Orígens i formació de la ciutat de Vic

Orígens i formació

Una vista del nucli antic de la ciutat de Vic, centrat per la catedral, al costat de la qual emergeix el campanar, bonic exemplar del romànic llombard.

Pagans-TAVISA

L’antiga ciutat romana d’Ausa, que havia de donar nom al comtat i a la diòcesi d’Osona, era situada damunt el turonet on encara es conserva actualment el temple romà de Vic. Amb el desgavell de l’ocupació sarraïna, que sembla que ací fou violenta, i el despoblament que seguí a la revolta d’Aissó (posterior a l’alliberament carolingi), l’antiga ciutat sembla que restà força destruïda. Això no obstant, alguna construcció devia romandre encara dempeus, com n’és prova el susdit temple romà, que fou utilitzat pels comtes de Barcelona per a establir-hi el castell que havia de defensar la ciutat i el seu territori. L’antiga catedral d’Osona, en canvi, sí que devia haver estat arruïnada durant aquell període obscur. Sembla que aquesta catedral primitiva devia ésser situada a la zona noble de l’antiga ciutat romana, potser al lloc que des del segle X ocupa la capella de Sant Sadurní, darrera la qual, a semblança del que s’esdevé a Barcelona o a l’antiga Egara (Terrassa), hom troba el lloc de Paradís (placeta del Paradís), nom aquest que s’aplicà a antics cementiris.

El comte Guifré el Pilós fou, com ens dirà més tard el bisbe Idalguer (906), el restaurador de l’Església d’Osona amb el seu territori. Aquest comte, cercant un emplaçament adient per fer-hi bastir la nova seu d’Osona, el trobà als peus mateix del turó al rost del qual es dreçava el temple romà, que el propi comte transformà en castell. Als peus del turó d’Osona, doncs, lloc amb aigua i arrecerat, va ésser construïda la nova església catedralícia. Vora aquesta seu, aviat es formà un raval o vicus, el vicus Ausonae, la importància del qual en els segles posteriors fou la causa de la suplantació de l’antic nom d’Osona pel de Vic.

Des del primer moment de la fundació es tingué consciència que no es feia renéixer l’antiga ciutat, sinó només un veïnat. És per això, que a aquest no se’l qualificà de ciutat, categoria que pertocava a l’antiga població, de la qual, si més no, hom devia conservar el record, i que, per tant, no podia ésser aplicada al vicus. Fins a la fi del segle XIII Vic no prengué la denominació de ciutat. Entretant, la població fou anomenada Seu de Vic (892) —la qual cosa, potser, faria pensar si algun petit veïnat ja hi devia existir anteriorment a la fundació de la catedral—, vila de Vic (910), o, simplement, Vic.

La data de fundació d’aquest raval o vicus —sense oblidar la hipòtesi apuntada, referent a un precedent i modest veïnat— s’ha de situar als mateixos anys que el comte Guifré restaurà la funció defensiva de l’antiga ciutat romana, convertint l’antic temple pagà en castell, entre l’any 879 —quan es restaurà el comtat d’Osona— i l’any 880 —quan es restaurà el bisbat—.

És important de remarcar que la primitiva població medieval ja constava de dos nuclis: el superior, on hi havia el castell dels comtes (i d’ací el seu nom de Torre Comtal de Vic, habitual al segle XI), i l’inferior, amb la catedral i els seus edificis annexos. En d’altres paraules: l’antiga civitas i el vicus, o bé: la partida sobirana i la partida jussana. Recordem, a tall de comparació, que una dualitat semblant s’esdevingué a la Seu d’Urgell (mentre a l’antiga ciutat d’Orgellia es bastí el castell comtal (Castellciutat), a la vall, al vicus Urgelli, es construí la seu episcopal.

El nom de Vic no és documentat fins el 30 de gener de l’any 889, en la venda d’una casa situada al comtat d’Osona, in apenditio Vico, a la vila Terrades. Al cap d’uns vint anys, el 910, s’esmenta la vila de Vic: in apendicio de villa Vigo. És a dir, la primera menció es refereix a les proximitats de Vic i la segona a les proximitats de la vila de Vic. Vol dir això que en aquests vint anys es produí una certa concentració de poblament entorn de la seu de Vic? Probablement, la qual cosa no vol pas dir que abans el lloc fos del tot despoblat, però, evidentment, l’establiment de la catedral devia generar la necessitat d’uns serveis agrícoles i menestrals, cosa que devia representar una atracció per a nous pobladors. Tanmateix, la documentació conservada no permet de descobrir en tot el segle X una concentració urbana notable i sembla que el poblament s’anà aplegant de mica en mica entorn de la catedral i de les seves terres, dites de sant Pere. Amb aquest creixement demogràfic hom anà construint als solars buits dels pendissos existents entre la zona de la catedral i la del castell, així com als que hi havia entre aquests nuclis i el Mercadal (el qual, situat en una esplanada al nord-oest del castell, des de temps immemorial fou el lloc de transaccions de bestiar i productes agrícoles i manufacturats de tota la Plana). D’aquesta faiçó es devia originar, amb posterioritat a l’any 1000, la xarxa de carrers de traçat tortuós, signe de la manca d’un pla urbanístic, que devia conformar el Vic dels segles posteriors.

La urbanització de la ciutat els segles XII i XIII

El conjunt urbà, entorn dels dos nuclis originaris, s’estengué vers el sud-oest al llarg dels segles X i XI, però no assolí la seva plenitud fins al segle XII, moment en què Vic prengué la seva forma definitiva. Si en origen degué assegurar-se la defensa procurant que els murs no tinguessin obertures a l’exterior —a manera de vila closa—, més tard es bastiren les muralles o murs, documentats a la primeria del segle XIII i que a mitjan segle XIV ja eren considerats vells, raó per la qual Pere el Cerimoniós féu construir unes noves muralles entre els anys 1368 i 1378 que seguien el mateix traçat de les antigues, reforçades amb torres i bestorres. Avui en resten només uns llenços de mur amb torres rodones prop del palau episcopal, de la catedral i de la rambla de Montcada. Els antics portals eren el de Queralt, al cap del pont del mateix nom (documentat el 1175) sobre el Mèder, al camí de Barcelona; el de Montcada (1275), que comunicava amb les Clotes; el portal de Santa Eulàlia (1259), al cap del carrer de Dues Soles; el de Manlleu (1254), a la sortida del carrer de Sant Cristòfol; el de Gurb, al cap del carrer de les Neus; el que més tard se’n dirà de Malloles, antigament de Sant Joan (1140) a la sortida del carrer de la Ramada; i, obert més tardanament, el portal d’en Teixidor, a l’indret on s’edificà l’església de la Mercè.

Durant el segle XI són poques les notícies que tenim que reflecteixin una ampliació de l’antiga vila episcopal, únicament alguns establiments de patis per a construir-hi, com el fet el 1089 per un canonge de Vic que cedí un solar per bastir-hi dues cases. A partir del principi del segle XII comencen les transaccions de cases construïdes que es venen o donen, situades a la vila de Vic. Més tard apareixen la porta de Sant Joan o de les Malloles (1140) i el carrer Nou (1159) que, unit al portal de Queralt (documentat a partir del segle XII), permet suposar que la part meridional de la vila de Vic era ja construïda i emmurallada.

Sembla que la primera urbanització, per necessitats eclesiàstiques i defensives, es realitzà primer entorn de la seu i, seguidament, des d’aquesta vers ponent, fora del clos urbà primitiu, per les voreres del camí ramader que aviat havia d’esdevenir un dels carrers de la vila, el de la Ramada, que enllaçava amb el Mercadal, aviat inclòs dintre la muralla. S’hi obrí el portal de Malloles, que passà a ésser el principal de la ciutat des que la nova via de comunicació amb Barcelona fou desviada del carrer de Sant Francesc al de Sant Pere, pel pont del Remei, a la primeria del segle XIII. El Mercadal ja era urbanitzat al començament del segle XIII, malgrat que hi restessin alguns patis buits, encara per construir. La seva estructura ens ha pervingut, bé que les cases s’hagin refet.

Un altre dels carrers antics és el de la Riera, i un altre el Callnou, que és anterior a l’establiment permanent de jueus a la ciutat, i que pren el qualificatiu de nou a mitjan segle XII. D’altres carrers antics són el de les Basses, el de Sant Hipòlit, que prengué el nom de les franqueses del casal de la família Santhipòlit del segle XII, avui anomenat de Sant Miquel dels Sants; l’antic carrer d’En Bruguera, prengué el nom de carrer de Sant Just des del segle XVI; el de l’Escola, bé que és dels més antics de la ciutat prengué aquest nom també el segle XVI. Hom podria esmentar encara d’altres carrers antics, però, per por de no ser exhaustius, citarem només el de Sant Sadurní, l’antic de l’Hospital (els cavallers del Sant Sepulcre hi tingueren una casa abans del 1181), dit avui de Cardona, el de l’Albergueria, etc…

Els jueus són documentats els segles XIII i XIV. Habitaven prop de la sinagoga, al carrer dit Call dels Jueus, que travessava la plaça de Mont-rodon o plaça dels Jueus. Tingueren cementiri propi al puig dels Jueus (segle XIV).

Des de ben aviat, entorn de la ciutat murallada es formaren diversos ravals. Els més antics són el de Santa Eulàlia i el de les Clotes. El primer s’originà entorn de la capella de Santa Eulàlia de Mèrida, esmentada l’any 911, en un terreny que el comte Guifré havia donat com a dot a la seva filla Emma, abadessa de Sant Joan, el qual formava part del gran alou comtal estès fins al Mèder i el Gurri, i el segon tocant a les margeres del Gurri, lloc on s’obriren els calciners i els obradors dels pellaires. L’indret o camp de les Clotes va ser donat per Ramon Berenguer IV a Guillem Ramon de Montcada, l’any 1146, perquè el poblés. D’altres ravals vells (segles XII i XIII) són el de Sant Joan, al camí antigament dit de Cardona, davant el portal de Malloles, vora la torre d’Emposta. Els ravals de Manlleu i de Gurb, cresqueren prop dels camins que sortiren dels portals d’aquests noms. El de Gurb fou urbanitzat l’any 1276 en terres d’un mas del bisbe, on aquest any es feren molts establiments de patis per a fer-hi cases. També es formà un barri o carrer davant el portal de Queralt, a l’altra banda del pont de Queralt, prop de l’Hospital de Cloquer i l’església de Sant Bartomeu, carrer que prengué el nom de Framenors (s’hi establiren els franciscans el 1225) i més tard de Sant Francesc. (MPP-APF)

La doble jurisdicció de la ciutat

La ciutat de Vic es formà, com s’ha explicat, a partir de dos nuclis originaris: el de domini episcopal, o partida jussana, amb la catedral i edificis annexos, i el de domini comtal i després vescomtal, amb el castell, dit el segle XI Torre Comtal de Vic (i el XII castell de Montcada), o partida sobirana.

Fins fa poc s’havia admès que el domini episcopal a Vic arrencava del privilegi del rei dels francs Odó, del juny de l’any 889. Tanmateix, després de l’estudi de Robert-Henri Bautier, editor dels diplomes de l’esmentat rei, aquesta teoria no se sosté. De fet, Odó només concedí als bisbes d’Osona la vall d’Artés, mentre que les referències a la vila de Vic i al pagus de Manresa són producte d’interpolacions successives, totes dues realitzades abans de l’any 1202.

Que els bisbes no tenien la senyoria absoluta a Vic des del 889 ho corrobora la concessió que féu l’any 899 (deu anys després de l’expedició del susdit precepte) el rei Carles el Simple al comte Guifré II del dret de monedatge en tot el comtat d’Osona. Pel testament del comte Guifré II, de l’any 911, aquest lliurà a la seu vigatana, a parts iguals entre el bisbe i els canonges un terç del dret de batre la moneda local, i això, encara, si es podia aconseguir el privilegi reial. Si el dret de monedatge, prerrogativa senyorial per excel·lència (regalia), era a les mans del comte i aquest se’n desprengué d’un terç a favor del bisbe l’any 911, això vol dir que la senyoria jurisdiccional de Vic no pertanyia pas al bisbe, ans al contrari: que la part de regalia aconseguida pel bisbe l’any 911 ho fos gràcies a una concessió del comte indica —ens movem en el terreny de la hipòtesi— que potser una gran part de la jurisdicció episcopal a la ciutat de Vic, exercida des de molt antic com veurem, pervingué al bisbe i a la seu gràcies al favor dels comtes, als quals, durant aquest període, els bisbes d’Osona van estar estretament units, fins al punt que aquests arribaren a actuar com a delegats de l’autoritat pública. És en aquest sentit, diu Paul H. Freedman, que els bisbes exercien la facultat de percebre taxes i imposts sobre els peatges, mercats, judicis, etc.

A més, els bisbes de Vic posseïen drets senyorials sobre el seu benefici i els homes que hi habitaven. S’ha de tenir en compte, també, com assenyala Ordeig, que el dret d’immunitat i el fur eclesiàstic, junt amb altres drets que s’anaren prenent en el procés de feudalització, convertiren les terres de la seu episcopal en una veritable senyoria. El bisbe hi actuava com a jutge i tenia el seu propi tribunal. La majoria de vigatans degueren restar sotmesos a aquesta senyoria episcopal, uns per formar part del clergat i d’altres per viure dins les terres de la catedral. Aproximadament un terç de la ciutat restà en poder del comte i dels seus successors, pels quals ho tenien els vescomtes d’Osona, dits aviat de Cardona.

Al llarg dels segles X i XI els bisbes de Vic obtingueren alguns infeudaments del castell comtal, i no se suscità de moment cap problema jurisdiccional, probablement perquè alguns bisbes provenien de la família vescomtal. Això comportà una barreja de jurisdiccions. Com que el vescomte i el bisbe eren membres de la mateixa família, tota la ciutat va ser controlada pel bisbe Arnulf. Tanmateix, la confusió de jurisdiccions, aviat suscitaria un gran nombre de tibantors i problemes.

Aquesta confusió restà implícita quan el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà, que encapçalà el consell de regència a la mort de Ramon Berenguer II (1082) i que ja anteriorment havia posseït els béns de la senescalia dels comtes de Barcelona (durant la minoritat del fill del senescal Amat Eldric), i a l’igual que el seu oncle i antecessor Guillem de Balsareny, infeudà a Guillem Ramon d’Hostoles (com ha demostrat John Shideler la família d’aquest senescal no és encara la dels Montcada; els descendents d’aquest primer senescal, l’any 1117 prengueren el cognom de Montcada a partir de l’entroncament amb la casa dels Montcada pel matrimoni del Gran Senescal, Guillem Ramon, amb Beatriu, filla i hereva de Berenguer Ramon, senyor del castell de Montcada), els castells adjunts al càrrec de senescal i, a més, el bisbe li donà, si el comte ho aprovava, la Torre Comtal de Vic. Guillem Ramon féu un jurament de fidelitat per totes aquestes fortaleses, jurament que feia inevitable —en paraules de Freedman— que en endavant els seus rols com a senescal i com a senyor de la ciutat de dalt esdevinguessin confusos. Els senescals, com a servidors reials, no tenien gaire inclinació a acceptar la sobirania episcopal. Amb l’infeudament anaven inclosos la retenció dels drets de les lleudes del mercat de la Quintana i altres béns de l’Església de Vic, que aviat serien motiu de disputes entre els dos senyors, a partir de l’any 1120.

Guillem Ramon d’Hostoles, el primer senescal d’aquest nom, reféu tot seguit el castell o antiga torre comtal, i el seu successor, Guillem Ramon III (Guillem Ramon I de Montcada), el Gran Senescal, amplià els seus drets sobre Vic amb l’adquisició del sector o raval de les Clotes, amb la seva jurisdicció, que pertanyia al comte, per cessió feta l’any 1146.

Quan morí el Gran Senescal, l’any 1173, començà un període de tibantors entre els Montcada i l’Església de Vic, que es convertí en una guerra oberta a partir del 1296. Tot això i les tibantors i autèntiques bandositats originades a la ciutat mogueren el bisbe Berenguer de Guàrdia a cedir la seva part de domini sobre la ciutat de Vic al rei Jaume II l’any 1315, a canvi de la recepció d’un seguit de rendes que el rei percebia a Gurb, Santpedor, Cervera, Manresa i Caldes de Montbui. En la permuta, el bisbe cedia al rei la seva jurisdicció del mer i mixt imperi, els drets del mercat, de la vegueria i de la batllia, de la moneda, de les lleudes i del domini superior o sobirà que el bisbe tenia sobre la part de Montcada i que sempre li havia estat disputat. El bisbe conservà només, a part de la catedral i el palau episcopal amb els seus horts, catorze cases a la ciutat que gaudien de franquesa i l’escrivania o notaria de la ciutat del terme. A partir d’aquest moment la ciutat restà dividida entre la part reial i la part dels Montcada.

La pau ciutadana es veié força amenaçada a la segona meitat del segle XIV, poc després que la ciutat de domini reial fos incorporada al ducat de Girona, creat l’any 1351 pel rei Pere III a favor de l’infant Joan i governat per Bernat II de Cabrera. Les ambicions d’aquest personatge, privat del rei i pare de Bernat III de Cabrera (casat amb Margarida de Foix-Castellbò, hereva dels Montcada), foren causa de la creació del comtat d’Osona a favor de Bernat III el 1356; el rei cedí la part reial de Vic a canvi de la vila de Vilafranca del Penedès. Així, Bernat III esdevenia amo absolut de la ciutat, comte d’Osona i detentor de tota la jurisdicció reial a la vegueria d’Osona, fet que, òbviament, provocà una protesta de la part reial de Vic, encapçalada pel seu bisbe, Ramon de Bellera, puix que anava contra els termes dels pactes fets entre el bisbe de Vic i el rei Jaume II l’any 1315. La resistència fou tan forta que el rei hagué d’enviar el seu exèrcit a Vic el 1366 i el bisbe fou exiliat. Entretant, caigué en desgràcia Bernat II, decapitat a Saragossa el 1364, i el seu fill es rebel·là. Per això, quan el rei volgué rehabilitar la memòria d’aquell i retornar els seus béns a Bernat III no li cedí la part reial de Vic, sinó que hi restaurà el veguer reial.

La partida que encara restava dels hereus dels Montcada passà moltes vicissituds quan pervingué a Mateu de Foix (1398), però finalment els seus súbdits aconseguiren de redimir-se i passar a jurisdicció reial el 1450, després de pagar 20 000 florins a Gastó IV, comte de Foix. (MPP-APF)

Els dos mercats de la ciutat de Vic

A Vic, en el període que ens ocupa que és el del romànic, hi havia dos mercats. El mercat principal o setmanal, que se celebrava, com encara es fa ara, els dissabtes, al Mercadal, i el petit i casolà (com diu Arcadi Garcia, a qui seguirem en aquest capítol) de la Quintana, que se celebrava els dimarts, dijous i divendres a la plaça d’aquest nom, que és avui la plaça Vella o de la Pietat.

Si el privilegi del rei Odó al bisbe Gotmar, de l’any 889, conté un esment als mercats de la terra (mercatorum terre), dels quals es donava al bisbe el terç del teloneu, la primera vegada que apareix documentat el Mercadal és l’any 911, en el testament del comte Guifré II, quan es parla d’un camp a Vic qui est prope ipsum mercatum. D’altra banda, cal assenyalar que els mercats de la terra que citava el privilegi susdit i que altra volta menciona la donació del bisbe Guadamir a la canònica vigatana en la seva restauració de l’any 957 (a la qual donava el terç del teloneu dels mercats de la terra), en la consagració de la catedral de Vic, del 1038, s’aclareix que eren els de Vic i Manresa.

Probablement, ja abans de l’any 1000 s’havia iniciat el costum d’un segon mercat, aquest situat al peu mateix del castell, que s’anomenà de la Quintana. Si la primera menció d’aquest és del 1098, per uns documents dels anys 1104 i 1122 hom pot conèixer que almenys en el període entre els anys 936 i 954 ja existia. Aquests documents del segle XI fan referència a la reclamació de Guillem Ramon Dapifer al bisbe sobre la lleuda i la dracma que tenia en la moneda de la Quintana, a la qual cosa el prelat respongué que l’església de Sant Pere i la canònica ho tenien per donació del rei Lluís, que segons Gudiol i Abadal ha de ser el d’Ultramar. Finalment, però, el bisbe li donà una part de la lleuda de la Quintana, del dret de mesures i del cens de la carn.

Aquesta qüestió dels drets ens mena a una altra: la del domini dels mercats. Arcadi Garcia assenyala que el Mercadal pertanyia totalment a la jurisdicció episcopal, com ho demostra tota la documentació relativa a establiments de cases, horts, solars i llocs per vendre, que es realitzen sota el domini del bisbe. A més, ho confirmen la donació a la canònica del 1098, una nota de l’índex de l’Arxiu desaparegut de la Mensa episcopal, del 1196, i, encara, en una altra nota de l’esmentat índex, de 1335, on es diu explícitament que tota la plaça del Mercadal era del domini episcopal. El que resulta estrany en aquest sentit és el seu emplaçament; si es comprèn que restés allunyat del castell o Torre Comtal, el que costa més d’entendre és perquè, havent-hi el vicus als volts de la catedral, hom no fes allà el mercat, i més essent ambdós, vicus i mercat, de domini episcopal. Potser ací cal cercar-hi el pes d’una tradició anterior. D’altra banda, cal consignar que en d’altres llocs on hi hagué mercat d’antic com a Barcelona, aquest al segle X era també fora murs. És interessant, també, de ressaltar que pel Mercadal passava la divisòria de les partides o jurisdiccions de la ciutat: les cases del porxo de llevant pertanyien als Montcada, bé que les voltes del mateix sector eren de domini episcopal. El fet que aquesta divisòria passés entre les voltes i les cases indicaria que era anterior a les unes i les altres.

La plaça de la Quintana ocupava la part de llevant de l’actual plaça Vella, però desconeixem els seus límits exactes. El que sí que és clar és que era íntegrament del domini dels Montcada fins l’any 1224. El que aleshores s’esdevingué és que Guillem de Montcada, en fer la carnisseria nova ocupà una part de l’alou iuxta Quintanam, que el bisbe havia adquirit d’Arnau Pere de Gurb. El conflicte es resolgué per una amigable composició que modificà l’estat de dret de la plaça de la Quintana en el sentit que en el futur Guillem de Montcada la tindria per feu del bisbe, donant la dècima als canonges i dos morabatins de cens anual, amb dret de la canònica de posar-hi batlle. En compensació, s’adjudicà a Guillem de Montcada la part de l’alou que el bisbe havia comprat a Arnau Pere de Gurb.

Hem parlat fins ara de la titularitat dominical, però, aclarit això, hem de fer, amb Arcadi Garcia, una observació respecte a la segregació dels drets particulars sobre els mercats, que eren atribuïts a persones diferents de les que hi tenien la titularitat dominical. Així hem vist que el bisbe tenia la lleuda de la Quintana des del temps de Lluís d’Ultramar, de la qual el 1122 donà una part al titular dominical de la Quintana que era Guillem Ramon Dapifer. Sabem també que el 1209 Guillem de Montcada tenia part en la lleuda del Mercadal, que no era d’ell sinó del bisbe, i, encara, altres persones hi tenien drets, no solament els que hi posseïen taules i llocs per a vendre-hi, normalment en emfiteusi, sinó d’altres que gaudien de drets determinats sobre la totalitat del mercat, com el dret de mesures del Mercadal que Pere Gros donà el 1196 a Ponç de Llunell, etc.

Com a mostra dels establiments de taules al mercat, n’esmentarem un de l’any 1253, pel qual el bisbe Bernat de Mur cedí a Bernat de Palol un lloc quadrat al mercat de Vic, a fi de posar-hi bancs els dissabtes i construir-hi les obres convenients per vendre-hi carn i peix. Si hi edificava arcs, però, el bisbe li exigia que tinguessin tal alçada que hi passés per sota un cavaller a cavall, sense que toqués amb el cap el dalt de la volta. Les taules, però, no sempre eren obertes, moltes concessions indiquen que les mercaderies es tenien a l’aire lliure i per a cobrir aquest espai que els documents anomenen pati o seti es necessitava un nou permís. D’ací que quan es venia una taula, el posseïdor havia d’indicar si era o no coberta, a més del cens que satisfeia i dels noms dels colindants.

A més de la carnisseria i de les parades que venien carn i peix, als mercats hi havia maells, on hom solia escorxar els animals destinats al consum públic, carreteries, on es venien els objectes usats pels carreters, coltelleries, on es venien coltells (segons les Notes dotzentistes de Carreras Candi), merceries, sabateries, taules de venda d’oli i, a més, i molt importants, eren les llinateries, on es venia lli, les taules de zartzils, o de venda de les robes dites així; la boqueteria sembla que és el lloc on es venia una roba, boquera, de la qual se’n feien vànoves, i a la bruneteria es venien robes anomenades bruno o brunetes, que sembla que eren draps negres de fabricació forastera. Sabem també que als mercats de Vic es venia i era molt apreciat, a més del drap blanc de Narbona, el drap de llana, que era fabricat a Flandes i a Anglaterra, i la grana de vermei, mena de tint que era produït a la regió i que sembla que s’exportava a fora. D’ambdós productes, el drap de llana i la grana de vermei, els burgesos de Vic obtingueren el monopoli per comerciar-hi a la ciutat, contra els mercaders forasters l’any 1138. (MPP-APF)

Els ciutadans

Al segle XII el comerç, força important a la ciutat de Vic puix que atreia mercaders forasters, i d’altres interessos mercantils menaren a la formació d’un patriciat urbà, prou organitzat per a sol·licitar col·lectivament privilegis de l’Església. L’ascensió social d’aquest patriciat urbà o burgesia, bé que el seu origen és anterior, dels orígens de la ciutat, és al segle XII quan es manifesta més puixant: apareix la burgesia com a portadora d’unes aspiracions socials concretes, mentre que el seu esperit comercial el centra en el mercat. A partir d’aquest moment, diu Arcadi Garcia, s’afermen els tres principis que, temps a venir, formaran la part més important de la ideologia burgesa medieval de la nostra terra: la llibertat personal, el pactisme o recapte de preceptes i privilegis contra el lliurament de diners, i el proteccionisme comercial. Així, l’any 1138 uns burgenses demanaren al bisbe que prohibís als mercaders forasters de comerciar als mercats de la ciutat amb drap de llana o amb grana de vermei; sol·licitaren, a l’ensems, que només fossin els burgesos habitants de Vic els qui poguessin comerciar als mercats vigatans amb aquests productes (d’aquest monopoli se n’exclogueren els canonges, que podien comprar i vendre lliurement a la vila i al mercat el que volguessin).

Malgrat que el document no especifica els noms d’aquells burgesos que aspiraven al dit monopoli, per d’altres documents de l’època sabem que el patriciat urbà el formaven els Espanyol, que són documentats per primer cop l’any 1154 (els Espanyol desenvoluparien una gran activitat comercial a la Mediterrània en la centuria següent), els Cloquer, els Coc, els Bacó, els Mercadal i els Palaciol. Totes aquestes famílies participaven activament en les transaccions del mercat i com a comerciants de propietats urbanes i suburbanes. Va ser durant el darrer terç del segle que feren entrar llurs fills al capítol, probablement per a assegurar-se una major influència en el govern de la ciutat.

Un dels ciutadans influents era Guillem d’Illa, que féu diverses transaccions de terrenys urbans, entre les quals diu Freedman que cal consignar la compra d’unes propietats al bisbe i al capítol l’any 1192. Guillem d’Illa actuà com a testimoni en nombroses ocasions, públiques i privades. Així, l’any 1176, quan el canonge Joan Bacó admeté que havia perjudicat el capítol en l’administració del camp d’Emposta, o el 1176, en la qüestió referent a la repartició dels beneficis del monedatge, així com en una audiència sobre les rendes reials de Vic del 1189, en una donació als Hospitalers i en dues disputes mediades entre l’Església i els seus oponents laics. També els membres de la família Cloquer actuaren com a testimonis en actes eclesiàstics.

La preeminència d’homes com Guillem d’Illa i Pere Berenguer de Cloquer és tant indicativa de l’aparició d’una nova classe, la dels prohoms ciutadans, com el privilegi del 1138 ho és de l’ascensió social de la burgesia. Aquells homes aconseguiren, de fet i encara que fos d’una manera informal, de ser escoltats en el govern de la ciutat, almenys en el camp de la jurisdicció episcopal. Així, l’any 1198 uns quants prohoms en una queixa sobre el tercium (impost sobre la construcció de cases), després de negociar amb el bisbe en termes d’igualtat, aconseguiren d’arrencar d’aquest prelat, normalment intransigent, que era Guillem de Tavertet algunes concessions que els beneficiaven. (MPP-APF)

El règim de la ciutat

Mentre la ciutat de Vic va estar dividida en dues jurisdiccions, totes dues de caràcter senyorial (la del bisbe i la dels Montcada), el govern de la ciutat era exercit pels administradors corresponents dels esmentats senyors; en la partida episcopal hi havia l’ardiaca i el seu batlle, càrrec aquest, el de batlle, que va ser infeudat perpètuament a Guillem de Malla i als seus descendents l’any 1298, amb la designació de veguer i batlle de Vic, assistit per un lloctinent, que exercien la funció dintre la partida i el seu terme. La partida sobirana o dels Montcada era governada pel procurador general dels Montcada i per un batlle propi.

A més d’aquests diversos administradors lligats a una o altra de les jurisdiccions de la ciutat, a la primeria del segle XIII, quan foren creades les vegueries, el govern superior del rei tingué a Vic el veguer de la vegueria d’Osona, assistit per un sotsveguer.

Cadascuna d’aquestes tres institucions, la del rei, la del bisbe i la dels Montcada, tenia la seva pròpia cúria amb el respectiu personal de jutges, assessors, notaris, escrivans i saigs, sense comptar, a més, els de la cúria episcopal per als afers eclesiàstics.

En la part de jurisdicció episcopal, sobretot durant els segles XII i XIII, els ciutadans, també anomenats burgesos o prohoms, hi van exercir una certa influència, derivada de llur preeminència econòmica i ciutadana, que procuraren reforçar fent entrar llurs fills al capítol catedralici. Tanmateix, no va ser fins al segle XIV que la ciutat va ser regida comunalment com un veritable municipi. Abans d’això, hi ha documentat l’intent d’uns ciutadans (analitzat per Freedman) de construir un règim consular per governar la ciutat i alliberar-se així de la jurisdicció episcopal. Aquests ciutadans, el nom dels quals desconeixem perquè el document que tracta del judici episcopal als dits ciutadans no els esmenta, l’any 1185, o poc abans, es negaren a pagar al bisbe la taxa judicial coneguda com a firmanciae, tribut de reconeixement de la jurisdicció eclesiàstica (simbòlic de subordinació) i que assegurava el compliment de garantia en judicis futurs. Alguns d’aquests ciutadans aviat es penediren de llur temeritat —advertim que en aquesta qüestió seguim Freedman— i pagaren les firmanciae. D’altres, però, no solament persistiren en llur rebel·lia sinó que es juraren mútuament fidelitat i formaren una conjuració, elegint els seus representants en lloc dels legítims de l’autoritat pública, tot això segons el bisbe.

Aquesta temptativa de constituir un govern municipal consular fracassà per la fèrria oposició del bisbe i dels jutges —l’ardiaca i el preceptor de Vic i el sagristà de Girona— i la severíssima condemna d’aquests que, malgrat això, no penalitzaren gaire durament els homes de Vic. Els fou demanat que juressin que no persistirien a formar conjuracions després de l’expressa prohibició del bisbe.

Als arxius no hi ha traces de cap altre procés semblant a Vic, i és probable que els ciutadans, després d’aquesta experiència fracassada, s’estimessin més de pactar i de negociar amb el bisbe abans que enfrontar-se-li directament. En són prova unes concessions que arrencaren del prelat l’any 1189. La negociació que hi menà evidencia que els ciutadans actuaven com a grup força organitzat, la qual cosa ens porta a creure que probablement ja abans que Jaume II autoritzés el consell municipal, aquest devia funcionar si més no d’una manera tolerada i més o menys informal.

Quan el bisbe de Vic, Berenguer de Guàrdia, va cedir la seva part de domini sobre la ciutat al rei Jaume II, l’any 1315; aquesta part, esdevinguda reial, va funcionar com un veritable municipi, gràcies al privilegi atorgat pel rei Jaume II als habitants de la ciutat, del 7 d’octubre de 1315; pel qual els concedia la formació d’un consell amb tres consellers i vint jurats, que s’havien d’elegir la diada de Sant Andreu. Al cap d’uns quants anys, el 1341, Pere el Cerimoniós concedí un altre privilegi als vigatans, pel qual autoritzava la creació dels oïdors de comptes per a la gestió de l’administració. La part senyorial dels Montcada, en canvi, tenia un règim menys evolucionat, però els seus habitants, esperonats per l’exemple dels de la part reial, maldaren per obtenir més llibertats, cosa que obtingueren parcialment l’any 1352 i, sobretot, el 1367, quan se’ls concedí un consell format per dos consellers i dotze jurats.

Finalment, quan els súbdits dels hereus dels Montcada aconseguiren de redimir-se i passar a la jurisdicció reial, el rei Alfons el Magnànim expedí, des de Nàpols i datat el 22 de setembre de 1450, un privilegi que és considerat la carta magna de constitució del règim municipal de Vic. A partir d’aquest moment, la ciutat de Vic, unificada, es va regir per un consell format per quatre consellers i trenta-sis jurats, que s’elegien cada any pel sistema d’insaculació de persones aptes, el dia primer de maig. (MPP-APF)

La vida interna i externa de la ciutat

Vic era una vila menestral per excel·lència. Durant els segles XII i XIII hi són documentats un gran nombre d’oficis. Com ens diu Francesc Carreras i Candi en les seves encara vigents en força aspectes Notes dotzentistes d’Ausona, un dels oficis importants era el dels coltellers, que fabricaven coltells; l’aprenentatge per terme mig durava uns dos o tres anys. Al Mercadal hi tenien taula dos coltellers i els coltells vigatans eren venuts, a més, a les fires del país, com la de Vilafranca, i àdhuc s’embarcaven cap a Mallorca. També era un ofici pròsper el dels corretgers, ja que se’n documenten molts contractes d’aprenentatge. Sembla que aquest ofici anava molt lligat al dels sellers, que fabricaven selles de cavall i, a l’ensems, armadures de cuir amb els senyals heràldics dels clients. Els cullerers també tenien força feina, així com els lambarts o llombards, com eren anomenats els mestres de cases.

Mallers i carnissers seguien fires i mercats i compraven bestiar que venien a la menuda a Vic. El 1253 fins i tot una plaça a Vic es deia de la Carnisseria. Els ferrers havien de fer uns quatre anys d’aprenentatge, temps que també trigaven a aprendre l’ofici els cotoners. L’ofici de pellicer o assaonador era molt estès i el de pintor devia ésser prou important o prou practicat perquè un carrer es digués dels Pintors l’any 1259. A més, hi havia dauradors i gravadors, així com capellers o barreters.

Sembla que a l’ofici de teixir s’hi dedicaven molt les dones. L’aprenentatge durava de tres a quatre anys. És interessant un contracte per a explotar un obrador de draperia de l’any 1238, ja que els dos socis hi aporten moneda melgoresa, la qual cosa pot indicar que potser procedien del Llenguadoc. En un altre lloc s’explica que als mercats de Vic tenia força importància la venda de diverses menes de teixits i de draps, de llana, de lli, sartils, etc… A l’ofici de la borseria i al de la costureria també s’hi dedicaven moltes dones.

Altres oficis encara eren el dels flequers (hi havia dos forns de pa a la primeria del segle XIII i el 1250 se’n construí un altre davant el castell dels Montcada), el dels fusters, freners, sastres, moliners i el dels metges i cirurgians. El 1256 es documenta un tal Berenguer de Douz, vicensis medico. El 1254 el cirurgià Guillem de Riera es compromet a ensenyar l’ofici que practica a Lleonet des Croses, durant cinc anys, durant els quals li donarà menjar i vestit. No sembla que ací aquest ofici fos exercit per jueus. Aquests sí que monopolitzaven, però, el de canvistes i usurers, perquè la llei en aquest sentit, en prohibir que els cristians es dediquessin al negoci de la usura, els afavoria.

L’expansió de la corona catalano-aragonesa a Mallorca i a València originà sengles emigracions de vigatans vers aquests dos regnes. Amb els Montcada, anaren a Mallorca diversos homes de Vic, als quals, després de la conquesta, foren assignades diverses cavalleries de terra. Bernat i Tomàs Espanyol hi anaren amb la seva gent. Després del repartiment, negociaren i contractaren amb pagesos del seu veïnat perquè s’instal·lessin a les seves possessions de l’illa. A més, hi trameteren agents i procuradors per administrar llurs propietats (molins i cases).

A la conquesta de València hi participà la seu de Vic, amb el seu bisbe, que foren recompensats amb diverses possessions, entre les quals les alqueries de Morvedre i el castell de Segarra, que el bisbe Bernat de Mur, successor de Bernat Calbó, bescanvià pel castell i vila de Sallent de Llobregat, al Bages. A més, però, la seu havia estat recompensada amb diverses cases a la ciutat de València, l’administració i el manteniment de les quals també originà un trasllat de població. Tot això sense comptar que les franqueses i llibertats d’aquests regnes devien atreure de natural pagesos i menestrals vigatans. Entre els que participaren en la conquesta de València devia comptars’hi un tal Guillem de Vic, que l’any 1238 fou recompensat amb quatre carnisseries a la plaça de Gandia.

Als primers decennis del segle XIII es restablí a través de la Mediterrània el comerç amb el Pròxim Orient i amb les costes del Nord d’Àfrica. A Vic en aquesta època se seguiren les dues direccions bàsiques del comerç català de l’època: vers l’Europa cristiana i vers la terra sarracenorum, és a dir el país dels sarraïns. Ja l’any 1230, ens assabenta Arcadi Garcia, compareix una societat per a comerciar amb València. Un altre contracte, del 1231, es refereix a la compra d’esclaus sarraïns a Mallorca per vendre’ls a Ceuta, juntament amb teles vigatanes. Sembla, ens indica l’autor citat, que aquest comerç amb el Nord d’Àfrica podia seguir dues rutes, la directa, que ens exposa aquest document, i la d’etapes, que es feien a València i Múrcia.

Una altra de les ciutats nord-africanes on anaven els comerciants vigatans era la de Tunis. Les ciutats de l’Europa cristiana visitades pels mercaders de Vic, sobretot, eren les de Flandes, especialment Bruges però, potser, també Gant, ambdues amb una indústria tèxtil florent. Sembla que els burgesos vigatans hi exportaven el tint anomenat grana de vermei, fabricat a la regió d’Osona; a més, hi venien coltells i cordovans vigatans, segons un contracte del 1240, i és possible que n’importessin teixits i panys per vendre’ls als mercats de Vic. Consta, a més, que en aquests s’hi venia panni de Narbona, anomenats també blancs de Narbona. (MPP-APF)