Situació
Vista aèria del clos d’aquest gran monestir, que ha sofert un gran espoli a través dels segles, avui dia en curs de recuperació.
ECSA - J. Todó
El monestir d’Escaladei és situat al peu de la serra de Montsant, prop del poble del mateix nom.
Mapa: 32-17(444). Situació: 31TCF166697.
S’hi accedeix, partint de la carretera N-420, per la C-242. Una vegada passat el coll d’Alforja, cal desviar-se per la carretera local de Poboleda. Uns 6 km després d’aquesta població, en direcció a la Vilella Alta, hi ha la desviació que porta al poble d’Escaladei, format a l’antiga conreria monàstica. Des d’aquí es pot agafar el camí que porta al monestir. També s’hi pot accedir per un camí que surt de la Morera de Montsant, a 5 km. (EGJ)
Història
La fundació
Entorn del moment fundacional i el primer prior plana la llegenda, que situa la creació del monestir el 1164 i assenyala l’ermità Pere de Montsant com el seu primer prior. El monestir, però, va ser fundat en realitat el 1194, a partir dels contactes mantinguts entre el rei Alfons I i el prior de la Gran Cartoixa aquest mateix any. El lloc elegit per a la nova fundació va ser la serra de Montsant, que era un paratge que ja gaudia d’una notable tradició eremítica.
El primer establiment va tenir lloc a l’actual vila de Poboleda. Aquest indret havia estat donat el 1171 a Ramon de Vallbona i hi havia hagut un eremitori —Santa Maria de Poboleda— que després passà a l’abadessa de Vallbona. El 26 d’abril de 1180, l’abadessa, amb el consentiment de la seva comunitat, hi va fer quatre establiments i se’n va reservar una part que més endavant, el 16 d’octubre de 1215, va vendre a l’abadessa de Santa Maria de Bonrepòs.
El 29 de juliol de 1194 el rei Alfons I va permutar les terres d’aquells quatre pobladors a Poboleda per unes dominicatures als termes de la Mussara i Cornudella de Montsant. D’aquesta manera, el rei es quedà unes terres que donà tot seguit als cartoixans. Es desconeix la data en què hi arribaren els primers monjos, provinents de Provença, però com a hipòtesi pensem que podria ser ben bé a la primeria del mes d’agost d’aquell mateix any. En qualsevol cas, a la darreria del 1194 el monestir ja existia, car és citat al testament d’Alfons I.
El primer grup de cartoixans que va arribar a la serra de Montsant era format per sis persones; el prior Gerard, tres monjos i dos llecs, que s’instal·laren a l’antic eremitori de Santa Maria de Poboleda, on van residir fins als volts del 1203.
Les concessions reials al segle XIII
El 18 d’agost de 1203 el rei Pere I, des de Lleida, va fer una amplíssima concessió de terres als cartoixans, configurant ja gairebé el territori que coneixem com a “Priorat històric”: ni més ni menys que la pràctica totalitat dels actuals termes de la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Torroja del Priorat, Poboleda i Gratallops. Tot això els cartoixans ho rebien com a pròpia i lliure heretat, sense obstacle ni contradicció de ningú i amb les seves aigües, pasturatges, boscos i caça. De tota manera, pel que fa al terme de la Morera de Montsant, cal pensar també en les terres que pertanyien a Bonrepòs.
També els anys 1203 i 1204, els cartoixans van rebre diverses concessions de terres per part de la reina Sança. Es tractava en aquest cas d’algunes partides de terra que la reina havia comprat aquell mateix any destinades a ampliar un honor que —en una data indeterminada— havien adquirit els cartoixans a la Coma Pregona i on, probablement a partir de l’entorn d’aquestes dates, havien de bastir el cenobi definitiu.
Aquestes concessions foren completades el 1218 per Jaume I: el 8 de juny va confirmar la donació feta pel seu pare, va eximir els vassalls del priorat de tot dret reial, a més de la host i la cavalcada, i encara va posar els monjos i els seus familiars sota la seva especial protecció, per tal que ningú no els molestés, els empenyorés, els pertorbés o els impedís, i això tant per terra com per mar. Més tard, el 7 d’octubre, el rei va signar des de Lleida un nou privilegi, en què confirmava les concessions del seu avi i del seu pare, i a més concedí a la cartoixa el lloc de la Morera de Montsant, amb tots els seus habitants i tots els masos del seu terme, afegint-hi encara els masos d’Ermengol, de Gavaldà i el molí de Joan Torner, amb tots els drets i la jurisdicció que el rei podia tenir a les terres del priorat. Els drets concedits eren els següents: “omnia etiam jura infra terminos Scalae Dei ad nos spectantia, videlicet, fidelitates, homagia, census, proventus, redditus, firmantias, justitias, quaestias, tayllas, demandas, ademprivas, exercitus, cavalcatas, toltas, forcias, monetatica, bovagia, leudas, pedagia, vicinatica”. El rei, però, sense que ho especifiqués al document, es reservava el mer imperi, que al segle següent passaria als comtes de Prades i no seria adquirit per Escaladei juntament amb la resta de drets comtals fins el 1628.
Més endavant, en un moment indeterminat, però que creiem proper al 1218, Jaume I va prohibir als habitants de la Morera de Montsant de donar, vendre, empenyorar o alienar les seves terres i possessions a favor de nobles o de religiosos, ja que això aniria en detriment d’Escaladei.
El 1228 Jaume I va signar dos nous privilegis a favor d’Escaladei; el 10 d’octubre, i des de Balaguer, confirmava al monestir tots els privilegis, immunitats, franqueses i salvaguardes donades pels seus predecessors, i el 21 de novembre, des de Tarragona, concedia el privilegi que qualsevol persona que tingués alguna qüestió contra el monestir l’hagués de reclamar dins l’espai de temps d’un any, passat el qual no tindria lloc la demanda. La darrera concessió coneguda de Jaume I correspon a l’any 1256, i fa referència a un cens de deu morabatins anuals a Tarragona.
Confirmació dels privilegis de Santa Maria d’Escaladei (7 d’octubre de 1218)
El rei Jaume l confirma a la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei els privilegis i les concessions que li feren en el passat el seu avi, el rei Alfons, i el seu pare, el rei Pere, a més d’eximir el monestir i els homes del priorat de nombrosos drets i exaccions.
"Quoniam Deus sanctorum heremicolarum conventu ordinis Cartusiensis, magni regis Aragonum Ildefonsi, foelicis memoriae, avi nostri praecibus, terram Cathaloniae voluit illustrare, cuius conventus monasterium magnificus pater noster Scalam Dei voluit appellari, omnipotenti Deo de tanto et tali munere gratias refferentes, ut per hanc scalam ad coelestia scandere valeamus; ad cunctorum notitiam volumus pervenire, quod nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, comes Barchinonae et dominus Montipessulani, attendentes quod hiis, quae ab antecessoribus nostris piissime facta existere dinoscuntur, et robur conferre debemus et perpetuam addere firmitatem, considerantes etiam quod hii, qui in divino servitio fragrantius perseverant, et vacant diutius operibus Iesu Christi, quanto maiores pro Deo labores sustinent et tormenta, tanto a Deo coronis fulgentioribus coronantur, et sibi et amicis suis seu benefactoribus nanciscuntur gaudium sempiternum; quia ad tantum gaudium promerendum cognoscimus nos indignos, de eorum tamen honestis praecibus fiduciam reportantes, ut et actus temporaliter, et mentes nostrae spiritualiter dirigantus, privilegia donationis et concessionis libertatis et inmunitatis, confirmationis et donativi, guidatici et commissi, quae a clarae memoria serenissimo Ildephonso et ab illustrissimo patre nostro, regibus Aragonum, praedicto monasterio, venerabilibus prioribus et fratribus Scalae Dei concessa existere dignoscuntur; sicut ex ipsorum privilegiorum tenore colligitur evidenter, cum hac scriptura valitura perpetuo confirmamus et praesentis scripti patrocinio communimus. Et praesertim villam Morariae cum universis habitatoribus suis, viris et foeminis, praesentibus et futuris, omnes etiam mansos in terminis Scalae Dei sive Morariae, iam constructos aut in posterum construendos, et praecipue mansum Ermengaudi et mansum etiam Gavaldani cum omnibus pertinentiis suis, licet quaedam ex ipsis extra terminos Scalae Dei aliquantulum extendantur. Omnia etiam iura infra terminos Scalae Dei ad nos spectantia, videlicet, fidelitates, homagia, census, proventus, red ditus, firmantias, iustitias, quaestias, tayllas, demandas, ademprivas, exercitus, cavalcatas, toltas, forcias, monetatica, bovagia, leudas, pedagia, vicinatica; omnes etiam terras, possessiones cultas vel incultas, sed adhuc heremo derelictas, silvas, nemora, montes et colles, plana et ardua, aquas currentes et non currentes, piscationes, venationes, edificia, molendina; et praecipue molendinum Ioannis Tornerii, et quaecumque, alia scripta vel non scripta, ad nostram iurisdictionem spectantia infra Scalae Dei terminos concluduntur, venerabili amico nostro magistro Randulpho, priori Scalae Dei, et universis successoribus suis et fratribus eiusdem monasterii, absque omni retentione et diminutione, prout melius potest intelligi vel exponi, ad utilitatem et commodum Scalae Dei, pro remissione nostrorum peccaminum et praedecessorum nostrorum libenti animo, et voluntate spontanea donamus, concedimus, et praesenti privilegio iure perpetuo confirmamus. Homines autem et foeminas cum eorum servis et rebus omnibus, qui habitaverint infra terminos Scalae Dei, vel ibidem fuerint servientes, non minus quam heremitas, ab omni iugo regiae servitutis inmunes et liberos volumus conservare, videlicet, ab omni quaestia, taylla, paria, hoste et cavalcata, demanda, fortia sive tolta, necnon ab omni monetatico, portatico, pedagio, bovagio, leuda, vicinatico, penso, sucursu, ademprivo, iure et exactione regali et vicinali, et ab omnibus et singuli consuetudinibus novis et veteribus, statutis et statuendis. Ita tamen quod censum, quae pro iis omnibus promisserint Scalae Dei, et fidelitatem homagii, quam inde fecerint, teneantur fideliter adimplere. Recipimus praeterea monasterium, priorem, fratres et homines quoslibet Scalae Dei cum omnibus eorum rebus et substantiis sub nostro speciali guidatico et commisso. Si quis autem contra hanc cartam nostram in aliquo venire praesumpserit iram et indignationem nostram incurrat, et damno et gravamine illatis prius in duplum plenarie restitutis, mille aureorum poena sine aliquo remedio punietur.
Datum Illerdae nonis octobris per manum Blaschi, notarii nostri et mandato eius scripta a Iohanne Egidii sub era MCCLVI, anno incarnationis Domini MCCXVIII.
Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, comitis Barchinonae et domini Montis Pessulani.
Huius rei testes sunt Guillelmus de Cervaria, Guillelmus de Monte Catano, Arnaldus, vicecomes Castriboni, Raymundus Gaucerandi, Ugo de Mata Plana, Bernardus de Centellis, Raymundus de Castro Veteri et Bernardus de Castro Episcopali.
Blaschi, domini regis notarii ma+nus signum. Sig+num Ioannis Egidii qui, mandato domini regis et Blaschi notarii sui, hanc cartam scripsit loco et die et anno praefixis."
[O]: Arxiu de Santa Maria d’Escaladei, perdut.
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XX, Madrid 1851, apèndix XLV, pàgs. 264-266.
Traducció
"Atès que a precs del gran rei d’Aragó Alfons, de feliç memòria, avi nostre, Déu va voler il·lustrar la terra de Catalunya amb un convent de sants ermitans de l’orde de la Cartoixa, el qual convent o monestir el nostre magnífic pare va voler que s’anomenés Scala Dei, cosa de la qual en donem grans gràcies a Déu omnipotent, tot esperant que per aquesta escala puguem pujar al regne dels cels; volem que vingui a coneixença de tothom, que nós Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller, tenim present que tot allò que coneixem que ha estat fet amb tota pietat pels nostres antecessors li hem de donar més robustesa i oferir-li més fermesa perpètua, considerant també que aquells que d’una manera més generosa perseveren en el servei diví i es dediquen més llargament a les obres de Jesucrist, com més treballs i sacrificis sostenen per Déu, més són coronats per Déu amb corones refulgents, i per ells i pels seus amics i benefactors s’originen gaudis sempiterns; tanmateix, coneixent que som indignes d’assolir un goig tan gran, però tenint confiança en els seus honestos precs de manera que per actes temporals la nostra ment sigui portada a les coses espirituals, amb aquest document donem plena validesa als privilegis de donació i concessió de llibertat i d’immunitat, confirmació de donatius, guiatges i altres concedits pel sereníssim rei Alfons de clara memòria i per l’il·lustríssim pare nostre, reis d’Aragó, al vostre monestir, als venerables priors i germans d’Escaladei, tal com evidentment consta pel contingut dels seus privilegis; tot això pels escrits presents ho confirmem i corroborem. I principalment la vila de la Morera, amb tots els seus habitants, homes i dones, presents i futurs, i tots els masos dels termes d’Escaladei o de la Morera, ja construïts o que en el futur s’hi construiran; i principalment el mas Ermengol i també el mas de Gavaldà amb tot el que li pertany, tot i que alguns de dits masos s’estenguin una mica fora dels termes d’Escaladei. També li donem de bon gust i amb voluntat espontània i en virtut del present privilegi ho jurem i confirmem perpètuament, per a remissió dels nostres pecats i els dels nostres predecessors, tots els drets que tenim dintre dels termes d’Escaladei, que són, fidelitats, homenatges, censos, profits, rèdits, fermances, justícies, quèsties, talles, demandes, emprius, exèrcits, cavalcades, toltes, forces, monedatge, bovatge, lleudes, peatges, veïnatges i totes les terres i possessions conreades o no conreades i fins deixades en erm, selves, boscos, muntanyes, colls, terres planes i abruptes, aigües corrents i estancades, pesca, caça, edificis, molins i especialment el molí de Joan Torner i tota la resta de coses, escrites o no, que es troben dintre dels termes d’Escaladei. Tot ho donem al nostre venerable amic el mestre Randulf, prior d’Escaladei, als seus successors i als germans de dit monestir, sense cap retenció ni disminució de la millor manera que es pugui escriure i entendre a utilitat i servei d’Escaladei. Tots els homes i dones, amb els seus servents, i totes les seves cases que visquin dintre dels termes d’Escaladei, que allà prestin serveis, a l’igual que els ermitans, volem que estiguin lliures del jou del servei reial i que romanguin immunes i lliures, és a dir, lliures de totes quèstia, talla, paria, host i cavalcada, demanda, força o tolta, i també de tot monedatge, portatge, peatge, bovatge, lleuda, veïnatge, tasca, socors, empriu, dret i exacció reial o veïnal, i de totes i cadascuna de les consuetuds noves i velles, establertes o que s’establiran. De tal manera que el cens que per totes aquestes coses facin a Escaladei l’hagin de complir fidelment. També rebem el monestir, el prior, els germans i els homes d’Escaladei, amb totes les seves coses i pertinences, sota el nostre especial guiatge i protecció. Si algú volgués de qualsevol manera anar contra aquest privilegi que incorri en la nostra ira i indignació i després de restituir plenament en el doble el dany i greuge, sigui castigat sense cap excusa a la pena de mil auris.
Donat a Lleida el dia de les nones d’octubre per mà de Blasc, el nostre notari i per manament seu escrit per Joan Gil, a l’era mil dos-cents cinquanta-sis, l’any de l’encarnació del Senyor mil dos-cents divuit.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller.
Foren testimonis Guillem de Cervera, Guillem de Montcada, Arnau, vescomte de Castellbò, Ramon Galceran, Hug de Mataplana, Bernat de Centelles, Ramon de Castellvell i Bernat de Castellbisbal.
Signatura de Blasc, notari del senyor rei. Signatura de Joan Gil, que ha escrit aquesta carta per manament del senyor rei i de Blasc, el seu notari, el dia i any ja esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
El temps del prior Randulf
El més notable dels priors dels primers temps d’Escaladei va ser Randulf, que va ser el cinquè prior de la comunitat i que va regir el cenobi entre el 1215 i el 1226. Durant el seu temps no sols es devia enllestir la fàbrica monacal sinó que es va consolidar la fundació, mercès a un seguit de concessions règies i eclesiàstiques. La seva obra, lluny de cloure’s parets endins del monestir, va ser singularment àmplia, amb una gran projecció exterior i amb una especial incidència en la lluita contra l’heretgia.
Tot i que els cartoixans no observen la predicació, sinó només la vida interior, en aquesta ocasió i a instàncies de l’arquebisbe de Tarragona, Randulf i els seus monjos es van enfrontar a l’onada de catarisme que aleshores envaïa l’arxidiòcesi. El seu treball no es va limitar a la simple prèdica entre els seglars: “et clerum et populum ab illicitis multiformiter corrigendo”. L’èxit va acompanyar els treballs dels cartoixans, si més no de manera aparent o temporal, i cal pensar que és per aquesta causa —tant per la predicació com per l’èxit assolit— que en aquests anys s’acumulen per primera vegada a Escaladei les butlles i les concessions arquebisbals i reials. Randulf es devia guanyar aleshores un cert prestigi, car també va rebre l’encàrrec de dues comissions apostòliques.
El 8 de març de 1217 Honori III va confirmar els termes d’Escaladei i el 30 d’aquest mateix mes posava el monestir sota la protecció de la santa seu. L’11 de maig de 1218 l’arquebisbe Aspàreg de la Barca, amb el consell i la voluntat del paborde i de tot el capítol catedralici tarragoní, va concedir a Escaladei de manera íntegra tots els delmes i primícies que es recollien a les terres i propietats del monestir. Aquesta concessió es feia amb la condició que si dins l’extens domini d’Escaladei es bastien poblacions en les quals hi hagués un capellà que tingués cura de les ànimes, havia de ser aquest qui rebés les primícies. Finalment, encara s’hi afegia el dret de patronatge a favor del prior sobre totes les parròquies que en el futur es creessin dins d’aquest territori.
El 2 de setembre de 1220 l’arquebisbe concedia a Randulf i els seus monjos el dret de tenir casa a Tarragona, i el 21 de desembre d’aquest mateix any, l’arquebisbe feu una nova concessió, concretant-ne plenament les motivacions —que no eren sinó la lluita amb èxit contra l’heretgia; l’arquebisbe concedí al priorat els sarraïns i les sarraïnes, com també tots els drets i la jurisdicció pertanyent a l’arquebisbe sobre el lloc de Benifallet, amb l’obligació per part del monestir de mantenir encesa una llàntia a l’altar de santa Tecla. Honori III, els anys 1219 i 1222, va confirmar les concessions de l’arquebisbe.
L’organització de la comunitat
La comunitat era formada des dels moments inicials per tres grups diferenciats de religiosos: els monjos, els frares o llecs, i els donats. El 1203 hi havia, almenys, quatre monjos i tres llecs. El nombre devia augmentar notablement a partir del 1204 si és cert que hi van ingressar els ermitans de Bonrepòs. El 1226 consta per primera vegada que el nombre de monjos era de dotze, quantitat que es devia mantenir inalterable fins a mitjan segle XIV. La xifra de dotze no és pas casual. En els primers temps de l’orde de la cartoixa sembla que no residien en cada monestir més de dotze monjos amb el prior, o catorze, a tot estirar. Pel que fa als frares, podien ser setze i els donats, sis. En el nostre cas, però, no tenim constància del nombre de membres d’aquests dos darrers grups.
Cada grup tenia una funció diferenciada dins la comunitat. Sobre els monjos requeia l’observança de la regla cartoixana amb tota la seva puresa. La seva dedicació a la vida ascètica era total, amb les hores de solitud i silenci a les cel·les. Però també eren els que servien els diversos oficis i el govern de la comunitat. Els conversos o frares llecs no eren sotmesos a unes normes tan rígides com els monjos i vivien fora de la zona d’estricta clausura. Els frares eren encarregats del treball manual, de la terra, les granges o els obradors. Finalment, els donats eren religiosos no professos i sense l’obligació de perseverar, dedicats al servei de la comunitat. Els conversos i els donats no podien ser ordenats de sacerdots.
La comunitat era regida pel prior, que era elegit entre els monjos professats al monestir —tant si aleshores hi residien com si no— i confirmat (o bé elegit) i renovable cada dos anys pel Capítol General de l’Orde. En alguna ocasió podia delegar la seva autoritat en un sots-prior, que en el nostre cas apareix documentat en molt poques ocasions.
Hi havia a continuació una sèrie d’oficis conferits pel prior per al bon regiment de la comunitat. Eren el procurador major o conrer, el procurador segon, el vicari, el sagristà, l’almoiner, l’arxiver De tots ells cal destacar la figura del conrer. Era el monjo encarregat del govern de la conreria i dels dominis temporals del monestir.
Priorologi de Santa Maria d’Escaladei
| Gerard | 1194-1202 |
| Pere de Repausatori | 1203-1211 |
| Gigó | 1211-1212 |
| Guillem | 1212-1215 |
| Randulf | 1215-1226 |
| Pere | 1226-1233 |
| G. | 1241 |
| Pere | 1246-1263 |
| Bernat de Déu | 1265-1270 |
| Guillem Ponç | 1287-1289 |
| Pere de Bielsa | 1290-1292 |
| Tomàs | 1294-1304 |
| M. | 1304 |
| Pere de Bielsa | 1308-1310 |
| Ramon de Bosc | 1333-1340 |
| Simó de Castellet | 1340-1375 |
| Ramon de Bosc | 1345 |
| Simó de Castellet | 1375 |
| Joan Berga | 1383-1385 |
| Domènec Benet | 1393-1394 |
| Bernat Gibert | 1398-1405 |
| Joan Gomis | 1412 |
| Joan Bertran | 1417 |
| Bernat Gibert | 1425 |
| Miquel de Ruesca | 1437-1463 |
| Gabriel Tesarax | 1465-1480 |
| Francesc Sacosta | 1490 |
| Joan Corona | 1500-1501 |
| Jaume Buera | 1504 |
| Joan Corona | 1505-1508 |
| Bernat Margarit | 1508 |
| Lluís Mercader | 1510 |
| [Domènec Gili] lloctinent del prior | 1512 |
| Joan Ros | 1512-1542 |
| Domènec Vila | 1548-1552 |
| Bartomeu Veya | |
| Miquel Ferran | 1568 |
| Pere Aguiló | 1569-1584 |
| Andreu Capella | 1584-1586 |
| Lluís Telm | 1586-1587 |
| Vicenç Bru | |
| Pere Aguiló | 1589-1596? |
| Francesc Mont-roig | 1595?-1599 |
| Joan Valero | 1599-1601 |
| Francesc Mont-roig | 1603-1605 |
| Vicenç Bru | 1605 |
| Jaume Montlleó | 1606 |
| Vicenç Bru | 1608-1609 |
| Antoni Torremitja | 1612 |
| Jeroni Tristany | 1616 |
| Enric Tristany | 1625-1626 |
| Jeroni Martí | 1626-1630 |
| Lluís de Vera | 1634 |
| Jeroni Martí | 1641-1646 |
| Jeroni Espert | 1649 |
| Dídac Rodríguez | — |
| Jeroni Espert | 1661 |
| Josep Illa | 1663 |
| Jeroni Espert | 1663-1667 |
| Jaume Cases | 1669-1671 |
| Jaume Pros | 1673-1675 |
| Albert Solà | 1680 |
| Isidre Vilanova | 1682 |
| Gaspar Gil | 1683-1689 |
| Anselm Castanys | 1692-1700 |
| Ferran Rodrigo | 1703-1706 |
| [Bru Llopis] vicari-president d’Escaladei | 1706 |
| Ferran Rodrigo | 1708-1709 |
| Miquel d’Altoisigna ? | 1709 |
| Francesc Vidal | 1720 |
| Agustí Massot | 1722 |
| Pere Constranspí | 1734 |
| Pau Vidal | 1758 |
| Marià Olgasan | 1786 |
| Agustí Llobet | 1800 |
| Miquel d’Eloi | 1808-1827 |
| Bru Vilà | 1835 |
| (EGJ) | |
La cel·la
La cel·la té una especial rellevància dins l’espiritualitat cartoixana. De fet, n’és la cèl·lula bàsica, essencial. Hom ha definit sovint la cel·la com una petita ermita o asceteri, perquè és aquí on els monjos viuen en solitud, dedicats a la meditació i l’oració, i només en surten a les hores d’assistència a l’església i els dies que fan una caminada obligatòria setmanal o bé per assistir els dies de festa al refetor. A les estones lliures, i sempre dins la cel·la, els monjos es dedicaven a la lectura i al treball manual en un petit hortet o jardí. Per això les cel·les d’Escaladei eren unes cambres relativament grosses, dotades de recambrons i en alguns casos a dos nivells, a les quals s’accedia des del claustre, i que disposaven d’un petit hort posterior i d’aigua corrent. Pel que fa al mobiliari, era molt senzill: un oratori, un llit de post amb màrfega, una taula, i poca cosa més.
La conreria
Per a la vida en solitud cal també el silenci. És per això que la feina quotidiana que implicava moviments de persones i productes, o sorolls derivats del tràfec dels obradors, es feia en un indret apartat del recinte de clausura. Era la conreria. Aquí, presidits pel conrer, exercien les seves activitats la majoria dels llecs i els donats. En el cas d’Escaladei la conreria era situada a més d’un quilòmetre del monestir, i forma un conjunt d’edificis que, molt transformats, avui encara existeixen i constitueixen el petit poble d’Escaladei, agregat a la Morera de Montsant. El lloc es devia bastir a partir del 1203 conjuntament amb el monestir, i també disposava d’una capella pròpia, originàriament romànica.
L’expansió territorial i la seva colonització
La primera donació a favor d’Escaladei, feta per Alfons I el 1194, es devia limitar a les terres a l’entorn de la granja de Poboleda. El 1203 Pere I va fer una àmplia concessió de terres, arrodonida per les donacions puntuals de la seva mare, la reina Sança, dels anys 1203 i 1204. El 1218 Jaume I hi va afegir l’únic nucli de població que existia en el territori, la Morera de Montsant. Aquest territori devia conèixer aquests anys una certa immigració que no devia arribar a generar cap nucli de població nou. Va ser diferent —si més no documentalment— a partir de l’entorn del 1260, que el monestir fa múltiples establiments i a partir d’aquí apareixen les diverses viles de la comarca. Gratallops rep onze colons el 1259, Torroja en rep trenta el 1261 i vint més el 1279, Poboleda també rep alguns pobladors el 1261 i uns deu més el 1270, la Vilella Alta en rep onze el 1286.
Però la fita més important d’aquest procés és la incorporació de la vall i la vila de Porrera el 1263. Els cartoixans van comprar aquest lloc als canonges de Sant Vicenç del Garraf per la quantitat de 1 300 morabatins, i completaren després la propietat amb la compra dels drets que hi tenien els templers i la concessió reial, el 1266, del mas de Girbergues.
Fora de l’estricte àmbit del priorat, durant el segle XIII Escaladei també va millorar les seves possessions. És destacable el cas de Tarragona, on des del 1220 Escaladei posseïa el dret de tenir casa; aquest mateix any adquirí drets sobre els molins del port d’aquesta ciutat. La casa procura d’Escaladei a Tarragona va ser comprada el 1235 per 125 sous a la part alta de la ciutat, rere la catedral, en el solar on avui hi ha el seminari. En aquesta mateixa època el monestir ja posseïa diverses cases a la ciutat.
A poc a poc, Escaladei també va anar adquirint propietats i drets a l’àrea propera als seus dominis, a Ulldemolins, Cornudella de Montsant, Siurana de Prades, la Febró, Arbolí, Falset i altres.
Evolució posterior del monestir
Mapa dels termes sota domini del priorat d’Escaladei al final de l’edat mitjana.
E. Gort
El 6 de maig de 1324, Jaume II va crear el comtat de les Muntanyes de Prades a favor del seu fill Ramon Berenguer, i dins l’àmbit d’aquest nou comtat es va incloure tot el territori d’Escaladei, on el comte tenia l’alta jurisdicció. Ja des de temps anteriors, Escaladei havia mantingut alguns plets amb el batlle general de les Muntanyes de Prades per qüestions jurisdiccionals. Ara, amb la creació del comtat, fa l’efecte que augmentaren aquestes topades fins al punt que va caldre arribar a un parell de concòrdies per tal de definir a la menuda els supòsits que corresponia entendre a una i altra part. La primera va ser signada el 29 de maig de 1376, i la segona, el 22 de juny de 1411.
Un gran benefactor d’Escaladei va ser el patriarca Joan d’Aragó —que hom suposa professat a la cartoixa—, que el 1333 va ordenar testamentàriament la construcció d’un nou claustre amb dotze cel·les, cosa que va permetre duplicar el nombre de monjos. Per tenir recursos per a bastir el nou claustre, l’arquebisbe va cedir el lloc de Saidí, amb tots els seus drets i jurisdicció. El 1370 aquest lloc va passar a mans de Ramon Sescomes i aquesta operació va permetre que Escaladei es quedés una part dels drets sobre la lleuda del Camp de Tarragona.
El 1403 el llegat d’un nou benefactor, Berenguer Gallard, va permetre la construcció d’un tercer claustre, que en aquesta ocasió va ser de sis cel·les. El 1405 aquest mateix personatge donà al monestir el terme i la vila de Puigverd de Lleida, amb la qual cosa Escaladei començava una notable expansió per les comarques de les Garrigues i el Segrià. Poc després, el 1412, Escaladei comprà Castelldans i més endavant, el 1451, Torrebesses.
El 1452 es va decretar la supressió del veí monestir cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs, i mercès a una butlla d’unió signada el 1450, Escaladei va aconseguir aquell monestir, cosa que va comportar un llarg plet amb els cistercencs i en concret amb Santes Creus. Aquest plet s’acabà el 4 de maig de 1473 amb una sentència arbitral dictada per l’arquebisbe Pero d’Urrea, que actuava amb autoritat apostòlica. La sentència establia que Escaladei es quedaria la propietat de l’antic cenobi i les seves terres prioratines, mentre que Santes Creus rebria tots els objectes litúrgics de l’antic monestir a més de les propietats més allunyades de la comarca.
Durant la guerra civil del segle XV Escaladei va prendre partit per la causa del Consell del Principat, cosa que li va comportar el segrest de tots els seus béns per part del rei Joan II al final de la guerra. El territori del priorat fou adjudicat al comte de Prades, Torrebesses va ser donat a Pere de Liçaraso, i Puigverd de Lleida i Castelldans a Joan de Londonyo. La recuperació del patrimoni va ser lenta, i de fet no es va aconseguir plenament fins l’any 1479, ja en el regnat de Ferran II.
A partir d’aquesta època l’expansió territorial d’Escaladei ja s’havia completat quasi totalment. Amb tot, noves donacions i compres als segles següents arrodonirien el seu patrimoni, sobretot a la regió de Lleida, com en el cas dels llocs de Melons, Matxerri i altres.
L’alta jurisdicció dels comtes de Prades sobre el priorat cartoixà es va acabar el 1628, quan a causa de les necessitats econòmiques el comte Enric d’Aragó-Cardona-Còrdova va vendre tots els seus drets a Escaladei per 5 700 lliures a carta de gràcia. El monestir passà a tenir així tots els drets dominicals i jurisdiccionals sobre el seu territori.
El monestir al llarg del temps va conèixer múltiples obres de reforma, tal com documenta la recerca arqueològica dels darrers anys. A mitjan segle XVII encara hi havia moltes cel·les antigues, però sembla que a la darreria d’aquest segle i també al llarg del XVIII s’hi van fer un seguit d’obres que el transformaren totalment, i és per això que les poques restes que avui es conserven dels claustres no presenten cap senyal romànic o gòtic.
Escaladei va mantenir una actitud activa durant els grans conflictes de l’època, com és ara la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, la Guerra Gran o bé la guerra del Francès, sempre en la mesura de les seves possibilitats, pel que fa l’organització i la defensa del territori.
En la segona meitat del segle XVIII, Escaladei, tal com la majoria de senyories baronials, va mantenir molts plets contra els diversos llocs dels seus dominis que es volien alliberar. Escaladei va vèncer en tots els casos i va mantenir els seus drets fins a la fi del monestir el 1835.
La desaparició del monestir i la seva recuperació
Interior de l’església vers el sector de la seva capçalera, amb l’absis i l’arc de perfil apuntat que l’uneix amb la nau.
ECSA - J.M. Ribas
Durant el Trienni Constitucional Escaladei va patir la primera exclaustració i desamortització dels seus béns. Aleshores alguns dels seus monjos formaren part de les files anticonstitucionals. El 1823 els monjos retornaren al monestir i s’hi estigueren fins el 1835, en què hi hagué l’exclaustració definitiva. Davant les notícies alarmants que arribaren al monestir, sobretot de l’assassinat de monjos a Reus, el dia 25 de juliol els cartoixans abandonaren el monestir cercant refugi a Cornudella de Montsant i Margalef. Poc després la gent de la comarca entrà i espolià el monestir. Hi anà tanta gent que un testimoni coetani va arribar a dir que allò semblava un “vesper”, i s’hi calà foc. Més tard es feu la desamortització definitiva. El recinte del monestir, en mans particulars, va ser abandonat. Només la conreria va prosperar, i es convertí en un petit nucli de població agregat a la Morera de Montsant i que avui encara subsisteix.
El 4 de novembre de 1980, i per Reial Decret, el conjunt monàstic va ser declarat monument històrico-artístic, sense que això comportés cap millora pràctica. Finalment va ser cedit pels seus antics propietaris a la Generalitat de Catalunya i, al desembre del 1990, el conseller de Cultura, Joan Guitart, en va prendre possessió oficial. Darrerament s’han portat a terme treballs de neteja i consolidació del conjunt a càrrec de la Generalitat de Catalunya. (EGJ)
Cronologia de Santa Maria d’Escaladei
| 1084 | Sant Bru funda l’orde de la Cartoixa. |
| 1194 | Fundació del monestir de Santa Maria d’Escaladei, a Poboleda, sota els auspicis del rei Alfons I. |
| 1203 | El rei Pere I i la reina Sança concedeixen noves terres al monestir i la comunitat cartoixana es trasllada a la seva situació definitiva. |
| 1215 | A instàncies de l’arquebisbe de Tarragona, els cartoixans d’Escaladei prediquen contra el catarisme. |
| 1218 | Jaume I concedeix terres i drets jurisdiccionals al cenobi, i l’arquebisbe Aspàreg de la Barca els delmes i les primícies de les terres del monestir. |
| 1263 | Escaladei compra la vall i la vila de Porrera als canonges de Sant Vicenç de Garraf. |
| 1270 | Monjos d’Escaladei funden la segona cartoixa de Catalunya, a Sant Pol del Maresme. |
| 1272 | Primera fundació d’una cartoixa al regne de València, Portaceli, duta a terme amb monjos d’Escaladei. |
| 1302 | Jaume II confirma i amplia els privilegis d’Escaladei. |
| 1324 | Es crea el comtat de Prades, i l’alta jurisdicció de les terres i possessions del priorat passa al comte de Prades. |
| 1333 | L’arquebisbe de Tarragona Joan d’Aragó llega en testament al monestir una bíblia que va pertànyer a sant Lluís de Tolosa i mana la construcció d’un nou claustre amb capacitat per a dotze cel·les. |
| 1370 | Escaladei compra la lleuda del Camp de Tarragona. |
| 1376 | El monestir i el comte de Prades arriben a una concòrdia sobre la jurisdicció de les terres del priorat. |
| 1390 | Fundació de la primera cartoixa del regne de Castella, el Paular, amb la participació d’Escaladei. |
| 1399 | El rei Martí I concedeix a Escaladei un privilegi sobre la compra del peix a Tarragona, mercès al qual els cartoixans podien comprar el peix en primer lloc, tot just arribat a aquell port. El mateix rei funda una cartoixa a Mallorca, Valldecrist, amb monjos provinents d’Escaladei. |
| 1403 | Berenguer Gallart, de Lleida, fa un llegat testamentari per ampliar el monestir amb un claustre i sis cel·les més. |
| 1405 | Berenguer Gallart fa donació a Escaladei del lloc i terme de Puigverd de Lleida, amb la Parellada de Merles i les torres de Suga, Corba, Santa Fe i Borràs, amb tots els drets jurisdiccionals. |
| 1410 | Estada del papa Benet XIII a Escaladei. |
| 1412 | Escaladei compra la vila i terme de Castelldans, amb tots els drets jurisdiccionals, a Jaume Roger de Pallars pel preu de deu mil florins. |
| 1451 | Escaladei compra la vila i el terme de Torrebesses per setanta-cinc mil nou-cents sous barcelonesos. |
| 1452 | Mercès a una butlla, el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Bonrepòs va passar a mans d’Escaladei. El visitador del Cister, Joan de Marimon, havia decretat la supressió del referit monestir. L’annexió de Bonrepòs a Escaladei, però, va provocar un llarg plet amb el monestir de Santes Creus. |
| 1462 | A la guerra civil Escaladei prengué partit per la causa del Consell del Principat. Els dominis del monestir són segrestats pel rei Joan II i repartits entre els seus fidels. |
| 1464 | Mor el pare Joan Fort, el monjo més destacat d’Escaladei per la seva vida mística. |
| 1473 | Es posa fi al plet amb Santes Creus i es procedeix al repartiment dels béns del monestir de Bonrepòs. |
| 1479 | Ferran II retorna a Escaladei els béns segrestats durant la guerra. |
| 1507 | Es crea la primera cartoixa al regne d’Aragó, Nuestra Señora de las Fuentes, amb monjos d’Escaladei. |
| 1564 | Felip I visita Escaladei. És la darrera estada d’un sobirà al monestir. |
| 1575 | Els bandolers entren al monestir. |
| 1587 | Primera fundació d’una cartoixa al regne de Portugal, a Évora, amb monjos d’Escaladei. |
| 1628 | Escaladei compra tots els drets que el comte de Prades tenia sobre les terres del priorat cartoixà. |
| 1640 | En la guerra dels Segadors Escaladei pren partit per la causa catalana. |
| 1660 | El monestir té un llarg plet amb l’arquebisbe de Tarragona pel dret de patronatge sobre les parròquies del priorat. |
| 1705 | Nomenament d’un vicari-president en substitució del prior. A la guerra de Successió, Escaladei pren partit per la causa catalana. |
| 1708 | El monestir retorna a l’obediència de Felip de Borbó. |
| 1761 | S’inicia un seguit de llargs plets antibaronials que afecten les viles de Poboleda, Porrera, la Morera de Montsant, Castelldans, Puigverd de Lleida i Torrebesses. |
| 1808 | El monestir organitza els sometents per a la defensa de la comarca durant la invasió francesa. |
| 1820 | El monestir és suprimit i abandonat. Primera desamortització. |
| 1823 | Els monjos retornen a Escaladei. |
| 1835 | Els cartoixans fugen del monestir i la gent de la comarca l’assalta i hi cala foc. |
| 1838 | Tots els béns d’Escaladei són venuts. |
| 1849 | Es forma el poble de la Unió d’Escaladei, a l’antiga conreria cartoixana. |
| 1980 | Escaladei és declarat per un reial decret monument històrico-artístic. |
| 1990 | El monestir passa a formar part del patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que ja hi havia iniciat treballs de neteja i consolidació. |
| (EGJ) | |
Església
Planta de l’església, d’extrema simplicitat cartoixana, amb la volta parcialment esfondrada.
J.A. Adell
El conjunt de la cartoixa d’Escaladei, avui en un lamentable estat de ruïna, respon en els seus trets essencials a les importants reformes que s’efectuaren al monestir durant els segles XVII i XVIII, després de les ampliacions dels segles XIV i XV del primitiu nucli original, dels segles XII i XIII. D’aquest conjunt original es conserven alguns vestigis de murs en les construccions situades a ponent de l’església, el traçat del primitiu claustre de cel·les, al nord de l’església, i sobretot el temple monacal amb les estructures que ocupen el lloc central del conjunt de la cartoixa. En les seves successives ampliacions, la cartoixa va conservar el seu nucli central, amb l’església, el claustre petit, dit “De Recordationis”, i el refectori. Aquest fet va obligar a subtils composicions arquitectòniques per tal de fer compatibles les prescripcions regulars amb l’especial topografia on s’assentava el monument, a mesura que s’anava ampliant i se substituïen les velles estructures.
Façana neoclàssica del segon recinte de la cartoixa.
ECSA - J.M. Ribas
Façana de l’antic hospici de la cartoixa, abans de la restauració, un dels sectors més ben conservats de les seves ruïnes.
ECSA - J.M. Ribas
L’únic element de les primitives edificacions que malgrat les remodelacions conserva la seva estructura original és l’església. Les altres restes de la cartoixa primitiva han perdut l’entitat arquitectònica i han quedat reduïdes a traçats o vestigis de murs incorporats a obres més tardanes. L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, avui parcialment desapareguda, reforçada per tres arcs torals que arrenquen de permòdols de doble bossell encastats en els murs. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, del mateix ample que la nau, amb la qual es relaciona a través d’un arc de perfil apuntat, suportat per dues parelles de semicolumnes adossades als murs. Exteriorment, el semicilindre absidal és encastat en un cos rectangular, del mateix ample que la nau, de manera que, originàriament, el volum de l’església era definit per un únic prisma, sense diferenciació absidal. Tot el sector de llevant de l’església fou molt transformat amb la construcció d’un sagrari afegit a la capçalera, que significà l’obertura al centre de l’absis d’un pas que permetés la relació entre l’església i el nou sagrari.
Dues petites portes laterals de l’església, que comunicaven amb les dependències monàstiques annexes, avui dia en gran part desaparegudes.
ECSA - J.M. Ribas
La porta principal, resolta originàriament amb un arc de mig punt, amb dovelles extradossades i transformada en llenguatge renaixentista, es desclou a la façana de ponent, on també s’obria una rosassa, avui molt deteriorada i malmesa. En el mur sud s’obren tres portes, de dimensions reduïdes, que comunicaven l’església amb les dependències cartoixanes del claustre “De Recordationis”, situat al seu costat sud. En el mur nord s’obren dues altres portes (una coincidint amb el permòdol d’un arc toral), que comuniquen la nau amb les capelles que s’afegiren al seu costat nord i que en el seu estat de ruïna presenten traces de reformes o construccions del segle XIV. A l’angle nord-est de l’església hi ha una sala rectangular, ruïnosa, amb murs que semblen contemporanis de l’església i que podrien correspondre, segon J.P. Aniel, a la sagristia i la biblioteca, que es comunicaria amb el santuari de l’església per un pas conservat al costat de la columna nord de l’arc que obre l’absis.
En el mur sud de l’absis s’obre una finestra, desfigurada per les reformes de l’ala de llevant del claustre petit, i a la nau s’obren finestres en els murs nord i sud, totes d’una sola esqueixada, amb l’aresta exterior rebaixada. La finestra de la façana sud situada més a ponent és parcialment tancada pel mur de ponent del claustre petit, que és totalment refet, la qual cosa posa en evidència que en una primera fase aquest claustre seria més llarg cap a ponent i que fou escurçat quan es refeu.
Les façanes de l’església són totalment mancades d’ornamentació, llevat d’un fris de permòdols motllurats en bossell, formant el ràfec, i els contraforts de poc relleu corresponents als arcs torals de la volta.
L’aparell de l’església, i en general de totes les parts construïdes entre els segles XII i XIII, és format per carreus de gres vermell, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars.
A més de l’església, el mur de llevant del claustre petit constitueix un altre element destacable de les estructures primitives de la cartoixa. En aquest mur s’observen alguns permòdols i un solc, que poden correspondre a traces de la coberta del primer claustre, resolt amb embigat, i que hauria estat substituïda per les voltes (de les quals es veuen traces en els murs actuals) en el moment en què es reformà totalment aquest claustre petit, que possiblement, segons Aniel, podia haver estat totalment construït amb fusta.
Tot i el seu estat de ruïna i la importància de les transformacions sofertes, el conjunt primitiu d’Escaladei permet encara de veure que era plenament integrat en els corrents de l’arquitectura cartoixana del seu temps, amb una disposició general que es retroba en altres cartoixes com la de Silve-Benite, Meyriat o la Verne, entre d’altres; així mateix, la tipologia de l’església, de nau única, sense transsepte, és el model constant de les esglésies cartoixanes. Aquesta integració en els corrents tipològics propis de l’arquitectura cartoixana no és pas contradictòria amb l’adscripció a les formes de l’arquitectura religiosa general del seu temps i lloc. Així, l’església d’Escaladei s’integra en el grup d’edificis que es construeixen a la Catalunya Nova entre els segles XII i XIII, com és ara la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou, l’església de Santa Maria d’Alcover i el convent de Sant Salvador d’Horta de Sant Joan, o les grans obres de la seu de Tarragona, la seu de Lleida amb tot el seu cercle, o els monestirs cistercens de Poblet i Santes Creus. En tots aquests edificis hi trobem elements que poden relacionar-se amb les solucions concretes de Santa Maria d’Escaladei, des dels pilars suportats per permòdols en bossell i les columnes aparellades, fins a la composició exterior amb contraforts i ràfec de permòdols. Això evidencia que la implantació de la tipologia cartoixana, nova i sense precedents, es feu aplicant els plantejaments constructius propis de cada lloc, i que, en aquest cas, no eren incompatibles amb els plantejaments estètics dels monjos cartoixans. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XX, pàgs. 156-166, ap. XLIII, pàg. 262, ap. XLIV, pàgs. 263-264, ap. XLV, pàgs. 264-266, ap. XLVII, pàgs. 268-269 i ap. L, pàgs. 272-276
- Pladevall, 1968, pàgs. 352-355
- Trenchs, 1969, pàgs. 263-270; 1983, núm. 2, pàgs. 207-231
- Aniel, 1980, núm. 2, pàgs. 119-125
- Anguera, 1985, pàssim
- Gort, 1991, pàssim.