Situació
Portada de l’església romànica, reaprofitada a l’edifici actual, d’estructura barroca.
ECSA - R. Aceña
L’església parroquial de Santa Maria és al nucli urbà de la població de la Morera del Montsant.
Mapa: 33-17(445). Situació: 31TCF194706.
Per a arribar a la Morera de Montsant cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent. (JAA)
Història
La colonització cristiana de la Morera s’ha de datar a partir del 1170 arran de la donació de l’indret a favor d’Arnau de Salforès per part d’Albert de Castellvell. A partir d’aquesta època es devia bastir l’església del lloc, que en un primer moment va passar a ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Siurana de Prades. La primera notícia coneguda de l’església, però, és més tardana, del 1228, a causa d’un plet entre el rector de Siurana i el monestir d’Escaladei entorn del cobrament de les primícies. El 1244 ja era parròquia, segons és testificat també per un plet, que en aquesta ocasió enfrontà els rectors de la Morera de Montsant i de Cornudella de Montsant.
El 1218 el monestir d’Escaladei va rebre de mans de l’arquebisbe Aspàreg de la Barca el dret de patronatge sobre tot el territori del priorat. La concessió en aquell moment, i encara durant molts anys, només va afectar l’església de la Morera de Montsant, que aleshores era l’única existent en tot el seu ampli domini.
Foren sufragànies de la parròquia de la Morera les esglésies de Poboleda i Montalt. L’edifici fou cremat l’any 1810, durant la guerra del Francès. (EGJ)
Església
L’església parroquial de la Morera és un edifici de factura barroca, que substituí totalment l’anterior església alt-medieval, de la qual només es conserva, reaprofitada en la façana de ponent, la portada, formada per un arc de mig punt, emfasitzat per dues arquivoltes en degradació suportades per dues parelles de columnes, de capitells motllurats, i emmarcades per un guardapols motllurat. (JAA)
Bibliografia
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 139, pàgs. 199-200
- Cruañes, 1990, pàgs. 229-230
- Gort, 1994, pàgs. 84-85.