervenció dels comtes hi fou excepcional, ja que contribuïren amb nombroses donacions, franqueses i diners. Totes les circumstàncies li eren favorables. Pel juny de l’any 1014 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda donaren a la seu unes peces de terra en concepte d’augment de les 100 unces d’or que anteriorment havien pagat per la compra de l’alou de Sant Daniel. Igualment, el 30 de juny de 1018, la comtessa vídua Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon donaven a la mateixa canònica l’alou d’Ullastret, situat al comtat d’Empúries, que havia estat objecte de judici entre els comtes de Barcelona i d’Empúries. Aquestes donacions relacionades amb la construcció de la catedral i les seves dependències, es completaren amb les que tingueren lloc pel novembre del 1019.

El 1015 començaren les obres de la nova seu amb tanta celeritat que el 1038 ja es procedia a la consagració del nou temple en presència de la major part dels bisbes coprovincials de la Narbonesa. El prestigi del bisbe Pere es veié coronat per la concessió del privilegi del pal·li, atorgat pel Papa Joan XIX.

En aquesta època hi havia a Girona altres esglésies romàniques, entre les quals cal destacar les de Sant Martí Sacosta, obra del cabiscol Ponç, i la del Mercadal, ambdues desaparegudes, i Sant Feliu.

Quan les obres de la catedral romànica eren ja molt avançades, la comtessa Ermessenda volgué enriquir l’ara major, rebaixada a la part superior i amb delicades arcuacions, amb un frontal d’or exornat amb gran quantitat de pedres precioses, algunes de les quals duien grafies llatines i aràbigues.

El bisbe Pere també s’ocupà de l’enriquiment espiritual dels seus diocesans i impulsà la còpia de llibres, entre els quals cal citar l’evangelari carolingi dotat de tapes de fusta de noguera esculturades, a la manera dels treballs d’ivori. D’aquesta mateixa època destaca el Tapís de la Creació que es conserva a la seu gironina. El dia 21 de setembre de 1038 tingué lloc la solemne dedicació del nou temple feta per l’arquebisbe de Narbona Guifred, Òliba de Vic, Pere de Girona, Eriball d’Urgell i la resta dels coprovincials, amb la comtessa Ermessenda i el comte Ramon Berenguer.

El bisbe Pere Roger morí el dia 1 d’agost de l’any 1050. Mentrestant, la comtessa Ermessenda continuà intervenint, d’una manera molt personal, en els afers del comtat de Girona. La trobem a Ullastret presidint un judici contra els comtes d’Empúries, als quals reclamava la possessió d’aquella vila, i en el qual intervingué un altre personatge cabdal d’aquells temps: l’abat Òliba.

La segona meitat del segle XI, desapareguts el bisbe Pere Roger i la seva germana Ermessenda, continua essent un moment d’expansió per a la ciutat de Girona. La comtessa morí el dia 1 de març de 1057 al castell de Besora, al comtat d’Osona, i fou enterrada a la catedral de Girona, segons pròpia voluntat. El seu sepulcre és obrat en un bloc de pedra buidada en forma antropomorfa i decorada amb les barres catalanes, a la part frontal. Fou posat a la galilea, al costat de la porta principal.

El successor del bisbe Pere fou Berenguer Guifré, fill dels comtes de Cerdanya. Aquest acabà l’obra de la catedral i inicià la construcció del claustre i les dependències annexes. En el servei pastoral, consagrà diverses esglésies, segons figura en algunes actes de consagració que ens han pervingut.

Per aquests temps, s’afegeix el nou barri de Santa Eulàlia Sacosta als petits nuclis fora ciutat, al voltant de l’esglesiola romànica del mateix nom. Es comença a obrir el que serà el carrer de Pedret, amb l’hospital de Sant Llàtzer. A la banda sud de la ciutat, vora l’Onyar, s’obre una plaça sobre l’areny, que fou donada als Montcada.

Els documents de l’època ens parlen dels horts de la Figuerola i de l’activitat dels molins fariners i drapers del burg del Mercadal. Hi ha notícia també d’una casa de banys al burg de Santa Maria. Es consolida la Torre Gironella i s’estableix una plaça de mercat, anomenada del Mercadell, al peu de les escales de la catedral.

Cap a la fi del segle, encara en vida del bisbe Berenguer Guifré, se celebraren a Girona dos concilis provincials, presidits pel legat pontifici Huc Blanc el 1068 i pel legat Amat el 1078; ambdós concilis establiren doctrina sobre litúrgia i per a la vida civil l’ús de les armes i el préstec de diners.

El dia 5 de desembre de l’any 1082 moria violentament el comte Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, quan anava a la Roerga a conèixer el seu fill nascut el dia de Sant Martí, l’11 de novembre anterior. Fou sebollit en un sepulcre de pedra al pòrtic de la catedral, al costat de les restes de la comtessa Ermessenda. Aquestes dues tombes foren traslladades a l’interior de la seu per disposició del rei Pere III, on es troben actualment.

La mort del comte Ramon Berenguer IV (1162) marca la fi de l’època comtal. La nova etapa reial significa per a Girona un canvi en les estructures ciutadanes. La jurisdicció del veguer fou ampliada amb la incorporació del territori de Besalú, i fou creada la “vegueria ampla” de Girona. La ciutat cessà d’encunyar moneda, però hi fou organitzat el govern municipal, el qual, amb diverses vicissituds, arribà fins al decret de Nova Planta de Felip V, el 1716.

El consell municipal era format per sis jurats, que posteriorment foren quatre, extrets d’entre les classes socials altes; més tard hi entraren els gremis, amb l’assistència d’un consell de vuitanta veïns. Amb el temps s’imposaren unes quantes famílies poderoses que arribaren a mantenir el poder municipal per molt de temps.

Els menestrals comencen a agrupar-se en gremis, però, de moment, encara no aconsegueixen fruir del lloc que els conferien els privilegis reials. Repetint el conflicte de la Busca i la Biga barceloneses, els gironins lluitaven per aconseguir la igualtat entre les classes socials. Les protestes i el problema de la representació municipal quedaren resolts amb la intervenció del rei Joan de Navarra, que actuava de governador general de Catalunya, introduint el sistema de la insaculació.

La creixent activitat mercantil i gremial ajudà el creixement de la ciutat. S’intensificaren les relacions comercials, no solament amb la metròpoli barcelonesa, sinó també amb altres llocs importants del país, d’Espanya i amb certs punts de França i dels futurs Països Baixos.

La repercussió interior d’aquestes activitats es fa palesa amb el creixement dels burgs; es van configurant els carrers de la Cort Reial, dels Ciutadans, la plaça de l’Oli i les Voltes d’En Rosés. Al segle XIII queden establertes les corts catalanes. Girona, essent vila reial, hi fou representada pels dos síndics designats pel consell de la ciutat. El rei Jaume I convocà cort a Girona els anys 1240 i 1241. Aquestes dates s’han de considerar com els precedents de la constitució del parlament de Catalunya, que es concretarà en una Diputació permanent, coneguda com la Diputació del General, en funció de tots els braços legítimament representats. Establerta definitivament la Diputació del General a les corts de Cervera del 1359, sobre la base de dotze diputats, quatre per cada braç, sota la presidència d’un diputat del braç eclesiàstic, hom pot assenyalar que el primer president del General o Generalitat fou el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles.

Els segles XII i XIII

El segle XII és una època de construcció de notables edificis romànics que, modificats o restaurats parcialment, com ara el claustre i la torre de Carlemany a la catedral de Girona, el monestir de Sant Pere de Galligants i la capella propera de Sant Nicolau, els Banys Àrabs, part de la Fontana d’Or, etc, han arribat fins als nostres dies.

Al segle XIII, la vitalitat ciutadana s’expansionà i féu créixer els barris de Sant Pere, Sant Feliu i el Mercadal, a més d’afavorir la construcció de molts edificis nous al sector de la Cort Reial, les Voltes d’En Rosés i la plaça de l’Oli. Extramurs s’originà també el convent de Sant Domènec i el primitiu hospital.

Girona és en aquesta època un reflex de la vitalitat de tot el país, del moment d’expansió i irradiació de la corona catalano-aragonesa i de la nostra església que assolí la plenitud amb la postreforma. A Girona es farà sentir més propera i vital l’activitat dels bisbes que la dels mateixos comtes i reis, que centraven llurs accions de govern al seu centre o capital, que era la ciutat de Barcelona.

Els bisbes de Girona, tots ells persones del país, sortits la major part de la petita noblesa empordanesa, s’esforçaven a afavorir la ciutat i, sobretot, a expandir la vida religiosa vers les moltes esglésies i monestirs que s’endegaren en aquests segles.

Hom no pretén seguir pas a pas l’acció dels bisbes (vegeu-ne les monografies d’aquest volum), però sí que en destacarem alguns fets rellevants, dintre el marc cronològic de les dues darreres centúries de l’època romànica.

El 1097, Girona esdevenia centre d’un concili provincial, convocat pel legat papal Bernat, arquebisbe de Toledo, que demostrà la primacia o, si més no, una certa capitalitat religiosa, com a seu dels concilis de reforma, que tenia Girona des del 1068.

L’any 1120, el bisbe Berenguer Dalmau de Peratallada, un dels bisbes de més llarg pontificat (1113-40), rebia del comte Ramon Berenguer III, l’església de Sant Martí Sacosta, seu d’una canònica augustiniana. Ell mateix, cap al 1130 va acabar el llarg plet que durant molts anys va enfrontar la canònica de la catedral de Girona amb els comtes d’Empúries sobre els drets de l’església de Santa Maria de Castelló, que pertanyien a la canònica.

En època ja del seu successor, el bisbe Berenguer de Llers, al principi de juny del 1143, el comte Ramon Berenguer IV va convocar un concili o cort a Girona, amb l’assistència del cardenal legat de la santa seu, Guiu, amb el qual es va acabar el litigi que feia 12 anys enfrontava els templers amb els nostres comtes.

El bisbe Berenguer de Llers estigué molt vinculat a la casa comtal de Barcelona, raó per la qual fou nomenat un dels marmessors de la reina Peronella.

Al bisbe Guillem de Monells (1169-75), se li deu una constitució, en virtut de la qual els canonges que anessin a estudiar a qualsevol universitat rebien un florí d’or mensual d’estipendi i participaven de les distribucions canòniques com si fossin residents a la ciutat i assistents als oficis divins. Gràcies a això va augmentar la cultura dels capitulars, com ho indiquen manuscrits jurídics i fins de medicina que aquests llegaven a la biblioteca capitular.

El bisbe Ramon Guisall (1177-96) continuà les òptimes relacions amb el rei Alfons I, del qual va obtenir un mercat setmanal per la vila de Bàscara, que era de jurisdicció episcopal, i també el fet que el rei concedís el dret d’intestia als habitants de Girona entre la font de Pedret i Sant Daniel, i entre la torre major de la Gironella i el pont i la cadireta superior, és a dir, en tot l’àmbit de la ciutat. Pel mateix temps, l’arquebisbe de Tarragona i altres bisbes provincials, nobles i prohoms, promulgaren unes noves constitucions de pau i treva per afavorir els sectors més pobres.

Al començament del segle XIII, el bisbe Alaman d’Aiguaviva (1219-27) va haver de defensar novament els drets de l’església de Girona contra els comtes d’Empúries, que tenien intencions de crear una diòcesi dins els seus dominis i es resistien sovint als drets de l’església episcopal de Girona sobre terres empordaneses.

El 1229, el bisbe Guillem de Cabanelles assistí a la conquesta de Mallorca, on obtingué diversos béns, i poc després, juntament amb el seu sacristà Guillem de Torroella, fundà a Girona l’Almoina del Vestuari per ajudar els pobres.

Avançat el segle XIII, el bisbe Berenguer de Castellbisbal (1245-54), que havia estat prior del convent dominicà de Santa Caterina, tingué moltes discrepàncies amb el rei Jaume I, el qual l’arribà a desterrar. Aquest bisbe, que mantenia la condició de dominicà, va fundar poc abans del 1253 una casa d’aquest orde a Girona.

El bisbe Pere de Castellnou (1254-79) fou, en contraposició, un gran amic, home de confiança i conseller del rei Jaume I, el qual li va encomanar de posar pau entre els nobles revoltats. Durant el seu temps fou famosa la disputa que jueus i cristians, el gironí Bonastruc de Porta i fra Pau Cristià, sostingueren per la primavera del 1265 davant el rei.

L’any 1285, en la guerra o creuada del rei Felip l’Ardit contra el rei Pau el Gran, a desgrat de la posició ambigua de molts eclesiàstics, dividits entre l’obediència al Sant Pare, que havia excomunicat el rei, i la fidelitat al dinasta natural, Girona representà un paper decisiu en la victòria catalana. La resistència a les tropes del rei francès que va oposar la ciutat, comandada per Ramon Folc de Cardona, va ésser decisiva en l’aturada de la invasió, i fou l’inici de la recuperació de les terres perdudes. La llegenda ha mitificat aquest fet amb el conegut miracle de les mosques de sant Narcís.

Hospitals i institucions benèfiques

A la sortida de la Girona Vella pel portal de França, o de la Verge Maria, es troba el barri de Pedret. Durant la segona meitat del segle XII resta provada l’existència d’un nucli de població del qual destaca, vers 1170, l’hospital de Sant Llàtzer, també anomenat dels Mesells o dels Llebrosos, o simplement de Pedret. El 1324, l’hospital pren el nom de Sant Jaume per la capella que hom hi edificà.

Prop de l’església de Sant Nicolau, entre l’antic monestir de Sant Pere de Galligants i la plaça del mateix nom, hi hagué l’Hospital Vell, també anomenat de Sant Pere, de la Seu o dels Capellans. Els dos centres, els dels Llebrosos o de Pedret i l’Hospital Vell, eren de dependència eclesiàstica i regits per un rector nomenat pel bisbe. El 1321, el bisbe Pere de Rocabertí erigí en benefici el càrrec d’hospitaler de l’hospital de Sant Pere.

Encara l’any 1211 una nova iniciativa contribuí a la creació d’un centre hospitalari per acollir tota mena de pobres i malalts. Fou una iniciativa privada, canalitzada per la confraria anomenada de Sant Martí. El nou hospital de Santa Caterina era a la vora d’una església dedicada a aquesta santa, a l’altra banda de l’Onyar. El govern municipal també hi va intervenir, patrocinant la idea i creant un benefici eclesiàstic per a l’assistència espiritual dels malalts, el patronat del qual li fou reconegut per l’autoritat eclesiàstica.

A la façana de l’edifici hi havia una inscripció llatina que deia: “El poble devot a Déu fundà aquest hospital l’any 1211.” Des del primer moment, aquesta institució fou coneguda pels gironins com l’hospital nou de Santa Caterina, en oposició al vell hospital de Sant Llàtzer.

La pia almoina

Aquesta antiga institució de caràcter benèfic fou fundada l’any 1228 per Arnau d’Escala, gràcies a les donacions efectuades pel bisbe Guillem de Cabanelles, Guillem Gaufred, tresorer de la catedral i també pels llegats testamentaris de Pere Barceló, prevere de Palafrugell.

L’edifici, emplaçat al call jueu, es configurà a partir d’un nucli primitiu situat al cantó NW i s’amplià amb les adquisicions successives de les cases veïnes. La façana nord, típica del gòtic civil català del segle XV, destaca per la seva bellesa formal, amb obertures distribuïdes en forma de V. És també remarcable l’interior de la planta baixa, que encara manté la seva estructura gòtica primitiva a la torre central que articula aquests dos cossos laterals.

A la darreria del segle XVIII, la Pia Almoina fou venuda a particulars. Posteriorment, s’hi instal·là una escola i a mitjan segle XIX fou bastida una capella neoclàssica sota la torre central. Durant els anys 1926 i 1929 l’arquitecte Josep Danés i Torras restaurà la façana gòtica del nord i, en l’actualitat, l’edifici ha estat condicionat com a seu de la Delegació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Els jueus a Girona

El carrer de Sant Llorenç es considera el més típic i evocador de l’antic call de Girona.

M. Catalán

La primera notícia documentada de la presència dels jueus a Girona data del 23 de març de 982. Aquell dia el bisbe Miró, com a comte de Besalú, presidia un judici en què es reconeixia al monestir de Ripoll la possessió, entre altres, de l’alou de Juïgues, “… on abans els jueus havien habitat…”, i que el comte Deià, associat al seu germà Sunyer II d’Empúries, adquirí d’ells. Però aquest document és fals i és difícil saber si té un precedent o fons autèntic, igual que un document que hi ha a l’arxiu capitular, que s’ha volgut relacionar amb aquest i que no hi té res a veure. La documentació vertadera és molt més tardana i al final dels límits d’aquesta panoràmica. Algunes escasses notícies parlen de jueus que posseïen terres, horts i vinyes, que conreaven a la Barufa (Montjuïc), a Sant Daniel i al puig Aguilar. Feien les seves transaccions com qualsevol altre veí de la ciutat. En aquesta època d’economia purament agrària els jueus també eren cultivadors de la terra.

La vida dels calls jueus girava al voltant de la sinagoga. Hi ha indicis de l’existència de dues sinagogues successives al call anteriors a la realment documentada del segle XV. La situació de la primera és totalment imaginària i de difícil versemblança, potser a tocar de les parets de la catedral; el document que s’ha al·legat no té res a veure amb el tema.

La segona sinagoga s’establí al capdamunt del carrer de la Força, segurament sobre la muralla de les Ballesteries, si bé la manca de proves fa dubtar encara els estudiosos. La darrera sinagoga és del segle XV i perdura fins a l’expulsió. Claudi Girbal la situa a l’antic carrer de les Dones, avui Oliva i Prat, mentre que ara sembla que s’accepta la teoria de situar-la a l’establiment anomenat Isaac el Cec.

Làpides sepulcrals jueves de l’antiga comunitat de Girona guardades al Museu Arqueològic de Girona, instal·lat a Sant Pere de Galligants.

M. Catalán

L’activitat intel·lectual dels jueus gironins és notable; constitueix una aportació de primer ordre en la història de les comunitats jueves hispàniques. L’escola cabalística de Girona és la primera que es formà a la Península Ibèrica i representà una renovació de la filosofia i la mística del judaisme.

La figura senyera de l’aljama de Girona és Mošé ben Nahman, també conegut amb el nom de Nahmànides o de Bonastruc de Porta (1194-1270). Estudià medicina, però sobresurt com a poeta i filòsof dedicat a la glossa del Talmud. Fa comentaris al Pentateuc i al Llibre de Job. Reflecteix el seu pensament magistral a Tresor de la Vida, Epístola de la santedat i La llei de l’home, que hom considera com les obres cimeres de la ciència judaica hispànica. Gran rabí de Catalunya, es relacionà amb els monarques de la Corona d’Aragó i amb els savis del seu temps. Després de disputes amb teòlegs cristians, els seus llibres foren condemnats i ell mateix sofrí l’exili que el portà per diversos països, fins a fer cap a Jerusalem, on morí passats els 72 anys.

Seguint la doctrina del mestre, continuaren la tasca de l’escola de Girona Mesul·lam ben Šĕlomó, Ezra ben Šĕlomó, Azriel ben Manahem i Joná ben Abraham.

A Girona són abundants les restes arqueològiques que ens han arribat en forma de làpides funeràries i inscripcions. A la muntanya de Montjuïc hi havia el cementiri jueu del qual s’han recuperat els esmentats monuments funeraris, que es poden admirar tant al Museu Històric de la ciutat, com al Museu Provincial de Sant Pere de Galligants.

Els banys públics

A la ciutat d’època romànica, la catedral i l’església són dues joies arquitectòniques, però no les úniques. Els edificis públics o privats decorats amb elements esculpits també eren molt importants. En queden pocs; citem, per exemple, el palau de la Paeria de Lleida o els banys públics de Girona. La decoració pública no és pas de caire únicament cristià; els barris jueus posseïren sinagogues, com ara Besalú o Romen a Normandia. Aquesta última, descoberta l’any 1976, presenta una estructura arquitectònica molt semblant a la dels palaus i una decoració esculpida anàloga a la dels monuments normands religiosos dels segles XI i XII.

Banys medievals de Girona coneguts tradicionalment com els Banys Àrabs.

M. Catalán

Els banys públics eren edificis corrents de les ciutats cristianes. Els àrabs copiaren del món romà l’organització arquitectònica dels edificis termals de banys. El prestigi d’aquests edificis en el món islàmic era tan gran que un autor morisc podia dir amb un xic de fantasia “vull fer un bany amb quatre sales, amb canonades de coure i de plom amagades sota terra i que portin l’aigua calenta a la sala freda i l’aigua freda a la sala calenta. Sobre cada canonada hi ha d’haver figures amb ulls de vidre vermell i altres en forma d’ocells de llautó que llancin aigua calenta per les boques. A les parets hi haurà claus de plata i per tot el bany cortines d’or i de plata amb formoses inscripcions. Les pedres seran de marbre (…). Al bany hi haurà figures de tots els animals del món, pomes cobertes d’or, perles, safirs i maragdes. Hi haurà també una volta creuada amb estrelles de plata sobre un fons blau i una sala molt alta”.

Jaume Roig descriví les dones de València que anaven als banys públics. Els textos donen un testimoni clar de la riquesa d’aquests edificis i de llur abundància. Les fonts expliquen de quina manera el patronatge real cobria la construcció i explotació d’aquests edificis parcialment a particulars. A Catalunya només cal recordar els banys de Barcelona, Tortosa, Santa Coloma de Queralt, Montblanc, Vic, etc; a Perpinyà, València, Alzira o Palma de Mallorca també n’hi havia. Aquests últims són, d’altra banda, ben conservats. Les lleis de Terol establien que els homes podien anar als banys el dimarts, el dijous o el dissabte, les dones el dilluns i el dimecres; els jueus, en canvi, només hi podien anar el divendres. El diumenge, per respecte a la resurrecció del Senyor, els banys eren tancats. El preu del bany a Terol era d’un òbol, tant per a un home com per a una dona, mentre que els servents i la canalla hi anaven de franc.

Els banys públics de Girona són avui dia el testimoni més ben conservat d’aquest tipus d’arquitectura de les ciutats medievals. Si s’han anomenat “àrabs” gràcies a algunes formes arquitectòniques i a la forta tradició romàntica que ha envoltat el lloc, la decoració esculpida dels capitells confirma una vegada més que els mateixos artistes i artesans que treballaven dins una ciutat medieval o l’ornamentació d’esglésies i de sinagogues, és a dir, d’edificis cristians o jueus, també treballaven simultàniament en la talla de capitells destinats a edificis públics o privats.

Els monestirs de Girona

La ciutat de Girona té un ampli conjunt monumental —estudiat en profunditat a la part corresponent d’aquest volum—, del qual volem destacar aquí tres antigues cases monàstiques: el monestir benedictí masculí de Sant Pere de Galligants, el cenobi femení benedictí de Sant Daniel, el més antic del país que es conserva o que encara subsisteix al seu lloc d’origen, i la canònica augustiniana de Sant Martí Sacosta, transformat més tard en convent jesuïta i, expulsats aquests el 1767, en seminari conciliar.

El monestir de Sant Pere de Galligants

El monestir de Sant Pere de Galligants té com a particularitat la seva situació poc freqüent, a semblança de Sant Pau del Camp de Barcelona, al veïnatge de la ciutat. Els monestirs medievals eren situats lluny de les ciutats i, en general, de tot centre habitat. El cenobi de Sant Pere de Galligants, en canvi, fou bastit a redós de la muralla nord de Girona, gairebé a la cruïlla de la via que anava a França i del camí que pujava al puig de la Barufa i el camí que menava a la vall de Sant Daniel, per “la ruta mercadera de Monells”. Fou, per tant, una fundació urbana.

La data més antiga que tenim de la seva existència és de l’any 988. Aquest any es va fer l’execució testamentària de les darreres voluntats de la difunta Ermengarda que llegava terres situades a Santa Eugènia de Ter. Entre aquestes, hi havia una coromina que havia estat de l’abat Vigó de Sant Pere de Galligants i una altra que havia estat propietat del comte Borrell (966-992). La lectura del document ens forneix de dues pistes que poden fer llum sobre els inicis del monestir.

La primera pista és la menció d’un abat anomenat Vigó, desconegut en els abaciologis de Galligants fins que fou descobert recentment a l’arxiu capitular de Girona. De resultes d’aquest fet, l’abat Vigó encapçala l’abaciologi del cenobi gironí.

La segona pista podria permetre l’atribució al comte Borrell de la fundació del monestir, amb les oportunes reserves, llevat que surti un nou document que n’ampliï els coneixements actuals. El monestir de Sant Pere rebé donacions de part dels comtes en forma de propietats, com la de Caulès, la de Montnegre, al cor de les Gavarres, i la vila de Palafrugell, segons figura en el testament del mateix comte Borrell II. Cal esmentar que, en aquest mateix acte, el testador llegà a l’abat i als monjos quatre eugues i quatre vaques. Aquest tipus de donacions sovintejaven en aquelles èpoques, ja que, en una economia merament agrària, aquest bestiar era preciós per al conreu de la terra i per a la reproducció, com també per als productes derivats: la llet, el formatge i, eventualment, la carn i la pell.

Sant Pere de Galligants tenia les seves terres al pla de Girona, a Santa Eugènia, a Salt i a Sant Gregori. Anys més tard, va estendre els seus dominis a Domeny i a Xuncla de Sarrià de Ter.

A la darreria del segle X, el monestir adquirí dels comtes de Girona-Barcelona la jurisdicció del naixent burg de Sant Pere. Els nuclis de població que es formaven en terres fiscals, és a dir, del domini de la corona, pertanyien al sobirà i ell, o els seus representants, els donava o cedia a institucions o a particulars, mitjançant el pagament d’un cens.

El comte Borrell II, en cedir la jurisdicció del nou burg a Sant Pere de Galligants, exercia un acte de sobirania que, a dreta llei, corresponia al rei franc Lotari; de fet, però, aquest dret era exercit normalment a Catalunya pels nostres comtes, com succeïa igualment en d’altres llocs del reialme franc on la dinastia era pràcticament extingida.

Als segles següents les notícies documentals que es refereixen al monestir són més abundants; es tracta, generalment, d’adquisicions de terres i productes, en especial el vi, els cereals i almoines en diner.

Coberta d’una tomba de l’antiga comunitat de Girona guardada al Museu Arqueològic de Girona, instal·lat a Sant Pere de Galligants.

M. Catalán

Els abats de Galligants assistien, com a prohoms, als esdeveniments de la ciutat al costat dels comtes i els bisbes i també dels magnats. També assistien als concilis provincials des dels segles XI i XII. A la primeria del segle XII fou annexat al monestir de Santa Maria de la Grassa, prop de Carcassona. El fundador d’aquest cenobi, l’arquebisbe de Narbona Nibridi, era considerat el pare dels monestirs gironins. Des de l’alliberament dels musulmans, els monjos refugiats al nord dels Pirineus fundaren cases que, de manera progressiva, s’anaren escampant per tot el territori, des dels contraforts pirinencs: Sant Aniol d’Aguges, Sant Pere d’Albanyà, Sant Martí de les Escaules, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Roses, Sant Esteve de Banyoles, Sant Medir i Santa Maria d’Amer, fins a Sant Feliu de Guíxols i Sant Pol de Mar. Tots aquests monestirs foren centres d’espiritualitat i ensems focus de poblament i de renovació de l’art de treballar la terra; tots obtingueren, a més, el reconeixement dels reis mitjançant preceptes d’immunitat, la lliure elecció de l’abat i la concessió de béns fiscals. L’única excepció fou Sant Pere de Galligants, el monestir urbà, dotat d’una església magnífica i d’un claustre mínim, com si volgués prefigurar la perenne migradesa de la comunitat que hostatjaria.

L’església de Sant Pere, que avui hom pot admirar, fou bastida a la primera meitat del segle XII, vers el 1130; per aquestes mateixes dates foren construïdes altres dependències del monestir. A la darreria del mateix segle XII s’acabà el claustre i l’esglesiola de Sant Nicolau. El 1592 el papa Climent VIII va unir a Sant Pere els monestirs de Sant Miquel de Cruïlles i el de Sant Miquel de Fluvià. D’altra banda, la reduïda comunitat benedictina de Sant Pere de Galligants tingué ben aviat un petit grup de clergues beneficiats que assistien al cor i participaven de la mesa conventual, tot assegurant l’exercici pastoral al barri de Sant Pere. L’any 1835 l’abat i els quatre monjos que restaven assistiren a l’exclaustració i a la fi del monestir de Sant Pere de Galligants.

Cal fer esment encara del no nat monestir femení de Sant Daniel de Girona. En efecte, el 13 de maig de l’any 962 es firmava l’acta d’execució sacramental del testament de la vescomtessa de Narbona Riquilda, vídua del vescomte Odó. Foren marmessors del testament Aimeric arquebisbe de Narbona, Arnulf bisbe de Girona i la comtessa Garsenda de Girona-Barcelona. En el testament hi ha una clàusula que diu: “…En primer lloc manà que si Arnulf bisbe, en el termini de dos anys comencés a edificar un monestir davant de Girona, en honor de Santa Maria, i perseverés en l’obra, li concedeixo els alous de Sant Baldiri amb tota la seva part i amb les esglésies, l’alou d’Infruns i tot el que tenia a Màrtirs, a Degollats i a Parets i l’alou que adquirí a Odó, que es troba a Osor…” Es desconeixen les raons que feren renunciar al bisbe Arnulf a la construcció del proposat monestir. Altrament, el paisatge de Girona hauria estat diferent.

El monestir de Sant Daniel

Vista aèria del monestir de monges benedictines de Sant Daniel, situat al veïnatge de la ciutat de Girona.

TAVISA

Al centre de la vall de Sant Daniel s’estableix aquest monestir de monges benedictines. Fou fundat, el 1015, per la comtessa Ermessenda sobre uns terrenys que havia adquirit, amb el seu marit el comte Ramon Borrell, el bisbe Pere Roger, germà de la comtessa. La construcció del cenobi a l’alou comtal fou ràpida, perquè el 1020 ja hi residia la comunitat de les monges, amb els clergues que servien l’església. El monestir fou dotat, segons el document de compra, amb terres de conreu, vinyes, fonts, vessants i terreny pla. El document de donació, conservat al mateix monestir, dóna testimoni de l’estimació dels comtes vers la comunitat, amb l’augment de les donacions de béns situats fora del territori de la vall, com ara a Montfullà i Vilablareix, Vilademuls i altres llocs de la comarca del Gironès, la Selva i l’Empordà.

La prosperitat del monestir de Sant Daniel es fa patent amb l’ampliació de l’antiga esglesiola dedicada a sant Salvador, que es consagrà a la darreria del segle, el 1086. La restauració recent d’aquesta església ens permet d’apreciar la bella austeritat del temple fet en planta de creu grega, amb absis i dues absidioles; la nau és coberta amb volta de canó i separada del creuer per arcs torals, suportats per pilastres amb capitells de decoració geomètrica. Sobre el creuer hi ha el cimbori octogonal, que tingué funcions de campanar i que reposa sobre trompes i arcuacions de tipus llombard, formant els murs cecs entre aquells que tenen finestres geminades.

Un altre element remarcable és el claustre, de planta rectangular, amb dues galeries. La planta baixa és coberta amb volta de canó del segle XIII, austerament decorada als capitells. La galeria superior és del segle XV (1427-30) i té arcs ogivals només en dues bandes, amb capitells de figuració floral i geomètrica, segons el cànon de l’arquitectura del segle XV. L’església del monestir guarda el magnífic sepulcre de sant Daniel que el bisbe Arnau de Mont-rodon encarregà al mestre Aloi l’any 1345. La peça és de marbre policromat, amb escenes de la vida del sant en baix relleu i l’escultura de sant Daniel jacent sobre la tapa.

Habitaren aquestes magnífiques construccions les monges que, si bé als començos formaven una comunitat petita, aviat anà creixent fins arribar a la vintena, com a l’actualitat. Les monges havien d’ésser filles de famílies de bona casa, de manera que hi professaren donzelles procedents de tots els llinatges nobles de les terres gironines i fins de més enllà.

Al voltant del monestir es formà el primer nucli de cases del futur poble, que s’anava fent a mesura que el cenobi creixia gràcies a les successives donacions, privilegis reials, episcopals i dels senyors de la comarca.

Sant Martí Sacosta

L’església de Sant Martí Sacosta fou construïda fora murs de la ciutat, cap a migdia. En el curs del temps fou lloc de culte, canònica augustiniana, convent dels jesuïtes i seminari diocesà. Si bé la primera notícia que tenim de Sant Martí Sacosta data del final del segle IX, la troballa d’elements arquitectònics d’estil visigòtic certifiquen que ja en aquesta època hi havia un lloc de culte dedicat a sant Martí de Tours. Dins l’àmbit de Sant Martí foren trobades, en temps moderns, elements romans, com ara làpides amb inscripcions del segle III referents a personatges relacionats amb la Girona romana. Aquest fet inspirà algun historiador del segle XVIII, que afirmà la tipologia i l’origen romà de Sant Martí Sacosta. Avui sabem del cert que aquests elements romans no tenen res a veure amb l’esmentada església. Tornant als fets històrics, el document més antic que hom coneix data de l’11 de febrer de l’any 898. En aquell moment era bisbe de Girona Servusdei, i Guifré el Pelós era comte de Barcelona-Girona; a França regnava el rei Odó. Es tracta d’una terra que el gironí Holfred donà a Sant Martí, l’església del qual era situada “al costat del mur de la ciutat” i que regia el sacerdot Perfidi. La terra confrontava a orient i a migdia amb els camins que hi passaven: a ponent, amb el cementiri de Sant Martí i a cerç, amb l’honor de Na Bellera i amb terres de Domènec. La lectura del document indica que l’esglesiola era un lloc de culte regit pel sacerdot Perfidi, i que tenia veïns que vivien en aquell sector, fora murs de la ciutat, entre l’actual plaça de l’Oli, el carrer dels Ciutadans i la plaça de Sant Domènec.

Els llocs esmentats en les afrontacions poden ésser els que donaren nom a l’actual pujada de Sant Martí i la pujada de Sant Domènec, entre horts i terres de cultiu. En aquest indret hi havia un nucli habitat (ho demostra la referència al cementiri que, com sempre, era al voltant de l’església) a la sagrera, un àmbit de trenta passes que encerclava els edificis religiosos. En aquest espai de les trenta passes, a més del lloc dels enterraments, hi havia la zona protegida en cas de guerra, i que gaudia del dret d’asil per a tots aquells qui, perseguits per qualsevol causa, s’hi refugiaven.

També confirma la formació del barri la previsió del donant Holfred que, en donar l’esmentada terra, féu constar que seria de Sant Martí a mans del prevere Perfidi, tant si s’edificava com si es conservava per al conreu. Aquesta previsió d’una possible edificació suggereix que la ciutat iniciava l’expansió cap a migdia i a ponent.

Una altra donació del segle X, del 27 de novembre del 930, feta per dos preveres de la seu, consistia en la dotació a Sant Martí d’una casa amb hort i arbres fruiters, que es trobava prop de l’església. Aquesta també fou enriquida amb terres i vinyes situades al terme de Celrà.

Durant el segle XI, el creixement del barri va fer petita l’església, circumstància que motivà que el cabiscol de la catedral, Ponç, hi edifiqués una nova església i que el seu hereu i successor Joan també li fes llegats tant preuats com ara plata per obrar una creu i un calze, i el còdex de Beatus, entre altres coses.

Al segle XII, el 1152, hom intentà establir a l’església de Sant Martí un priorat dependent de Sant Joan de les Abadesses. No es dugué a terme fins el 1164 i, encara, deslligat d’aquest monestir; aquesta comunitat restà lligada només a l’autoritat del bisbe de Girona.