Necròpoli de Rocabruna (Gavà)

Situació

La necròpoli de Rocabruna és situada al vessant occidental del turó del mateix nom, prop de la carretera de Gavà a Begues i Avinyonet del Penedès, entre l’antiga església de Santa Magdalena del Sitjar (avui de Santa Maria de Bruguers) i el nucli urbà de Gavà. Actualment l’àrea forma part de la Zona Residencial Nostra Senyora de Bruguers, i és tallada pel carrer de Can Mas. Les poques tombes conservades es troben en jardins particulars d’aquest carrer.

Mapa: 36-17(448). Situació: 31TDF134745.

Necròpoli

Situació dels sectors on es realitzaren intervencions arqueològiques l’any 1990.

Museu de Gavà - P. Izquierdo i J.R. Romero

Hom no coneix cap documentació que faci referència a aquesta necròpoli, tot i que la seva datació és indicada per la presència d’una inscripció sepulcral datada de l’any 945. Possiblement es tracta del cementiri de l’assentament del Sitjar, lloc amb cases documentat des del 987. Desconeixem el temps d’inici i de finalització de la seva utilització, però res no sembla indicar que sigui anterior a la conquesta carolíngia ni posterior al segle XII. Hom hi ha localitzat alguns fragments de ceràmiques globulars oxidades alt-medievals.

L’existència de ruïnes i de restes humanes en superfície en aquest indret fou descoberta per mossèn Joan Baranera al començament del segle XX, encara que les atribuí a morts de la guerra dels Segadors i a una suposada ermita de Sant Martí. Als anys seixanta el turó fou urbanitzat i foren destruïdes moltes tombes, entre les quals hi havia la coberta per la inscripció sepulcral esmentada, dedicada a un personatge anomenat Onrado.

L’excavació arqueològica de salvament realitzada al turó de Rocabruna la tardor del 1990 fou motivada per diversos projectes de construcció sobre els pocs solars que encara quedaven lliures. Fou realitzada pel museu de Gavà amb la col·laboració de l’INEM i del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, i dirigida pels arqueòlegs Pere Izquierdo, Alícia Estrada i Eulàlia Sintas.

Finalment, només calgué excavar dos enterraments, amenaçats per l’erosió, mentre que es verificà l’absència de tombes als solars on es volia construir. La intervenció arqueològica permeté documentar la tipologia dels enterraments alt-medievals de la necròpoli, propera a l’antic nucli habitat del Sitjar i a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers.

Aquests enterraments pertanyien a un tipus intermedi entre els anomenats “de banyera” i “de fossa”, i eren delimitats a la banda nord per la roca, i a la banda sud per la terra. Eren coberts amb lloses transversals irregulars que procedien d’una pedrera propera, que també ha estat localitzada en un solar immediat als enterraments documentats.

La recopilació d’informació oral i la prospecció mitjançant rases ha permès la delimitació del jaciment i la determinació de les seves dimensions aproximades, amb una longitud màxima aproximada de 140 m i una amplària al voltant de 60 m. La superfície ocupada per la necròpoli se situa en un pendent relativament abrupte, amb afloraments rocosos, i podia haver contingut un nombre de tombes molt elevat. Malauradament, no sabem fins a quin punt podem extrapolar l’alta densitat d’inhumacions del petit sector excavat a la resta del sector.

L’estudi antropològic de les restes humanes exhumades, juntament amb les que ja es trobaven dipositades al museu de Gavà procedents del mateix indret, ha estat realitzat per Oriol Mercadal amb la col·laboració del Dr.Domènec Campillo. Els resultats mostren algunes dades sobre els habitants del terme d’Eramprunyà a l’alta edat mitjana i sobre les seves malalties. Així, sabem que l’individu adult excavat era de talla relativament gran a l’època (entre 164 i 170 cm) i que tenia alguns caràcters propers als de les poblacions nòrdiques europees. L’altre individu exhumat, un infant de quatre a cinc anys d’edat, presentava diversos indicis d’anèmia per manca de ferro i d’una dieta escassa en vitamines, sense que hom pugui determinar la causa de la mort.

Les restes dipositades als anys seixanta al museu de Gavà pertanyen a un mínim de cinc individus, un dels quals era un infant d’uns set anys i mig, i els restants un noi i una noia adults joves, un altre jove indeterminat i un adult madur.

D’altra banda, l’actuació arqueològica permeté la documentació d’explotacions de mineral de ferro en aquest vessant del turó, però fins a l’actualitat no ha estat possible la seva datació. Una mina, que ha estat parcialment excavada, té un accés considerablement elaborat i fou realitzada amb mètodes anteriors als de la mineria contemporània.

En allò que respecta a l’estat de conservació del jaciment, podem afirmar que s’hi conserven encara nombroses tombes intactes, tot i que la destrucció pot haver afectat més d’un 30 % de la superfície, especialment en l’obertura dels carrers i la construcció d’algunes cases.

Epigrafia

A la meitat dels anys seixanta fou localitzada a la necròpoli de Rocabruna, prop del solar de Can Magibe, 13 una làpida sepulcral amb una inscripció epigràfica. Es tracta d’una placa de marbre blanc de 42 × 31 cm, actualment trencada en diversos fragments, que fou recomposta en encastar-la a la paret de la capella de Can Mas, on es troba actualment. La làpida havia cobert la tomba d’un personatge anomenat Onrado, mort l’any 945. El text diu:

HIC REQVIESCIT BONE/ MEMORIE ONRADO DIMI/ TTAT EI DE(VS) AM(EN) QVI OBIIT XV K(A)L(ENDA)S/ GENUARII ERA DCCC(C)LX/ XXIII ANNO VIIII REGNA(N)/ TE LEV(DO)VICO.

La traducció d’aquest text funerari és: “Aquí descansa el de bona memòria, Onrado, Déu el perdoni, Amén, que morí el quinze de les calendes de gener de l’era 983, any novè (del regnat de) Lluís”. La data correspon al dia 18 de desembre de l’any 945.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Baranera, 1922
• Estrada, Izquierdo, Sintas, 1991
• Izquierdo, 1989

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Pérez-Sanahuja, 1987, pàg. 29
• Izquierdo, 1989, pàgs. 459-461
• Izquierdo, 1991
• Pagès, 1992, en premsa